EL SIRVENTÉS 4 / PP

Per segona vegada, el sirventés té caràcter col·lectiu. És per al PP. Se l'ha guanyat a pols. No negaré que no sóc en absolut objectiu, i que partisc d'un posicionament ideològic determinat i en les antípodes del partit que té un pardalot per anagrama. Una gavina. No sé per què les gavines fan gràcia a la gent, perquè en realitat són uns animals carronyaires que s'alimenten de peixos pudents. Els escau que ni fet a posta.

Gens edificant, l'espectacle que estan donant a Madrid amb espies i contraespies. Amb espies i contraespies que semblen utilitzar el manual de l'espionatge de la Señorita Pepis, perquè foten cada nyap que dóna gust. Aguirristes contra gallardonistes, en principi, ara sembla més aviat que el blanc era directament Rajoy. És a dir, aguirristes contra marianistes. Marianistes de Mariano, que no de la Maria Mare de Déu. Encara que en realitat són els mateixos. Té dificultats, la gent de la dreta, per pair la manca de poder. Quan la boquera és ampla i hi ha aigua per a tots (ves per on, el que m'ha eixit!), encara ho poden tapar. El pessebre és el pessebre. Hi ha trifulgues, com ara la dels campsistes contra els zaplanistes, o la dels pesos pesants a Madrid, però les prebendes i les concessions a tots aquells que pregunten qué hay de lo mío? tapa la majoria de boques, quan gaudeixen del Govern de l'Estat (de la Nasión, coño! Prietas las filas!). Però quan la boquera amaina trauen la navaixa i van a mata-degolla. Si a més el lideratge és feble... Sempre s'equivoquen en canviar de líder. Fa una anys (molts anys! Ens fem vells!), en lloc de triar Herrero de Miñón, un bon polític, triaren Hernández Mancha (algú se'n recorda d'ell? Per on deu parar?). Al final hagueren d'esperar que el podrimer a cal PSOE fóra tan gran perquè qui es presentara poguera guanyar les eleccions. Haguera guanyat qualsevol (com ara Carmen de Mairena, que no té ni la meitat de morro que aquesta gent), i tot i això ho feren de xamba i per la mínima. La dolça derrota, ho qualificaren els sociates. Després de vuit anys de govern del menut führer (menut per la mida, no perquè el seu despotisme i el seu autoritarisme siguen limitats, que no ho són), en lloc de Rato triaren Rajoy com a hereu. Hereu a dit, com cal d'un partit amb nul·la consiciència democràtica. El que diga el quefe, i Rajoy de pal de paller. Al meu poble crec que hi ha una expressió (no normativa) que el defineix perfectament: és un tío sinagües. No vull dir que Herrero i Rato siguen sants de la meua devoció, però no són tan impresentables com els que han arribat a dirigir el partit. Amb els anys, Herrero de Miñón ha acabar de simpàtic gerontotertulià que departeix amigablement amb Santiago Carrillo (un altre passerell!), i en neoRato internacionalitzat no deixa de ser un tauró liberal de claus ben esmolats. Però ambdós, sens dubte, haurien estat menys proclius a plegar-se tan submissament a la dreta cavernícola (del ram de la sotana, per entendre'ns). Amb Herrero i amb Rato, potser la dreta hauria estat més temps al poder, però com a mínim hauria estat una dreta una mica menys indecent que la representada per Aznar i Rajoy.

I en clau interna, una mica el mateix, però de delirium tremens. El senyor Camps continua fent-ne de les seues. Li va el vent tant a favor i s'ha envalentit de tal forma que sembla haver perdut el trellat (si és que n'ha tingut mai, de trellat, més enllà del dogmatisme beat). Ara resulta que la sentència del TS contra la possibilitat d'objectar a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania és "un varapalo al gobierno". Ho ha dit en castellà, és clar. És a dir, que la dreta, sobretot la més lligada a la penya del ciri, promou la no assistència a les classes de l'assignatura, el tribunal (tot i que la judicatura està farcida d'elements juràsics que ni intenten amagar el seu tarannà tardofranquista) desestima aquesta possibilitat, i el perdedor és... el Govern! El de l'Estat, és clar. El de Sapatero, per entendre'ns. Encara en veurem de més grosses. El trellat (i la vergonya) d'algú era verd i se'l menjà un burro.

MICRÒNIQUES 4 / TÒPICS

Sostenia la foto esgrogueïda enquadrant-ne els angles inferiors amb l’índex i el polze de cada mà. S’hi veia la pròpia imatge, la que en el seu dia havia pensat que era la d’un home acabat de fer. Assegut en una cadira de repòs en un espai exterior, amb un ginjoler plantat per ell mateix com a fons, l’estampa era completada per un nadó abraçat a la dreta i un llibre deixat caure sobre la falda de manera forçada i antinatural perquè que se’n veiés la portada.

Feia temps que havia arrancat l’arbre: l’ombra era punxeguda i traïdora, i els fruits sempre estaven cucats. El nadó s’havia convertit en un adolescent mal educat que només li adreçava la paraula per dir-li passa de mi i no em ratlles, col·lega, o brofegades semblants. I del seu llibre, n’havia hagut de comprar tota la tirada a preu de paper vell quan l’editorial, al poc de la publicació, decidí descatalogar-lo.

Anà al pati, al mateix on setze estius abans s’havia pres la instantània, i es llançà al pou. Feia anys i panys que era sec, el pou, i només es va fer quatre arraps i un parell de bonys. Ho sabia de sobres, però no va poder estar-se’n de prendre la decisió que, segons la immensa majoria, era la preceptiva en aquelles circumstàncies.

DE FIL I COTÓ 4 / IMMACULATE FOOLS

Una altra cançó de la "banda sonora" de Plagis: Immaculate fools, la que dóna nom al grup que la interpreta. Es pot considerar que és el que els anglesos anomenen one hit wonder, és a dir, un grup d'una sola cançó. D'una sola cançó coneguda, és clar. A mi n'hi ha d'altres que m'agraden, però només triomfaren amb aquesta i ací. Al Regne Unit eren uns autèntics desconeguts, fins el punt que s'instal·laren una temporada per València i per Zamora.
No heu de ser massa estrictes amb les valoracions estètiques. El pentinat del cantant, Kevin Weatherill, no té nom. Ni les ulleres. Bé, ni la caçadora ni la camisa, ni la forma de ballar, però és el que hi ha. Penseu que el vídeo és dels vuitanta, i que la cançó s'ho val encara a hores d'ara. A sota trobareu la lletra i una traducció crec que no massa bona, perquè l'he feta jo, i a més a corre-cuita. Si voleu saber-ne una mica més dels Immaculate Fools podeu punxar ací.


We talk of changes
We talk of many things
When there is sadness
We re-arrange the dream
Those tainted promises
They fade and die
We forget so easily
The love insisde

We are enchanted
We are immaculate
We are selected

I looked out my window
Thought i heard you come
Looked inside my mirror
To see what i had done
Faith hope and charity
They passed you by
Call them now they can´t refuse
Get, side by side

We are enchanted
We are immaculate
We are selected

The pretty tune is at an end
It´s down to you and me again
All the things that i don´t need
Always seem to follow me
Every day´s a holiday
Sink or swim
Laughing as the ship goes down
We shall live again


Parlem de canvis / Parlem de moltes coses / Quan hi ha tristesa / canviem els somnis / Aqueixes promeses corruptes / s'apaguen i moren / Oblidem fàcilment / l'amor que porta / Estem encantats / Som immaculats / Som els triats / Mirava per la finestra / Pensava que et sentia arribar / Vaig mirar fora del meu espill / per veure el que havia fet / Fe, esperança i caritat moriren / Crida-les ara, no s'hi poden negar / les tindràs, costa a costat / Estem encantats / Som immaculats / Som els triats / Bojos immaculats / Bojos immaculats / Aquesta cançó tan bonica ens portarà fins el final / i tu i jo em tornat a perdre / Totes les coses que necessite / semblen perseguir-me per sempre / Cada dia és festa / enfonsar-se o nadar / Rient mentre el vaixell se'n va en orris / Viurem una altra vegada / Oh, vius una altra vegada / Estem encantats / Som immaculats / els triats / Bojos immaculats...

ROMANÇO LITERARI 22 / ENSENYAR LITERATURA

Espantat estic. El fotomuntatge que encapçala el post l'he robat de Tota pedra fa paret, el bloc del departament de llengües de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs. I segons s'hi diu, han fet molta feina per preparar la trobada que demà tindrem per parlar de Femení singular. És una activitat del grup de lectura, i segons sembla (a partir de demà us en podré parlar de primera mà), hi van professors, alumnes, pares i mares, i qualsevol membre de la comunitat educativa que ho vulga. Per traure's el barret. Dóna feina, però és el camí. Ja us he dit que en parlaré més en un altre post, però ara mateix no puc tancar el paràgraf sense mostrar el meu agraïment als companys del departament de lletres, específicament a Alícia Alcaraz, ànima mater del sarau, i a Noelia Iglesias, alumna de segon de Batxillerat i autora del collage. Noelia, te l'he copiat sense permís, però és un costum (lleig) que tinc.

La veritat és que, per sort, avui plou sobre mullat. Aquesta vesprada mateix m'he trobat per parlar de Plagis amb els alumnes de primer de Batxillerat de l'IES Hort de Feliu d'Alginet. És el meu poble, i el centre on treballe, però els xicots no són alumnes meus, sinó de Magda Añón. I es notava que Magda també s'ho havia currat. Tant com Alícia. En acabar l'acte, bastants han vingut perquè els signara el llibre, i m'ha agradat molt veure que eren uns llibres treballats. Usats, subratllats, fins i tot alguns farcits de gomets de coloraines amb anotacions.

Els dos paràgrafs anteriors em donen peu per parlar de l'ensenyament de la literatura, i del foment de la lectura. Malauradament, no sempre s'ensenya bé, la literatura, i no sempre es fomenta la lectura com cal. El currículum va molt ple, i sovint la part que deixem més coixa és la del coneixement de la literatura, per centrar-nos en aspectes lingüístics i sociolingüístics. Per a mi és un error. Però a més d'això, crec que la literaratura s'ha d'impartir amb abrandament, amb vehemència, amb passió. T'has de creure allò que estàs dient. Has de vendre el producte. I la lectura, el foment de la lectura, no es pot limitar a posar un llibre obligat per trimestre. És més, per a mi és molt discutible això de l'"obligació". Solc treballar amb llistes obertes, on els alumnes poden triar entre bastants títols. Costa més, ja ho sé, però, si els adults podem deixar a mitges (o només començar-lo) un llibre perquè no ens agrada, és normal obligar els joves? No dic que de vegades no siga preceptiu fer llegir alguna obra concreta, però s'ha de treballar. S'ha de promoure abans, se n'ha de parlar a classe durant el procés de lectura, s'han de posar en comú les conclusions i les troballes dels estudiants. De segur que en seran moltes. Per a mi, les preguntes i les curiositats dels meus lectors adolescents d'avui han estat ben profitoses, i m'han demostrat que no només han llegit el llibre, sinó que molts s'hi han apassionat.

En fi, no vull fer ara i ací un manual de foment de la lectura. Altres ho han fet ja, amb més coneixements sobre la matèria que jo. Per tant, és feina sobrera. Però sí que vull deixar constància que alguns companys ho fan molt bé. Magda i Alícia en són una mostra. Gràcies. Però, acabe com començava: espantat estic, de no poder acomplir les espectatives i haver-los fet fer feina baldera.

EL TASTET 14

Com que el misteri de l'On està sembla engrescar-vos, vaig a introduir també misteri a l'apartat El tastet. Us deixe un poema que m'agrada, amb aquest Sísif tan líric (el fan servir altres creadors, com ara Foix) i la seua versió musicada. Les preguntes són: de quin poema es tracta? Qui n'és l'autor? Qui canta la versió musicada?




Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l'embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!


Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d'abaix crida el camí.


El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.

ENTREVISTA A PÀGINA 26

Els amics de Pàgina 26 han penjat l'entrevista que m'ha fet el Gil. La cosa ha estat una mica accidentada, perquè entre el braç fent-me figa i la (ingent) quantitat de feina acumulada, m'ha costat Déu i ajuda contestar el qüestionari. Al final, els vaig trametre el document sense la foto que em demanaven. Però aquest matí m'he despertat amb l'entrevista publicada, fotografia inclosa. Eficients, sens dubte. I moltes gràcies.

ON ESTÀ? / 22

La foto de la setmana passada, completa. Efectivament, es tracta d'un rellotge de sol. Concretament, del que va fer Manuel Boix i està a Otos, com tants d'altres. Com diu Fra Gabla, que no se'n perd una, és un rellotge mural de marbre que fa referència al passatge de l’Odissea en què Ulises mata el gegant Polifem clavant-li una llança a l’ull. El guanyador ha estat Raül Sanxis, d'Algemesí, que ho encertà pràcticament de seguida. Rebrà un exemplar de Femení singular, els pròxims dies (no sé si molt pròxims, perquè no me'n queden i fins que no m'arriben no li'l podré trametre).

A sota teniu la imatge d'aquesta setmana. Un tant críptica, potser. El premi, un altre exemplar de Femení. Però recordeu: les fotos no sempre tenen a veure amb els ungulígrads, i la contestació l'heu de trametre via correu-e per no (acabar de) desfer l'encanteri fins dilluns que ve. On està?

TROSSOS I MOSSOS 3

A trossos i mossos, i per evitar caure en la sobredosi de Bush i Obama (a la qual, tot s'ha de dir, hem contribuït), dos enllaços a posts que versen sobre les traduccions. Potser es complementen? Potser l'un explica l'altre? A Communball, Fran dónala seua opinió; a Addenda et corrigenda se'ns parla de les condicions laborals dels traducctors.

Per cortesia d'Emili Chaqués (per una cortesia més d'Emili Chaqués, n'hauríem de dir), us deixe també un vídeo simpàtic.

EL SIRVENTÉS 3 / GEORGE WALKER BUSH

Hi ha gent que a hores d'ara ja està fins els nassos d'Obama. D'altres reivindiquen el seu dret a somiar. Jo sóc escèptic pel que fa al futur que ens espera amb el nou president americà. Però això sí, estic content perquè el meló aquest se'n vaja d'una vegada. A fer la mà, George Walker Bush. I no continue, perquè els administradors em tancarien el bloc.

MICRÒNIQUES 3 / POLS

POLS

Fa estona que passegen per la platja, ara agafats de la mà, ara de la cintura. Són amants. Amants avinguts, tot i tenir caràcters ben diferents. La Z pensa que A és excessivament racional. Cartesià, en diria. Cap quadrat!, sol etzibar-li quan s'emprenya. L’A sempre retreu el tarannà idealista d’ella. Il·lús, fins i tot. Quan discuteixen, potser massa sovint, mai no s’està de dir-li que és una somiatruites. De sobte, Z interromp unilateralment el passeig i s'ajup, per recollir unes petxines. A es deté també. Però al poc, en copsar que l’observació serà minuciosa -i banal-, continua caminant. Dos-cents metres enllà s'atura. Espera. Mira el mar. S'abstreu completament.

Als cinc minuts Z abraça A per darrere, amb calidesa, i li parla a cau d'orella.

- Què penses?

- No pense. Només mire el mar.

Reprenen la caminada, distants. Z creu fermament que algunes accions, com mirar el mar, no es poden fer sense ocupar la ment en coses més transcendents. A es capfica perquè Z sembla incapaç de lliurar-se a un hedonisme primari, de gaudir de les coses senzilles, sense passar-les pel sedàs de l'intel·lecte. Z ho repensa, i arriba a la conclusió que observar el mar és un acte sublim que requereix els cinc sentits. A es recrimina haver estat tan bròfec: al cap i a la fi, de segur que tenia el cap en un altre lloc, encara que no recorde exactament on.

S’aproximen. S’abracen de la cintura, estrenyent-se tant com poden. Formant un tot indestriable, continuen passejant per una platja que desitgen interminable.

DE FIL I COTÓ 3 / SERGI CONTRÍ.

El tercer De fil i cotó agrana cap a casa. Del tot. Es tracta de Recorde, una cançó del cantautor de Dénia Sergi Contrí. El vídeo és de l'alginetí Hèctor Máñez. M'agrada. La cançó i el vídeo.

ROMANÇO LITERARI 21

Tanquem això de la millor obra de narrativa contemporània universal. A la dreta trobareu una enquesta per votar la vostra favorita, tot i que m'ensume el resultat, després de les rondes prèvies. Teniu un mes per mostrar les vostres preferències.
Amb tot aquest embolic, fa moltes setmanes que no parle de la meua activitat literària. O paraliterària. Vull dir, de presentacions, trobades i altres saraus. Fins ara us anava informant de tot allò que s'esdevenia, bàsicament, al voltant de Plagis. Però des de bastant abans de Nadal que no us en dic res. D'aleshores ençà, el 30 de desembre vaig fer una entrevista amb Marc Gomar al Magadia de Gandia Televisió, i el proppassat dijous 15, amb Vicent Borràs, parlàrem amb els alumnes de l'assignatura de Narrativa Catalana Actual de la Facultat de Filologia de la Universitat de València, convidats per la professora Pura Santacreu. Anit mateix, si us passàreu per Punt2, veuríeu el meu careto (excessivament maquillat, per al meu gust) a Encontres, el programa dirigit per Ricardo Bellveser. Parlàrem dels blocs. Dels d'internet, no dels de paper relligats amb fil d'aram. Crec que va estar entretingut.
I d'ací en endavant... Ufff. Un sac de compromisos. I jo amb el braç dret que em fa figa. No puc gairebé ni escriure. Bé, sí que puc, però em costa tres vegades més que abans. Espere que no empitjore la cosa, perquè a millor ja fa temps que no va. En difinitiva, que aquesta setmana mateix, divendres a les 20 hores, presentarem novament Plagis a Almussafes, al Centre Cultural. M'acompanyarà, com no, Vicent Borràs, a qui he d'agrair la seua immensa amabilitat. Darrerament semblem un duet (espere que no còmic), fent bolos ací i allà. Però com la companyia és grata, no em queixe massa (gens). La setmana que ve, dimecres 28 aniré a l'IES Clara Campoamor, d'Alaquàs, on el grup de lectura m'ha convidat a compartir amb ells una xarradeta sobre Femení singular. No para de donar-me satisfaccions, el llibre de contes. Quan aviat farà dos anys de la seua publicació, continua rodant (i venent-se!). I per acabar el mes, divendres trenta aniré a l'IES Joan Fuster de Sueca per parlar de Plagis amb els alumnes, que l'han llegit (o, com a mínim, l'havien de llegir), i amb els amics del Departament de Valencià.
El mes que ve també arriba una mica ple. Ja tinc emparaulada una xarrada amb el club de lectura de l'IES Almussafes, dimecres 4. Més que una xarrada serà un retrobament amb companys i amics al centre on tan bé vaig estar durant dos anys. Dilluns 9 hauré de fer quilòmetres per trobar-me amb els alumnes de l'IES del Villar del Arzobispo, convidat pel professorat de valencià, i més concretament per l'amiga Begonya Mezquita, per parlar de Femení. Per acabar el mes, el 28, tornaré a presentar Plagis, a Castelló de la Ribera (sense perdó). La cosa ha nascut per iniciativa de Tobies Grimaltos, i el presentador serà Juli Alandes, antic company d'universitat a qui fa aproximadament vint anys que no veig. Serà un retrobament agradable.
I per més endavant... Visita a l'IES La Núcia, de la mà de l'amic Doménec; xarrada amb els amics del club de lectura del Casal Jaume I de l'Alcúdia... Però ja us aniré informant quan s'acoste. De moment crec que ja ho tinc bé. Massa bé. Però que no falte. No cal dir que esteu convidats a tots els actes que us vinga de gust.

EL TASTET 13 / JOAN OLIVER

El tastet avui continua amb un altre clàssic: Joan Oliver. O Pere Quart, com més us agrade. Em posa els pèls de punta, les Corrandes de l'exili. De primer, per la qualitat intrínseca de la composició. De segon, perquè pense en el moment i en les circumstàncies en què va ser escrita. I, per últim, perquè fa esment de la terra d'Oliver, el Vallès. Jo també me l'estime molt.

Hi ha innombrables versions musicades, del poema. Sens dubte la més coneguda és la de Lluís Llach. Jo, en canvi, us deixe la del gran Ovidi. El vídeo és un petit homenatge a l'alcoià.

Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.

ON ESTÀ? / 21

La imatge de la setmana. Més que saber on està, abans haureu de saber què és. Si sabeu què és, tindreu una molt bona pista per saber on està. Encara que potser algú sàpia què és, però no on està. El que trobe difícil és que ningú sàpia on està sense saber què és. Val, deixe d'embolicar. El premi, un exemplar de Femení singular. On està?

Quant a la foto de la setmana passada, com és costum, us la deixe sencera. És la torre de sant Miquel, a Corbera. Vam tenir un guanyador i tot, però momentàniament ha desaparegut del mapa i no li puc fer arribar l'exemplar de Plagis. Ja respirarà.

TROSSOS I MOSSOS 2

Com sempre, un recull d'algunes de les notícies que m'han semblat més interessants, al llarg de la setmana.
En primer lloc, un enllaç al Vilaweb on s'informa de l'enèsima sentència en contra dels interessos del Govern Valencià, que és el mateix que dir a favor dels interessos de la immensa majoria dels valencians. Ací podeu llegir la sentència del TSV sobre l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania.

També em sembla interessant l'article de Raimon Galiana a Des d'Altea estant sobre banderes i altres draps de tela. L'aportació de Vicent Baydal, als comentaris, imprescindible. El post porta per títol Banderes, blau i regionalisme.

I per acabar amb humor, recupere un altre freeky. Si la setmana passada era la socorrista que l'havia "liao parda", avui és José Tojeiro, parlant de la prestetución i la droja en el colacao. Per a pixar-se de riure.

EL SIRVENTÉS 2 / ADÉU, MONSENYOR

Recorde que fa molts anys, amb UV pràcticament igualant en vots al PP en les eleccions autonòmiques i municipals, sobretot a València ciutat i a la rodalia, va córrer el rumor que s'esdevindria un canvi d'arquebisbe de forma imminent. Hi hagué aleshores un moviment nascut al si dels blaveros que tenia com a lema "Volem un bisbe valencià". El motiu fonamental d'aquesta demanda era que s'havia especulat sobre la possibilitat que la diòcesi valenciana fóra dirigida per un bisbe català que sonava com a futurible, o, el que era molt pitjor, que anara a mans de Ricard Maria Carles, un valencià aleshores bisbe de Tortosa de tarannà progressista (enteneu-me: progressita per al que hi ha entre la cúpula eclesiàstica). L'any 90 Carles fou nomenat bisbe de Barcelona, amb la qual cosa Lizondo i els lizondistes descansaren una mica, i el canvi a València es va allargar més del previst. La decisió final va ser nomenar el carquinyol del García-Gasco, i les veus de la caverna s'apagaren immediatament. Perquè el que demanaven no era, en realitat, un bisbe valencià, sinó un bisbe que no fóra català, i, sobretot, un bisbe que no fóra un valencià de perilloses idees catalanistes. Com sempre: quan diuen valencià, en realitat volen dir no català, i, per tant, estan dient (implícitament) castellà. I quan ja tenen el castellà (siga bisbe, siga llengua, o siga el que siga), no baden boca. La finalitat última (i vertadera) està aconseguida.

I ací hem tingut el carquinyol, des del 92 fins l'altre dia. Disset anys (disset!) en què aquest arquebisbe (a hores d'ara cardenal) s'ha posat sempre al costat de la dreta local més cavernícola (i això és ser molt cavernícola) i ha defensat les postures més reaccionàries al si de l'església catòlica (i això és ser molt reaccionari). A més, la persecució a què ha sotmés la llengua com a vehicle de culte ha estat feroç i implacable. Sota l'excussa tan manida que el valencià generava polèmica, ha imposat el castellà (que, com tot el món sap, no genera polèmica, que per alguna cosa té rang d'imperial) com a llengua preferent a les eucaristies, i, no cal ni dir-ho, com a única vàlida en les comunicacions internes dels diferents estaments de la diòcesi. Només alguns díscols (algun capellà confinat a parròquies menudes; algun grup, com el que es mou al voltant de la revista Saó) han gosat de no fer-li cas. Lluny han quedat els anys en què jo era del Moviment Junior (tots tenim el nostre passat, i, alguns, fins i tot el confessem) i hi havia un bon nombre de rectors d'idees avançades (massa alvançaes, deia la meua àvia) que es creien tot allò de la Teoria de l'Alliberament. Al meu poble en vam tenir un, i ens feia cantar cançons de Llach a les excursions. Encara que, aquesta xusma a García-Gasco sempre li ha interessat ben poc. I quan dic xusma no em vull referir als díscols, sinó a tot el cristianisme de base, en general. El toledà (com les espases de més rància espanyolitat) García-Gasco sempre ha estat més aviat per la gent poderosa. Si en la primera època de govern dels populars els càrrecs de més responsabilitat foren ocupats per liberals amb la bragueta fluixa i amb poca tirada a complir els preceptes catòlics (sobretot el de castedat, que els resulta impossible), en els darrers temps la gent de la penya del ciri ha copat les altes esferes del poder polític. I monsenyor ha sabut munyir la vaca. Ben munyida. A més de la visita del Papa que no sabem (ni sabrem mai) el que ha costat, ha aconseguit altres prebendes per a la causa, com ara un tracte preferent per als col·legis religiosos. És vergonyant la concessió de la concertació del batxillerat, o el fet de finançar centres d'ensenyament en què continua practicant-se la segregació de xiquets i xiquetes en aules diferenciades.

En fi, que per a García-Gasco, ni bon vent, ni barca nova. Que se l'arbitre com puga, que, n'estic segur, no serà malament del tot. I a veure què fa Osoro. Només va aparéixer el seu nom, algú s'encarregà de filtrar la notícia que feia dies que estava aprenent valencià. Però les notícies que arriben d'Astúries és que allí va prohibir el bable com a llengua de culte. És a dir, que mal pinten.

Acabem. Ara mateix ressuscitaria el crit blavero de "Volem un bisbe valencià" (catalanista o no) si no fóra perquè no solc fer cas de gent estrambòtica com aquesta que porta unes vestimentes tan ridícules, i en realitat me la bufa, qui ocupe la càtedra a la Seu. Siga qui siga intentarà continuar xuplant del pot, com fan des de tants segles ençà. Déu meu! Ora pro nobis!

DE FIL I COTÓ 2 / CENA RECALENTADA. GOLPES BAJOS

Una altra cançó que em va marcar de jove: Cena recalentada. En realitat em va marcar Golpes Bajos, un dels meus grups preferits. Certament feien bona música els gallecs, i en companyia d'un parell d'amics els seguíem sempre que actuaven no massa lluny de casa. Recorde que en quinze dies els vam veure tres vegades: una a dues mítiques discoteques d'aleshores, Chivago River i Fórmula 1, i una altra a Alberic. La darrera actuació, la d'Alberic, va ser apoteòsica. Al Coppini el pujaren a l'escenari entre dos, el falcaren davant del micro, i més que cantar va taral·lejar el repertori amb una veu pràcticament inaudible. No va ser massa greu, perquè l'auditori, majoritàriament, anava (anàvem) per un estil, de bollit. Poc de temps després el grup se separà, i els dos pals de paller seguiren camins molt diferents. Germán Coppini es posà a fer coses bastant rares, mentre que Teo Cardalda va engendrar aquell duet insofrible amb la seua parella que es deia (que es diu encara potser?) Cómplices. Sembla que es cansà de fer bona música i va preferir fer diners, la qual cosa tampoc no està malament.
Us pose la cançó en vídeo perquè he tingut problemes per enganxar només l'audio. El so és bastant acceptable i a més us permetrà constatar que, si la cançó a hores d'ara continua sent un gran tema i totalment vigent seguint paràmetres estrictament estètics, el clip no ha sofert tan bé el pas del temps, i el look dels vuitanta és a hores d'ara completament obsolet. A més, és una pel·lículeta que fa justament tot allò que no s'ha de fer: reproduir de manera gairebé textual el que es diu a la lletra. Siga com siga, gaudiu-la.

MICRÒNIQUES 2 / PODER

PODER

Els operaris acabaren de donar els últims retocs a la cadira de braços. Era un moble de presència: giratori, basculant, amb dispositius de relax per a massatge integral o localitzat, guarnit amb pell i confeccionat després d’un minuciós estudi antropomètric de la còrpora de l’usuari perquè acomplira tot un seguit de paràmetres ergonòmics científicament certificats. Mentre els subordinats recollien les eines i les restes de l’embalatge, el propietari del despatx s’entretenia dirigint amb un comandament a distància el climatitzador d’última generació que havia substituït l’obsolet aparell d’aire condicionat. El dispositiu d’humidificació oxigenant i un bon grapat d’innovacions més, entre les quals destacava un sistema d’emissió de vapors amb funcions terapèutiques, el convertien en l’eina perfecta per crear un microclima saludable.
Els subalterns acabaren definitivament. El cap els acompanyà fins a la porta. Rodà la clau per dins. S’acostà a l’intèrfon per manar a la secretària que no el molestaren, si no era estrictament imprescindible. Tot seguit, agafà dos coixins del sofà, els acotxà al selló, i s’hi deixà caure malgirbat. Posà els peus damunt de la taula, n’obrí el calaix superior, i va agafar un havà de bona marca. Després, pinçà la cartera de la butxaca interior de l’americana, en va traure un bitllet de cinquanta euros i li calà foc per encendre el cigar de manera preceptiva: atiant-lo amb una flamarada poderosa. Amb la primera pipada, la poltrona ergonòmica –que també era intel·ligent, malgrat que el propietari no ho sabera- engegà un mecanisme de propulsió. L’executiu va eixir catapultat amb tal força que travessà el sostre per encaminar-se al cim de la ignomínia. La bromera ignífuga que tot seguit vomità el climatitzador ni tan sols l’esguità.

ROMANÇO LITERARI 20 / MILLOR OBRA DE LA LITERATURA CONTEMPORÀNIA UNIVERSAL

Crec que hem arribat al final. En principi, aquesta primera votació era per temptejar quines obres podien tenir opcions, per reduir-ne el nombre i passar a una segona votació. Però la superioritat de Cien años de soledad ha estat tan aclaparadora que crec que és sobrera una segona tanda: ha aconseguit més del triple de vots que la segona. Així doncs, crec que cal reconeixer el Gabo com a guanyador indiscutible. Però si voleu proposar alguna altra cosa...

En definitiva, que ens queda una llista bastant suggeridora de quaranta-set obres. He afegit totes les que heu anat apuntant. Finalment, he deixat fora les escrites originàriament en català, per les raons que s'explicaven en el primer post de la sèrie. També he obviat les (poques proposades) que han estat publicades abans del segle XX. Tot i el afegitons, alguna en deu faltar (segur), i al meu entendre, alguna en sobra. Però la democràcia és la democràcia. Tot seguit les teniu per ordre de publicació. He posat el títol en català sempre que hi ha traducció a aquesta llengua, excepte les obres en castellà (com la guanyadora) que sí que hi estan traduïdes. Si no n'hi ha, l'he posat en castellà. I si tampoc no n'hi ha, apareix el títol original. De segur que hi ha alguna errada. Us anime a corregir-la. Però, tot i això, hi ha un bon nombre d'obres no traduïdes a la nostra llengua (a més d'altres amb traduccions lamentables). Atenció, editors!

1. La metamorfosi (1919). Franz Kafka
2. Ulisses (1922). James Joyce
3. Al far (1927). Virgínia Woolf
4. El viatger en la terra (1929). Julien Green
5. Jo, Claudi (1934). Robert Graves
6. Tròpic de càncer (1934). Henry Miller
7. Muerte a crédito (1936). Louis-Fernand Céline
8. Their eyes were watching God (1937). Zora Neale
9. El raïm de la ira (1939). John Steimbekc
10. El desert dels tàrtars (1940). Dino Buzzati
11. L'estrany (1942). Albert Camus
12. Sinuhé l'Egipci (1945). Mika Waltari
13. La sombra del ciprés es alargada (1947). Miguel Delibes
14. El túnel (1948). Ernesto Sábato
15. El Aleph (1949). Jorge Luis Borges
16. El vigilant en el camp de sègol (1951). J.D. Sallinger
17. El talent de Mr. Ripley (1955). Patricia Highsmith
18. Pedro Páramo (1955). Juan Rulfo
19. Si això és un home (1956). Primo Levi
20. El baró rampant (1957). Ítalo Calvino
21. Bomarzo (1958). Manuel Mújica Láinez
22. El guepard (1959). Tomassi di Lampedusa
23. Sobre héroes y tumbas (1961). Ernesto Sábato
24. Tiempo de silencio (1961). Luis Martín Santos
25. El quadern daurat (1962). Doris Lessing
26. La ciudad y los perros (1963). Mario Vargas Llosa
27. Rayuela (1963). Julio Cortázar
28. L'ampla mar dels Sargassos (1966). Jean Rhys.
29. Cien años de soledad (1967). Gabriel García Márquez
30. Escorxador 5 (1969). Kurt Vannegut
31. Quieres hacer el favor de callarte, por favor? (1977). Raymond Carver
32. Tieta de agreste (1977). Jorge Amado
33. El llibre del riure i de l'oblit (1978). Milan Kundera
34. Si una nit d'hivern un viatger (1979). Italo Calvino
35. Una conxorxa d'enzes (1980). J.K. Toole
36. Crónica de una muerte anunciada (1981). Gabriel García Márquez
37. Afirma Pereira (1984). Antonio Tabucchi
38. La insuportable lleugeresa de l'ésser (1984). Milan Kundera
39. El perfum (1985). Patrick Süskind
40. A jangada de pedra (1986). José Saramago
41. Beloved (1987). Toni Morrison
42. Eva Luna (1987). Isabel Allende
43. Secreto a voces (1994). Alice Munro
44. Assaig sobre la ceguesa (1995). José Saramago
45. La broma infinita (1996). David Foster Wallace
46. La fiesta del chivo (2000). Mario Vargas Llosa
47. En el nom de Salomé (2003). Julia Álvarez

I, per acabar, ací teniu totes les obres que han rebut més d'un vot.

Cien años de soledad, 18 vots

Rayuela, 5 vots

El perfum, 4 vots

Pedro Páramo, 3 vots

Bomarzo, 2 vots

El Aleph, 2 vots

La colmena, 2 vots

L'estrany, 2 vots

Si això és un home, 2 vots

Sinuhé, l'egipci, 2 vots

Una conxorxa d'enzes, 2 vots

EL TASTET 12 / JOAN MARAGALL

El tastet d'avui torna als clàssics. Maragall. El millor Maragall. Molt se n'ha parlar de La vaca cega, una de les seues poesies més conegudes. En alguns sectors no té massa bona fama (ni la peça, ni tampoc el poeta). A mi Maragall em sembla sublim, i La vaca cega un gran poema. Sensibleria cursi? Paisatgisme carrincló? Pathetic falacy, són els mots clau. I no és pedanteria ni esnobisme: potser l'haurieu de llegir bé.

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

1893

ON ESTÀ? / 20

La imatge de la setmana. Com que la proposta anterior no va tindre cap resposta correcta, dec suposar que és perquè no hi havia premi. Fins i tot, Emili Morant va fer un intent d'encert, que després va esborrar als comentaris, i posteriorment m'he quedat esperant la resposta correcta al correu elctrònic. No ha arribat. En fi, que em queda un Plagis per casa que s'havia quedat despistat pels prestatges. És el premi de la setmana a qui endevine la localització i el nom del que podeu veure a dalt. On està? Ja sabeu que només valen les respostes por correu electrònic, no als comentaris.



Quant a la imatge de la setmana passada, la podeu veure ara al complet, inserida en el conjunt. Així és més fàcil? El detall és un dels tres templets (edicles, en llenguatge arquitectònic) que rematen la terrassa de l'edifici de la Fundació Bancaixa, a València. Com que l'edifici en són en realitat dos, cal aclarir que es tracta del més monumental, el que fa xamfrà amb el carrer de la Mar i abans fou el palau dels Crespí de Valldaura. S'ha de mirar avall, per no trepitjar res indesitjat, però... De vegades s'ha de mirar també amunt! Tantes vegades com hi haureu passat!

TROSSOS I MOSSOS 1

Tanquem la setmana encetant un nou apartat. Trossos i mossos estarà dedicat a aquelles coses que més m'hagen cridat l'atenció al llarg de la setmana.

En primer lloc, crec que és molt interessant l'article El polvorí de Gaza, aparegut al Mediterraneo i reproduït al blog El rastre de Clarisse, de Vicent Usó. Versa sobre el conflicte entre Israel i Palestina, i em sembla molt lúcid.

També paga la pena Bolets i bromera del blog A l'ombra del prat, de Pep Castellano. Tracta una polèmica de la qual jo mateix he parlat en aquest blog. He promés de no tornar a fer-ho. Però una cosa és parlar directament i una altra remetre-us a altres llocs.

Igualment atractiva és la cavil·lació Una tendència que em té perplex. A Vista parcial Tobies Grimaltos posa de manifest alguns excesos en els darrers temps en el camp de la creació lèxica.

I per acabar amb humor, Una mica de surrealisme per alleugerir la tornada. Apareix al Bloc del oients de "Versió RAC 1", gestionat per l'amic Xavier Vidal. Avui dia entrevisten qualsevol, i alguns fan riure, què voleu que us diga.

EL SIRVENTÉS 1 / ISRAEL

El sirventés d'aquesta setmana, el primer, només pot ser per a Israel. Per als dirigents israelians, es podria dir, si no fóra perquè tots els partits polítics i també la població del país, molt majoritàriament, dóna suport al genocidi palestí, que dura ja 60 anys i que s'ha encruelit (més, si cap) les darreres setmanes.

Israel és un estat creat el 1948. Un any abans, l'ONU acordà que, al que era Palestina, tingueren també la seua terra els jueues, tan perseguits durant la II Guerra Mundial. Era una reivindicació mil·lenària, de part dels hebreus. Poc (gens) durà la convivència harmònica entre jueus i palestins, i de seguida Israel proclamà la seua independència, va fer efectiva la partició del territori en dos estats diferents, i encetà atacs continuats per ampliar les fronteres del propi. Des d'aleshores, ha guerrejat amb tots els estats limítrofs, i ha estat protagonista de diverses guerres (la dels Sis Dies, la del Yonki Pur...). Especialment virulent va ser l'any 1967, en què s'endinsaren en territori egipci, sirià i jordà. Signats els acords de Camp David, l'estat israelià els ha ignorat sistemàticament, i els seus intents d'expansió territorial han sigut constants.

Però deixem aquest breu repàs històric. Aquesta setmana, cada vegada que obries un diari o miraves una televisió podies veure bé una família sencera morta, bé xiquets ben menuts ensangonats al braç dels seus pares desesperats, o bé imatges de destrucció del malmés territori de la Franja de Gaza. Danys col·laterals, n'ha dit la ministra d'afers exteriors, Tzipi Livni, dels 770 palestins morts (a hores d'ara, perquè la xifra continuarà augmentant). S'ha de ser molt cínic (i molt fill d'una gran puta) per emprar aquest eufemisme. Per la seua banda, Ehud Olmert, diu que "Israel ha actuat, actua i actuarà només d'acord amb les seues consideracions", sense escoltar les propostes d'alto el foc de diversos organismes internacionals. És a dir, que Israel farà el que li rote, com ha fet sempre. L'Olmert em mereix la mateixa consideració que la Tzipi. De fet, serien Tzipi i Tzape, si no fóra perquè en lloc de personatges de còmic són una parella d'assassins. O un triplet, perquè cal sumar-hi l'altre Ehud, el Barak, tan laborista ell, ministre de defensa i anima mater de les operacions militars.

I els organismes internacionals a què hem fet esment (l'ONU, al capdavant)? I l'amo de l'univers (USA)? Els amos de l'univers estan de trasllat. Bush no pot fer res, perquè a hores d'ara és una figura decorativa esperant el traspàs de poder. Tampoc no caldria esperar-ne massa, perquè durant vuit anys a demostrat ser tan assassí (i més inútil, si cap) com Tzipi, Tzape i tota la parentela hebràica. I per si hi havia cap dubte, s'ha afanyat a declarar que la culpa de tot la tenen els palestins, per llançar quatre petards a territori israelià. "Ni que foren les falles de València!", diuen que ha dit. Obama tampoc no pot fer res, però si poguera, sóc molt escèptic sobre el que faria. Ja en vaig parlar, en un altre post, que em sembla desmesurada l'eufòria que la seua elecció ha generat arreu del món. En definitiva, entre tots (Sarkozy i dirigents egipcis inclosos), només han proposat el remei dels micapans per a una malaltia terminal. Tres horetes de treva diària i poca cosa més. Bufes de pato, en diuen al meu poble.

Però, al cap i a la fi, què importa? Els palestins no són més que una colla de moros morts de fam. Els palestins no tenen Annes Franks que escriguen diaris. Els palestins no faran mai pel·lícules com La lista de Schindler, ni com La vida és bella, ni escriuran novel·les com El noi del pijama de ratlles (amb seqüela cinematogràfica). Ni tindran autors com Rot, ni com Levi, ni tindran editorials com la Ramdom House. Els palestins no alcen un gat del rabo, i els jueus són un poder fàctic arreu del món. Hom diu que sense el suport de la comunitat hebràica, ningú no pot arribar a president dels EUA. I això compta. De la mateixa manera que compta que la popularitat del primer ministre israelià estiguera sota mínims, des que es disparaven coets contra Israel des de la Franja de Gaza. De la mateixa manera que compta que des que començà l'ofensiva militar contra els líders de Hamàs (amb els consegüents efectes col·laterals, com hem vist) aquesta popularitat haja pujat de manera immediata. I els 770 morts, que els soterren i que no es queixen tant, que a ells els n'han mort catorze (morts que, al meu entendre, són també lamentables, i de les quals són també responsables).

Acabe. No defense Hamàs, ni els grups islamistes radicals. Són responsables (i culpables) dels seus actes de violència. Em sembla correcte (i fins i tot reparador i saludable) que els jueus rememoren periòdicament el genocidi a què van ser sotmesos pels nazis durant la II Guerra Mundial. És exercir el seu dret a la memòria històrica, una memòria històrica que alguns pretenen negar a altres indrets (no molt llunyans, com endivinareu). Odie els integrismes, de caràcter religiós, ètnic, o de qualsevol altra mena. Però els israelians són tan integristes com els altres, només que amb uns mitjans militars infinitament superiors.

Hi ha un gos del veïnat que té per costum pixar a la porta de ma casa. Com la gent normal (crec), de tant en tant pose sofre al tamborí de la façana. Si fóra un bròfec (o un Fabra quasevol), em trauria la pirula i pixaria a la porta de ca l'amo. I si fóra un dirigent islaelià, em compraria un bazoka i faria volar la caseta del gos. La del gos, no penseu malament. Si cau la finca sencera (o l'illa de cases en pes), amb els seus habitants a dins, es tractaria només d'efectes col·laterals. Quina culpa tindria jo?

MICRÒNIQUES 1 / DESGRÀCIES

DESGRÀCIES

Incomprensiblement, s'havia quedat adormit, arrepapat al sofà, mentre veia el partit del seu equip. En reviscolar, mirà el rellotge: les tres de la matinada! A aquella hora, la pantalla del televisor mostrava els abdominals petris d'un xicot ben trempat, alternant-ne la imatge amb la d'uns aparells indubtablement eficaços per tonificar el cos més tou sense cap mena d'esforç, com demostraven unes fotografies de l'ara i l'abans de l’estàtic atleta. Sunyós encara, agafà el comandament i va prémer el botó del teletext. La pantalla es va fondre a negre un instant, i de seguida mostrà unes lletres fosforescent que informaven d'una terrible explosió de gas, a la seua mateixa ciutat. El resultat, encara provisional, era de deu morts i vint ferits. Neguitós, teclejà el número de pàgina pertinent per informar-se d'allò que el sumia en l’angoixa. Mentre observava el rètol fosforescent, ansiós perquè desapareguera i donara pas a informacions més sucoses, els números van córrer a la part superior. Quan la pantallà es fixà en la pàgina encomanada, va observar, escrit en lletres capitals, una llegenda que el va sumir en la més pregona tristesa.
- Merda -va dir en veu alta, sense poder-ho evitar.
Havien perdut 3 a 2. Tan bé com havia començat el partit...

DE FIL I COTÓ 1 / WALK IN THE WILD SIDE. LOU REED

Comencem l'apartat amb una cançó que m'agrada moltíssim. Es tracta de Walk in the wild side, de Lou Reed. Els que heu llegit Plagis ja ho sabeu, que m'encanta, perquè és el pal de paller del que l'amic Xavier Vidal ha batejat com la banda sonora de la novel·la. La veritat és que em sembla un tema d'una qualitat brutal. Podeu escolta-la ací mateix.

A sota us pose la lletra, perquè la pogueu seguir mentre escolteu la cançó. I, per si de cas algú té dificultats amb l'anglés (com ara, jo mateix), us pose també la traducció de Jordi Cussà a Travessa el foc. Recull de lletres, un llibre digne de bibliòfils. A mi me l'han portat els Reis i estic encantat.
Però no puc estar-me'n, a més, de proposar-vos una altra audició. La de dalt és una versió simfònica impressionant, però me n'agrada especialment una altra, interpretada per Reed fent duet amb Suzanne Vega. Canvia el ritme, hi ha més saxo, manté la qualitat, i l'aportació de la veu de Suzanne (ni que siga només fent els cors!) és realment impagable. Ja em direu quina de les dues us agrada més.
I si voleu saber-ne una mica més, podeu consultar aquest enllaç.


Holly came from Miami FLA
Hitch-hiked her way across the USA.
Plucked her eyebrows on the way
Shaved her leg and then he was a she
She said, hey babe, take a walk on the wild side,
Said, hey honey, take a walk on the wild side.

Candy came from out on the island,
In the backroom she was everybody's darling,
But she never lost her head
Even when she was given head
She said, hey baby, take a walk on the wild side
She said, hey babe, take a walk on the wild side
And the coloured girls go, doo doo doo, doo ...

Little Joe never once gave it away
Everybody had to pay and pay
A hustle here and a hustle there
New York city is the place where they said:
Hey babe, take a walk on the wild side
I Said hey Joe, take a walk on the wild side

Sugar Plum Fairy came and hit the streets
Lookin' for soul food and a place to eat
Went to the Apollo
You should have seen him go go go
They said, hey Sugar, take a walk on the wild side
I said, hey honey, take a walk on the wild side

Jackie is just speeding away
Thought she was James Dean for a day
Then I guess she had to crash
Valium would have helped that dash
She said, hey babe, take a walk on the wild side
I said, hey honey, take a walk on the wild side
And the coloured girls say doo doo doo, doo ...

Holly va venir de Miami F-L-A / Fent autoestop va travessar els EUA / Es va depilar les celles de camí / Es va afaitar les cames i llavors ell era una ella / Ella diu, ei nena, fes un volt pel costat salvatge / Va dir, ei nina, fes un volt pel costat salvatge // Candy va venir de fora de la Island / A l'habitació del fons era l'estimada de tothom / Però mai no va perdre el cap ni tan sols quan s'hi amorrava / de cap... / Ella diu, ei nena, fes un volt pel costat salvatge / Va dir dir, ei nena, fes un volt pel costat salvatge / I les noies de color canten /Du-da-du-da-du / Du-da-du / Du-da-du-da-du / Du-da-du / Du-da-du-da-du/ Du // El petit Joe no es va trair ni una sola vegada / Tothom havia de pagar i pagar / Un clau aquí i un clau allà / New York City és el lloc on va dir / Ei nena, fes un volt pel costat salvatge / Jo vaig dir, ei Joe, fes un volt pel costat salvatge // El floreta de Sugar Plum va venir i va anar a parar al carrer / Buscant teca per a l'ànima i un lloc on menjar / Va anar a Apol·lo / L'hauries d'haver vist ballant i ballant / Ells van dir, ei Sugar, fes un volt pel costat salvatge / Jo vaig dir, ei nina, fes un volt pel costat salvatge // Jackie només accelera enllà / Es va creure que era James Dean per un dia / Llavors em sembla que va haver de xocar / Valium hauria servit contra aquest cop / Ells va dir, ei nena, fes un volt pel costat salvatge / Jo vaig dir, ei nina, fes un volt pel costat salvatge / I les xique de color canten...

ROMANÇO LITERARI 19 / MILLOR OBRA NARRATIVA DE LA LITERATURA UNIVERSAL CONTEMPORÀNIA

Com us havia promés, el primer romanço literari de l'any reprén el llistat de millors obres de la literatura universal contemporània que fa temps que roda per ací i que, també fa temps, està completament parat. Crec que ha arribat l'hora de fer-ne alguna cosa. Així que, a votar toca. A pèl. Cadascú pot votar una, dues o tres novel·les. Deixeu-ho, preferentment en forma de comentari en aquest post, encara que si recull votacions en altres posts o per correu electrònic les tindré en compte. Després, triarem les deu més votades (si n'hi ha molts vots; si no, cinc, o tres) i farem una segona roda de votacions. Sempre us ho dic: açò no té res de científic, ni tan sols d'erudit. Es tracta de saber l'opinió. No cal que hagueu llegit totes les obres, ni tan sols la meitat. De fet, crec que no hi ha ningú que les haja llegit totes. Només que n'hagueu llegit una i us haja agradat, la podeu votar. Però podeu fer el que volgueu. Us deixe la llista completa i espere que la cosa rutle bé. Per si de cas, faré un mailing d'aquests tan molestos per veure si arriplegue alguns vots.

LLISTAT

• La metamorfosi (1919). Franz Kafka
  
• Ulisses (1922). James Joyce
• Al far (1927). Virgínia Woolf
• El viatger en la terra (1929). Julien Green
• Jo, Claudi (1934). Robert Graves
• Tròpic de càncer (1934). Henry Miller
• Their eyes were watching God (1937). Zora Neale
• El desert dels tàrtars (1940). Dino Buzzati
• L'estrany (1942). Albert Camus
• Sinuhé l'Egipci (1945). Mika Waltari
• La sombra del ciprés es alargada (1947). Miguel Delibes
• El túnel (1948). Ernesto Sábato
• El Aleph (1949). Jorge Luis Borges
• El vigilant en el camp de sègol (1951). J.D. Sallinger
• El talent de Mr. Ripley (1955). Patricia Highsmith
• Pedro Páramo (1955). Juan Rulfo
• Bomarzo (1958). Manuel Mújica Láinez
• El guepard (1959). Tomassi di Lampedusa
• Sobre héroes y tumbas (1961). Ernesto Sábato
• Tiempo de silencio (1961). Luis Martín Santos
• El quadern daurat (1962). Doris Lessing
• La ciudad y los perros (1963). Mario Vargas Llosa
• Rayuela (1963). Julio Cortázar
• L'ampla mar dels Sargassos (1966). Jean Rhys.
• Cien años de soledad (1967). Gabriel García Márquez
• Escorxador 5 (1969). Kurt Vannegut
• Quieres hacer el favor de callarte, por favor? (1977). Raymond Carver
• El llibre del riure i de l'oblit (1978). Milan Kundera
• Si una nit d'hivern un viatger (1979). Italo Calvino
• Una conxorxa d'enzes (1980). J.K. Toole
• Crónica de una muerte anunciada (1981). Gabriel García Márquez
• Afirma Pereira (1984). Antonio Tabucchi
• La insuportable lleugeresa de l'ésser (1984). Milan Kundera
• El perfum (1985). Patrick Süskind
• A jangada de pedra (1986). José Saramago
• Beloved (1987). Toni Morrison
• Eva Luna (1987). Isabel Allende
• Secreto a voces (1994). Alice Munro
• Infinite jest (1996). David Foster
• La fiesta del chivo (2000). Mario Vargas Llosa
• En el nom de Salomé (2003). Julia Álvarez
• Les veus del Pamano (2004). Jaume Cabré

NOTA: El llistat ha estat actualitzat el 9 de gener a les 00.20 amb aportacions de Joanjo, Vicent Penya, Lletra, Vicent Nàcher i Vicent Borràs. Les novel·les votades fins ara i els vots que tenen són:

Cien años de soledad, 15 vots

Rayuela, 4 vots

El perfum, 4 vots

Pedro Páramo, 3 vots

El Aleph, 2 vots

La colmena, 2 vots

L'estrany, 2 vots

Sinuhé, l'egipci, 2 vots

Una conxorxa d'enzes, 2 vots

La resta, totes amb un vot, són: El llibre del riure i l'oblit, El procés, El viatger en la terra, A jangada de pedra, La colmena, Bomarzo, Quieres hacer el favor de callarte, por favor, La fiesta del chivo, Patrícia i el talent de Mr. Ripley, Il gatopardo, i Si una nit d'hivern un viatger, Afirma Pereira, La metamorfosi.

EL TASTET 11 / VICENT NÀCHER

No solc posar cap fotografia en aquest apartat, però en visitar Can Perla, el blog de Manel Alonso, i veure-l'hi tan trempat, no me n'he pogut estar. Ja coneixeu la meua cleptomania (literària i gràfica, no us aneu a pensar!). Evidentment, es tracta de Vicent Nàcher. No és company de Facultat, com els tres poetes anteriors (Begonya, Joan Elies i Maria Josep), però de miracle. Som del mateix any, i ell anava un curs per davant perquè jo vaig canviar de carrera en acabar primer d'Historia. De l'últim poemari, Jardí públic, en podreu saber més visitant el blog d'Alonso. Jo us avance que paga la pena. Però per saber-ho de cert, haureu de passat per caixa (o buscar-lo en prèstec). Ací teniu un tastet de fa molts anys (del 91, si no estic equivocat), d'un recull brevíssim que porta per títol Remors de mel. Interessant, l'economia de signes prosòdics. Interessant, l'eufonia dels mots. Interessant, el lèxic senzill i profund alhora. Interessant, els gerundis que et fan dubtar on has de tallar cada sintagma. Gaudiu-lo.

5

capseta de cristallets

rodolant capgirant

caleidoscopi de figures

ballarina del sol

la meua capseta de cristall

(irreal) entre estels

cascavellejant trepitjant

llagrimetes calabruix

oblit boira

esquinçada als llavis

tendres de plomes

ocells enlairats

allò que tocant-ho canvia

inseparable font de la il·lusió

amb aigua blanca

que no es trenca

llum de lluminositat

en una sola nit

incalculable indivisible

sense final

ON ESTÀ? / 19

La primera imatge de l'any. Vaig avançar que no hi hauria premi, però alguna coseta hi haurà. Ho pactaré amb el guanyador (o amb la guanyadora, perquè fins ara sempre han guanyat dones). Crec que no és massa difícil. Es tracta d'un edifici emblemàtic i de segur que tots l'haureu vist. Però cal haver-s'hi fixat! El procediment, el de sempre: no valen les respostes als comentaris, sinó que heu d'escriure'm un correu a l'adreça que hi ha ací al costat mateix. On està?
Us deixe també la foto de la setmana passada, però ara completa i sense distorsionar. Evidentment que es tracta de l'estació de FGV a Carlet. La guanyadora del concurs va ser Oreto Doménech, de l'Alcúdia (d'on havia de ser, si es diu Oreto?). Ja li he donat el llibre que havia triat, Plagis, i a més ens férem un cafenet.

PUNT I FINAL (DE LA MEUA PART)

Amb tanta festa, em semblava que feia un parell de dies des que havia escrit el post Tragicomèdia en sis actes, amb explicació i petició final. Però no: en fa ja deu (o onze) i la roda no para. Avui mateix m'ha arribat en forma de comentari l'enllaç al blog a què feia referència. Alí Bayà, l'anònim escriptor (supose) ho explica amb tot detall.
I jo plegue. No en parlaré més de l'assumpte. Qui havia de parlar ja ho ha fet, i qui calla li dóna la raó (o, com a mínim, no li la lleva).

PROGRAMACIÓ DEL BLOG

Ja tinc més o menys perfilat el que vull fer a partir de dilluns. Com us avançava, faré canvis al blog. Desapareixen els apartats A la punta de llengua i Rapsòdies i renills. El primer, perquè em costava molt de fer. Ho sent, però si parle de Lingüística he de posar-m'hi, i de vegades em costaven molt de preparar o acabava derivant cap a qüestions no estrictament lingüístiques. Per tant, quan tinga alguna cosa la puc penjar en un altre apartat, o en cap apartat específic. Les Rapsòdies i renills també desapareixeran, perquè havien esdevingut un poc endogàmiques. Els renills sempre eren per als mateixos (ja sabeu qui), i les rapsòdies acabaven en mans dels blogs que més m'agraden (com és evident). Així que continuaré la sèrie, però no parlaré necessàriament d'un apunt bo i un altre dolent, sinó que faré un recull de tot allò que m'haja cridat l'atenció a la xarxa al llarg de la setmana, i portarà per títol Trossos i mossos.
A canvi de les desaparicions, naixen tres apartats nous. A De fil i cotó penjaré una cançó del meu gust i en parlaré. També trobareu El sirventés. En la tradició trobadoresca el sirventés és un tipus de composició poètica que serveix com a vehicle per a la ira i l'atac personal. Doncs ja us podeu ensumar per on aniran els tirs. Espere que hi haja molta ira i poc d'atac personal. Però si cal... Pot ser el substitut dels renills, però amb més virulència. I també (i aquest apartat me l'he pensat molt i molt) hi haurà Micròniques, on trobareu microrelats inèdits escrits per mi. En tinc uns quants emmagatzemats, i els penjaré. Quan s'acaben, ja veurem què fem.
En definitiva, que la programació quedarà de la següent manera:

Dilluns: On està?
Dimarts: El tastet
Dimecres: Romanço literari
Dijous: De fil i cotó
Divendres: El sirventés
Dissabte: Micròniques
Diumenge: Trossos i mossos

Els apartats que es mantenen, també tindran alguns canvis. Bàsicament el On està?, que es quedarà sense premi (si no hi ha cap patrocinador), perquè aquests Nadals m'he quedat sense existències.

BALANÇ 2008

Definitivament ha acabat el 2008. L'any de la crisi, l'han batejat. A mi la veritat és que la crisi m'ha afectat poc. Sóc funcionari, ja ho sabeu. Als funcionaris ens afecten poc les crisis (una mica sí que puja la hipoteca), de la mateixa manera que quan hi ha eufòria també la notem ben poc a les nostres butxaques. No palegem els diners, com alguns han fet els darrers anys. La resta bé. Un bon any a nivell personal i laboral, i sobretot el que més m'importa: el meu fill creix sa i feliç.
Quant al blog, el primer any sencer d'activitat. Satisfet també, bàsicament pels amics fets i per les coneixences a les quals havia perdut la pista i he retrobat gràcies a aquest mitjà. Algun disgust, també, però què hi farem.
El post més visitat de l'any passat és un del mes de juliol. Contra el manifiesto por la lengua común, es deia. És trist haver d'anar sempre a la contra, però és el que hi ha.
Faré alguns canvis, per encetar el 2009. Aquesta setmana serà de transició, i dilluns que ve començaré a introduir les novetats. Alguns dels apartats es mantindran, d'altres desapareixeran, i n'hi haurà de nous, que ja tinc pensats. Intentaré actualitzar cada dia, i per a això és precís introduir apartats que no siguen massa costosos de fer. Ja ho veureu a partir de dilluns. De moment, feliç 2009.