dilluns, 19 de maig del 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 7 / LA CARRETERA


Títol: La carretera

Títol original: The road

Autor: Cormac McCarthy

Editorial: Edicions 62

Enquadernació: Rústica

Traductora: Rosa Borràs

ISBN: 978-84-297-6008-8


La carretera, de Cormac McCarthy, té tot un seguit de característiques que la convertien en la típica obra antipàtica que mai no llegiria. En primer lloc, havia guanyat un d'aquells megapremis trucats (el Pulitzer). En segon lloc, té una trama que em resulta ben poc atractiva (és una història postapocalíptica, tot i que sense elements que ultrapassen el límit de la realitat, ni tan sols el de la versemblança). I per últim, està escrita per un autor nord-americà (aviat us parlaré de la meua relació amb els escriptors d'aquell país). Però la insistència d'algú que pense que té un (molt) bon criteri literari, em va decidir a fer-ho. Per sort.

La carretera és una gran obra. Una obra aspra, dura, difícil. La gamma de colors que s'hi descriu va del gris fosc al negre (és significativa la segona frase: Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior) . La història, una contínua fugida cap a la supervivència. Ni el temps, ni l'espai, ni les causes de la catàstrofe, ni els personatges... res no està ben definit, i McCarthy ho deixa tot al criteri del lector. Per reblar-ho més encara, si no hi havia bastant amb la rudesa dels elements narratològics, l'autor fa servir, pel que fa a la llengua, una sintaxi ultrafragmentada que podria convertir el text en insofrible. Però en canvi treballa la prosa de forma tan magistral que aquesta prosòdia pretesament descohesionada fa que cada oració siga com un colp de puny damunt de la taula, fins convertir alguns fragments en una concatenació de frases lapidàries d'efectes ben contundents (que per sort no llança a perdre una boníssima traducció de Rosa Borràs).

A l'estil de les road-movies (cal no perdre de vista el títol ni el fet que l'autor tinga tendència a escriure novel·les que després es puguen portar a la pantalla, com ho demostren Blood Meridian o No country for old men) narra la fugida d'un pare i un fill no se sap ben bé on. En principi a la costa, fins que hi arriben i el mar sembla fer-los de barrera sense solució de continuitat. Al llarg de la narració va descrivint minuciosament un seguit d'accions que a hores d'ara ens són banals, per quotidians, però que en circumstàncies extremes cobren una importància cabdal. Per contraposició, les pedres angulars de la novel·la (les relacions afectives reduïdes per necessitat al binomi pare / fill; la pròpia essència humana; les elucubracions sobre la bondat i la maldat) les transmet, deixades caure com aquell qui no vol, mitjançant uns diàlegs excepcionalment ben bastits, on el lector ha de posar molt de la seua part per traure-hi tot el suc. I potser el millor siga el final. Regirant per la xarxa he trobat algú que el considera massa dur. D'altres, en canvi, pensen que és inapropiat i només apte per a una novel·la a l'estil de la vie en rose. Crec que la gràcia de la novel·la està precisament en mantenir una equidistància entre les dues consideracions: és un final sense concessions, però sense una crudesa innecessària. Tragèdia i porta oberta a l'esperança alhora.

I de la història, millor que no us conte res. Només que, en acabar de llegir-la, em vaig quedar cinc minuts a la butaca sense poder moure'm. Després vaig anar corrents a buscar el meu fill per abraçar-lo ben fort.
PD: a la portada de l'edició americana trobareu dues coses significatives. Una ben clara, que ja he avançat: la gamma de colors va del gris fosc al negre. L'altra és només un indici de la consideració que he promés d'explicitar ben prompte sobre els escriptors nord-americans: tipogràficament, el nom de l'autor és (infinitament) més rellevant que el de l'obra.