divendres, 4 de juliol de 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 9 / LES SENYORETES DE LOURDES


Títol: Les senyoretes de Lourdes
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Enquadernació: tapa dura
Nombre de pàgines: 313
ISBN: 978-84-8437-144-1



Les senyoretes de Lourdes, la novel·la amb què Pep Coll va guanyar el Premi Sant Jordi 2007, és una biografia novel·lada de Bernadette Soubirous, la nena que a mitjan segle XIX va viure l'aparició de la Mare de Déu a la cova de Massabielha. Només amb aquesta introducció ja queden apuntades un seguit de dificultats que trobarà l'autor per confegir l'obra: la recreació històrica, l'ús d'un llenguatge creïble, i afaiçonar-ho sense ferir susceptibilitats, tot això a més de la dificultat inherent que suposa fer una novel·la. I, ho avance ja, Pep Coll se'n surt en tots els casos.

La recreació dels paisatges i dels personatges de la Bigorra vuitcentista és impecable, fruit d'una documentació exhaustiva i, el que és més difícil, d'un ús ponderat i metòdic d'aquesta documentació, sense els típics escarafalls d'altres novel·les històriques que esdevenen una desmostració pedant dels coneixements enciclopèdics de l'autor. A Les senyoretes de Lourdes res, en aquest sentit, no és sobrer, per la qual cosa cal suposar que Coll ha deixat a l'armari (ha sabut deixar a l'armari!) anècdotes i fets potser curiosos i novel·lables però impertinents i espuris en el conjunt de l'obra. Quant al llenguatge, com l'autor deixa clar en el text, ha d'impostar el gascó que parla la gent del poble i el francés que fan servir els representanst de l'Imperi i altres personatges, per un català creïble. I ho fa fent servir un català molt pirinenc, molt dialectalitzat, que m'ha fet pensar durant la lectura en el concepte de llengües pirinenques que he escoltat (i llegit) de boca del professor Jordi Suïls. Perquè realment, el model lingüístic suplanta perfectament el gascó. També hem d'aputar solucions lingüístiques agosarades. Com a mostra, l'ús del lo neutre en els passatges dialogats i en els monòlegs interiors (que en realitat no ho són) de Bernadeto. Un ús del lo netre reivindicat darrerament per molts escriptors (Toni Cucarella a Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, per exemple), però que té poc de predicament entre els més puristes. En l'obra de Coll, aquesta decisió dóna, sens dubte, una agilitat i una sensació de versemblança que després de llegir la novel·la sembla impossible una solució diversa.
I per últim, les susceptibilitats (i els prejudicis). L'obra es divideix en dues parts: per un costat, el primer i l'últim capítol que n'emmarquen l'estructura, i per un altre, els trenta-un capítols centrals, en què s'alternen la conversa de Bernadette amb l'altra senyoreta (i no descobriré res més) amb passatges en tercera persona, alguns d'ells aparentment autònoms, en principi. Tant en les confessions de la santa com en els capítols dispersos, Coll té la cura de vessar informacions amb rigor i elegància perquè a ningú puga considerar l'obra un atac frontal a la que és sens dubte l'aparició més famosa i el lloc de peligrinatge més important del catolicisme (amb el permís de Roma i de Santiago) ni en una hagiografia de Marie-Bernarde que altres ja s'han encarregat de fer anteriorment.
En definitiva, una gran novel·la, fàcil de llegir, entretinguda, arriscada i sublim, que farà passar una bona estona a tots aquells que (com he llegit en alguns llocs) no tinguen la prevenció d'acostar-se a una literatura que recrea una atmòsfera religiosa, perquè en realitat Les senyoretes de Lourdes és molt més que això.