dimarts, 22 de juliol del 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 10 / EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO


Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Col·lecció: Biblioteca Breve
Llengua: castellà
Enquadernació: cartoné
Nombre de pàgines: 190
ISBN: 978-84-322-1253-6
He de confessar que em vaig acostar al llibre que avui comentem bàsicament per les (males) crítiques que n'havia llegit. La veritat és que Eduardo Mendoza és un autor que m'agrada quasi sempre (El misterio de la cripta embrujada; Sin notícias de Gurb; El año del diluvio) i que de vegades m'apassiona (La ciudad de los prodigios, de valoració tan eclèctica i desigual). I la lectura de El asombroso viaje... m'ha deixat una mica grogui. Per una banda l'obra està bé, si tenim en compte el que volia fer Mendoza, però per un altre té elements impossibles i indignes d'un autor de la seua categoria.
D'entrada, crec que la majoria de la gent no ha entés que es tracta d'una paròdia. Aquest gènere, tan en moda a finals del segle XIX i principi del segle XX, ha caigut pràcticament en desús, i potser siga per això que la trama despiste el lector. Per aclarir-ho una mica, cal dir que Mendoza reprén la història i els personatges de l'Antic Testament (i també alguns elements no pròpiament bíblics, sinó més aviat dels evangelis apòcrifs) i, inserit en aquest marc contextual es dedica a crear una història totalment inventada amb aportacions puntuals (i textuals) de l'obra parodiada. Fins ací tot correcte. La narració eficaç; la llengua recreada (impostada) creïble; la història divertida i amena, de fàcil llegir. Però...
I comencem amb els retrets. Per a mi el millor Mendoza és el de La ciudad de los prodigios, un retrat contundent de la Barcelona de canvi de segle (del XIX al XX, és clar) sòlidament documentat i amb un fil conductor convincent (el protagonista, Onofre Bouvila, en qui s'entrecreuen els fets històrics de l'època recreada). En aquesta novel·la és especialment valuós l'ús del recurs de la ironia, i de l'humor, i de frases inesperades que et deixen amb la boca oberta (Vamos a que nos mee un perro). A partir d'aquesta obra, Mendoza opta per confeccionar relats en què la ironia i l'humor no són dos recursos més, sinó que el principal objectiu és bastir històries on el que es pretén és el més pur divertiment sense pretensions afegides. I no em sembla malament: sempre he reivindicat al sentit estrictament lúdic de la literatura. He llegit Sin notícias de Gurb, Una comedia ligera, i La aventura del tocador de señoras (ordenats cronológicament i també per ordre de lectura). I he notat que, en cadascuna de les obres, el traç de l'humor era cada vegada més gruixut, fins arribar a l'obra que ara comentem. L'astracanada és evident. Sobren, al meu parer, tantes referències a la sodomia, a les disfuncions gastrointestinals (per dir-ho fi) i a altres elements escatològics que no aporten absolutament res. I el pitjor és que sense això l'obra quedaria bé. Quedaria bé tenint en compte el que he dit al principi: és una paròdia i així s'ha d'entendre, sense buscar-li unes altres pretensions.
En definitiva, una obra que salva (amb matisos) l'ofici i la qualitat intrínseca de Mendoza, però que decep, en el seu conjunt, perquè podria haver estat molt millor sense afegir-hi res, sinó simplement eliminant allò que és sobrer.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo tinc una sensació semblant, tot i que no em molesten les referències a la sodomia (que era habitual i formava part de la quotidianitat més natural de l'època romana) i potser una miqueta les intestinals. En conjunt, a mí l'obra em va agradar, però el problema és que comença millor del que segueix i segueix millor del que acaba. I això és letal en una obra de la natura d'esta. Resum: no tens, com en d'altres, la impressió d'haver perdut el temps llegint-la, ni d'estafa (massa sovint en moltes obres avui dia), però es desinfla com una bufa de fesos massa bullits, per fer una referència propera al propi "Asombroso...".

ginjol ha dit...

Completament d'acord amb tu, Xavi. Pel que fa a les referències a la sodomia i a les disfuncions intestinals, caldria matisar. No m'agraden les obres que fugen dels disfemismes de tal forma que amaneren el llenguatge literari i el fan d'una neutralitat i una "correcció" que cansa. Però en aquesta obra, el que dic és que les referències són massa constants i repetitives.
Una abraçada.