dimarts, 1 d’abril de 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 2/ ELOGI DE LA TRANSGRESSIÓ. IDENTITAT NACIONAL I DESRAÓ D'ESTAT


Títol: Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d’estat.
Autors: Quim Gibert, Ramon Camats, Albert Berrio, Eugeni Casanova i Josep Sort
Pròleg / annex: Àngel Velasco / Jaume Sastre i Josep Palou
Gènere: Assaig
Editorial: La Busca edicions
Enquadernació: Cartoné
Número de pàgines: 197
Llengua: Català
ISBN: 9788496125964 (1a edició)


El naixement de la Sociolingüística als anys 50 cau, a casa nostra, dins del període franquista. La repressió inicial del règim fa que siga del tot impossible que n’aparega cap estudi en català. Una relativa relaxació política que es viu a partir dels 60 hi facilita la desclosa de la disciplina. En aquells anys iniciàtics, es poden assenyalar dos centres d’innovació: l’un situat a València i l’altre a Barcelona.

El nucli de València el formaven inicialment Lluís-Vicent Aracil i Rafael Ninyoles, als quals se sumaren posteriorment autors com Vicent Pitarch, i estava fortament influït pel pensament de Joan Fuster. Conceptes com conflicte lingüístic i normalització lingüística, avui universals, van nàixer d’aquest grup, concretament de la ploma d’Aracil.

A Barcelona, després d’unes primerenques enquestes a càrrec de Badia i Margarit, naix el grup format a l’entorn de Francesc Vallverdú, al qual se sumaran posteriorment estudiosos com Argente.

Tant el grup valencià, hereu de Fuster, com el de Barcelona, dirigit per un Vallverdú afiliat al PSUC, fan una Sociolingüística militant de base marxista que té un caràcter més assagístic que no pas descriptiu, i en tots dos casos hi ha una clara concomitància entre identitat lingüística i identitat nacional.

La creació de les autonomies i de diversos organisme com la Direcció General de Política Lingüística a Catalunya o el Ganivet d’Ús i Ensenyament del Valencià a València, constitueixen un assuaviment del caràcter vindicatiu de la Sociolingüística catalana. A més, i per diverses raons, el lideratge dels tres principals estudiosos desapareix. L’eclecticisme d’Aracil el porta a la dècada dels vuitanta a declarar que abandona la Sociolingüística, no sense abans blasmar els seus companys de disciplina, per dedicar-se a la Sociologia estricta, i a flirtejar amb l’extrema dreta local. Per la seua banda, Ninyoles a València i Vallverdú a Catalunya, passen a ocupar càrrecs institucionals dins dels respectius governs i deixen de banda els estudis teòrics. Alguns dels deixebles, encara, enceten terceres vies i altres postulats que no fan més que aigualir la vehemència pretèrita. Amb els anys, el lloc d’aquests serà ocupat per una nova formada de sociolingüistes. Però la desaparició dels “pares” de la disciplina comporta la desaparició del caràcter militant i, conseqüentment, una dissolució del binomi llengua / identitat nacional.

La digressió inicial, certament llarga, ve al cas per explicar que Elogi de la transgressió recupera el caràcter vehement, militant i proselitista de la Sociolingüística de mitjan segle passat. En realitat l’opuscle està format per cinc capítols escrits per cinc autors diferents, que, evidentment, poden ser entesos de forma autònoma, però que d’alguna manera es complementen. I tots, sense excepció, parteixen d’una premissa que l’actual asèpsia analítica (o, com tan en moda està dir-ho ara, correcció política) ha deixat de banda: el català és la llengua nacional dels Països Catalans.

Ultra el que hem dit, la diferent formació acadèmica i les diverses ocupacions professionals dels autors (un filòsof, un psicòleg, un lingüista, un periodista i un politòleg/historiador) fan possible que, estirant cadascun d’un fil, abracen tots els punts més importants dels tres pols d’anàlisi de la Sociolingüística (el social, el psicològic i el lingüístic) i fins i tot vagen més enllà, en traspassar la dimensió de la llengua en sentit estricte i també el de les disciplines afins per endinsar-se en qüestions de caire més aviat antropològic, fent així vàlid l’axioma inicial segons el qual la identitat nacional està íntimament lligada al fet lingüístic. Alguns dels capítols, més aviat fan esment de la qüestió idiomàtica de manera purament tangencial, però també aquests són importants des d’aquesta perspectiva perquè són precisament els que vessen crítiques contundents (i al meu entendre encertades) a paradisciplines com la molt light Ecologia de les llengües, treballada en el nostre àmbit per Bastardas, entre d’altres.

Així, Quim Gibert a De què parlem quan parlem d’identitat i desraó sembla establir uns criteris bàsics fent un repàs al concepte d’identitat nacional i als diferents tipus (les magnificades i les encongides, seguint-ne la nomenclatura). A Identitat i revolta Ramon Camats ens incita a la desobediència civil davant una situació injusta, en un al·legat que avui pot ser considerat tan revolucionari com quan al segle XIX Paul Lafargue proclamava el dret a la peresa. Albert Berrio, a Identitat lingüística i desraó d’estat, fa una anàlisi certament lúcida sobre la relació entre tres conceptes que històricament han afaiçonat diverses teories, unes de caràcter centrífug i d’altres de tipus centrípet: estat, llengua i nació. Amb Cianur diari "sin que se note el cuidado" (m’encanta la cínica ironia del títol), Eugeni Casanova fa un repàs, amb gran profusió d’exemples basats en situacions reals, sobre el genocidi cultural que, de forma subliminar (de vegades no tant), continua patint la cultura catalana des de l’adveniment de la democràcia (o més aviat pseudodemocràcia). Per últim, Josep Sort, a Sobre la variable identitat d’un poble: el cas del Quebec, exposa la situació canviant dels canadencs francòfons (o francocanadencs / canadencofrancesos, per usar els mateixos termes que el text al·ludit) i insinua la possibilitat d’una hipotètica extrapolació al cas català.

En definitiva, els cinc capítols, que en realitat no són més que la transcripció de les ponències i intervencions de les Jornades de Psicologia i identitat nacional fetes a Sueca al maig de 2006, acaben confegint un interessantíssim pastitx (compte! No confondre amb pastitxo! Només empre el mot pel fet d’estar escrit a deu mans!) al voltant de les asimètriques relacions que s’estableixen entre els estats plurinacionals i plurilingüístics i els distints ens grupals que es troben al seu si, tot parant una atenció especial i específica als que no compten amb el condicionant favorable de ser-ne conjunt hegemònic.

Lectura molt recomanable, si més no per fugir, ni que siga esporàdicament, de l’anàlisi amanerada, acomplexada, tediosa i apessebrada que en les últimes dècades sembla monopolitzar el discurs sociolingüístic arreu del món, però molt especialment en l’àmbit estricte dels Països Catalans.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Los "Paisos Catalans" no existen. Son una entelequia y además ese término es ilegal. Fuera polacos de la Comunidad Valenciana!

ginjol ha dit...

Estimat amic Anònim:
Les manies no les curen els metges. A més, la consueta ja la conec: és curiós que tots useu un substantiu tan rar (entelèquia) per referir-vos al terme Països Catalans, mostra evident que no feu més que repetir la cantilena amb què us ensinistren. El sintagma, en canvi, s'utilitza per fer esment d'una manera sintètica a tots els territoris en què es parla català, territoris geopolíticament dividits en quatre estats diferents i, dins d'Espanya, en cinc Comunitats Autònomes diverses. Per tant, seguint el precepte d'economia lingüística, l'expressió és poc menys que ineludible. Una altra cosa és que alguns grups polítics i alguns individus a nivell individual propugnen (lícitament) la creació d'un ens polític que aglutine aquests territoris i alhora siga sobirà i independent d'altres entitats superiors. Això s'anomena pancatalanisme (aquest terme el deus conéixer perquè forma part del mateix adoctrinament d'on has tret les idees absurdes que vesses en el teu comentari).
Sobre el fet que siga il·legal... crec que no val la pena ni contestar. Això sí, si consideres que no és preceptius de fer ús de denominacions que designen entitats territorials, culturals, lingüístiques o nacionals que no s'adiguen exactament amb una entitat geopolítica determinada, no en faces ús. Però t'avise que ho tindràs ben magre, perquè no podràs dir ni hispanoamèrica, ni iberoamèrica, ni llatinoamèrica, ni països escandinaus, ni Magrib, ni Orient Pròxim, ni països eslaus... I així, un llarg etcètera.
Pel que fa als polonesos, a mi no em molesten. Però no entenc que tenen a verue ací, i no entenc tampoc per què parles específicament de polonesos, perquè al País Valencià (no m'agrada Comunidad Valenciana, com tu dius, i a més País Valencià és una de les tres denominacions estatutàries; ho aclarisc per si se t'ocorrer dir-me ara que País Valencià tampoc no és legal)hi ha altres nacionalitats, com ara els romanesos, els marroquins o els equatorians amb un nommbre de súbdits molt més elevat. O no anava la cosa per ací i estic jo confòs?
De tota manera, crec que el millor que pots fer si no t'agrada el que dic al meu bloc és no llegir-lo, o, com a mínim, no escriure comentaris. L'altra opció que em deixes és esborrar-los directament només els veja.
Una abraçada.

Begonya Mezquita ha dit...

Prenc nota, company. Tens raó que, d'uns anys ençà, els aspectes de sociolingüística estan una mica aigualits. Toni Mollà, més cap a un altre cantó potser, sí que ha mantingut una certa trajectòria. En fi, malos tiempos para la sociolingüística... Besets.

ginjol ha dit...

Malos tiempos, Begonya. Però és cert que el Mollà (i alguns altres) han perseverat en els seus postul·lats incials.
Una abraçada.