dimecres, 9 d’abril del 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 3 / SENSE TÍTOL



Títol: Sense títol
Títol original: Privo di titolo
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Colecció: El Balancí
Enquadernació: Rústica
Número de pàgines: 238
Llengua: Català
Traductora: Anna Casassas
ISBN: 978-84-297-5955-6

Tinc una amiga que sovint, quan va a proveir-se de llibres (ho fa cíclicament i a l'engròs) em demana consell. Tot i refiar-se'n bastant, del meu criteri, sempre em fa la següent advertència: "recorda que m'agraden els llibres que puc llegir a la piscina". Per la meua banda, sempre replique de la mateixa manera: "a mi a la piscina em passa el següent: a l'estiu puc llegir qualsevol cosa, i a l'hivern sóc incapaç de llegir-hi res".



L'anècdota pretén introduir la dicotomia que sovint s'estableix entre el que s'anomena literatura profunda, de qualitat, seriosa o per pensar i el que es considera literatura de consum, fresqueta, d'evassió, o, (sembla que s'està imposant l'anglicisme) fast reading. Ja vaig dir l'altre dia que coincidesc amb Batllori quan diu que el mot literatura suporta molt malament els cognoms. I en aquesta disjuntiva en concret, em sembla que els qualificatius del primer grup són presumptuosos i els del segon clarament prejudicials. L'aclariment ve al cas perquè abans de llegir l'obra de què tot seguit parlaré, l'havia trobada enquadrada (fins i tot en textos promocionals!) entre els llibres per "passar l'estoneta", i tot i això em vaig fer avant. Per sort.



Certament, Sense títol és una novel·la que fa passar una bona estona. La trama parteix d'una història real. A l'illa de Sicília, concretament a Palermo, a la dècada dels vint del segle passat, un feixista va morir accidentalment a causa d'un tret disparat per un correligionari. El fet es va produir enmig d'una baralla (en realitat enmig d'una razzia) amb un comunista a qui havien anat a apallissar. Tots els mecanismes del poder es posaren en marxa per condemnar el comunista (que fins i tot estava convençut de la seua culpabilitat), però finalment, en el judici, la veritat va triomfar. La novel·la recull elements verídics i els barreja amb d'altres de ficció, de tal manera que el primer i l'últim capítol són estríctament fidels a la realitat i els personatges apareixen amb els noms reals, mentre que en la resta les situacions són inventades i els noms dels personatges són (mínimanet) modificats.



Per desenvolupar la trama, Camilleri fa ús de diverses tècniques: la narració estricta, pseudonotícies de periòdic, epístoles, declaracions judicials, fitxes policíaques, i fins i tot comunicats mèdics. Res de nou, però en conjunt ben efectiu. I tot això farcit d'ironia (sempre), d'humor clarament obert (de vegades), i de passatges absurds al més pur estil de Dario Fo (potser també hi haurà algú que considere les obres de Fo "per passar l'estoneta"?).



I ara ve la grossa (les grosses). Tot això està narrat amb un ofici que voldria per a mi (jo en diria més aviat mestria), la qual cosa converteix Sense títol en una obra d'indubtable qualitat. A més, la profunditat del tema (l'ascens del feixisme a Itàlia) no cal justificar-la. I per acabar-ho d'adobar, fa pensar (pel que fa a mi, sobretot en el paral·lelisme que es pot establir entre Mussolini i tota la seua rècula d'acòlits i un altre personatge populista i fascistoïde envoltat de llepaculs que pretén copar la vida política del país des de fa algun temps).



En definitiva, amb Sense títol Camilleri sembla fer el paper d'un àngel redemptor (un d'ells; al meu entendre n'hi ha molts) que fa possible la comunió entre la funció estètica i el paper estrictament lúdic de la literatura. I si algú vol continuar mantenint postulats elitistes, excloents i pretensiosos, està en el seu perfecte dret.



Ah! Se m'oblidava. Ahir us vaig parlar una mica de la traducció de l'Anna Casassas. Impecable, ja ho sabeu. Els girs dialectals del text original els soluciona substituint-los per correlats de diferents geolectes catalans (fins i tot del central, que també és un geolecte per més que alguns s'entesten a usar-lo com a varietat neutra), per solucions més aviat tretes de sociolectes, i, quan la cosa és impossible (unclu Gaspanu) deixant-los en la seua forma original. Chapeau!



NOTA FINAL.: Immers com estic en qüestions de portades de llibre (quina creu!), he decidit de posar la de l'edició italiana perquè us adoneu de com de poc que s'escalfen el cap en alguns llocs.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quan he vist que anaves a parlar d'un obra anomenada Sense títol,de seguida he pensat, sembla que Buenafuente ha decidit posar negre sobre blanc totes les anècdotes d'aquell mític programa del Terrat a TV3.

Quan he llegit que la història transcorre a Itàlia m'he sorprés... òndia, la RAI o alguna tele de Berlusconi n'ha degut de comprar els drets.

Però amb allò de les ganivetades entre companys de fe i l'ascens del feixisme, a la fi, he pogut sortir del meu error: indubtablement qui ha comprat els drets ha estat Canal 9.

M'imagine que li encomanaran una versió políticament correcta a Alberola i els seus, i Paco Camps carregarà amb la responsabilitat d'encetar els programa amb els seus acurats monòlegs. La presentació correrà a càrrec d'una parella de reputats humoristes valencians: Martínez-Pujalte i Conzález-Pons, que encara que no ho semble, no en són quatre sinó dos.

Per cert, he llegit la ressenya fins el final i per descomptat apunte aquest (sense) títol per a la promera comanda.