dijous, 17 d’abril de 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 4 / L'ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ


Títol: L'elegància de l'eriçó


Títol original: L'élégance du herisson


Autor: Muriel Barbery


Editorial: Edicions 62


Col·lecció: El Balancí


Enquadernació: Rústica


Nombre de pàgines: 291


Llengua: Català


Traductors: Anna Torcal i Salvador Company


ISBN: 978-84-297-6045-3


Si és difícil escriure d'un llibre cada setmana, autoimpor-se uns altres condicionant, com en principi havia fet, pot convertir una tasca feixuga en impossible. I justament avui trenque una de les regles que pensava complir: no fer dues crítiques seguides d'un llibre de la mateixa editorial. Però la concentració del sector i el fet que la novel·la nova de trinca que he llegit aquesta setmana no la puga comentar (de moment) m'han obligat a fer-ho.

Muriel Barbery va obtenir amb L'elegància de l'eriçó el Premi dels llibreters francesos 2007. El premi deu ser just, tot i que, com podreu suposar no he llegit totes les novel·les franceses editades l'any passat. De fet, crec que només he llegida aquesta. I amb gust.

Podríem resumir-ne la trama dient que és una història a dues veus que en alguns fragments esdevé més aviat una obra coral. Dues persones viuen en un edifici luxós de París: Renée Michèle, la portera, i Paloma, una xiqueta de dotze anys filla d'un ministre. Per causes diverses, l'una i l'altra han de dissimular una intel·ligència fora de mida. La primera ho aconsegueix fent tot el que s'espera d'una portera: posant fulletons a la televisió amb la veu ben alta i sentint música clàssica d'amagat i amb uns auriculars; tenint un gat al qual odia; i fins i tot bullint col perquè sa casa faça l'olor típica de les porteries, tot i que mai no la tastarà perquè és una gourmet sibarita que prefereix menjar viandes més exiquisides. La segona, Paloma, ho aconsegueix comportant-se com una xiqueta (malcriada) de dotze anys per refugiar-se en un diari en què contarà els seus pensaments profunds. Però darrere d'aquestes façanes hi ha dues persones amb unes inquietuds ben diferents del que caldria esperar.

Al llarg del llibre Barbery fa un repàs (i una crítica molt càustica) dels estereotips, del fet que d'una persona, per tenir una característica determinada (un ofici, una edat...) de seguida se li pressuposa tot un seguit de trets que, per simpatia, van emmotllant un personatge arquetípic que acaba engolint-se la persona. En definitiva, fa una crítica del sectarisme. Per aconseguir-ho usa una coartada ben simple, com solen ser-ho les bones troballes: la protagonista és portera d'una finca, i sense eixir de l'edifici troba material humà més que suficient. A partir d'aquestes premisses, amb una narració elegant i gens pretensiosa, basteix una història consistent i irònica que es llegeix amb gust des de la primera fins a l'última pàgina. I de la resta ben poc puc dir sense afegir informacions que és preceptiu que cadascú esbrine durant la lectura. Només que, per la tria inicial de recursos narratius (la duplicitat de veus i la primera persona), el final és d'allò més sorprenent.

Com que darrerament estic una mica obsedit amb les traduccions (un dia us contaré per què), afegiré que el treball de Anna Torcal i Salvador Company és correcte, amb decisions discutibles però acceptable en el seu conjunt.

1 comentari:

Boro ha dit...

Prenc nota de la recomanació, vaig acabar fa una setmana que vaig acabar LA JAPONESA (J Coca) i em trobava en una mena de "buit". Cada vegada em costa més trobar lectures que m'interessen. Fins aviat