dimecres, 26 de març del 2008

LECTURES PASQÜERES: DUES APOSTES SOBRE SEGUR I UNA DECEPCIÓ ESPERADA


Bé, perquè veieu que aquestes vacances de Falles - Pasqua a més d'emprenyar-me com una mona he tingut temps d'entretenir-me en unes altres coses, us comentaré les lectures que he fet. Els primers dies vaig optar per rellegir dos llibres que en el seu dia m'havien agradat molt i que darrerament, per unes coses o per unes altres, m'havien ballat pel cap: Si una nit d'hivern un viatger, d'Ítalo Calvino, i Dins el darrer blau, de Carme Riera. Evidentment, l'aposta era sobre segur, però en ambdós casos he de dir aquella obvietat que sol dir-se quan agafes un llibre per segona (o tercera, o quarta...) vegada: amb la relectura, guanya. A més, em sembla que els dos autors tenen una cosa en comú: són escriptors de culte, d'aquell rars que fan una literatura amb uns preceptes un tant sui generis, idolatrats per una troupe d'incondicionals, però alhora abastables per un públic majoritari. I després la capella fallada, com calia esperar, perquè he llegit la sensació internacional dels últims mesos, i en aquests casos el resultat sol ser sempre el mateix: decepció absoluta. Es tracta d'El noi del pijama de ratlles. Com que feia temps que tenia pensat sistematitzar mínimament aquest bloc anàrquic, incorporant-hi seccions setmanals fixes, i una d'elles era la crítica d'un llibre, començaré per aquest.




Títol: El noi del pijama de ratlles

Títol original: The boy in the striped pyjamas

Autor: John Boyne

Editorial: Empúries

Colecció: Narrativa

Enquadernació: Rústica

Número de pàgines: 203

Llengua: Català

Traductor: Jordi Cussà

ISBN: 9788497872232 (9a edició)





En entrar a la llibreria, la primera decisió és ja onerosa: la novel·la està disponible en castellà i en català; la qualitat material de les edicions és, si fa no fa, idèntica; el preu és un trenta per cent superior en l'edició catalana. Però bé, militància lingüística obliga, i per tant, a rascar-se la butxaca. A posteriori tinc ben clar que vaig errar la tria. No he vist l'edició castellana, però és impossible que siga pitjor que la catalana. Els erros ortogràfics i gramaticals són d'autèntica vergonya. Certament, no sé qui l'haurà corregit, però a mi em sembla que ningú. A més d'això, la traducció està feta amb uns criteris lingüístics si més no discutibles. Des de la perifèria (des de la valenciana, vull dir, però em sembla que també a tot el domini lingüístic que no cau dins del català central) comencem a estar una mica farts de la dictadura del geolecte demogràficament dominanat. Hom diu que a Catalunya no agraden les solucions valencianes, que les obres són difícils d'introduir en el mercat català perquè estan molt dialectalitzades. Estem en el de sempre: és dialectal el que fan els altres, però no el que faig jo. És com els no-nacionalistes que tan en moda estan en l'esfera política: no se n'adonen, que també hi ha un nacionalisme espanyol. De la mateixa manera que hi ha una tendència dialectalitzant exercida pels parlants del català central, o més concretament del barceloní pur i dur. La cosa, de tan habitual, pot passar de vegades desapercebuda, però solucions directament anormatives, com ara eliminar la erra final dels infinitius per aglutinar-hi els pronoms febles a la manera que ho fan col·loquialment (deixa'ls-hi en lloc de deixar-los-hi; com a imperatiu és totalment correcte, però està usat com a infinitiu) em semblen senzillament aberrants. A més d'això, els elements idiomàtics i fraseològics són propis d'un àmbit tan restringit que podrien set titllats de localistes, si no fóra que Barcelona és tan gran, tan bonica i tan cosmopolita. Potser siguen expressions vàlides per a una obra de creació, però mai per a una traducció en què la impostació de la llengua original fa que la fidelitat a la manera de parlar real dels personatges haja de ser necessàriament nul·la.

Deixem els aspectes marginals i anem a la novel·la en si mateixa. Avise que la (generosíssima) mercadotènia d'escala internacional sobre la qual s'ha bastit l'èxit de l'obra ha tingut una cura especial en no dir-ne massa cosa sobre l'argument. No vull ser pretensiós, i pensar que des d'aquest bloc puc desmuntar-los la paradeta, però sí que avise els potencials lectors que vulguen acostar-se a l'obra en estat virginal que la destriparé. Per tant, deixeu de llegir en aquest mateix punt.

D'entrada, em sembla que l'originalitat de l'obra és nul·la. En altres crítiques (la immensa majoria molt positives, s'ha de dir) he advertit que durant la lectura hom recordava la pel·lícula La vida és bella, de Roberto Benigni. A mi em passava el mateix, però crec que la cosa va més enllà: Boyle s'ha limitat a agafar l'argument del film i donar la volta al calcetí. Però si el referent cinematogràfic em sembla una obra mestra, el producte literari no se sosté. Els espais són fantasmagòrics, de tan difuminats; els personatges difusos i estereotipats; la trama farcida de solucions increïbles. Alguns crítics han volgut veure en els dos primers punts que jo trobe defectuosos "un aire pretesament naïf". No m'hi puc avindre: la germaneta repelent; Kotler; l'àvia redemptora; el pare dolent però amb un rerafons positiu; la mare bona però amb flaqueses; Pavel, tan submís i tan bo, tot i que en "l'altra vida" havia estat un metge qualificat i ara l'obligaven a fer de cambrer... Tot ben tòpic, tot ben amanerat. Parlem dels espais? De la casa de Berlin l'únic que he pogut traure en clar és que tenia cinc plantes; del camp de concentració que tenia barracons i una casa de tres plantes on vivia la família. Ah! I una tanca que semblava feta amb cel·lo, de tan inconsistent. Pel que fa a les solucions increïbles de la trama, una mica el mateix. És cert que en el pacte que estableixen escriptor i lector hi ha un compromís per part del segon per acceptar un seguit de propostes veristes però inversemblants. Però si absolutament tota la trama està bastida sobre fets impossibles (el summum, que els dos xiquets es troben durant un any a costat i costat de la tanca d'un camp de concentració sense que ho detecte ningú, ni d'una banda ni de l'altra), l'invent s'ensorra sense solució. I per acabar d'adobar-ho tot, la indefinició més absoluta sobre a qui va, realment, adreçada l'obra. No sóc gens partidari de les etiquetes. Estic amb Batllori que "el mot literatura suporta els cognoms molt malament". Però, és El noi del pijama de ratlles una novel·la infantil i/o juvenil? Com s'explica aleshores l'altíssim grau de coneixements enciclopèdics necessaris per tal de destripar-ne aspectes importants? Pot un lector no adult identificar el Fúria amb el Führer o Out-with amb Auswitch? Pot endevinar l'adulteri sorneguer entre la mare i Kotler, insinuat al llarg de la història? És aquest un argument vàlid per a una obra de LIJ (i no em digueu hipòcrita)? Posem per cas que siga a l'inrevés: que siga una novel·la escrita amb un format aparentment infantil, però realment adreçada a un públic adult. Com justifiquem ara un llenguatge tan melindrós i amanerat? Com uns diàlegs tan pastats i tan poc creïbles entre infants i adults? La solució per als entusiastes és la que calia esperar: és una novel·la amb diferents graus de lectura. Bé. Això ho han fet molt bé Melville, Verne, Carroll, Collodi, i si en voleu uns quants actuals de casa nostra Vilaplana, Alapont o Sierra i Fabra. Boyle, però, no se'n surt, i la cosa queda en què no és ni carn ni peix, sinó tot el contrari.

En definitiva, l'obra és totalment trivial i prescindible, amb l'agreujant, al meu entendre, que és certament pretensiosa. Una mostra dels aires de grandesa en seria la llarguíssima llista d'agraïments finals, com si una bajanada de 203 pàgines fóra el resultat final d'un exhaustiu procés de recerca i correcció per part de doctíssims entesos en diverses matèries. Si volguérem endinsar-nos més podríem parlar també del fet que l'obra haja eixit originàriament de la factoria de la Randolph House, empori jueu amb tentacles arreu del món. Digueu-me antisemita, si voleu (no ho sóc), però ja sabem que el lobby levític (o sionista, si no volem caure en prejudicis religiosos) necessita difondre periòdicament algun pastitx que verse sobre la violència històricament patida, potser per intentar justificar (sense èxit) la violència actualment exercida. Estèticament, de vegades ho encerta, com és el cas de La vida és bella, El diari d'Anna Frank o qualsevol obra de Primo Levi. D'altres, la cosa no passa d'un èxit comercial bastit en un costosíssim (però rendible) exercici de mercadotècnia dissenyat a l'interior d'un kibutz.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Urbà! Precisament vaig parlar d'aquest llibre -del xiquet amb el pijama a ratlles- farà un parell de setmanes. I allà explicava que el llibre m'havia encantat. No sé, potser és que me'l vaig llegir en versió original i no em vaig haver d'emprenyar per cap traducció -tot i que mentre me'l llegia em venia al cap la dificultat que hauria suposat almenys per a mi traduir algunes coses-. Em resulta interessant la teua opinió, precisament perquè és tot el contrari del que he sentit fins ara, i en algun dels aspectes puc entendre la teua opinió. Per exemple, en el d'intentar classificar l'obra en literatura infantil o per a adults. És cert, el llenguatge és massa infantil per a un adult, i hi ha certs elements en la història que un xiquet no podrà entendre. Però potser és el fet d'haver agafat la història per les pinces de la infantesa la que la fa més cruel, més brutal. A banda, hi ha comentaris i reflexions del xiquet que camuflades sota la simplicitat infantil, mostren l'absurditat de l'holocaust, i de l'odi entre grups en general. En això crec que ni el diari d'Anna Frank ni en La Vida és Bella no es troba. I amb això no vull dir que el xiquet amb el pijama a ratlles siga millor que aquestes dues obres -en absolut!-; però sí li concedisc aquesta originalitat de l'autor.
No sé, és el que m'ha semblat. Disculpa pel comentari tan llarg, i salutacions!

ginjol ha dit...

Hola Marta.
Justament el teu comentari sobre el llibre va ser un dels que vaig llegir abans d'enllestir la meua crítica. La teua visió em semblava correcta des del punt de vista analític, però com pots veure la valoració que en fem és molt diversa. Estic amb tu que possiblement el fet d'haver patit una traducció i una edició terribles hagen modalitzat en gran part la meua opinió, ja que a les deu pàgines ja em mirava el llibre amb una certa desgana. Però d'això es tracta, precisament: de tenir visions diverses (i diferents) sobre els productes literaris. Promet que me'l llegiré en la versió original (tot i que el meu anglés està molt rovellat i em costarà Déu i ajuda) i ja et contaré si canvie d'opinió, ni que siga mínimament.

Salva Pérez ha dit...

Urbà, vull felicitar-te per la teua crítica. Em sembla molt correcta, tot i que, al meu parer, els darrers comentaris sobre la pressió dels grups jueus sobra. En qualsevol cas, una crítica excel·lent la teua.
PD: Per a qui vaja a vore la pel·lícula, i puga triar altres projeccions a la mateixa hora, doncs el mateix. Hi ha tantes coses per veure i tan poc de temps, que perquè malbaratar-lo amb el mateix de sempre contat pels mateixos de sempre?
Una abraçada.