dijous, 27 de març de 2008

VIDES EXEMPLARS 1 / GUILLEM DE BERGUEDÀ

Com vaig mig avançar l'altre dia, tinc pensat sistematitzar mínimament el bloc. Una de les seccions setmanals és una crítica de llibres, ja ho vau veure. L'altra s'anomenarà Vides exemplars i parlarà d'un personatge que tinga alguna peculiaritat, siga exemplaritzant o tot el contrari. Per raons òbvies, molts d'ells seran escriptors o gent relacionada amb la literatura, i intentaré que es tracte de gent no massa coneguda, perquè si no la cosa no tindria sentit. Així, comencem aquesta setmana amb un element a tenir en compte: Guillem de Berguedà.

Gulliem de Berguedà va ser sens dubte el trobador català més important del segle XII. Vescomte de Berguedà, encara que mai no va fer menció al seu títol en les seues poesies, fou home de vida bel·licosa. Segons sembla s'enemistà amb multitud de parents i veïns per diverses causes, però bàsicament per dos motius: que fóra femeller fins a l'exageració i que tinguera una gran afecció a insultar qualsevol amb els seus (magnífics) sirventesos. Pel que fa al primer "defecte" (si ho és), cal dir que no mirava pèl ni distingia entre fadrines, casades, joves, madures o qualsevol cosa que se li posara per davant, i atenent els preceptes de l'època fou més d'una família la que fou deshonorada pel seu comportament. Quant al segon, són conegudes (i lloades) les composicions en què es dedica a escarnir diversos personatges, amb una fixació especial per Pere de Berga, el bisbe d'Urgell i Ponç de Mataplana. Precisament a aquest darrer adreça una de les composicions més conegudes: el sirventés (composició en què normalment es vehicula un atac personal) Cansoneta leu e plana, en què, entre altres coses, l'acusa d'homosexual, es burla del seu braç, que, pel que sembla, era invàlid, i el titlla de persona de poc de fiar. Curiosament una de les seues altres composicions més conegudes és el plany (lament a la mort d'un ésser estimat) que adreça al mateix personatge i que comença amb els versos

Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana.

Hipocresia? Senzillament formalismes de l'època, em sembla que encara avui no superats (per què tots lloen qualsevol que haja mort, encara que en vida l'hagen blasmat?). Siga com siga, una veu tan autoritzada com la de Martí de Riquer considera aquest sirventés la millor composició feta mai per un trobador català (a mi m'agraden més algunes de Cerverí de Girona, però la meua autoritat en la matèria és nul·la).

A més de tot això (per si faltava poc) era un home certament violent (no només de paraula, sinó en el sentit purament físic). Només cal parar esment en el fet que va viure bastants anys amagat de la justícia per haver donat mort de forma traïdora (no en una lluita directa, cosa que en aquell temps era d'allò més normal, sinó com a conseqüència d'una pedrada llançada per l'esquena) a Guillem Folc de Cardona, un noble de més categoria que ell amb el qual havia mantingut una anemistat pública.

De Guillem de Berguedà ens han pervingut vint-i-vuit poesies, dos debats i una lletra en vers. Si voleu saber-ne més, trobareu tant informació personal com algunes de les seus trobes en aquesta pàgina. Hi teniu, entre d'altres, les composicions que he esmentat, en llengua original i traduïdes al català actual.

Nota per als meus alumnes: que ningú no hem diga que he usat el verb traduir de forma incorrecta, com m'encaparre a dir-vos (amb certa mala llet, ho reconec) quan voleu traduir al català poetes posteriors: Berguedà escrivia en occità, i ací el verb és per tant pertinent!

2 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Urbà, si ets capaç de fer el que anuncies, el teu bloc es convertirà (per a mi, si més no) en imprescindible, i suposarà una tasca molt (important i) d'agrair.
Gràcies de bestreta.

ginjol ha dit...

Ho intentaré. Però només aquestes dues cosetes (la crítica del llibre i el personatge exemplar), que vull deixar-me un parell de dies per als romancets.