divendres, 5 de setembre del 2008

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 1 / PREJUDICIS


Comencem la sèrie A la punta de la llengua, com us vaig dir la setmana passada. En aquest apartat parlarem de qüestions lingüístiques. Avuí, concretament, de qüestions sociolingüístiques.
Els seguidors del bloc recordareu que abans de les vacances vaig inserir un parell de posts en què us demanava anècdotes relacionades amb l'ús d'una llengua diferent del castellà. Vaig rebre uns quants comentaris, però ara voldria centrar-me en la intervenció de la xiqueta que em va dir que sabia que el valencià i el català eren una mateixa llengua, però que ella no volia. D'això se'n diu prejudici.
La veritat és que entenc la meua alumna. Viu en un ambient en què cada dia rep informacions en un sentit determinat: català i valencià són dues coses diferents. Després, com que és intel·ligent, a partir de paràmetres científics arriba a una conclusió diferent, però els atavismes que porta a sobre li impedeixen d'acceptar-ho. Imagineu, doncs, què pot passar amb els que no són tan intel·ligents.
És difícil lluitar contra el prejudicis. Si algú em diu que òbriga la finestra li puc contestar que entraran mosques. Ell em pot replicar que si no l'obrim ens morirem de calor. Podem discutir sobre la conveniència d'obrir-la o no, partint de judicis de fet:
Finestra oberta = vent + mosques
Finestra tancada = calor + no mosques
Perà ara imagineu que algú es nega a obrir la finestra perquè té por. Por! De què? Tant se val, no podrem discutir res. La por no és un judici de fet. És un prejudici.
Però centrem-nos en els lingüístics. Per prejudici lingüístic entenem un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emés sia sobre una llengua o alguna de les seues característiques, sia sobre els parlants d’una llengua. Aquestes actituds prejudicials es poden donar entre llengües diferents (interlingüístiques) o entre varietats d’una mateixa llengua (intralingüístiques).
ELS PREJUDICIS INTERLINGÜÍSTICS

Són concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació respecte d’altres llengües. Aquest tipus de judicis de valor prejudicials solen presentar-se en forma d’estereotips o clixés lingüístics dicotòmics.

a) Llengües fàcils i llengües difícils

És un prejudici propi de parlants còmodament instal·lats en el monolingüisme, gens proclius a aprendre altres idiomes. És evident que no hi ha unes llengües més difícils que altres. Per a qualsevol parlant, la llengua més fàcil és la seua, i després les de la seua mateixa família (per exemple, per a un parlant del català serà més fàcil aprendre qualsevol altra llengua romànica que una eslava o oriental). Però no hi ha llengües intrínsecament més fàcils que altres.

b) Llengües suaus i llengües aspres

Es converteixen en punt de referència absolut els patrons fonètics que resulten més familiars. Aquests es convertiran en norma i la resta no seran més que rareses. A partir d’aquest prejudici, la parella suau/aspra admet variacions significatives com musical, apta per a la poesia i, en l’extrem de l’espectre prejudicial, la consideració de llengües masculines i femenines, traslladant a la lingüística l’estereotip mascle-superior, femella-inferior.

c) Llengües importants i poc importants

Aquest prejudici està directament relacionat amb el nombre de parlants d’una llengua. S’estableix doncs una jerarquització a partir d’aquest factor i a partir d’ací s’estableix una divisió funcional en què les llengües amb poc parlants només són aptes per a unes funcions determinades i poc prestigioses.

d) Llengües de cultura i llengües primitives

Hom creu que hi ha llengües primitives que no són aptes per a expressar segons quines idees. És evident que qualsevol llengua és apta per emetre qualsevol judici, i si no disposa d’algun element, el crearà quan li siga necessari.

e) Llengües útils i llengües inútils

Les llengües no són qualitativament útils o inútils, sinó que el seu índex d’utilitat depén de les necessitats de comunicació de cada parlant respecte a la llengua en qüestió.

f) Llengües superiors i llengües inferiors per la seua literatura

La literatura, en canvi, és un conjunt de produccions individuals, no és propietat de cap llengua sinó que és usada com a símbol de la llengua quan així convé.

No cal dir que de totes aquestes dicotomies, amb una visió prejudicial, al català li pertocarien els adjectius esmentats en segon terme, és a dir, difícil, poc important, primitiva, inútil i inferior per la seua literatura. L'única dicotomia en què en alguns contextos pot eixir ben parada és el de aspra/suau. Però això no és més que una trampa igualment prejudicial, ja que aquesta perspectiva, que no supera la visió romàntica conservadora renaixentista, no aconsegueix cap altre objectiu que arraconar-la com a vehicle de producció d’un seguit de textos banals (poesies falleres, posem-ne per cas) que li impedesquen sortir de la situació diglòssica, en sentit fishmanià, en què es troba.

ELS PREJUDICIS INTRALINGÜÍSTICS

Són els prejudicis que tenen a veure amb la diversitat interna de la llengua. També dins d’una mateixa llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebug d’unes varietats genuïnes considerades inferiors. Alguns dels prejudicis intralingüístics tipificats són els següents.
a) Denigració de les formes no estàndard

És l’actuació tradicional de l’escola i la resta dels instruments de poder. El poder, en aquest cas, no imposa un idioma, sinó que el civilitza, intenta eliminar la diversitat considerant que els registres no estàndard són qualitativament inferiors.

a) Relació genètica i jeràrquica entre llengua i dialecte

Es considera que la llengua és l’original i que els dialectes en deriven. Aquest prejudici és correlatiu a l’anterior. En aquest sentit, i en segons quins àmbits, el català encara ha de superar una creença més altament prejudicial, segons la qual el català no arribaria a la categoria de llengua, estatus que quedaria reservat per al castellà, el francés o l’italià, depenent dels territoris, mentre que el català seria un dialecte, un patois o un xapurreau, un parlar fiero o un parlar lleig.

b) Menyspreu de les varietats alienes

És un prejudici que té les mateixes arrels ideològiques que els prejudicis interlingüístics, és a dir, l’esperit tribal, el rebuig d’allò que es considera exterior al propi grup. Aquest prejudici és especialment explotat pels secessionistes dins de determinats conflictes lingüístics. Així, per exemple, els parlants de l’apitxat, han tendit a identificar aquest subdialecte amb valencià, sense tenir en compte la resta de subdialectes, consideració que al seu torn els ha portat a pensar que així es demostrava que el valencià és diferent del català. Per una altra banda, els catalanòfons no apitxats, i especialment els valencians amb altres subdialectes, l’han estigmatitzat fins el punt que molt parlants del mateix han arribat a sentir autoodi.

c) Menyspreu de l’estàndard

És fomentat per les ideologies lingüístiques interessades a fer desaparéixer un idioma. Les llengües sense estàndard no es poden usar en els àmbits d’ús públics i així es garanteix la seua reclusió als àmbits privats i, a la llarga, la seua desaparició. En l’àmbit català, evidentment, s’ha intentat i s’ha aconseguit sovint que la varietat superadora de les diferències fóra el castellà, pel que aquesta llengua ha funcionat en definitiva com a estàndard del català, amb tots els problemes que d’això se’n deriven.
Com podeu veure, en l'àmbit lingüístic català hem de sofrir cada dia tots i cadascun dels prejudicis: els interlingüístics i els intralingüístics. Així ens va.

8 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

et felicito per aquest anàlisi dels prejudicis.

Anònim ha dit...

M'ha resultat molt interessant l'entrada. Enhorabona pel blog en general.

Concretament m'ha fet reflexionar una mica la possible contradicció entre dos dels prejudicis intralingüístics, la denigració de les formes no estàndard i el menyspreu de l’estàndard. En el cas del català occidental que es parla al País Valencià la confrontació entre els dos prejudicis porta a alguna gent, a mi entre ells, a tindre seriosos dubtes a l'hora de si emprar unes fomes linguístiques o unes altres, em referisc a casos com els demostratius (este o aquest) pronoms (vos o us), verbs etc... Emprar unes formes quan parlem i les altres quan escrivim em sembla una denigració de la forma no estàndard i emprar escrivint les formes més semblants a l'oral podria ser un menyspreu de l’estàndard. Sembla que al País Valencià s'ha imposat un prejudici sobre l'altre, per exemple no he trobat cap novel·la d'autor valencià que empre el demostratiu no reforçat (llevat d'alguna de Ferran Torrent i només en els diàlegs). En definitiva que estic fet un embroll amb açò.

ginjol ha dit...

Gràcies, Jésús, una vegada més. Nouací, la contradicció a què et refereixes es certa i comuna a molta gent. Personalment tinc en compte el grau de formalitat. En els textos formals faig servir les formes reforçades (aquest, aqueix) i en els textos no formals les no reforçades. Qüestió a part és la literatura. Com bé dius, els autors solen usar les formes reforçades. Torrent (entre altres), per tal de donar major versemblança als diàlegs, usa les formes no reforçades quan posa el discurs en boca dels personatges, i les reforçades quan parla el narrador. Em sembla una bona opció. De fet, a Plagis, jo mateix he seguit el mateix criteri.

Jesús M. Tibau ha dit...

T'informo que he inclòs un enllaç a un dels teus posts a la secció
Blogs degustació del meu blog d'avui.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Una anàlisi molt profunda, esquemàtica i interessant de llegir.

Agradable troballa a partir de les recomanacions del Jesús M. Tibau!

ginjol ha dit...

Gràcies una vegada més, Jesús. I en van...
Víctor, quina troballa a través del teu comentari! Al principi m'he atabalat una mica amb tant de bloc, però després n'he mirat alguns i me'ls pense revisar tots de cap a cap. M'encanta la paremiològia i l'estudi dels elements idiomàtics i fraseològics. Mica en mica aniré paint tota aquesta informació.
De moment enllace els que he revistat.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

gínjol, ho tinc endreçat en tots aquests blogs per diversos motius:

- perquè no sé programar i no sabria com donar a tot això un cos i un format de pàgina web única.
- perquè hi estic abocant materials inaccessibles a través de la xarxa, en un camp poc explotat i treballat.
- perquè el resultat dels blogs és vistós, econòmic i pràctic.
- perquè em permet entrar de ple en el web 2.0, amb cerques, comentaris, RSS, etiquetes...
- perquè em permet la interacció amb els lectors i puc fer que siguin participatius.

D'acord amb l'esperit del darrer punt i sabent que t'agrada la paremiologia, la majoria de blogs permeten la col·laboració dels lectors. :-)

Anònim ha dit...

Il semble que vous soyez un expert dans ce domaine, vos remarques sont tres interessantes, merci.

- Daniel