Dilluns vaig dinar a Sueca, en molt bona companyia. Anèrem a un restaurant on ens feren un arròs a banda d'allò més bo. Bons comensals, bon menjar, quietud, tranquil·litat, una cambrera atenta i eficient... Tot perfecte. Excepte una coseta, que, ni molt menys, va enterbolir l'àpat.
He de confessar que fa uns anys era bastant primmirat amb tot el que tenia a veure amb la normativa lingüística. Era un devorador dels llibres i els articles del professor Solà (en català) i de Lázaro Carreter (en castellà), escoltava l'Àlex Grijelmo a la ràdio, sempre que feia la seua secció, i mirava i remirava els escrits propis perquè la més mínima relliscada em podia posar de molt mala llet, quan la descobria a posteriori. Bé. Per sort, bàsicament per a la meua salut mental, aquesta dèria normativista s'ha relaxat (molt), i en alguns contextos (com ara aquest bloc) sóc més aviat partidari d'un llenguatge espontani, encara que de vegades s'escole alguna solució anormativa. Però el que sí que m'ha quedat és una mania persecutòria als vocables absurds que cada dia inventa la gent. N'hi ha un fum, però avui parlaré específicament d'un.
Tornem a Sueca. Quan el dinar ja estava a punt, la cambrera ens ho va fer saber, i ens demanà si deixava la paella al mig de la taula o
emplatava l'arròs. Emplatava! Quina barbaritat! He buscat una explicació, i crec que és ben clara. En català (i molt especialment en valencià) tenim el verb
escudellar, que significa, exactament, el que la dona volia fer amb l'arròs. En canvi, en castellà, estan mancats d'una solució sintètica per a aquest significat, per la qual cosa han de recórrer a perífrasis del tipus
servir la comida (
el arroz, en aquest cas). Seguint el principi d'economia lingüística, els castellans s'inventen un verb absurd (
emplatar, anormatiu també en la seua llengua), potser per mímesi amb verbs com
envasar (de
vaso). I del castellà passa al català per substituir una paraula genuïna i d'ús espontani arreu del domini lingüístic. Evidentment, es corre el perill, cas de triomfar el mot espuri, que el tradicional i genuí caiga en desús.
Propose la solució contrària. Com que els manlleus no saben de direccions, que igual poden anar d'ací cap allà com d'allà cap ací, oferisc la solució
escudellar en castellà. No seria una cosa massa novedosa, perquè molt sovint he sentit com els castellans dels meu poble feien servir aquest verb sense abandonar la seua llengua (
Venga, escudella que tengo hambre), com fan servir tantes altres solucions quan els resulta més còmoda que la castellana.
Si volen, que l'agafen, i si no, que ho deixen córrer. Però a mi l'arròs, per favor, que me l'escudellen. Si em diuen
emplatar em fa l'efecte que, en una competició esportiva, els dos contrincants han aconseguit el mateix nombre de gols.
Escrits
