divendres, 31 de maig de 2013

VIDEO AEPV



Un vídeo que se m'havia despistat (crec). És un reportatge que va fer AEPV ja fa temps, que no recorde haver vist, i que avui mateix me l'he trobat a la revista electrònica de l'associació. El penge, ni que siga per tenir-lo controlat.

dilluns, 13 de maig de 2013

"LA TRAMPA..." A LEVANTE I COLUMNA DE PAPER

L'amic Salvador Vendrell parla de "La trampa..." al diari Levante i al seu bloc columnes de paper. Moltes gràcies. http://columnadepaper.blogspot.com/2013/05/la-trampa-del-desig.html

dijous, 2 de maig de 2013

VÍDEO SOBRE "LA TRAMPA..."

Escodrinyant per internet m'he trobat aquest vídeo. Sorprés (i agraït). No sé qui és Laura Collado, però faré per saber-ho i ja us diré què.

diumenge, 24 de febrer de 2013

LA SETMANA (ENTRE PARÈNTESIS) / 4

Després d'una setmana en què (políticament) tot continua més o menys igual (de malament), dos esdeveniments que (aparentment) no tenen relació em fastiguegen. És a dir:

1. La policia carrega (una vegada més) de manera violenta i desmesurada contra els manifestants del 23-F. La caverna (consejeros madrilenys inclosos) ho justifica dient que són elements antisistema i de l'"extrema esquerra". I és que aquesta gent ve tant de la (extrema) dreta que, quan es posen a caminar cap a la sinistra, encara no ha albirat el centre ja els sembla que estan mooooooooolt lluny d'on Déu mana. Problemes de percepció de l'equidistància (o el que es diu la palla en l'ull d'altri).

2. Segons publica El País, Emilio Hellín Moro, l'assassí (feixista confés) de Yolanda González l'any 80, treballa des de fa temps a sou de la Guàrdia Civil. Li van caure 43 anys de presó que no ha complert en la seua totalitat (matemàtiques pures) i quan ha eixit ha trobat sou sota l'aixopluc dels Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado (mira que ho fan llarg per no dir pasma). Com diria Gardel, veinte años no es nada (i trenta-dos tampoc, ni cinc mil, potser).

Si barregeu 1 i 2 veureu que caiga la pedra d'on caiga ho paguen sempre els mateixos. Fàstic, ja ho he dit.

Encara com la literatura ho arregla un poc. Aquets setmana he llegit Liquidació final, de Petros Màrkaris.


Una novel·la policíaca amb rerafons social al voltant de la situació grega (i encontorns sud-europeus). O una novel·la social amb argument policíac al darrere. Tant se val: la cosa lliga i acaba quallant. La trama negra està bé, encara que la solució a la intriga em sembla agafada amb pinces; el rerafons social té un final per al meu gust massa almivarat, però retrata bé la situació real. En conjunt es deixa llegir de gust. Això sí: la traducció i l'edició són (manifestament) millorables.


Divendres, presentació de La trampa del desig a Llombai, acompanyat d'Anna Moner i Tobies Grimaltos. Molt de públic, i participatiu. El poblema és que ara barrege presentacions i clubs de lectura i en les presentacions (on en teoria no he de dir massa de l'argument) se me'n va la mà de vegades. Aquesta volta crec que no. En conjunt, una nit (molt) agradable. La fotografia que il·lustra el post, cortesia de Sebastià Carratalà (a qui, evidentment, no li he demanat permís per fer-la servir).

Per acabar, un romanço de l'institut (perquè si no l'incloc, algú s'enfada). Tinc una alumna que té un caràcter diguem-ne especial (i l'autoestima pel terra). Sempre seu a l'última fila, i no vol que ningú la mire ni li diga res. Jo, que els tinc a tots de cara, no puc (ni dec) evitar mirar-la de tant en tant. L'altre dia es va enfadar, a la seua manera (desmesurada i cridanera):
- ¡Por qué me miras!
- Perquè eres molt guapa -li conteste.
- ¿Guapa yo? ¡Tú estás ciego!
- No, no estic cec. Mira't a l'espill sovint i potser algun dia t'adonaràs que la cega eres tu.
- ¿Ciega yo? ¡A mi no me insultes!.
En fi, que no n'atine una (o potser siga un altre problema d'equidistància).

dilluns, 18 de febrer de 2013

LA SETMANA (ENTRE PARÈNTESIS) / 3

 Entre Sepúlvedes, Bárcenes, Urdangarins (i companyia), estic més que fart de la (gentola) política. Per això aquesta setmana no en parlaré (massa), i faré (només) quatre anotacions de caràcter literàri. Però vull deixar clar, com va dir Joan Ribó (i molts altres) divendres passat al meu poble, en la constitució de l'assemblea local de Compromís, que tots els polítics no són iguals. Aquests és l'argument de la dreta.
Primera tanda literària: aquesta setmana he llegit dues (petites, per extensió) joies. Una és Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie. Una història d'amor(s) entre dos amics i una modista, immesrsa en l'ambient de la reeducació dels (suposats) disidents xinesos.


La segona, la re(lectura) de Pell de gat, la (impagable) troballa que em va arribar (quasi) per sorpresa quan feia de jurat al certament premi de narrativa Castellum Ripae de Castelló de la Ribera (valga la redundància i sense perdó, pel que fa a la segona part). Història màgica i tendra, la que basteix Maria Victòria Lovaina. Enhorabona.
Tercera: IX Trobada d'Escriptors de la Ribera a Antella. Gratíssima la visita a la torre àrab i als assuts. Tamba grata la companyia. (Algunes) novetats i (moltes) absències significatives. L'any que ve passarem llista a Simat (de la Ribera?). La foto, deferència de l'amic (també granota) Francesc Vera.

Quarta (i última). El programa Encontres em (con)cedeix els dos darrers minuts del programa de diumenge 17 de febrer perquè hi parle de La trampa del desig. Entre la gravació i l'emissió, RTVV va acomiadar la redactora, el càmera i el tècnic de so que estigueren presents a l'entrevista (i a vuit-cents i escaig companys més). Si m'encante em fan fora a mi també. Gràcies, amics, i la meua solidaritat (una vegada més). Us ho enllace per si algú ho vol veure-ho.

diumenge, 10 de febrer de 2013

LA SETMANA (ENTRE PARÈNTESIS) / 2



La setmana començà amb la continuació del culebrot Bárcenas i ha acabat amb l’acomiadament de treballadors de RTTV. Si fa no fa, dues cares de la mateixa moneda: la de la poca (nul·la) vergonya.
Quant al primer fet, la caverna, prietas las filas, s’ha afanyat a dir que els documents són fotocòpies d’unes fotocòpies, i que a totes les cistelles hi ha pomes podrides. Tant em fa que els documents siguen originals o fruit de cinquanta còpies, si el que s’hi diu és cert (i vergonyant). I les pomes podrides són totes les que hi ha a l cistell, per acció o per encobriment. Una excrecència que fa molta pudor a hores d'ara (i des de fa molt de temps).
Pel que fa a(l que hauria d’haver sigut) la radiotelevisió dels valencians, molt de dolor. No només pel fet de veure com tants companys de carrera, amics, coneguts i saludats s’han quedat sense feina, sinó per constatar de quina manera tan injusta i arbitrària els han acomiadat. Han pagat justos per pecadors. Els que havien entrat aprovant una oposició (o dues, en alguns casos) han anat al carrer quasi sense excepció, i són molts dels que entraren de calbot per duplicar (Zaplana) i triplicar (Camps) la plantilla els que s’hi ha quedat. Continuaran sent el que sempre han sigut: la voz de su amo (ara sense veus discrepants) i estómacs agraïts. Purga política (i personal), se’n diu. El primer responsable de RTVV, Amadeu Fabregat, va ser un dirigent nefast (i nefand), però els que han vingut darrere l’han fet bo.  
Parlem de literatura, que sempre desemboira una mica. Aquesta setmana he acabat L’herència d’Eszter, de Sándor Márai. Aposta sobre segur. Una delícia. Com a L’última trobada, Márai exerceix la seua mestria per narrar de manera (aparentment) senzilla uns esdeveniments (aparentment) quotidians, i per ajornar (eternament) els esdeveniments més sucosos, apuntats des del principi, però que no tenen resposta fins a les darreres pàgines.
Pel que fa a l’institut, bé. Continua la rutina (amb sorpreses cada dia). El 95% dels alumnes són una delícia, però el 5% restant... Aquesta setmana me les he tingudes amb un que qualificaré de pragmàtic (encara que ell, de segur, desconeix el significat del mot). Després de suportar-lo (estòicament) durant mitja hora, al final el vaig fer fora de classe. Va tenir la mala sort de topetar amb el director, quan s’adreçava a la sala de guàrdia. El director el va bonegar (fart d’ell, com tots) i li augmentà el castic: li ordenà que no entrara a cap classe en tot el matí i que s’estiguera a la biblioteca. Als deu minuts l’alumne havia burlat la vigilància dels companys de guàrdia i el tenia picant a la meua porta demanant de tornar a entrar. Li vaig dir que no, que estava expulsat, i que a més el director li havia manat que s’estiguera tot el matí a la biblioteca. <<¡Pues que cambien al director!>>, va ser la seua conclusió (o la seua exigència). El que us deia: un tipus pragmàtic (i cínic).
En fi, la setmana que ve, més.