NO POLITITZEM LES FALLES

Està molt lleig que alguna gent vaja a les mascletades a llançar consignes polítiques. No és el lloc més adequat, perquè:
a) Esbroncar la vicepresidenta del govern del PSOE... no és polititzar les falles (i que conste que jo també l'hauria esbroncada).
b) Mostrar el març del 2011 dia sí dia també el candidat Rajoy al balcó de l'ajuntament... no era polititzar les falles.
c) Manipular fotos aparegudes en revistes municipals per esborrar algú que no interessa que isca... no és polititzar les falles.
d) Posar per megafonia música del mundialment conegut Vicente Ramírez i censurar la dels grups valencians que canten en valencià... no és polititzar les falles.
e) Muntar la (retrograda i vexatoria per a la dona) Cort d'Honor amb cadelletes dels sectors més reaccionaris de la ciutat per col·locar-les després de presentadores a C9 o per presentar-les a les eleccions en llocs preeminents de partits de dubtosa reputació... no és polititzar les falles.
f) Fer servir la JCF com a aixopluc de personatges semimomificats perquè puguen esbombar les seues idees desbaratades, siguen polítiques, lingüístiques o identitaris... no és polititzar les falles.
Algú m'ha dit que parlar malament de les falles em crea enemistats. Però no ho puc evitar.

SENSE PARAULES... IMPRESSIONANT

L'amic Jeremies Barberà m'envia un correu amb aquest títol. Encuriosit, l'òbric i mire el video que s'hi adjunta. Sense dubte té raó. Per això vull compartir-lo amb vosaltres.

INTERNET, DEMOCRÀCIA I SAVIS IL·LUMINATS

Sens dubte, el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació ha democratitzat l’accés a la informació. També la possibilitat que cadascú puga dir la seua: és suficient tindre un bloc o una bona llista d’adreces electròniques per enviar missives arreu del món de manera instantània i gratuïta. Això, a l’engròs, és bo. Però també és perillós, perquè qualsevol il•luminat té al seu abast una plataforma de difusió potent per a les seues propostes desgavellades.

Pel que fa a les reivindicacions per una escola pública i de qualitat al País Valencià, crec que la cosa se n’ha anat de mare. La quantitat de propostes i la descoordinació d’iniciatives és evident. Però a més, barrejat entre manifestos assenyats i reivindicacions lícites, han aparegut algunes propostes completament desbaratades. Una d’elles, que ha triomfat, proposava de suprimir les activitats extraescolars i complementàries com a mesura de pressió. Em consta d’alguna gent que va assistir a l’assemblea de directors on sembla que va nàixer la idea, que originàriament es va parlar d’anul•lar aquelles activitats que suposaren una despesa important per als pares (per raons tan evidents que no caldrà explicar ara i ací) i unes altres sense justificació pedagògica que només servien per fer el cul gros als nostres ínclits governants (excursions, en el sentit estrictament recreatiu de la paraula, a Terres Mítiques, Expojoves i saraus semblants). Després d’una tergiversació difosa fins a la nàusea mitjançant la xarxa, tots coneixem el resultat: la majoria de centres han suspés les activitats extraescolars (i en molts fins i tot les complementàries!). Totes, sense mirar pèl. També coneixem les conseqüències de la mesura: companyies de teatre, contacontes, granges escola i altres empreses que vivien bàsicament del sector educatiu estan econòmicament ofegats. L’excusa és que aquesta gent, que es troba en una situació tan precària com l’ensenyament públic, es veuran obligats a reivindicar la importància de la seua tasca davant de l’administració. No es té en compte que ja ho fan; que ho han fet sempre. I tampoc no és té en compte que potser siga injust anar a cagar a cal veí si a ma casa fa pudor, perquè tinc por d’enfrontar-me a la mala bèstia totpoderosa que escampa el fem pertot. També s’oblida que amb la mesura estem incomplint l’obligació d’aportar als alumnes allò que pedagògicament més els convé. Quan l’administració diu que no hi ha hagut retallades en educació, menteix, i ho podem demostrar amb dades a la mà. Quan (alguns de) nosaltres diem que la supressió d’activitats no afecta a la qualitat de l’educació, mentim, i ja ens ho han demostrat amb dades a la mà. I l’error tindrà sens dubte conseqüències futures. Durant anys hem lluitat per convéncer molts pares i alumnes perquè no triaren l’opció còmoda (i barata) de quedar-se a casa quan hi havia alguna activitat fora del centre, i els hem fet veure (perquè és així) que les extraescolars tenen ben poc a veure amb la visió carpetovetònica dels escolapis (aquells dels quals es deia que buenos són, que nos llevan de excursión). Em pregunte com els tornarem a proposar que es rasquen la butxaca per fer activitats extraescolars i complementàries el curs que ve (i els subsegüents) sense que ens caiga la cara de vergonya. 

Però la cosa no acaba ací, perquè hi ha molta gent amb idees pròpies que no s’estalvia de difondre-les. Ara mateix m’acaba d’arribar per enèsim conducte un correu que conté un altre disbarat (potser encara més) intolerable. Segons s’hi diu, l’agència de qualificació Standard and Poor’s està manipulant de manera fraudulenta i interessada la solvència d’algunes economies mundials (entre elles la d’Espanya). El text concatena fets i afirma que aquesta agència pertany a un empori que, entre moltes altres activitats, es dedica a fer llibres, amb la marca McGraw-Hill. Tenint en compte això, i per no donar beneficis a aquesta gentola, els autors proposen... que els mestres i professors no fem comprar llibres de text ni materials complementaris! De cap editorial!

El primer que cal deixar clar és que, des d’un punt de vista pedagògic, els llibres de text, els manuals, els diccionaris, els llibres de lectura i uns altres materials didàctics són eines fonamentals en el procés d’ensenyament – aprenentatge. O això que dic és cert, o fa molts anys que enganyem els alumnes (i els seus pares). En segon lloc, el boicot faria cosquerelles a aquest empori mastodòntic: pot passar anys i panys sense vendre un llibre i mantindre l’estructura per, quan vinga el cas, tornar a fer negoci. I en tercer lloc, aquesta mesura afonaria algunes empreses mitjanes, i totes les menudes. És a dir, les que en primera (i em sembla que única) instància pagarien el pato serien les nostres, les que se sostenen amb capital valencià. O molt m’equivoque o Bromera, Tàndem, Denes, Marfil, Perifèric, Onada, Germania i Brosquil (per posar alguns exemples), haurien de tancar a curt termini. Totes, sense excepció.

En definitiva, que em sembla que estem fent la feina bruta a qui pretenem atacar (contraatacar, perquè han començat ells amb una estratègia molt meditada). Però no patiu: d’ací uns anys, quan els mestres i professors ens tornem a adonar que els llibres de text i altres materials complementaris són imprescindibles des d’un punt de vista estrictament pedagògic, en tindrem a l’abast. Els publicarà tots McGraw Hill o qualsevol alta editorial pertanyent a qualsevol altre empori propietat de l’oligarquia econòmica que domina (i manipula) l’economia mundial. I no patiu tampoc pel que fa a les extraescolars. Hi haurà teatres, contacontes i granges escola. Seran franquícies (com el McDonalds) que muntarà la mateixa gent, sense competència i llogant a preus de lumpenproletariat qui fins ara havia sigut un modest autònom que amb més o menys dificultats havia pogut fer la viu-viu.

Alguns, abans d’escriure i enviar correus massius, s’ho haurien de fer mirar. A uns altres, sempre ens queda l’opció de no fer-los cas. O potser siga jo qui està equivocat i aquest article no hauria d'haver arribat mai a les vostres mans (o als vostres ulls).

MANIFEST DE SUECA

Els sotasignants, escriptores i escriptors de la comarca de la Ribera, reunits a Sueca davant:

* La situació de ruïna econòmica en què es troba Radiotelevisió Valenciana per la nefasta gestió del Govern Valencià i dels directius.

* Els incompliments de la Llei de Creació pel que fa a la presència del valencià en la programació; pel que fa la desvirtuació de la televisió i la ràdio com a servei públic, i pel que fa a la no potenciació del sector audiovisual valencià i

*L’amenaça d’un ERO que plana sobre els treballadors i les treballadores, així com també la intenció de modificar la llei per tal de deixar oberta la porta a la privatització o externalització de determinats departaments.

Demanem:

* Una Ràdiotelevisió Valenciana dirigida per professionals valencians, coneixedors de la societat valenciana i de la llengua i la cultura pròpies.

* Directius responsables que gestionen els recursos públics amb eficàcia i que facen de la Radiotelevisió Valenciana, - pública, en valencià i de qualitat – un mitjà de comunicació amb el qual es puguen sentir identificats el major nombre de valencians i valencianes.

* Informatius plurals i equilibrats que no estiguen al servei de cap partit polític i en els quals es done veu a les diverses opinions polítiques, sindicals o socials.

* Debats plurals i enriquidors en què participen contertulis, des de sensibilitats diferents, coneixedors dels temes tractats en cada moment i no opinadors a sou procedents de les cadenes de televisió i els mitjans de comunicació més reaccionaris de Madrid.

* Programació en un valencià acurat i ric en varietats, feta per professionals de la plantilla, sense sobrecostos innecessaris i que, a partir d’una òptica valenciana, estiga oberta a un món globalitzat.

* Programació infantil i juvenil en valencià que entretinga i alhora forme el menuts i els joves.

* Potenciació dels actors i actrius, dels dobladors, dels presentadors i, en definitiva dels professionals valencians de l’audiovisual en la programació.

* Potenciació del sector audiovisual valencià i col·laboració en aquelles produccions audiovisuals que tinguen uns mínims paràmetres de qualitat.

I, per tot això, també ens adherim com a col·lectiu a la Declaració de Burjassot.

Sueca, 18 de febrer del 2012.

S’adhereixen:
Manel Arcos i Martínez, Manuel Baixauli, Josep Ballester, Jeremies Barberà, Vicent Borràs, Vicent Climent, Isidre Crespo, Mª Rosa Diranzo, Vicent J. Escartí, Rafael Estrada, Josep A. Fluixà, Josep Franco, Alan Greus, Tobies Grimaltos, Merxe Guillen, Manel Joan Arinyó, Virgínia Martínez, Josep Millo, Nestor Mont, Joaquim Juan-Mompó, Fina López, Josep Lozano, Urbà Lozano, Víctor Mansanet, Àngela Ortiz, Lluís Roda, Emili Piera, Antoni Prats, Enric Ramiro, Xavier Serra, Santi Vallés, Voro Vendrell, Francesc Vera, Francesc Viadel, Mercé Viana i Rafa Xambó.

SOLIDARITAT AMB ELS TREBALLADORS DE CANAL 9

Darrerament no faig més que solidaritzar-me. Mal simptoma. Ara amb els treballadors de Canal 9, l'únic sector digne de l'empresa.

SOLIDARITAT AMB ELS ALUMNES I ELS PROFESSORS DE L'IES JOAN FUSTER

En obrir l'edició digital del diari Levante veig una notícia que diu, textualment, "Estudiantes de un centro de Sueca provocan un incidente con agentes". Punxe a la notícia i la llig. També hi ha un vídeo, on es veu els alumnes manifestant-se i uns agents de la Guàrdia Civil amb jupetins antibales i no sé quantes coses més dansant pel mig del rogle. Arribe a la coclusió que el titular està equivocat. El títol hauria de dir "Agentes provocan un incidente con estudiantes de un centro de Sueca". La disposició dels sintagmes dins de l'oració és flexible, però fins a cert punt. Si l'ordre afecta al significat fins al punt canviar-lo, no és pertinent. Veieu com fem bé de demanar una educació pública, digna i de qualitat?
Si voleu saber-ne més, podeu punxar aquest enllaç.
La meua solidaritat amb els alumnes del Joan Fuster, amb Voro Vendrell i amb l'altre professor (que no sé qui és).

LA MÀ DE NINGÚ, DE VICENT USÓ

Ahir vaig estar al Club de Lectura del Bloc de Jaume I de l'Alcúdia. L'obra que ens servia com a motiu de conversa era La mà de ningú, de l'amic Vicent Usó. Com (quasi) sempre, la xarrada amb l'autor em va servir per refermar o per modificar alguns plantejaments inicials. En definitiva, em va servir per enriquir encara més tot allò que m'havia suscitat el procés de lectura.
La mà de ningú és una novel·la negra. No sé si negra negríssima o negra amb matissos. Independentment d'això és una molt bona novel·la. Bastida sobre capitols molt curts en què un seguit de personatges fan la seua sense cap connexió aparent, les trames acaben convergint (com, d'altra banda, s'espera des del principi). La brevetat dels capítols dóna agilitat a l'acció. La fragmentació et deixa amb ganes de més de cadascun dels personatges, sense arribar en cap moment al punt de voler acabar capítols de trànsit per arribar a uns quants de més sucosos que configuren el moll argumental de la novel·la. El pes específic de tots els actants és pertinent i ponderat, amb la qual cosa Vicent Usó aconsegueix un tot homogeni, amb punts climàtics i anticlimàtics, però sense fragments banals. També cal dir que, seguint l'estil de l'autor, els personatges modifiquen el seu estatus inicial fins el punt que tots sense excepció obliguen el lector a canviar-ne la primera percepció. Es pot dir que al final, res (ni ningú) no és el que semblava.
Poca cosa més puc contar (crec que ja he fet llarg en algun punt), perquè, com diu el mateix autor, si ens endinsem en l'argument hem de descobrir elements que és convenient que es mantinguen en secret.

DUBTE EXISTENCIAL AL VOLTANT DEL JUTGE GARZÓN

M'havia promés no parlar del jutge mediàtic, però al final no m'he pogur aguantar. Així que allà va.

Fa uns anys vaig llegir un llibre escrit per Baltasar Garzón. No em venia gens de gust, però el meu amic Xavier Vidal em va insistir tant que vaig fer un esforç i el vaig acabar. No és que al Xavi li haguera agradat, sinó tot el contrari, i supose que voldria tindre algú amb qui compartir la indignació. Ara mateix no en recordé el títol (ni ganes). El que sí que recorde és que vaig arribar a la conclusió que Baltasar Garzón era un egòlatra patològic. Fatu, megalòman i amo absolut de la veritat, dedicava cadascuna de les pàgines a repartir-la segons el seu infalible criteri. Senzillament insuportable.

Durant molt de temps he mantingut la meua consideració sobre la persona de Garzón, però arribà un moment que comencí a trontollar. Inconscientment (o conscient, que ja no ho sé), feia esforços perquè aquell personatge que considerava avorrible em caiguera bé. Confesse el meu fracàs: continue pensant que Garzón és un personatge insuportable. No sóc l’únic. 

La facilitat de Garzón per fer amics és proverbial. Als vuitanta començà el seu ascens imparable cap al no res. Flirtejà amb el PSOE i arribà a ser diputat per aquest partit. Al poc pegà la portada i no va tardar a buscar les cosquerelles a càrrecs de responsabilitat socialistes. Al si del PSOE les maniobres van ser interpretades com una venjança política. Poc després desvià la seua atenció als narcotraficants i n’engarjolà uns quants. Poca broma amb aquesta gent, que el posà al punt de mira dels seus fusells. Després li pegà per ofegar judicialment els moviments polítics independentistes. De totes aquestes enemistats ha eixit indemne. Però  entremig  (o abans, o després, o durant) també va tocar els nassos als sectors reaccionaris. Pinochet retingut a Londres, memòria històrica, Gürtel... I aquests si que li l’han feta pagar. Per què? Perquè són els que tenen poder per a fer-ho. La judicatura espanyola és endogàmica i reaccionària.

Em sap greu que siga justament una colla de feixistes qui haja engarjolat el Garzón per una causa que a més em sembla injusta. El debat intern que tinc amb mi mateix perquè Garzón em caiga bé no ha acabat. Penseu que al final ho aconseguiran?