dijous, 12 / novembre / 2009

ON ESTÀ? 50


Arribem al número cinquanta del concurs. Una bona xifra. Ja podeu veure la foto, i ja sabeu les regles del concurs: un exemplar de Femení singular per al guanyador, que serà qui primer envie un correu electrònic a l'adreça que teniu a la dreta. On està?

dimarts, 10 / novembre / 2009

QUI ÉS? 1


Una altra secció que encetem. Renovar-se o morir. Aquesta porta per títol Qui és? Us hi mostraré la fotografia d'algun personatge il·lustre, preferentment valencià, però no massa conegut pel seu careto, amb la finalitat que esbrineu la seua personalitat. Una setmana després donaré la solució i algun enllaç que us permeta aprofundir en la biografia del personatge. Ací no hi ha premi, que després la gent es baralla. Allà va el primer de tots. Qui és? Una pista: és valencià, i riberenc.

UNS DELS NOSTRES 1 / SVA-TERS

Mafiós, el títol.Amb ell encete el que pretenc que siga un nou apartat del bloc, en què es done a conéixer grups de música de la nostra terra. No vindrà malament, perquè per a molta gent són completament desconeguts. Aquesta setmana, i per començar, Sva-ters, uns xicots d'Alcàsser que munten festa allà on van.

diumenge, 8 / novembre / 2009

PREMIS LITERARIS I GENT MALPENSADA

Vés per on que ahir a la vesprada, mentre estava tranquil·lament al futbol amb mon pare, vaig tindre un tuacte amb un  personatge que qualificaré de sinistre, per no ser massa ofensiu. Un personatge amb el qual havia creuat poques converses, fins en aquell moment, i amb qui no tenia intenció d'establir-ne cap. Però sembla que ell sí. És més, jo diria que m'estava esperant (buscant potser fóra excessiu), per disparar-me al cap. Després de quatre paraules convencionals (encetades per ell, com és clar), soltà a boca de canó:

- Últimament estàs en molts jurats de premis literaris organitzats per entitats dirigides pel Partit Popular. D'ací a quatre dies et fan intel·lectual orgànic de la dreta valenciana.

Ja estem al cap del carrer. Ja sabem què pretenia soltar (Déu sap des de quan), ni que fóra de manera un tant forçada i en un lloc inapropiat. Tants motius com troba la gent per discutir en un camp de futbol, mai se m'haguera passat pel cap que es poguera encetar una disputa per temes literaris! En canvi, la cosa no em venia del tot de nou. Algú altre de la seua corda, darrerament, ja m'havia llançat alguna puntada impertinent. Per sort (o per desgràcia) solc ser ràpid de reflexos. Dic per sort perquè això em permet replicar les impertinències de manera immediata. I dic per desgràcia perquè sovint després m'he de penedir d'haver soltat el que no devia. Però bé, com que li havia d'aclarir diverses coses i les puntades prèvies dels seus adlàters em tenien sobre avís, li vaig abocar el poal. I l'aboques ací també per si algú té la intenció d'insistir pel mateix cantó.

a) Al País Valencià, la immensa majoria d'institucions públiques estan dirigides pel PP, perquè, ens agrade o no, els ciutadans així ho han triat lliurement.

b) No és del tot cert que la majoria de premis en què he fet de jurat (o prejurat) durant l'últim any i mig siguen promoguts per entitats dirigides pel PP. No, no són la majoria: són tots, sense excepció (Premi Vila de Teulada, Premi Ciutat de València, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida i Premi Alfons el Magnànim; dos ajuntaments, una mancomunitat i una Diputació, totes del PP).

c) En cap dels certàmens he rebut cap pressió per part de ningú per afavorir qualsevol obra, com tampoc per impedir que cap altra fóra premiada. Si els jurats tenen més d'un membre, és per dos motius: perquè la decisió final no siga l'opinió particularíssima d'una persona, i perque diversos individus fiscalitzen el procés amb la finalitat que no hi haja trampa. I si n'hi ha l'han d'impedir, en primera instància, i denunciar-la, si no ho aconsegueixen.

d) Els premis en qüestió han estat atorgats a persones tan susceptibles de ser considerades afins al PP com Tomàs Bosch, Vicent Borràs, Carles Cortés i Iban Llop.

Després d'això només em quedava insultar-lo. No ho vaig fer, tot i que em quedí amb les ganes. Però la cosa no acabà ací, perquè encara em va retrucar.

- Escolta, m'has contestat de manera que em fa l'efecte que portes la lliçó apresa de casa.

Li vaig respondre que sí, que la portava (cosa que és una veritat a mitges), i que a mi em feia l'efecte que ell estava esperant-me per soltar-me un romanço que no m'interessava en aquell moment, que volia veure el futbol, que era al que havia anat al camp. I ací quedà la cosa. L'individu es quedà mirant el partit, i al poc, la mitja part va provocar l'oportuna desaparició de l'element.

Per cert, que l'Alginet, després d'una pèssima primera part i de començar perdent, acabà guanyant 3-1 a l'Énguera. Encara com!

dissabte, 7 / novembre / 2009

EL BARÇA TÉ EL FUTUR ASSEGURAT


Es queixava el Pep Guardiola l'altre dia que al Barça no se li permet res que no siga guanyar. Té raó. Però és l'exigència de qui no és esportista. Qui n'és, està acostumat a guanyar i a perdre, i, encara que li coste manifestar-ho públicament, sap reconéixer que de vegades perd senzillament perquè el contrincant és millor. No sempre. Per sort, també compta la sort (valga la redundància). Altrament, no caldria jugar els partits: a principi de temporada, cada equip presentaria el pressupost i el que haguera aconseguit reunir més diners seria proclamat campió. Ací està la grandesa de l'esport: sovint guanya el més ric, però normalment guanya el millor, i no sempre una cosa comporta l'altra. Per si faltara poc, de vegades cap dels dos és suficientment superior a l'altre per emportar-se la victòria i la cosa acaba en empat.
Malauradament per als que ens agrada el joc de veritat, sense matisos i sense forofismes, els esports de massa (ací, especialment el futbol), compten amb un gran nombre de seguidors (crec que un 90%, pel cap baix) que ni entén ni vol entendre res del que hi té relació. Només vol que guanye el seu equip, de manera irracional, i si no és així demanen de primer el cap de l'àrbitre, després el de l'entrenador, al cap de poc el del president, i finalment el d'uns jugadors-mercenaris que no senten els colors de la camiseta. I ho fan normalment per aquest ordre. No es paren a pensar que, possiblement, el seu equip ocupa el lloc que en realitat mereix, perquè d'altres són millors, bé perquè tenen més diners o perquè han treballat amb més racionalitat per confegir un grup de garanties. Ah! I aquesta gent només va a veure partits de primera divisió. Rarament els veuràs al camp del seu poble mirant l'equip local o els infantils, tret del cas que hi jugue algun familiar. L'esport no és esport, és espectacle, en el millor dels casos, i ganes de batussa en el pitjor.
Trist, quan l'esport perd la racionalitat i esdevé un focus d'alienació. Quan escric entrades en aquest bloc relacionades amb el futbol, sempre hi ha algú que es queixa de la meua afició, i no entén com hi tinc tirada. I la veritat és que mirant com està el panorama entenc que més d'un se sorprenga, però ja els ho dic, que sóc irreductible.
Per cert, que el Barça va bé. Molt bé. I no només això, sinó que, com podreu veure en la foto, el futur està assegurat. Sense forofismes ni parcialitats paternes, això sí.

divendres, 6 / novembre / 2009

AL TALL, PREMI DIGNITAT


El grup valencià Al tall rebrà el Premi Dignitat el proper gener. Un premi clarament merescut per la seua trajectòria musical i cívica. D'altres haurien d'aprendre del títol de l'últim disc del grup: Vergonya, cavallers, vergonya. Però en alguns casos, com diu ma mare, la vergonya era verda i se la menjà un burro.

dijous, 5 / novembre / 2009

ON ESTÀ? / 49bis

Estic realment sorprés de les respostes de l'On està d'aquesta setmana. Molt tirs a cegues, però també molts encerts. Dos encertants, Toni de l'Hostal i Gabi Ridaura es disputen el premi. En justícia, Toni de l'Hostal ha estat el primer a contestar, però com que té tots els meus llibres no sé quin premi li puc donar. Que reclame, i ja veurem. Així que crec que li donaré el llibre a Gabi Ridaura.
Pel que fa a les respostes, sorprenents, com ja us he dit. Alguns ho han encertat sense afegir res més. D'altres han dit que els ha ajudat veure en un racó de la foto la font de Manuel Boix. Però, sens dubte, l'argument més estratosfèric és de qui diu que ho tenia quasi clar, però que ho ha corroborat en confirmar que la dona que està apunt d'entrar a l'església és una coneguda seua que es diu Amparito!
De més grosses en veurem!

dimecres, 4 / novembre / 2009

COME PRIMA. DOMENICO MODUGNO / GOLPES BAJOS

Una mostra (més) del meu eclecticisme musical. Sempre m'han cridat l'atenció les versions. Algunes superen l'original, i d'altres, directament, destrossen la cançó. Avui us deixe Come prima, una peça que alguns titllen de coenta. Home, la lletra no té desperdici, i la música no és res de l'altre món. Però a mi, en conjunt, que voleu que us diga... No sé per què, però m'agrada. La primera versió (en àudio) és l'original de Domenico Modugno, i la segona (en vídeo) una gran adaptació dels (admiradíssims) Golpes Bajos.







Come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
sembra un sogno rivederti accarezzarti
le tue mani nelle mani stringere ancor

come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
ogni giorno ogni istante dolcemente ti dirò
come prima più di prima t'amerò

come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
sembra un sogno rivederti accarezzarti
le tue mani nelle mani stringere ancor

come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
ogni giorno ogni istante dolcemente ti dirò
come prima più di prima t'amerò
come prima più di prima t'amerò