diumenge, 24 de febrer de 2013

LA SETMANA (ENTRE PARÈNTESIS) / 4

Després d'una setmana en què (políticament) tot continua més o menys igual (de malament), dos esdeveniments que (aparentment) no tenen relació em fastiguegen. És a dir:

1. La policia carrega (una vegada més) de manera violenta i desmesurada contra els manifestants del 23-F. La caverna (consejeros madrilenys inclosos) ho justifica dient que són elements antisistema i de l'"extrema esquerra". I és que aquesta gent ve tant de la (extrema) dreta que, quan es posen a caminar cap a la sinistra, encara no ha albirat el centre ja els sembla que estan mooooooooolt lluny d'on Déu mana. Problemes de percepció de l'equidistància (o el que es diu la palla en l'ull d'altri).

2. Segons publica El País, Emilio Hellín Moro, l'assassí (feixista confés) de Yolanda González l'any 80, treballa des de fa temps a sou de la Guàrdia Civil. Li van caure 43 anys de presó que no ha complert en la seua totalitat (matemàtiques pures) i quan ha eixit ha trobat sou sota l'aixopluc dels Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado (mira que ho fan llarg per no dir pasma). Com diria Gardel, veinte años no es nada (i trenta-dos tampoc, ni cinc mil, potser).

Si barregeu 1 i 2 veureu que caiga la pedra d'on caiga ho paguen sempre els mateixos. Fàstic, ja ho he dit.

Encara com la literatura ho arregla un poc. Aquets setmana he llegit Liquidació final, de Petros Màrkaris.


Una novel·la policíaca amb rerafons social al voltant de la situació grega (i encontorns sud-europeus). O una novel·la social amb argument policíac al darrere. Tant se val: la cosa lliga i acaba quallant. La trama negra està bé, encara que la solució a la intriga em sembla agafada amb pinces; el rerafons social té un final per al meu gust massa almivarat, però retrata bé la situació real. En conjunt es deixa llegir de gust. Això sí: la traducció i l'edició són (manifestament) millorables.


Divendres, presentació de La trampa del desig a Llombai, acompanyat d'Anna Moner i Tobies Grimaltos. Molt de públic, i participatiu. El poblema és que ara barrege presentacions i clubs de lectura i en les presentacions (on en teoria no he de dir massa de l'argument) se me'n va la mà de vegades. Aquesta volta crec que no. En conjunt, una nit (molt) agradable. La fotografia que il·lustra el post, cortesia de Sebastià Carratalà (a qui, evidentment, no li he demanat permís per fer-la servir).

Per acabar, un romanço de l'institut (perquè si no l'incloc, algú s'enfada). Tinc una alumna que té un caràcter diguem-ne especial (i l'autoestima pel terra). Sempre seu a l'última fila, i no vol que ningú la mire ni li diga res. Jo, que els tinc a tots de cara, no puc (ni dec) evitar mirar-la de tant en tant. L'altre dia es va enfadar, a la seua manera (desmesurada i cridanera):
- ¡Por qué me miras!
- Perquè eres molt guapa -li conteste.
- ¿Guapa yo? ¡Tú estás ciego!
- No, no estic cec. Mira't a l'espill sovint i potser algun dia t'adonaràs que la cega eres tu.
- ¿Ciega yo? ¡A mi no me insultes!.
En fi, que no n'atine una (o potser siga un altre problema d'equidistància).