dimecres, 16 de juny del 2010

LITERATURA VALENCIANA ACTUAL: QUANTITAT, QUALITAT I REPERCUSSIÓ.

A la revista Saó del mes de maig es fa un repàs a l'estat de la narrativa valenciana actual. Us penge el meu article, però crec que fóra interessant que en llegíreu també la resta.

Batllori deia que al mot literatura els cognoms li escauen molt malament. Si a sobre el llinatge/adjectiu que l’acompanya té connotacions temporals, la qüestió es complica encara més.

Què entenem per literatura actual? La fita pròxima és fàcil d’establir: ara mateix. Però la fixació de la més endarrerida, per flexible, presenta problemes. Partim de l’inici del mil·leni? Una dècada (o més) abans? Maquem com a començament algun fet transcendent lligat d’alguna manera a qüestions literàries? La decisió, objectiva (cas de partir de dades cronològiques) o subjectiva (tenint en compte fets importants) ha de ser necessàriament arbitrària. Sent pragmàtics, i per no fer-ho massa llarg, entrarem en matèria i fixarem temporalment el corpus d’estudi a posteriori.

Fa un any i mig, en pujar a recollir l’Andròmina, Xavier Aliaga parlà d’un revifament inqüestionable de la literatura en català feta al País Valencià. Tampoc no dubtà a afirmar que es devia a un suposat efecte Baixauli, fent referència al ressò que havia aconseguit a tot arreu del domini lingüístic L’home manuscrit, la (magnífica) novel·la de l’autor suecà. Al fet de sumar un nou autor exportable, és a dir, dels pocs que ultrapassen els límits estrictament valencians, se n’unia un altre: els premis de narrativa de més prestigi a casa nostra havien estat guanyats, sense excepció, per valencians (Aliaga l’Andròmina, amb Els neons de Sodoma; Borràs el Ciutat de Valencia amb Lennon i Anna; Ballester el Ciutat d’Alzira amb El col·leccionista de fades; Escartí el Ciutat de Xàtiva per L’abellerol mort; Pepa Guardiola l’Enric Valor amb El desordre de les dames; Salvador Company el Ciutat de Gandia amb Silenci de plom). Bona collita, sens dubte. Quantitativa i qualitativament. Però potser embriagats per l’èxit oblidàvem un fet crucial: la repercussió real (material), en xifres de vendes i nombre de lectors, que aquesta producció tenia (i té) en el nostre àmbit lingüístic i cultural. Queden apuntats, doncs, els tres eixos de què partirem per analitzar la situació: la quantitat, la qualitat, i la repercussió pública.

Convencionalment s’ha fixat la publicació l’any 1980 de Crim de Germania de Josep Lozano com una fita important. Qualificada per molts com la millor novel·la valenciana des del Tirant, l’obra del d’Alginet semblà esperonar uns quants autors com Josep Franco, Isabel-Clara Simó, Manuel Joan Arinyó, Ferran Torrent o Josep Palomero, entre altres, que configuraren un grup primerenc que impulsà una narrativa valenciana escleròtica fins aleshores. A aquest grup caldria afegir uns altres autors que havien publicat amb anterioritat obres d’innegable qualitat, com Joan Francesc Mira (Els cucs de seda) o Ferran Cremades (Coll de serps). Com que els escriptors esmentats fins ara començaren a escriure (relativament) joves i trenta anys no en són massa, tots, sense excepció, continuen publicant. Avui dia, caldria sumar-los els que comencen la seua producció als noranta (o a finals dels vuitanta), com Rafael Escobar, Vicent Usó, Francesc Bodí, Vicent Borràs, Vicent Escartí, Toni Cucarella o Martí Domínguez, i els que publiquen ja als 2000, com Àlan Greus, Manolo Baixauli, Esperança Camps, Àngels Moreno, Silvestre Vilaplana, Joan Olivares, i tants d’altres. Entre tots afaiçonen una nòmina d’autors considerable des d’un punt de vista estrictament quantitatiu. La manca de continuïtat, tan temuda en alguns cercles, queda desmentida per les aportacions substantives d’autors joves com Marc Pallarés o Francesc Bononad. Si a això afegim que el circuit infantil i juvenil resta ben alimentat amb la digníssima producció d’autors que fan bàsicament literatura de gènere (tan injustament menystinguda) com Pasqual Alapont, Enric Lluch, Josep Millo, Pep Castellano, Francesc Gisbert i un llarguíssim etcètera, arribarem a la conclusió que, quantitativament, la importància de la producció és innegable.

Evidentment que les qüestions estètiques (i la literatura n’és una) no es poden valorar a pes. Però també convindrem que la nòmina d’autors esmentats (i d’altres que hem passat per alt) han bastit un corpus general de qualitat mitjana més que acceptable. És més, crec que es pot dir sense embuts que la qualitat de la literatura valenciana és sorprenentment alta atenent els condicionaments sociolingüístics en què ens movem.

Amb el que hem dit, potser, les disquisicions al voltant de la producció quedarien tancades. Ara bé: quina transcendència té aquesta obra en la societat valenciana, i, si ho voleu, en el conjunt la societat catalanoparlant? Entrem, doncs, en l’apartat de la recepció que la narrativa nostrada té entre el que hauria de ser el seu mercat natural. I això són figues d’un altre paner.

Molt se n’ha parlat, de la invisibilitat dels autors valencians, i de la seua condició de doblement perifèrics. Vulguem o no, conreem literatura en una llengua minoritzada, i, alhora, som marginals dins del conjunt de catalanoparlants. Quant a la primera qüestió, la competència d’una literatura tan potent com la castellana és innegable. L’oferta és immensa i de qualitat, tant pel que fa a les obres escrites originalment en espanyol com pel que fa a traduccions. A més, tot el mercat potencial de lectors en català ho és també del mercat espanyol. I encara cal afegir que l’espanyol copa el mercat, mentre que la producció en la nostra llengua només n’ocupa una part percentualment (molt) inferior. Per tant, la competència és asimètrica i clarament favorable a la literatura espanyola, de tal manera que podem considerar que la nostra té un mercat poc menys que subsidiari. Una subsidiaritat que només es podria véncer amb voluntat política. Una voluntat política que a hores d’ara sembla quimèrica.

A més de la competència del castellà, tenim el problema de la fragmentació d’un mercat que hauria de ser global. Catalans, valencians i balears fan la guerra pel seu compte. Per més que (algunes) editorials intenten abastar tot el territori, els problemes de distribució són evidents, i sembla que insalvables. Si tenim en compte de nou la voluntat política (factor fonamental), trobarem que és laxa, inexistent o obertament hostil, depenent del costat de les fronteres administratives on ens posem. I també ací hi ha asimetria: les produccions catalanes (del Principat, vull dir) arriben amb certa regularitat a les llibreries valencianes i de les illes, però el camí invers és molt més complicat.

El fet d’escriure, és probablement un dels més individuals (i individualistes) que hom puga trobar. El creador, a priori, no té la noció de formar part de cap grup per edat, llengua o qualsevol altre condicionant. D’ací que la màxima de Batllori que encapçala l’escrit siga tan certa. L’escriptor crea sense tindre la sensació que la seua producció forme part d’un conjunt. Les etiquetes arriben després, però no són del tot banals. El fet de pertànyer al grup marcat amb l’epígraf literatura valenciana (entenent per literatura valenciana la que es fa en català al País Valencià, que fins i tot això s’ha de matisar) comporta estar immers en el context que hem intentat definir suara. I, què fem davant d’això? A grans trets, hi ha tres reaccions diverses. La primera és la resignació. A alguns els és suficient publicar per veure recompensat l’esforç esmerçat i saciar (en major o menor grau) la seua vanitat. La segona opció condueix a una bel·ligerància furibunda (i crec que funesta), contra tot i contra tots, m’atreviria a dir que amb un cert regust masoquista, que impedeix aprofitar les mínimes escletxes que deixen uns poders polítics intrínsecament hostils. Qui segueix aquest camí, en el fons desitja que tot vaja malament (com més malament milllor) per poder continuant queixant-se, carregat de raó. Per últim (i no cal dir que és l’opció que defense), podem adoptar una actitud híbrida: continuar produint, sense renunciar a la reivindicació d’un status millor (i més just).

La gent està cansada dels planys, i potser allò millor siga anar per feina. Cal oferir una producció de qualitat. Jugar a la defensiva pot donar rèdits a curt termini, però està demostrat que, a la llarga, la millor manera de guanyar és jugant bé. I per al bon joc han de contribuir totes les línies: autors, editors, agents, llibreters... i els poders polítics (si podem canviar el rumb).

Article publicat originalment a la revista Saó del mes de maig

13 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Apunta'm en la casella d'actitud híbrida, Urbà. Bàsicament d'acord amb l'article. Però vull insistir en què aquelles manifestacions meues estaven fetes des d'una certa eufòria passatgera (la pròpia i la col·lectiva per l'èxit de Baixauli). Després, la realitat (les vendes i la repercussió, vaja) és molt més dura, com expliques.

Dit això, crec que no hem de fer contes de la lletera ni tampoc caure en la desesperança. S'ha de mantindre una certa il·lusió, com vaig explicar un dia: sotalacreueta.blogspot.com/2009/12/escriure-lluitar-publicar-viure.html

ginjol ha dit...

D'acord. Ja he aclarit (diverses vegades) que les teues paraules eren fruit de l'eufòria i d'un caràcter apol·logètic confés.

Vent d Cabylia ha dit...

Per la minsa part que em toca (la de lector) ànims a tots vosaltres, escriptors!! Visca l'hibridisme i muira el purisme... :D

Xavier Aliaga ha dit...

M'ha agradat això de "caràcter apologètic confés". Ho agafaré com un complit.

ginjol ha dit...

Ho és, sens dubte

Anònim ha dit...

Durant molts anys he sentit la mateixa cançoneta, la mateixa queixa, sobre el poc èxit de vendes de la nostra literatura i d'un temps ençà vinc llegint ja massa articles de diversos autors que propugnen abandonar la vella cançoneta, però cada volta que ho diuen, no desaprofiten l'ocasió per recordar l'antiga cançoneta. Ja n'hi ha prou de cançonetes i de metacançonetes!

ginjol ha dit...

Per rebatre la cançoneta cal citar la cançoneta.I per dir que durant molts anys has sentit la mateixa cançoneta i d'un temps ençà has llegit massa articles de diversos autors que propugnen abandonar la vella cançoneta, però cada volta que ho diuen, no desaprofiten l'ocasió per recordar l'antiga cançoneta, i dir que ja n'hi ha prou de cançonetes i metacançonetes, no cal que t'amagues en l'anonimat.
Per cançonetes que no siga.

Anònim ha dit...

Bona rèplica, sí senyor! Ho reconec.

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Sr Lozano, un dels arguments que utilitza vosté per demostrar la qualitat de la novelística actual valenciana és el fet que en els darrers temps molts premis literaris valencians han sigut guanyats per valencians. En fi, l'argument no pot ser més patètic.

I el més curiós és que no hi ha molts més arguments. La nòmina de 'novelistes valencians' és pràcticament igual a la nòmina de 'novelistes escritptors premiats'. Més allà dels més que discutibles premis, no hi ha res.

Per altra banda, no oblidem que els escriptors valencians en valencià estan beneficiats per un plus que no tenen els altres: el de ser lectura obligada en secundària, cosa que els permet unes quantes vendes extra.

Parla vosté també d'un "corpus general de qualitat mitjana més que acceptable". La paraula 'mitjà", ¿no està relacionada etimològicament amb la paraula 'mediocre'?

ginjol ha dit...

Senyor Calica: com que diu moltes coses, li les contestaré una a una.

a) En primer lloc, jo no he establert cap relació causa-efecte entre els fets que molts premis hagen sigut guanyats per valencians i que la narrativa valenciana siga de qualitat. La narrativa valenciana em sembla de qualitat des d'una perspectiva estrictament estètica i, per tant, subjectiva i susceptible d'opinions en contra. Tot i això, fer el ple al País Valencià i rascar alguna cosa fora (Aliaga, Baixauli, Mora, Camps, Pallarés, Usó, Alandes...) alguna cosa vol dir. I sóc poc xauvinista: si segueix el meu bloc, haurà pogut veure per exemple que m'ha entusiasmat que Joan Pons guanyara el Ciutat d'Alzira amb una gran novel·la "no valenciana".

b) Quant al fet que la nòmina d'escriptors valencians és igual a la nòmina d'escriptors premiats, totalment d'acord. Amb un afegitó: ves i busca qui et publique sense un premi. Aquesta és la veritable causa de la simetria entre premiats i publicats: la necessitat d'un suport, no la manca de qualitat de TOTES les obres inèdites, tot i que ALGUNES premiades, personalment, no m'agraden gens.

c) Els escriptors valencians en valencià tenen un plus que no tenen els altres: les lectures obligatòries en secundària. Perquè, és clar, en castellà no lligen. El senyor Loinaz vendria el mateix que ven si no el llegiren a les escoles. I El Conde Lucanor seria un best-seller com ho és ara (i com ho és el Tirant, també), perquè, és clar, els xiquets van desesperats per les llibreries buscant l'obra completa de don Juan Manuel, perquè els encanta la seua producció literària. Tampoc no lligen en anglés. Els munts de llibres que es venen amb l'abominable etiqueta d'Easy Reader es vendrien igual si no se'ls fera llegir als instituts i a les Escoles Oficials d'Idiomes. En definitiva, que els escriptors valencians que escriuen en valencià tenen, ni més ni menys, que les mateixes prebendes que els que ho fan en les altres dues llengües que s'imparteixen al sistema escolar.

d) Evidentment que la paraula "mitjà" està emparentada etimològicament amb la paraula "mediocre", vosté ho sap tan bé com jo. Però és que la paraula "mediocre" ha estat mal utilitzada darrerament. S'identifica allò mediocre amb allò dolent, quan en realitat vol dir que no és ni dels millors ni dels pitjors, sinó del mig. Doncs això mateix: la literatura en català feta per valencians és, si vosté vol, mediocre, és a dir, ni millor ni pitjor que moltes altres, i molt superior a d'altres amb un nombre de parlants semblant. Coneix molts autors danesos? I grecs? Ja sé que allà als nostres tampoc no els coneixen. Per tant, estem igual (de mal) tot i que Dinamarca i Grècia tenen un estat darrere que dóna suport (també lingüístic) als seus productes.

I crec que ja està tot. Vaig a dormir que és molt tard.

Tadeus ha dit...

Vosté parla de la manca de 'suport' a la literatura en valencià. Jo parlaria més bé d'una falta de talent.

Quant al plus de les lectures obligatòries, no em referia al Conde Lucanor sinó més bé als escriptors valencians que escriuen en valencià en comparació amb els valencians que escriuen en castellà. Per cert, en les E.O.I. també es posen lectures obligatòries d'autors valencians contemporanis.

Desconec l'estat de la literatura grega o danesa, però en qualsevol cas el que tenim ací, amb els novelistes que vosté menciona i d'altres que conformen l'elenc de la narrativa valenciana, és una mediocritat, una mitjania, reforçada per un sistema de premis literaris que l'únic que fa és premiar els productes mitjanets, correctets, amigables, fets a la mida del que s'espera que un escriptor mediocre escriga en un moment donat, productes previsibles ignorats pel públic, exercicis de redacció destinats a participar en el premi del poble del costat per anar fent carrera i aspirar l'any segúent al del poble més gran i després al de la ciutat.

Tedéus ha dit...

Amén!