Feia temps que us en volia parlar, de La casade gel. Aprofitant que tinc avaluacions (caos!) i no estic llegint res, aquesta setmana l'he recuperada als tastets, on n'heu pogut llegir alguns fragments. I avui us en parlaré una mica més.
Crec que val la pena començar dient que La casa de gel és una gran novel·la. Sublim, en diria jo. Escrita amb una senzillesa aparent que em feia redordar Camus i amb uns capítols curts que donen agilitat al discurs, la novel·la es llegeix d'una tirada. A més, en Joan Pons basteix un clima poètic sostingut en una manipulació hàbil del llenguatge i en algunes imatges visuals molt ben recreades, que funcionen com a metàfores i, totes en pes, donen un sentit quasi al·legòric al conjunt. Se n'ha parlat molt de la mena d'iglú que dóna nom al títol, però jo trobe tan potents (o més!) la recreació claustrofòbica de l'interior de l'aljub (amb anguiles incloses), la cova on el protagonista va sovint, o el viatge d'anada i tornada de les anguiles. Amb això, i jugant amb dos eixos temporals, un de present i un altre de passat, Pons ens presenta una novel·la que es deixa llegir de gust.
Lectura altament recomanable (jo diria que imprescindible). Si us ve de gust llegir-la, estic convençut que acabareu fent cau amb mi al mar dels Sargassos.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada