divendres, 25 de febrer del 2011

COLUMNES DE PAPER. SALVADOR VENDRELL

Fa tres o quatre dies, mentre tafanejava pel Fecebook, se'm va obrir una finestra de conversa. Era Voro Vendrell, que em preguntava si havia rebut Columnes de paper, el seu llibre que recull articles periodístics. Li vaig contestar que m'havia arribat pocs dies abans, però que encara no l'havia llegit. Mentre xarràvem de qüestions literàries i professionals, anava obrint i tancant pàgines a la pantalla de l'ordinador, i com que no sóc massa expert per a aquestes coses de la informàtica, en un moment donat m'adoní que havia desaparegut la conversa amb Voro, sense saber si realment l'havíem acabada o l'havíem deixat a mitges. No sé per què vaig girar-me cap a la lleixa on amuntegue les novetats editorials pendents de lectura, i hi vaig identificar Columnes de paper al primer colp d'ull. Perquè no em passara com en altres volums que s'hi estan segles fins que passen a ocupar un lloc definitiu als prestatges sense haver estat llegits, el vaig agafar de seguida i el vaig encetar.
Normalment em salte els pròlegs, i els llig al final, però en aquesta ocasió no el vaig obviar per dos motius: perquè era curt (cosa que s'agraeix) i perquè anava signat per l'amic Xavi Serra. Efectiu i contundent, el pròleg. Quant al llibre, per epatar amb Voro, un amant dels romanços com jo, en faré servir un relacionat amb els escrits. En un dels articles apareix la figura de Josep Lluís Blasco. D'aquesta persona he sentit contar a Tobies Grimaltos una anècdota que m'agrada molt. Diu Tobies que quan estudiava a la facultat, el primer dia de classe els compamys deien que Josep Lluís Blasco no podia ser bon professor, perquè quan parlava se li entenia tot. I això és el que fa també Salvador Vendrell en les seues columnes: parla i se li entén tot, fins a tal punt que podríem qualificar la seua prosa d'antierudita. Una antierudició que no té res a veure amb la d'Eiximenis, o amb la de falangistes com Millán Astray (aquell que va dir abajo la inteligencia!), els qual, per motius diferents, pretenien que la gent fóra ignorant per poder fer la seua amb més facilitat. No. És contra l'erudició pedant, contra la que va l'estil de Vendrell. Comprén perfectament (i ho posa en pràctica, cosa encara més difícil) que un assumpte complex està format per un nombre indeterminat de qüestions fàcilment comprensibles. I és justament això el que fa: desgranar-les una a una fins que pot presentar al lector un text intel·ligible. Podríem dir per tant que és una antierudició erudita. Una antierudició que serveix per bastir articles senzills en la forma, però que traspuen una profunda reflexió prèvia i conviden a que hi pensem després de la lectura.  I tot això amanit de quotidianitat, embolcallat amb la ironia i l'humor innat de l'autor (com apunta Serra al pròleg). Ja en tenim prou, d'aguantar les tabarres quan és precís perquè en una columna de diari (o en una compilació, com és el cas), que ha de tindre necessàriament un component lúdic ineludible, ens facen escalfar-nos el cap per descobrir finalment que ens han estafat i en realitat no volen dir-nos res, sinó demostrar-nos com són de sabuts, com tan sovint passa.
Quant als articles, la majoria els havia llegit en l'edició impresa del diari, i alguns fins i tot els recordava. Altres havien aparegut en altres publicacions, i em fa l'efecte que algun fins i tot és inèdit. M'han fet una especial gràcia aquells articles que parlen de gent coneguda, i molt especialment la que fa referència a la presentació de Femení singular a Sueca, amb el suport d'Abel Guarinos i dels amics (especialment les amigues) de L'últim toc.
Qüestions sentimentals a banda, una lectura altament recomanable. Jo me l'he cruspit en un parell d'assentades, com es lligen els llibres quan ho fas de gust.