dimecres, 12 de novembre de 2008

UNA SORPRESA MÉS DE PLAGIS


Una sorpresa més de Plagis. I en van... Podeu llegir les altres punxant ací. La nova té a veure amb el reportatge que apareixia a la revista L'Illa, signada per Pep Lozano. És una crítica que em va agradar des del principi. No perquè parle bé de l'obra, cosa que calia esperar en una publicació de l'editorial (algú parla malament dels seus productes?), sinó perquè em semblava un text ben escrit i fruit d'una acuradíssima lectura de la novel·la. En un principi vaig donar per suposat que Pep Lozano era Josep Lozano. Però no m'acabava de quadrar, perquè al meu païsà l'he vist signar com a Josep Lozano, com a Josep Lluís Lozano, com a Josep Lozano Lerma, i potser amb altres combinacions dels dos noms i cognoms. Però mai no havia vist que signara amb l'hipocorístic Pep. Així que, en una conversa amb Manuel Boix, li vaig dir que devia ser ell, però que no ho tenia clar del tot, i Manuel em contestà que veia molt improbable que fóra. L'endemà ho vaig preguntar a Magda, la dona de Josep Lozano, i em va dir que no, que de cap manera era obra seua.

Passà el temps, i sempre que parlava amb algú de Bromera tenia la intenció de preguntar qui era aquell misteriós Pep Lozano, però al final se me n'anava del cap. I la cosa quedà ací.

Ahir, l'amic Pep Soler, periodista i amic de Torís, em trucà per telèfon. Era una de les nostres converses rutinàries, relacionades amb el tema de les oposicions. Quan havia quedat clar el motiu originari de la trucada, em va preguntar si no li deia res de la ressenya. No sabia de què em parlava i li vaig preguntar on l'havia publicada. Em va dir que a L'Illa i es va descobrir el secret de la sària: Pep Lozano és en realitat Josep Soler Lozano, o Pep el de Torís, o Pep el cuirer, com consta a l'adreça de correu electrònic que tinc enregistrada. L'alegria, doncs, és major. Me n'alegre, que haja estat ell el responsable de l'article. I, com no, continua agradant-me tant com abans (o una mica més). Ací el teniu íntegre.


Plagi a la vida, homenatge a la literatura



Jugar amb la intel·ligència del lector i el seu nivell cultural és una acrobàcia literària en què es trasllueix la genialitat d’Urbà Lozano, l’autor d’aquesta xarxa d’històries personals que s’entrecreuen, se separen i acaben encaixant com les peces d’un trencaclosques. L’escriptor d’Alginet va aconseguir el Premi de Narrativa Constantí Llombart Ciutat de València 2007 amb aquesta novel·la, en la qual un assassinat i un misteriós plagi desencadenen un entramat de relacions entre personatges marcades per odis, obsessions i desitjos sota una atmosfera d’humor i erotisme que ofega la tragèdia.


Carles Llorenç, el protagonista de Plagis, és un escriptor consolidat que es veu sobtat per dos fets inhòspits aparentment sense relació: d’una banda, la concessió d’un premi literari en què no ha concursat i que a més pertany a una obra plagiada; i, de l’altra, el cruel assassinat d’una fervent admiradora secreta a qui coneix més del que afirma a la policia. A partir d’aquests fets, la història s’esmicola en diferents escenes ambientades a Terrassa, València i Mallorca, amb un acurat respecte per les formes dialectals i la fraseologia de cada territori en els diàlegs, i passatges que evoquen els gèneres negre i policíac, la novel·la de caire intimista o el guió cinematogràfic.
Els amors de la joventut, les relliscades passionals, els tràngols de l’adolescència o la solitud de la viduïtat constitueixen el fluix de la consciència dels personatges, a la qual podem accedir gràcies al mestratge de Lozano en la introspecció psicològica i el monòleg interior. Així, el narrador deixa que aquests es mostren per si mateixos, al temps que introdueix reflexions i comentaris espontanis al fil de la narració, sobretot a l’hora d’evidenciar la discriminació sociolingüística de la llengua en situacions quotidianes. De fet, la presència d’un narrador sorneguer i irònic vesteix les tragèdies personals d’humor i gràcia expressiva, mitjançant la riquesa lèxica de cadascun dels capítols, les enginyoses i divertides metàfores, i una acurada naturalitat del llenguatge col·loquial i popular en els diàlegs.
En aquest sentit, la descripció fidel, minuciosa i exuberant dels escenaris on ocorre l’acció, bé siga l’ambient nocturn dels dijous als pubs del barri valencià de Benimaclet al final dels vuitanta, o bé l’idíl·lic recorregut del popular tren de Sóller a Palma, confereix una gran versemblança i originalitat a la narració, no exempta d’elaborades imatges eròtiques en les quals els detalls carnals no superen els afectius.
Original o plagi?
D’altra banda, l’obra fa honor al seu títol amb la incorporació emmascarada de fragments d’altres novel·les contemporànies, tal com descobreix l’autor en la nota que conclou el llibre. A més, estableix una interacció amb el lector a través d’intertextualitats dins el relat mateix, jocs retòrics amb el llenguatge o situacions i descripcions paral·leles que se succeeixen al llarg del relat.
El títol mateix de l’obra també contrasta amb el rebuig manifest que es fa dels tòpics lingüístics i culturals, i la recerca incessant de situacions còmiques i girs inesperats sense eixir dels llindars de la realitat quotidiana, que, d’aquesta manera, també és objecte de plagi. Així, assistim a un plagi múltiple dins i fora de la història que desemboca en una reflexió sobre l’ús que fem dels nostres patrons culturals i literaris, sota una trama de vides que es converteixen en literatura des del moment de la seua existència.