dimecres, 28 maig de 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 8 / DE TOT COR

Títol: De tot cor
Autor: Andreu Martín
Editorial: Bromera
Col·lecció: L'Eclèctica / 145
Enquadernació: rústica
Nombre de pàgines: 320
ISBN: 978-84-9824-266-9

La primera novel·la que vaig llegir d'Andreu Martín fou Deixeu-me en pau! Recorde perfectament que fou a l'estiu de 1987, perquè la lectura va tenir unes conseqüències personals, que, romancer com sabeu que sóc, us contaré.

Per aquell temps, als meus tendres vint anys, havia acabat primer de facultat. Durant tot el curs havia estat rodant la garbera d'una xicota que, certament, em feia cas, però no tant com jo hauria volgut. Acabat el curs, cadascú va fer cap a un lloc diferent, i fou aleshores quen comencí a llegir Deixeu-me en pau! Si us he de ser sincers, no me'n recorde massa, de la novel·leta. Però sí que tinc clar que un dels personatges rebia uns anònims en clau. La cosa consistia a enviar mitges cartes. Però no la primera meitat ara i l'altra després, sinó mitges cartes en què hi havia un text amb espais que completaven en la missiva posterior. I allà que em tens a mi practicant el gènere epistolar després de fer arreplega de paper de ceba, seguint el mateix sistema del Martí i enviant els mitjos missatges a la meua amiga de l'ànima al seu lloc d'estiueg. En acabar les vacances em va dir que li havien agradat molt, que eren molt originals i l'havien tingut intrigada uns dies, i que això l'havia fet pensar molt en mi (ohhhhhhhh! Que bonic!). Evidentment que no li vaig dir que ho havia copiat de l'Andreu, i allò passà com a genialitat pròpia. Poc després vaig aconseguir lligar-la com sempre havia volgut, i és per això que li estaré eternament agraït.

Potser siga perquè la història d'amor acabà, després he llegit poques coses del Martí (encara que no el faig culpable, en absolut, de la ruptura). Algun Flanagan escrit a quatre mans amb Jaume Ribera i La nit que Wendy va aprendre a volar, encuriosit pel gran èxit que l'obra té entre els meus alumnes de secundària. I ara, De tot cor.

De tot cor, com diu una de les seues frases promocionals, barreja el negre i el rosa. És a dir, té tots els ingredients de les novel·les de lladres i serenos però la trama criminal està inserida en el món de la mal anomenda premsa del cor. Pul·lulen doncs per la novel·la tarats mentals i famosos perquè sí (valga la redundància), periodistes del cor i personatges sense escúpols (valga la redundància), putes i artistes que han triomfat tot i el seu escàs talent (valga la redundància), policies i gent de mal viure (sense redundància)... La trama es basteix a partir de l'assassinat de Tiaguín Moltó, un periodista d'aquells que abans se'n deien "de societat", odiat per molta gent a qui d'alguna manera havia amargat la vida. I amb aquesta excusa argumental, Martín fa un retrat àcid, irònic i alhora commiseratiu d'aquesta rècula de gent que se'ns escola cada dia a casa nostra a través de l'aparell de televisió (si l'engegueu, és clar).

Amb aquests elements Andreu Martín afaiçona una obra de gènere, impecable, amb ofici. I això és meritori. Potser el que més admire d'aquest autor és la facilitat que té per escriure obres de gènere, bé siguen negres, adreçades a un públic juvenil, o fins i tot eròtiques (Espera, ponte así, de títol al meu entendre tan aconseguit i suggeridor). I a més de gèneres en principi tan diferents. És a dir, té facilitat per aconseguir una cosa que jo considere molt difícil: escriure autoimposant-se restriccions en el procés de creació.

De tot cor segueix al peu de la lletra el manual de la intriga: a partir d'un assumpte escabrós es van dosificant les dades, com si d'una partida de cartes es tractara, fins que al final es desembolica la troca. Però no és aquesta una novel·la d'intriga pròpiament dita, sinó que va una mica més enllà, perquè al llarg de la història l'autoria de l'assassí té poca importància (de fet s'endevina ben aviat per on van els tirs), i aquest assassinat serveix només com a fil conductor que permet Martín fer un dibuix encertat del (abominable) món de la premsa del cor. Narratològicament, pocs escarafalls, també. Només una polifonia pel que fa a la veu del narrador (n'hi ha tres) trenca els esquemes canònics. A més d'això, la novel·la no és en absolut pretensiosa: és el que és i no té voluntat de presentar-se com una altra cosa. És, en definitiva, una bona manera de somriure (o riure's obertament) amb (o d') aquella farandula de la qual ningú no reconeix fer massa cas, però que dispara el share de les cadenes quan apareixen en pantalla. En aquest sentit, crec que Martín ho encerta també, en posar els noms reals als personatges que són famosos per algun motiu (canten, ballen, o fan volantins en corda) mentre que imposta la identitat de tots els petardos que són famosos només perquè sí. En algun lloc he llegit (no recorde on) que tot i aparéixer amb noms canviats, molts d'ells són fàcilment recognoscibles. He de dir que jo no n'he reconegut cap ni un. I per la meua salut mental ho agraesc. De tot cor.

1 comentari:

Marta ha dit...

Coincidisc completament amb tu respecte a De tot cor. Jo me la vaig menjar en una nit d'insomni. No vaig aconseguir adormir-me, però almenys em vaig riure una estona. El que més em fascina de la novel·la és precisament que estiga escrita a tres veus. Ho trobe una mostra d'ofici per a traure's el barret.
Per cert, tampoc vaig ser capaç de distingir qui era qui. Tant se val, sense el morbo de desxifrar els personatges amagats hom també passa una bona estona.