dissabte, 24 de maig de 2008

OS RECIBIMOS, AMERICANOS CON ALEGRÍA

L'altre dia en un apunt vaig esmentar de passada que més endavant parlaria dels novel·listes nord-americans. La cosa venia a compte d'un comentari sobre la novel·la La carretera, de Cormac McCarthy. I avui ha arribat el moment d'aprofundir-hi.


Potser siga un prejudici, però quan agafe una narració d'un nord-americà ho faig amb desconfiança. I és que el gat escaldat en té prou, amb aigua freda.


La mentalitat americana crec que és paradigmàtica a l'hora de valorar allò efímer i immediat. És com una mena de tarannà adolescent, quasi infantil, de qui ho vol tot i ho vol de seguida. És per això que tenen presa de fer-ho tot en un muntó. La qual cosa es barreja amb un tendència a la megalomania i a la idolatria (recordeu només com els agraden expressions com best-seller, number one, top ten, self made man o king of qualsevol cosa que, malauradament, tant de predicament han trobat entre nosaltres), amb la consegüent creació de gegants amb peus de fang que s'ensorren per la seua pròpia inconsistència. I aquesta mescla de pressa, grandiloqüència i enlluernament efímer, en literatura, els condueix al caos.


Jaume Cabré explicava en un article al suplement de cultura de l'Avui que "el lector ha d’exigir obres genials. Però també sap que no neixen com els bolets. Calen provatures i cal un coixí d’obra normal (mediocre?), que faci gruix i faci tradició, sobre el terreny fèrtil de la qual naixerà, amb sort, una obra genial". Si extrapolem aquesta consideració individual al conjunt d'una literatura nacional, ens adonarem que el americans no compten encara amb una tradició suficient per tenir l'obra genial o l'escriptor genial, o, si més no, encara no tenim suficient perspectiva històrica per considerar algun d'ells com un mestre a l'alçada d'un Cervantes, d'un Goethe, d'un Petrarca o un Shakespeare. Hom pot argumentar que això és del tot impossible, perquè quan aquests escriptors sens dubte magistrals feren les seues obres els EUA encaro no exisitien (en alguns casos fins i tot encara no s'havia descobert Amèrica). Però és que des del 4 de juliol del 1776 ençà, arreu del món hi ha hagut gent com Goethe, com Flaubert, com Lampedussa (encara que entre els italians Collodi em fa més el pes, però sé que és una opinió minoritària), com Camus, com Hesse, com Balzac, com Joyce, com Juan Rulfo (tot i la seua minvadíssima producció), com Borges, com Dostoievski, com Chejov, com Kafka... Crec que cap nord-americà no està al seu nivell.


En canvi, des de l'altre costat de l'Atlàntic, ens bombardegen continuament amb presumptes obres mestre i amb pressumptes "millors escriptors del món". Històricament ho han intentat amb Mark Twain, amb Edgar Allan Poe, amb Hemingway, amb Capote, amb Scott Fitzgerald, amb Faulkner, amb Lovekraft, amb Chandler, amb Bukowski, amb Patricia Highsmith (per citar una dona), Tenessee Williams, John Kennedy Toole ... I actualment ho intenten amb narradors encara vius (i productius) com Cormac McCarthy, Phillip Roth, Paul Auster, Frank McCourt, Tom Wolfe i alguns altres. De la llista (tant dels antics com dels actuals), alguns em semblen dolents, d'altres mediocres, d'altres bons i d'altres molt bons. Però auntèntics genis indiscutibles, cap ni un.

Si us he de dir la veritat, entre els nord-americans només un em fa dubtar. Es tracta de Melville, i només per la seua (obra mestra, sens dubte) Moby Dick. Em para però que la resta de la seua producció siga de tan minsa qualitat. Tot i això, si és amb novel·les com ara La carretera, de la qual vaig parlar en un apunt anterior, benvinguts siguen els americans.

2 comentaris:

àngel ha dit...

Per una vegada, discrepo amb tu. Alguns dels autors em semblen genials, mestres indiscutibles, com ara Faulkner.

ginjol ha dit...

Àngel, està bé discrepar (encara que siga només una vegada). Caldria però aclarir què és un "mestre indiscutible". Alguns dels noms ja he dit que em semblan molt bons (Faulkner, precisament no; només correcte). Però el problema està quan es presenten sobredimensionats i sobrevalorats i per tant no acompleixen les espectatives.