dijous, 29 d’octubre del 2009

INSTITUT I GENTOLA

9:30.
Isc de casa. Avui comence tard a l'institut, perquè faig vesprada, però abans però tinc sarau literari a l'IES Almussafes. Hi arribe i comence a trobar gent coneguda (i estimada). A les deu tinc la xarrada amb els alumnes de primer de batxillerat. La gran majoria foren alumnes meus fa dos anys. Els trobe molt fadrins, molt més adults i madurs. És normal: dos anys a aquesta edat... Em sorprenc de conéixer-los encara pel nom, a tots. La xarrada és dinàmica (crec). Pregunten molt i faig respostes massa llargues (no puc evitar-ho). El final coincideix amb el descans de les 10:55. Firme llibres mentre arriben companys (no excompanys, per favor) per saludar-me. També hi arriben tres alumnes de segon de batxillerat, tutorandes meues fa dos anys. Estan guapes. I modernes. Fem promesa de posar-nos en contacte per trobar-nos. Ja veurem. Ja sabem què sol passar. Ningú fa el primer pas, i la cosa s'allarga, potser indefinidament... Però bé. Tot molt emotiu.

12:08
Arribe a l'IES Enric Valor, l'institut on treballe, amb el temps justet per començar la classe. A la meua casella trobe una planteta. Un regal? Sí. Una companya (Alícia, sempre tan atenta) ha recordat que era el meu sant. Ella ho ha recordat; jo me n'he assabentat. Agraït. De seguida puge a l'aula. Tinc tutoria, amb el grup 21. Segon d'ESO. Tretze anys. Repassem els temes burocràtics pendents (justificacions de faltes, autoritzacions paternes...), em demanen que els faça cinc cèntims de la reunió que vaig tindre amb els seus pares, i al final la conversa deriva cap a la discriminació sexual. Le xiques se senten agredides (amb raó) per alguns comportaments inapropiats de membres de la comunitat educativa. Els xics els fan costat (almenys de paraula). La cosa se soluciona. Tenen un comportament molt madur. Només els falta aprendre a respectar una mica els torns de paraula. Però crec que es deu al seu dinamisme, a les ganes de dir cadascú la seua. Sona el timbre i marxen.

13:15
Entren els alumnes de primer de batxillerat. La sessió anterior els vaig posar un exercici voluntari sobre un tema tan apassionant (no és conya) com la subagrupació romànica del català. Tres han fet la tasca encomanada, amb molt de criteri. La resta diuen que ho han intentat però no se n'han sortit (la qüestió plantejada és complicada, però de segur que alguns ni l'han llegida). Bé: més val tres que res, tenint en compte la dificultat i la voluntarietat de la cosa. Després els explique el que ve al tall, un tema tan apassionant com el "lo" neutre (ara sí que és conya). Acabem deu minuts abans de l'hora, els mane uns deures i comencen a fer-los (en silenci!). Quan sola el timbre abandonen l'aula.

14:15
Dine amb els companys que també tenen vesprada. Fideuà. La pasta una mica passada, per al meu gust, però en conjunt no està malament. Café i cigarret a la porta del centre.

15:05
Comencen a arribar els alumnes del grup 22 (tretze anys). Des de fa uns quinze dies, treballem la matèria seguint el mètode de l'aprenentatge cooperatiu. Formen els grups i comencen a treballar. Rode les taules i pregunte si hi ha cap poroblema. Res. Tot controlat. Estan acabant la feina encomanada per a aquesta setmana, i encara els queda la classe de demà. Només un dels grups té problemes: ha perdut l'especialista en tècniques de treball, perquè està malalt. Una companya d'un altre equip s'ofereix voluntària per proporcionar-los els apunts i ajudar-los a fer els exercicis. Els deixe fer: l'aprenentatge cooperatiu consisteix bàsicament en això. Em trobe sense feina, perquè tot rutla perfectament. Queferós, decidesc seure a la taula i començar a preparar-los els apunts del tema següent. Quan falta poc per acabar, faig una altra ronda i comprove que la feina està quasi acabada. A la majoria només els resta enllestir l'índex i repassar possibles errades. Els felicite per la seua eficiència. Sona el timbre i se'n van. Un gran grup, el 22: treballadors, educats, afables, de bon tracte...

16:00
Canvie el grup 22 pel 23. Aquests són de més brega. Correctes disciplinàriament, però mandrosets. Torne a fer les rondes habituals i la cosa no rutla tan bé. Alguns es queixen que els companys no treballen suficientment, que van endarrerits per falta de planificació... Els propose d'establir un pla de treball d'ací a dimarts (quan han de lliurar tota la feina feta) en què, necessàriament, hauran d'incluore tasques fetes a casa, per compensar la desorganització que han arrossegat a classe. Hi estan d'acord. Estableixen què ha de fer cadascú i comencen a treballar. Passe tota la classe rodant d'una taula a una altra, resolent problemes i atiant-los perquè treballen. Quan falta poc per acabar, s'encomanen els uns als altres que han de fer a casa el que queda pendent, "perquè si no, eixirem tots perjudicats". Prometen complir, sense excepció. Ja ho veurem, dimarts. Posaria la mà al foc que algú farà figa. Però donem-los un vot de confiança.

17:00
Abandone l'institut. Molta feina. Mentre puge al cotxe unes alumnes em saluden i m'intenten convéncer que no fume, "que això és molt mal, profe". De vegades, si férem cas als alumnes...

Com podeu observar, un dia ple de decepcions (ara sí que va de conya de veritat). No, no sóc un il·lús, ni em crec res del que deia Rousseau. Sé que aquesta mateixa gent, un dia qualsevol, em donarà algun disgust dels grans. La feina de docent té això. Però tembé em donaran satisfaccions. Com les d'avui. Com la d'anar-se'n a casa amb la sensació del treball ben fet (per part meua i per part de la immensa majoria d'alumnes).

Escric tot açò per compensar, ni que siga mínimament, la visió apocalíptica (i retrògrada) que alguns tenen del món de l'ensenyament. Demà, si m'ho permeteu, tornaré a les aules amb totes les ganes del món.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

M'encanta i anima llegir un discurs positiu sobre la nostra feina, acostumada com estic a les lamentacions...
Gràcies company
Alícia

ginjol ha dit...

Gràcies a tu, i a moltíssims companys i companyes com tu (i espere que com jo) que fan que valga la pena lluitar per l'ensenyament.

Francesc ha dit...

Urbà, el text de hui clavat. Són coses com les que contes -i com les que vaig vivint jo amb personetes- les que em recorden que vull dedicar-me a l'ensenyança.

Aprofite per dir-te que potser hui no vaja, ja que em trobe molt constipat i no és pla d'anar i contagiar-vos a tots. Tot depén de com evolucione.

Adéu

Francesc ha dit...

Urbà, el text de hui clavat. Són coses com les que contes -i com les que vaig vivint jo amb personetes- les que em recorden que vull dedicar-me a l'ensenyança.

Aprofite per dir-te que potser hui no vaja, ja que em trobe molt constipat i no és pla d'anar i contagiar-vos a tots. Tot depén de com evolucione.

Adéu

Speaker ha dit...

Ens has enganyat molt bé amb el títol del "post". Afortunadamant només s'hi veu bona gent. Que tots els dies siguen així.

Jesús Párraga ha dit...

Potser seria injust qualificar el teu escrit d'"idíl.lic"... tant injust com considerar (com trobe que és implícit a les teues paraules) que l'actitud crítica envers l'actual sistema educatiu n'és "apocalíptica" o "retrògrada".
Supose, pel que fa al títol, que si el cos del text es correspon amb "l'institut", les visions apocalíptiques i retgrògrades (que no hi són) es correspondran amb la "gentola".
Crec que amuntegar refèrencies possitives (o negatives) no contribueix a aclarir-nos en el debat sobre el sistema educatiu.
"La culpa de tot la tenen els alumnes que són uns maleducats i els seus pares que són pitjor i els profes progres que no fan ni brot i aproven tothom"... Doncs, no.
"La culpa de tot la tenen Font de Mora, el PP, els retrògrads, la manca de recursos i els col.legis concertats"... Doncs, tampoc.
Per cert, felicitats per la teua onomàstica.

Anònim ha dit...

Un post exquisit. Si ho hagueres escrit en dístics elegíacs seria tota una obra mestra.
Signat: Carles Riba

Anònim ha dit...

Ho has escrit amb els ulls "d'un entre tants". Aquest és el veritable mèrit del post. Per aquest motiu és exquisit i no com pretenia el senyor Riba si haguera estat escrit en dísitcs elegíacs.
Signat: V.A. Estellés

ginjol ha dit...

Aclariment: la paraula "gentola" és un motiu que faig servir sovint per referir-me de manera distesa i amistosa als meus alumnes.

Enric Senabre ha dit...

Està molt bé contar les coses gratificants que ens passen als ensenyants, és cert que tenim tendència a contar només les desgràcies i això ens perjudica i dona una visió viciada. No puc estar més d'acord amb tú amb això de la visió apocalíptica que s'escampa.

Jesús Párraga ha dit...

Ehem!... Perdoneu la brometa però el contrari d'apocalíptic és "integrat"?

Pau M. ha dit...

Aquesta és una feina dura, i qui diga que no, és que mai no s'hi ha dedicat. A mi m'agrada pensar que hi han dies bons i dies millors, perquè al meu entendre ja hi han prou coses al món que ens poden amargar la vida; crec que poder-te dedicar a una cosa que t'agrada és una sort a l'abast de poca gent i cal gaudir-la al màxim, tant els bons moments com els roïns, que tot es pot aprofitar. M'ha agradat molt el teu post: la sensació d'anar-te'n cap a casa amb la feina (ben) feta, i el que és millor, sabent que amb els que treballes t'han entès i això els farà entendre més coses, els farà créixer. Et felicite per una bona jornada, i que et dure molt!

kirikú ha dit...

Què bonica aquesta entrada.

Ja te n'he llegides algunes parlant del teu treball, dels teus alumnes. M'agrada la manera com parles d'ells, amb estima i respecte.

Estic convençuda que la feina de mestre (professor, ensenyant) és una de les més importants de la societat. Quan algú s'hi dedica amb ganes, motivació, vocació, es nota. Ho noten els alumnes. Tots hem tingut algun mestre d'eixos que et fan que t'agrade especialment la seua assignatura, que et transmeten les ganes d'aprendre.

(Jo no soc profe, ni mestra)