dijous, 24 de juliol del 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 11 / NO SUBESTIMEU EL PODER DELS KARAOKES



Títol: No subestimeu el poder dels karaokes
Autor: Tomàs Bosch
Editorial: Bromera
Col·lecció: Lletra Nova
Llengua: català
Enquadernació: cartoné
Nombre de pàgines: 138
ISBN: 978-84-9824-254-6
No subestimeu el poder dels karaokes és el recull de contes que guanyà el Premi Vila de Teulada 2007. Com que jo mateix formava part del jurat, supose que no sorprendrà massa que diga que l'obra m'agrada. M'agradà quan vaig llegir l'original presentat al certamen, i m'ha tornat a agradar ara que l'he (re)llegida ja en format de llibre.
Els trenta contes que formen el compendi tenen un claríssim regust monzonià, influència gens dissimulada per l'autor, ja que la cita que encapçala el llibre és un fragment de Uf, va dir ell. Però al mateix temps, Bosch té un estil ben propi i definit. Un estil madur, potser sorprenent madur en un autor per al qual No subestimeu... és la primera publicació. Els relats, molt curts (alguns poden ser considerats microrelats), centren tota la força en els personatges. I Bosch va al gra, prescindint dels elements superflus tan típics dels autors novells, que tenen la tendència d'allargar la trama amb digressions prescindibles. Ací, tot és significatiu. Tan significatiu que la majoria de contes tenen un final obert en què la participació del lector és imprescindible per tancar-los, fent bona la (per a alguns discutible) teoria de la recepció.
Si en l'aspecte formal ja hem dit que hi ha un regust monzonià, en el rerafons temàtic podem trobar també la petja de Calders. Els protagonistes de què hem parlat tenen unes reaccions inesperades que abracen l'absurd, la realitat aparent, la irrealitat heterocòsmica i, amb el permís de l'autor, un realisme màgic passat pel seu filtre personal, però amarat de l'essència de l'illa en calma.
A més de tot això, m'agrada especialment el títol, un títol arriscat, contundent i efectiu. És també el nom de l'últim relat, al meu entendre un dels més aconseguits, juntament amb Rentar-se les dents, L'autoestopista, o Disco (magistral el final: -Bé, pesada. Adéu! -fa l'al·lota, deixant escapar per sa boca una mitja rialla composta per unes dents amb brillant corrector dental i un xicot amb una Derbi).
Un recull recomanable, de lectura fàcil i amena, que de segur que us deixarà amb ganes de més. Haurem d'engrescar el Tomàs perquè s'hi fique. El més difícil és començar, i això ja està fet.