dimecres, 25 de març del 2009

ROMANÇO LITERARI 30 / EL COS DESHABITAT. ESPERANÇA CAMPS


A la meua condició de lector (empedreït, hauria de dir, si no intentara fugir del tòpic) s’uneix la de bibliòfil. M’autoatribuesc la condició de bibliòfil per dos motius: perquè en un parell de setmanes molts altres, com si s'hagueren posat d'acord, ho han dit de mi i ho hauré de considerar cert, i, principalment, perquè el mot, que en principi pot semblar pretensiós, significa només que m’agraden els llibres com a objecte. Al cap i a la fi, crec que tots som bibliòfils, i sovint la tria d'un llibre té més a veure amb les seues qualitats físiques que amb el que esperem trobar al text. És per això que en trobar a l’aparador de la llibreria El cos dehabitat em vaig emportar la primera decepció. Proa ha decidit publicar-lo en la col·lecció A tot vent. En aquesta col·lecció es publiquen, sense cap mena de distinció , volums en tapa dura i en cartoné amb solapa. No cal dir que els primers són més elegants, i que els segons estan a mitjan camí entre l’edició de butxaca i l’edició convencional. L'obra es publica en cartoné. Primer error, al meu entendre: si es pot triar, el suport és indigne per a la guanyadora d'un premi tan prestigiós com El lector de la Odissea. I la segona decepció, només agafe el llibre i mire la portada. Les faixetes em solen molestar, però són apèndixs fàcilment eliminables. En canvi, imprés de manera indeleble a la caràtula trobe una cita de Carme Riera: L’Esperança Camps és una novel·lista amb gran futur. La Riera és per a mi una escriptora de culte des que en la meua adolescència vaig llegir Te deix, amor, la mar com a penyora, i Jo pos per testimoni les gavines, poc després. Mataria (és un dir), perquè diguera de mi una cosa semblant. Però em molesta, estampat a la caràtula, sobretot perquè la Camps és una escriptora de gran futur, no ho dubte, però d’una trajectòria ja ben sòlida amb cinc obres de consideració, i per tant l'espinguet promocional sona a tòpic.

Després de llegir El cos deshabitat em vaig refermar en les meues impressions iniciàtiques : l’obra mereixia la tapadora dura, i l’autora té un gran futur, però també un present (i un passat, tot i que immediat) gens menyspreable. He llegit tota la seua obra i em sembla que parteix d’una qualitat estètica més que acceptable amb Enllà de la mar, qualitat que augmenta en Quan la lluna escampa els morts i Eclipsi, tendència que no trenca Zero graus, conte llarg (o novel·la curta) publicada entre la segona i la tercera però que no sé cronològicament on hauria d'inserir, atenent al moment de l'escriptura. Tant se val, perquè el que importa és que amb El cos deshabitat Esperança Camps puja de colp uns quants graons de l’escala i, al meu entendre, s'enlaira a una alçada que la converteix en una narradora totalment consolidada.

La novel·la és des d’un principi valenta i atrevida. Camps se situa a la vora (damunt mateix, en podrem dir) de la subtil línia que en literatura marca el pas de la realitat a la irrealitat. Normalment, si caus en un costat tot ha de ser versemblant, mentre que si ho fas a l’altre el pacte narratiu establert amb el lector et dona llibertat per capbussar-te en la fantasia. Les solucions híbrides solen ser poc reexides (realisme màgic a banda). Però Esperança aconsegueix que un dels dos narradors ultrapasse (mínimament) la línia de la realitat per, des de l’altre costat, vessar uns pensaments fruit de la seua introspecció psicológica, sense que això afecte en absolut la versemblança de tota la resta de la trama. La transgressió és pertinent, perquè aquest narrador només pot contar el que conta des de la perspectiva en què ho fa. I, lligat amb això, l’altra aposta arriscada (arriscadíssima) és la duplicitat de veus narratives. Es tracta d’una mena de partida d’escacs amb capítols alterns en què el Joan Carles i la Margarida van fent avançar la història amb fluïdesa, amb tremp, alhora que cadascun d’ells retroalimenta la trama del contrari. Potser puga copsar que parle del narrador contrari, però ho he fet conscientment. I en podríem parlar molt, d’això del contrari, però no ho faré perquè no m’agrada desvetlar la trama. Però sí que avançaré que aprofundeix en un tema que m’interessa moltíssim, fins el punt que ha estat el pal de paller d’alguna proposta narrativa pròpia: els sentiments de qualsevol tipus que, sense nosaltres saber-ho (o fins i tot sabent-ho) despertem en altres persones, i la assimetria que aquests sentiments ocults presenten amb unes convencions socials que fan semblar que els tirs van per un altre costat.

Als elements diegètics esmentats s’uneixen un llenguatge encertat (i em sembla que llargament treballat en lectures i relectures, correccions i reescriptures), que frega l'oralitat pertinent en uns narradors en primera persona, però que alhora fuig de l’excessiva dialectalització. El model és ben ponderat (m’encanten els al·lots, els boínders i els fosquets, tan ben mesurats). També són brillants les estratègies narratológiques, entre les quals destaca la tirallonga de frases simples separades amb punt i a part que funciona gràficament com a separador a mitjan camí entre el canvi de paràgraf i el canvi de capítol, i, semànticament, com un recurs intensiu que actua com un colp de puny damunt de la consciència del lector. I, per últim, m’agrada el tractament de la intriga. Perillós, això de la intriga quan esdevé una mena de trampa per jugar una partida de pòquer en què un narrador-tafur es limita a amagar-se cartes a la màniga per mostrar-les quan li interessa. Sortosament, no és això el que fa Esperança Camps: la intriga no és intriga pròpiament dita perquè des del principi sabem el final (valga la paradoxa), i el recurs serveix més aviat com a esquer (un més, per si en faltava cap) per mantenir la nostra curiositat al voltant dels detalls d'una trama ja desvetlada.

En definitiva, una molt bona novel·la. Una obra aparentment senzilla i sense escarafalls ni pirotècnia fútil. Honesta, amb una estructura ferma i invisible (que és com ha de ser). Si voleu saber-ne més, podeu llegir els textos que apareixen al bloc Els papers de can Perla o al suplement Culturàlia del diari Menorca. Però avise: si llegiu les dues ressenyes la novel·la quedarà totalment destripada, i potser fóra millor revisar-les a posteriori. Si us fieu de mi, abans llegiu El cos deshabitat. I si voleu més arguments, podeu consultar el blog de l'autora. I si encara no en teniu prou, avui a les vuit de la vesprada podeu anar a la presentació que es farà a la Casa del Llibre de València. Malauradament, jo me la perdré per (l'enèssim) constipat de l'infant de la casa.

1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Apuntada la recomanació, dilluns toca visita a la llibreria!