dijous, 26 de març de 2009

MCIRÒNIQUES 11 / OBSESSIVA

La micrònica d'avui és una mica especial. Al febrer, quan vaig visitar l'IES La Serrania del Villar, els alumnes em van sorprendre amb un relat que ells mateixos havien fet seguint les característiques de Femení singular. Avuí us presente el relat. L'estil, ben impostat. La temàtica, més aviat relacionada amb els seus interessos, com és normal.

OBSESSIVA

Va encendre la tele i posà el canal on anava a eixir la mare. Tenia temps abans que començara.

A la cuina va agafar el berenar: un bol ple de roses, dos donuts de xocolate, un paquet ple de galetes, un suc de taronja i una poma. Es va acomodar al sofà i començà amb les roses. Mentrestant la mare seguia parlant a l´entrevista. Era un d´aquests programes que veu la gent que s´avorreix, un com “El diari de...” i parlava dels transtorns alimentaris.

“La majoria dels joves que els pateixen és perquè no reben la suficient atenció...” deia, i així contínuament. No hi posava atenció i decidí fer els deures abans que començara el de sempre.

Quan acabà, es va connectar al xat on havia quedat amb l´amiga cibernètica.

A- Hola, ja sóc aquí !

B- Pensava que hui no podries vindre...

A- La mare estava dient el mateix de sempre i he decidit xarrar amb tu una estona.

Van parlar de coses trivials: amics, xics, escola, més xics...

B-Vinga, va. Sigues sincera, què vols?
A- Què vull de què? Solament volia parlar.
B- I m´agrada parlar, però sempre que ho fem és per allò i hui no has dit res.
A- Nosaltres ho controlem, veritat? Estem bé del cap? No tenim cap trastorn?
B- Clar que no fava! Nosaltres controlem!
A- Bé, necessitava saber-ho!

B- Vinga digues-m´ho, què has berenat?

Li ho va dir.

B-Ja saps el que toca i, tranquil.la, nosaltres ho controlem. Eixe és el lema.

Va anar al bany i tancà la porta. Ella no tenia cap problema, no. No era com eixes xiques

que no menjaven res de res. Ella ho controlava. Es va mirar a l´espill. “FOCA”, es digué, “l´únic que saps fer és menjar”. Almenys, gràcies al cel havia trobat a “B”, ella li havia explicat que hi havia una manera de menjar i aprimar-se.

S´agenollà davant del vàter. Per fi, sabia un remei per a no penedir-se de menjar. Es va ficar dos dits dins de la gola i va vomitar.

Ja, tot havia acabat. Es sentia lliure. Va mirar la seua imatge en l´espill mentre es rentava les dents. On hi havia a penes un muntó d´ossos, ella veia quasi una deessa. “Si m´aprimara una mica més, seria tota una model”, pensà eufòrica.

Va sentir la clau en la porta. La mare n´havia tornat. No li va importar. Sa mare no s´adonava de res. Total, per al que s´ocupava d´ella. Sempre estava treballant i no li prestava atenció.

Es va eixugar la suor del front i sospirà. No, ella no patia cap malaltia, es va dir. Ni l´anorèxia, ni la bulímia la controlaven. “ELLA” controlava la bulímia.

“Jo ho controle”, es digué eixint del bany. “Jo ho controle”. Podia menjar tant com li abellira. Saludà a la mare, la qual li va fer un gest amb el cap i es va tancar a l´habitació a xarrar amb “B”.

A- Jo ho controle. No estic boja.
B- Clar que no! I ta mare no pot sospitar perquè menges, no és així?

Cadascuna a la seua habitació va riure. Estaven encantades de la vida.

B- Nosaltres ho controlem!