dissabte, 19 d’abril de 2008

VIDES EXEMPLARS 4 / LLORENÇ VILLALONGA





La veritat és que sempre em quedaré amb les ganes de saber si l'antipatia personal i ideològica m'han fet considerar Villalonga un mal escriptor, o més aviat és el fet que la seua pèssima i sobrevalorada producció literària, especialment Bearn, ha reforçat en mi una refracció cap a la seua persona. Però no és per desafecció personal ni perquè valore la seua obra molt pitjor del que ho ha fet la crítica tradicionalment, perquè parle ací d'ell, sinó perquè el personatge, amb el seu eclecticisme, s'ha guanyat a pols entrar en aquesta galeria d'emèrits.

Llorenç Villalonga i Pons naix a Ciutat de Mallorca el 1897, on morirà també el 1980. Fill de pare militar, decideix estudiar Medicina. Deambula per les facultats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on finalment es llicencia el 1926. El fet de passar per quatre facultats diferents i acabar la carrera a la tendra edat de 29 anys dóna idea de la seua qualitat com a estudiant.
Després s'especialitza en Psiquiatria a París, i de tornada a l'illa exercirà la professió fins el 1967. Entremig tingué temps per formar un matrimoni de conveniència amb una cosina llunyana, Maria Teresa Gelabert, per unir-se a la Falange de José Antonio Primo de Rivera, i per escriure articles i donar conferències radiofòniques en suport de l'exercit feixista sublevat. Per tant, personalment, políticament i ideològicament, un fenomen. I literàriament?

Després d'uns primers llibres escrits en castellà, el 1931 publica Mort de dama en castellà i posteriorment (quasi simultàniament) en català. Amb Fedra, per exemple, fa el mateix, però el lapse temporal és més llarg: apareix en castellà el 32 i en català el 66. Ídem amb Sílvia Ocampo (35 i 36, respectivament). És un fet normal, per tant, que les seues obres apareguen en ambdues llengües, sense estar molt clar en alguns casos quina és la versió primera i quina la traduïda. Les publicacions de Villalonga que apareixen només en català en són ben poques, com ara El lledoner de la clastra, apareguda el 1958. Però el desgavell més absolut s'esdevé amb la seua obra més coneguda: Bearn.

Villalonga redacta Bearn, en català, entre el 1952 i el 1954, però mancant-li poques pàgines per acabar-la, es rebel·la davant la correcció d'estil que l'editorial Selecta, de Barcelona, ha imprés a Mort de dama, per considerar-la massa catalanitzada, ja que ell hi proposava solucions molt dialectalitzants. Irritat, refà Bearn de cap a cap en castellà i l'acaba ja directament en aquesta llengua. Més tard, el 1961, fa el camí invers: aprofita el gros de la novel·la en la versió catalana en què havia estat concebuda, i tradueix el final. Tot això ha fet dubtar de si es tracta d'una obra catalana traduïda al castellà o a l'inrevés. Res nou, com hem vist abans, però en aquest cas més embolicat encara.

I ara permeteu-me que faça una valoració crítica de l'obra. En Bearn, Llorenç Villalonga recorre a la tècnica de la multiplicitat de perspectives pel que fa als fets narrats. Hi trobem molt determinat des de la introducció qui escriu, don Joan Mayol, narrador subjectiu que adreça el relat -una carta-, al seu amic Miquel, l'interlocutor mut a qui repetidament s'adreça. En aquest relat insereix fragments de les memòries del personatge principal, don Toni, tant en estil directe com en estil indirecte, accedint a un altre narrador. Donada aquesta polifonia, els crítics han parlat tradicionalment d'una estructura complexa, però jo preferesc titllar-la de caòtica, no per complexa, sinó per la imperícia de Villalonga a l'hora de donar forma a un plantejament se li'n va de les mans. I ara podeu provar de convéncer-me de la qualitat de Bearn. Us avance que ho ha intentat molta gent, alguns especialistes en l'obra del mallorquí inclosos, sense aconseguir-ho.

En definitiva, Villalonga em sembla políticament un feixista (no cal justificar-ho), personalment un aprofitat (el casament de conveniència) i un vividor (acaba la carrera als 29 i se'n va a especialitzar-se... a París!), i literàriament... ja us ho he dit.

Descanse en pau, el senyor Llorenç.

1 comentari:

Pere ha dit...

Una perla, aquest Villalonga. Ara, discrepe amb tu pel que fa a Bearn. A mi em sembla una bona novel·la