dimarts, 13 de gener de 2009

EL TASTET 12 / JOAN MARAGALL

El tastet d'avui torna als clàssics. Maragall. El millor Maragall. Molt se n'ha parlar de La vaca cega, una de les seues poesies més conegudes. En alguns sectors no té massa bona fama (ni la peça, ni tampoc el poeta). A mi Maragall em sembla sublim, i La vaca cega un gran poema. Sensibleria cursi? Paisatgisme carrincló? Pathetic falacy, són els mots clau. I no és pedanteria ni esnobisme: potser l'haurieu de llegir bé.

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

1893

6 comentaris:

Anònim ha dit...

No saps quantes vegades m'he demanat qui és aquesta vaca i si podríem ajudar-la d'alguna manera...
Besets,
Laia

Jesús M. Tibau ha dit...

tot un clàsssic que val la pena recordar

Príncep de les milotxes ha dit...

I no t'has preguntat si la vaca és la metàfora d'ell mateix com a poeta en l'època que visquè, la seua manera de veure's com a poeta en el context que li va tocar viure?

Anna ha dit...

M'encanta!!

Quin clàssic noi.

Anònim ha dit...

En realitat, Príncep, imaginava que la vaca era Catalunya, en aquell final de segle que encara havia de superar la dependència espanyola. Però no ho tinc clar, de vegades m'agrada més llegir-lo com una nena de cinc anys que com un adult ;-)
Un abraçada a tots,
Laia

R. Galiana ha dit...

Molt bé Ginjol, la sé de memòria un munt d'anys i encara sóc capaç de recitar-la en públic i sense vergonya.

P.S. El 1904 els espanyols aconseguíren el premi Nobel de literatura per José Echegaray. Maragall morirà el 1911.