TRAGICOMÈDIA EN SIS ACTES, AMB EXPLICACIÓ I PETICIÓ FINAL

ACTE PRIMER

Fa tres anys i mig vaig guanyar el meu primer premi literari, i, consegüentment, vaig poder editar el primer llibre: La màquina ronca. Fent honor al títol del blog (és a dir, més content que un gínjol), vaig anar a la Fira del Llibre de València per signar-ne exemplars. En vaig signar un. La sort és que va ploure a bots i barrals, i pràcticament no hi havia públic. Bona excusa. Allà estant, un membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana em va preguntar si hi pertanyia, i li vaig dir que no. Em va dir que faria tots els possibles perquè m'arribara una butlleta de subscripció, i em parlà de la conveniència que tots hi fórem. La veritat és que em feia il·lusió! Després, xarrant xarrant, va eixir a la conversa que uns dies abans havia visitat un institut on havien posat el meu llibre com a lectura obligatòria. Comentàrem que això era interessant (tot i que els mots lectura i obligatòria em semblen antitètics), que d'una tacada venies més llibres dels que podies vendre en molt de temps a les llibreries, etc. La conversa anava bé, fins que em va preguntar:

-Els has cobrat els 150 euros?

Tot tímid, vaig contestar que no. I no sabeu la bonegada que em va caure! Que no ho tornara a fer, que no es pot anar de bades, que si jo ho feia perjudicava qui volia cobrar el que per dret li pertocava... En aquell moment vaig pensar que els escriptors a qui havia portat a l'institut en l'exercici de la meua tasca docent eren una colla d'esquirols, o, el que és pitjor, que havia fet el ridícul més espantós del món en no preguntar-los què els havia de pagar. Potser era un malpagador! Comencí a suar, perquè mon pare em perdonaria qualsevol cosa (com ara, que fóra un assassí), però mai no em perdonaria que fóra un malpagador. En canvi, quan em passà la sufocada, vaig caure-hi que entre les desenes d'escriptors que havia portat (de franc) als centres on treballava hi havia un bon nombre de gats vells en l'ofici (Gemma Lienas, Antoni Dalmases, Àlan Greus, Manuel Joan Arinyó...) i si no m'havien dit res era perquè la cosa ja estava bé com estava. En fi, que em faria soci de l'AELC i seria un esquirol més. Això sí, sense que ningú no se n'assabentara.
La butlleta de subscripció promesa no ha arribat mai a ma casa, i jo tampoc no he posat massa interés, per la qual cosa, a hores d'ara, (encara) no sóc soci de l'AELC.

ACTE SEGON

Al poc del que us acabe de contar, no sé qui ni com, va facilitar el meu correu electrònic a un personatge anònim (és un dir, perquè tothom sap qui ha ha al darrere) que periòdicament envia mailings per criticar la junta directiva de l'AELC amb estratègies discursives diverses, però, preferentment, amb preguntes retòriques encapçalades per un per què? Fins i tot té un blog dedicat en exclusiva a aquest afer! Em va servir per saber que hi havia mala maror dins de l'organisme (o a la vora; o entre membres i exmembres; o entre directius i exdirectius, més aviat), per la qual cosa (entre altres) el meu interés per pertànyer-hi va minvar (més, si cap).


ACTE TERCER

Fa uns quants diumenges vaig anar a la Fira del Llibre de Gandia, convidat pels organitzadors. La meua experiència personal em feia saber que, amb sort, hi signaria tres o quatre exemplars. La xifra exacta es va acostar als càlculs previstos, pam amunt, pam avall (bé, en realitat pam avall). Però la finalitat no era vendre, sinó promoure, donar suport, fer "bulto", com es diu vulgarment. Entre el cafenet que em vaig fer amb Rosa i Gabi, les converses que vaig tenir amb els responsables de la caseta, i alguna xarrada informal amb lectors que ja havien llegit el llibre (i els havia agradat!), ho vaig passar bé. Però va haver un tuacte que em deixà un regust amarg. Una dona entrada en la seixantena, amb aspecte inequívoc de mestra d'escola sabudeta (compte! que no és el mateix que saberuda!), agafà Plagis i, mentre feia carasses de disgust, el mirà per l'endret i pel revés, va llegir la sinòpsi, i em preguntà si n'era l'autor. Com que sóc fill de botiguer, en matèria de potencials compradors conec els coixos gitats, i li vaig dir lacònicament que sí. A la qual cosa em contestà:

- Té bona pinta, però ho sent: no compre res de Bromera. Gregori ja té massa diners.

No li vaig contestar. Què podia dir-li? No li he comptat els diners, al Gregori, i sincerament, tenia ganes d'enviar-la a prendre pel cul, però són formes que no faig servir (són formes que amb quaranta-un anys ja no faig servir). Al poc vaig veure que la docent antisistema tafanejava a la caseta del costat i comprava un bon llibre: Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll, editat per Proa. Em va alegrar la seua tria per dos motius. En primer lloc perquè el llibre s'ho val (diguen el que diguen algunes crítiques i diguen el que diguen alguns bisbes integristes). I en segon lloc, perquè vaig pensar que amb els guanys d'aquella transacció comercial el senyor José Manuel Lara, pobret meu, tan desvalgut ell, podria menjar-se un entrepanet i tirar endavant un dia més.

ACTE QUART

M'arriba una circular de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. No hi pertanc, ja ho sabeu, però algun associat me la va rebotar. La carta versa sobre el pèssim tracte que l'editorial Bromera dóna als seus autors. Me la mire amb escepticisme, i, com que la majoria dels lectors del bloc la coneixeu, no cal que us diga de què va. Per a qui no ho sàpia i li interesse, la podrà trobar penjada a la pàgina web de l'associació.
La veritat és que no puc parlar massa, perquè només he publicat en dues editorials. Però ací va la meua experiència.
Tinc una obra publicada en Brosquil, des de fa gairebé tres anys. A hores d'ara, tot i que m'he interessat, no he pogut saber quants exemplars s'han editat de La màquina ronca, ni quants se n'han venut, ni quants en queden, ni on estan. Tampoc no hi he insisit massa: ja fan prou, si amb els minvats recursos de què disposen, trauen llibres al carrer, fomenten la literatura en la nostra llengua, i paguen les nòmines dels treballadors. Agraït a Brosquil, per publicar-me quan ningú no ho volia fer. Agraït especialment a Manel Alonso, a qui, de passada, felicite públicament per l'obtenció del premi Paco Mollà.
Tinc dos llibres publicats a Bromera. Del primer, el recull de contes Femení singular, se'n tiraren 1450 exemplars. Per sort, l'edició està exhaurida. I per sort, se n'ha fet una segona. Només hi hagueren (mínimes) dificultats de distribució, l'editorial en va fer una segona edició i em va fer arribar a casa el contracte corresponent, que vaig signar de gust. És un miracle, que un llibre de contes d'una col·lecció de butxaca arribe a la segona edició. Vull pensar que ho ha fet possible que el llibre ha agradat i que he fet tot el possible per difondre l'obra. I el que no estava en les meues mans (vull dir, el que estava en les mans de Bromera) també s'ha fet bé. Del segon, Plagis, aparegut fa tres mesos i mig, se n'han tirat 2.500 exemplars. Al mateix temps que eixia (o una mica abans, o una mica després, no ho recorde) em van liquidar un avançament pels drets d'autor. Els diners per endavant. Pel que fa a les vendes, m'he preocupat de saber com van les coses, i m'han donat unes dades aproximades. M'han promés que només passe gener i tinguen notícies de les devolucions em podran donar dades amb més rigor. M'ho han promés i jo m'ho crec, perquè sempre han complit.

ACTE CINQUÉ

Bromera em fa arribar una carta explicant (fil per randa) els fets que han generat la polèmica amb l'AELC.

ACTE SISÉ

Ahir m'arribà un contramanifest d'uns companys (i amics) que respon a la carta original de l'AELC. Els he donat la meua adhesió (per si a algú li quedava dubte per qui prenc posició).

EXPLICACIÓ

El que us he contat és una tragicomèdia perquè, si no fóra perquè és tràgic, faria riure. Quatre gats i barallats! Comentant-ho a l'hora del café amb un amic, m'ha dit que clar, com que jo sóc autor de Bromera... Jo no sóc autor de Bromera. De fet, no és que no li haja comptat els diners al senyor Gregori, com he dit abans, sinó que ni tan sols el conec en persona (i si algú no s'ho creu, que vaja a buscar-ho). En definitiva, que jo no sóc autor de Bromera. Jo no sóc autor de ningú. No conec acte més individual (i individualista) que el d'escriure. He publicat en Brosquil perquè foren els primers que m'oferiren la possibilitat de fer-ho. He publicat en Bromera perquè he guanyat dos premis en les bases dels quals es deia que aquesta editorial se'n faria càrrec, de l'edició. M'agradaria guanyar el sant Jordi i publicar en Proa, tot i que ho trobe improbable. I em donaria igual, que gràcies a un llibre meu el senyor Lara afegira uns quants beneficis a la seua (gruixudíssima) fortuna. Per cert, per què ningú no diu res dels beneficis de Planeta? Per què ningú no diu que amb part d'aquests beneficis paguen a una bona nòmina d'escriptors que (quina casualitat!) després es dediquen a signar en pes Manifiestos por la lengua común i altres documents parafeixistes? I és que val més caure en gràcia que ser graciós.

DEMANDES

Després de tot el que he dit, DEMANE:

1) Que Brosquil tinga a bé dir-me quants llibres s'han tirat de La màquina ronca, i quants en queden als magatzems. I si no m'ho volen dir, o no m'ho saben dir, no passa res.

2) Que l'AELC m'envie urgentment la butlleta de subscripció per fer-me'n soci. I va de debò! Si me l'envien, la tramitaré. I si no me la volen enviar, o no em volen de soci, no passa res.

3) Que em donen el sant Jordi de l'any que ve. I si no me'l volen donar, o no me'l poden donar perquè sóc massa roín, no passa res.

4) Que em perdoneu per fer un post tan llarg i tan críptic per a qui no sap de què va la cosa.