Un altre tastet de poesia, i un altre company de facultat. No m'agrada això dels excompanys: els sent meus encara. Avui un poema del vinarosenc Joan Elies Adell. Ja em direu.
EN VIES D’EXTINCIÓ
No vulgues robar-me més temps.
Exhaureix aquests quants minuts més de respit
que et dono i passa pàgina ràpidament.
Abstreu-te de la biografia. De les espècies
en vies d’extinció. Oblida els crits rogallosos
i els vocables sobris. L’èpica i l’erudició.
Pren únicament del llenguatge el rostre
de cada instant. De la teua consciència
els llims del fons. És aquesta ferma
voluntat d’endreçar un paisatge
en degradació contínua el que t’ha fet
creure que ets capaç encara d’entendre
la vida. I converteixes en objecte d’estudi
la densitat del buit. Llavors s’estén
inevitablement una revolució silenciosa.
Unes paraules massa imperfectes que,
empeltades de silenci, desclouen el desig.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada