dissabte, 10 de gener de 2009

EL SIRVENTÉS 1 / ISRAEL

El sirventés d'aquesta setmana, el primer, només pot ser per a Israel. Per als dirigents israelians, es podria dir, si no fóra perquè tots els partits polítics i també la població del país, molt majoritàriament, dóna suport al genocidi palestí, que dura ja 60 anys i que s'ha encruelit (més, si cap) les darreres setmanes.

Israel és un estat creat el 1948. Un any abans, l'ONU acordà que, al que era Palestina, tingueren també la seua terra els jueues, tan perseguits durant la II Guerra Mundial. Era una reivindicació mil·lenària, de part dels hebreus. Poc (gens) durà la convivència harmònica entre jueus i palestins, i de seguida Israel proclamà la seua independència, va fer efectiva la partició del territori en dos estats diferents, i encetà atacs continuats per ampliar les fronteres del propi. Des d'aleshores, ha guerrejat amb tots els estats limítrofs, i ha estat protagonista de diverses guerres (la dels Sis Dies, la del Yonki Pur...). Especialment virulent va ser l'any 1967, en què s'endinsaren en territori egipci, sirià i jordà. Signats els acords de Camp David, l'estat israelià els ha ignorat sistemàticament, i els seus intents d'expansió territorial han sigut constants.

Però deixem aquest breu repàs històric. Aquesta setmana, cada vegada que obries un diari o miraves una televisió podies veure bé una família sencera morta, bé xiquets ben menuts ensangonats al braç dels seus pares desesperats, o bé imatges de destrucció del malmés territori de la Franja de Gaza. Danys col·laterals, n'ha dit la ministra d'afers exteriors, Tzipi Livni, dels 770 palestins morts (a hores d'ara, perquè la xifra continuarà augmentant). S'ha de ser molt cínic (i molt fill d'una gran puta) per emprar aquest eufemisme. Per la seua banda, Ehud Olmert, diu que "Israel ha actuat, actua i actuarà només d'acord amb les seues consideracions", sense escoltar les propostes d'alto el foc de diversos organismes internacionals. És a dir, que Israel farà el que li rote, com ha fet sempre. L'Olmert em mereix la mateixa consideració que la Tzipi. De fet, serien Tzipi i Tzape, si no fóra perquè en lloc de personatges de còmic són una parella d'assassins. O un triplet, perquè cal sumar-hi l'altre Ehud, el Barak, tan laborista ell, ministre de defensa i anima mater de les operacions militars.

I els organismes internacionals a què hem fet esment (l'ONU, al capdavant)? I l'amo de l'univers (USA)? Els amos de l'univers estan de trasllat. Bush no pot fer res, perquè a hores d'ara és una figura decorativa esperant el traspàs de poder. Tampoc no caldria esperar-ne massa, perquè durant vuit anys a demostrat ser tan assassí (i més inútil, si cap) com Tzipi, Tzape i tota la parentela hebràica. I per si hi havia cap dubte, s'ha afanyat a declarar que la culpa de tot la tenen els palestins, per llançar quatre petards a territori israelià. "Ni que foren les falles de València!", diuen que ha dit. Obama tampoc no pot fer res, però si poguera, sóc molt escèptic sobre el que faria. Ja en vaig parlar, en un altre post, que em sembla desmesurada l'eufòria que la seua elecció ha generat arreu del món. En definitiva, entre tots (Sarkozy i dirigents egipcis inclosos), només han proposat el remei dels micapans per a una malaltia terminal. Tres horetes de treva diària i poca cosa més. Bufes de pato, en diuen al meu poble.

Però, al cap i a la fi, què importa? Els palestins no són més que una colla de moros morts de fam. Els palestins no tenen Annes Franks que escriguen diaris. Els palestins no faran mai pel·lícules com La lista de Schindler, ni com La vida és bella, ni escriuran novel·les com El noi del pijama de ratlles (amb seqüela cinematogràfica). Ni tindran autors com Rot, ni com Levi, ni tindran editorials com la Ramdom House. Els palestins no alcen un gat del rabo, i els jueus són un poder fàctic arreu del món. Hom diu que sense el suport de la comunitat hebràica, ningú no pot arribar a president dels EUA. I això compta. De la mateixa manera que compta que la popularitat del primer ministre israelià estiguera sota mínims, des que es disparaven coets contra Israel des de la Franja de Gaza. De la mateixa manera que compta que des que començà l'ofensiva militar contra els líders de Hamàs (amb els consegüents efectes col·laterals, com hem vist) aquesta popularitat haja pujat de manera immediata. I els 770 morts, que els soterren i que no es queixen tant, que a ells els n'han mort catorze (morts que, al meu entendre, són també lamentables, i de les quals són també responsables).

Acabe. No defense Hamàs, ni els grups islamistes radicals. Són responsables (i culpables) dels seus actes de violència. Em sembla correcte (i fins i tot reparador i saludable) que els jueus rememoren periòdicament el genocidi a què van ser sotmesos pels nazis durant la II Guerra Mundial. És exercir el seu dret a la memòria històrica, una memòria històrica que alguns pretenen negar a altres indrets (no molt llunyans, com endivinareu). Odie els integrismes, de caràcter religiós, ètnic, o de qualsevol altra mena. Però els israelians són tan integristes com els altres, només que amb uns mitjans militars infinitament superiors.

Hi ha un gos del veïnat que té per costum pixar a la porta de ma casa. Com la gent normal (crec), de tant en tant pose sofre al tamborí de la façana. Si fóra un bròfec (o un Fabra quasevol), em trauria la pirula i pixaria a la porta de ca l'amo. I si fóra un dirigent islaelià, em compraria un bazoka i faria volar la caseta del gos. La del gos, no penseu malament. Si cau la finca sencera (o l'illa de cases en pes), amb els seus habitants a dins, es tractaria només d'efectes col·laterals. Quina culpa tindria jo?

1 comentari:

kirikú ha dit...

Totalment d'acord amb les teues reflexions.

És molt fort, és molt fort. Hauríem d'exigir dels nostres governants una resposta contundent.