dissabte, 17 de gener de 2009

EL SIRVENTÉS 2 / ADÉU, MONSENYOR

Recorde que fa molts anys, amb UV pràcticament igualant en vots al PP en les eleccions autonòmiques i municipals, sobretot a València ciutat i a la rodalia, va córrer el rumor que s'esdevindria un canvi d'arquebisbe de forma imminent. Hi hagué aleshores un moviment nascut al si dels blaveros que tenia com a lema "Volem un bisbe valencià". El motiu fonamental d'aquesta demanda era que s'havia especulat sobre la possibilitat que la diòcesi valenciana fóra dirigida per un bisbe català que sonava com a futurible, o, el que era molt pitjor, que anara a mans de Ricard Maria Carles, un valencià aleshores bisbe de Tortosa de tarannà progressista (enteneu-me: progressita per al que hi ha entre la cúpula eclesiàstica). L'any 90 Carles fou nomenat bisbe de Barcelona, amb la qual cosa Lizondo i els lizondistes descansaren una mica, i el canvi a València es va allargar més del previst. La decisió final va ser nomenar el carquinyol del García-Gasco, i les veus de la caverna s'apagaren immediatament. Perquè el que demanaven no era, en realitat, un bisbe valencià, sinó un bisbe que no fóra català, i, sobretot, un bisbe que no fóra un valencià de perilloses idees catalanistes. Com sempre: quan diuen valencià, en realitat volen dir no català, i, per tant, estan dient (implícitament) castellà. I quan ja tenen el castellà (siga bisbe, siga llengua, o siga el que siga), no baden boca. La finalitat última (i vertadera) està aconseguida.

I ací hem tingut el carquinyol, des del 92 fins l'altre dia. Disset anys (disset!) en què aquest arquebisbe (a hores d'ara cardenal) s'ha posat sempre al costat de la dreta local més cavernícola (i això és ser molt cavernícola) i ha defensat les postures més reaccionàries al si de l'església catòlica (i això és ser molt reaccionari). A més, la persecució a què ha sotmés la llengua com a vehicle de culte ha estat feroç i implacable. Sota l'excussa tan manida que el valencià generava polèmica, ha imposat el castellà (que, com tot el món sap, no genera polèmica, que per alguna cosa té rang d'imperial) com a llengua preferent a les eucaristies, i, no cal ni dir-ho, com a única vàlida en les comunicacions internes dels diferents estaments de la diòcesi. Només alguns díscols (algun capellà confinat a parròquies menudes; algun grup, com el que es mou al voltant de la revista Saó) han gosat de no fer-li cas. Lluny han quedat els anys en què jo era del Moviment Junior (tots tenim el nostre passat, i, alguns, fins i tot el confessem) i hi havia un bon nombre de rectors d'idees avançades (massa alvançaes, deia la meua àvia) que es creien tot allò de la Teoria de l'Alliberament. Al meu poble en vam tenir un, i ens feia cantar cançons de Llach a les excursions. Encara que, aquesta xusma a García-Gasco sempre li ha interessat ben poc. I quan dic xusma no em vull referir als díscols, sinó a tot el cristianisme de base, en general. El toledà (com les espases de més rància espanyolitat) García-Gasco sempre ha estat més aviat per la gent poderosa. Si en la primera època de govern dels populars els càrrecs de més responsabilitat foren ocupats per liberals amb la bragueta fluixa i amb poca tirada a complir els preceptes catòlics (sobretot el de castedat, que els resulta impossible), en els darrers temps la gent de la penya del ciri ha copat les altes esferes del poder polític. I monsenyor ha sabut munyir la vaca. Ben munyida. A més de la visita del Papa que no sabem (ni sabrem mai) el que ha costat, ha aconseguit altres prebendes per a la causa, com ara un tracte preferent per als col·legis religiosos. És vergonyant la concessió de la concertació del batxillerat, o el fet de finançar centres d'ensenyament en què continua practicant-se la segregació de xiquets i xiquetes en aules diferenciades.

En fi, que per a García-Gasco, ni bon vent, ni barca nova. Que se l'arbitre com puga, que, n'estic segur, no serà malament del tot. I a veure què fa Osoro. Només va aparéixer el seu nom, algú s'encarregà de filtrar la notícia que feia dies que estava aprenent valencià. Però les notícies que arriben d'Astúries és que allí va prohibir el bable com a llengua de culte. És a dir, que mal pinten.

Acabem. Ara mateix ressuscitaria el crit blavero de "Volem un bisbe valencià" (catalanista o no) si no fóra perquè no solc fer cas de gent estrambòtica com aquesta que porta unes vestimentes tan ridícules, i en realitat me la bufa, qui ocupe la càtedra a la Seu. Siga qui siga intentarà continuar xuplant del pot, com fan des de tants segles ençà. Déu meu! Ora pro nobis!