Avui el tastet és una mica llarg, però crec que paga la pena. Ja sabeu -sobretot qui haja llegit Plagis- de la meua devoció per Santiago Rusiñol. Doncs us deixe el que crec que és el millor conte del magnífic recull Fulls de la vida. Es tracta de El pati blau. Rusiñol, a més d'escriure'l, el va pintar moltes vegades. Com a mostra, us deixe dos quadres. El primer, que encapçala l'apunt, es diu El pai blau. El segon, al final del text, El pati blau a Sitges. Si li fem cas a la Rosa Muntané -i crec que li n'hauríem de fer-, aquest darrer és el pati real en què es va inspirar don Santiago. Siga com siga, com podeu veure, com a pintor era també un geni. Almenys a mi m'ho sembla. I a vosaltres?
EL PATI BLAU
- Perdoni: ¿que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?
-Ai, no senyor: cap inconvenient -va respondre'm una dona d'uns quaranta anys, alta, endolada i de cara bondadosa-. Però no sé què pot pintar-hi és molt petit i el tenim molt descuidat, perquè estic sola, amb una pobra germana que està molt malalta, i no em queda temps per res.
-És només per pintar les flors.
-Ai, pinti, pinti. Si l'hagués vist l'any passat, quan tots teníem salut i el meu marit (al cel sia) era viu, allavores sí que donava gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre teníem ombra. Però ara, ai! ens falta l'humor, i les plantes volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.
Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles. En essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal cuidades: tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es despintaven: sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les mimés, l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que patissin; però això feia que lo que perdien d'ufana ho guanyessin en simpatia. Agafant una cadira que em va oferir la bona dona, vaig començar a barallar-me amb el natural i el quadro. Refregava el color sobre la tela, esborrava i dibuixava i tornava a esborrar per començar-ho de cap i de nou, amb aquella febre de la cosa que es comença; i la dona, dreta al darrera, semblava interessar-se molt a la meva maniobra, i m'anava donant conversa:
-Veu?, l'home d'una servidora era pintor de parets, i ja sé lo que és la pintura. Per pintar cortinatges a les sales i angelets a les alcoves, per imitar pedra marbre i fustes, no n'hi havia cap com ell. Tenia unes mans de plata. Ai, Senyor, si l'hagués vist treballar! Es treia la feina dels dits amb un santiamén. Però, pobret, va morir, i, veu?, ara em queda la germana, que també la tenim desauciada dels metges.
Tot dient-me això, observava jo que mirava amb molta atenció un balcó tancat que hi havia sobre el pati. Jo, ataleiat amb la feina, contestava amb monosíl·labs; i creient que em destorbava:
-Bé, doncs -va dir-; me'n vaig fins a dalt. Vostè mateix: faci i desfaci com si fos a casa seva.
Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, i anava a plegar, quan darrera els finestrons del balcó que mirava aquella dona vaig veure una cara d'una grogor esgarrifosa: dos ulls immensos i buits i enfonsats sota un front de calavera, que guaitaven amb un mirar dolorós, clavats als mateixos vidres. Semblava una noia jove i perdudament malalta; una morta, darrera el cristall de la caixa- una visió d'aquelles que deixen esgarrifances. Era com una impressió d'una figura de cera morint-se a dintre d'una escaparata; una impressió que a la nit es té un somni que s'hi assembla.
***
L'endemà, al tornar a la mateixa hora a continuar el meu pati, vaig trobar-me a la malalta asseguda davant de les flors del fondo. Dintre aquell bany de claror i dintre aquella gresa, em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aureola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien voltats de gases de posta. De vegades semblava una criatura i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se!
-Escolti -va dir-me amb veu apagada-, que li faig nosa?
-No, filla, de cap manera.
-És que si li privo la vista me n'aniré.
-No es mogui pas: primer me n'aniria jo.
No es va moure, pobreta; no es va moure ni un moment, només quan tossia. No es va moure mentres el sol va tocar-la, amanyagant-li les mans, besant li la cara, omplint-la de petons d'or, coronant-la de rodones de reflexes, amorosint la fredor d'aquell cos que s'apagava. Jo no podia pintar: no veia el quadro, no veia sinó ella. Quieta, arrupida i tremolosa, les flors, les altres flors, semblava que la miressin, i tot guaitava la figura, i tot desapareixia, i ella era tot el quadro. Lo demés feia d'aureola, de fondo, de celatge blau. Les plantes marcides, les parets pintades, l'ombra de l'enredadera, les rodonetes de sol, tot es fonia, tot s'esfumava, voltant aquella noia tan trista, aquella gran flor, més hermosa i més marcida que les altres, torcent el coll com els lliris. D'instint, com aquell qui pinta una flor més en el quadro, vaig començar-la a pintar sense que se n'adonés, i no és pas possible descriure la barreja de condol i d'egoisme de pintor amb que es busquen tots els plecs del sofriment, les senyals de la mort que va apropant-se i els colors que van perdent-se quan s'és davant d'un model. D'aquella grogor esglaiadora no es veu més que les fineses del mate; d'aquelles venes malaltes, les mitges tintes violades perdent-se en colors finíssims; del dolor, la forma que surt a fora i l'expressió de les angúnies de l'ànima. A poc de pintar, amb crueltat inconscient, la pobra malalta no era sinó una figura, una cosa d'una bellesa macabra, la natura morta primorosament hermosa. A poca estona es va girar i va somriure, volent dir que ja ho veia, que l'estava copiant; però continuant quieta, consentint que seguís la meva feina. Després, fent un esforç, es va alçar, es va acostar al quadro, i, mirant-se'l un ratet, va dir-me:
-Déu meu! Tan groga, tan malalta estic?
-No, dona: és que no està més que començada; és que...
I va anar-se'n cap a dalt. A l'ésser darrera el balcó, no pensant que l'observés, vaig veure que agafava un mirallet i que es mirava un gran rato; va semblar-me que sospirava, i es va deixar caure asseguda i clava els ulls en els vidres.
***
-Si m'hagués conegut fa tres mesos! -va dir-me l'endemà a la mateixa hora-. Ara l'hi puc dir: allavores sí que m'hauria pogut treure un bon retrato. Tan alegre, tan riallera que estava! Tot em feia riure. La meva germana em tenia de renyar a cada moment, i res hi valia... Per ballar, tenia com un deliri. Miri: veu aquestes faldilles? Les duia el dia de l'últim sarau. Qui ho diria, eh? Era en el primer que anava, i els vaig ballar tots, tots: més n'hi haguessin hagut. Diuen que allò em va fer mal; però jo no ho crec. Em va agafar aquesta tos, que asseguren que no té cap importància; però, jo no sé, jo no sé què en pensi. Hi ha vegades que crec que no serà res; però d'altres tinc una por de morir-me que fins ploro, jo que mai havia plorat! Però no sé per que li explico aquestes coses.
-Tingui coratge, que no trigarà a curar-se.
-Que és metge vostè?
-Que no veu que sóc pintor?
-Ja ho veig: l'hi deia en broma. Que m'agrada la pintura! veu?, si jo fes de pintor, sempre pintaria coses que fossin alegres: boscos amb ombra, vistes, cases noves, senyores guapes i ben vestides i, que sé jo?, coses que fossin alegres. Vol que vagi a seure?
-Com vostè; vulgui. Jo ja tinc feina a fer flors una pila de dies.
-Pobres flors! -va dir, passant-los la mà per sobre com si les acariciés, i anant-se'n a seure al seu lloc.
-Veu?, em sembla que avui estic molt millor.
I fins ballaria em va dir, amb riure d'una tristesa infinida. Pobra noia! Al cap d'una estona de seure li va agafar aquella tos, aquella tos que pujava del fondo de les entranyes, una tos que li arrencava la vida, deixant-li l'anima serena. Pobreta! Li vaig veure les dues primeres llàgrimes relliscant per la grogor de les galtes, i panteixant i amb el cap baix va quedar somniosa. Que pensava? Potser no pensava, o pensava vagament, i res més amarg que aquestes tristeses fetes de somnis boirosos, de dubtes, de pressentiments estranys; d'aquestes tristeses sens nom que són com un núvol llarg que passa davant de la claror de les ànimes i deixa el cor entre boires; que són postes de sol de la vida, capvesprades i enyorances de coses desconegudes. Morir; a disset anys morir i sentir-se morir quan s'obre de bat a bat la finestra plena de llum i esperança, i dir-se a un mateix: d'aquí a un mes, d'aquí a vuit dies, potser demà, et tindràs de despedir, no sols de tot lo que estimes sinó de tot lo que estimaries! Per que el vaig començar, aquell quadro! Després vaig ésser jo que em vaig quedar pensatiu, contemplant-la amb els pinzells aturats. Em semblava que era com un rellotge d'arena omplert de gotes de sang. "Ara en falten cinc -pensava ara quatre, tres, dues." I a l'arribar a una em deia: "Ara caurà del seu cor l'última gota i caurà morta sobre els testos de les flors.»
-En que pensa? -em va preguntar tot d'una, com si em llegís el fondo del pensament.
-Estic molt amoïnat perquè el quadro no em surt bé.
-Que no estic quieta?
-Sí, dona: parlo del fondo, d'aquest blau del patí. Vostè no s'amoïni i descansi.
-Bé prou que descansaré aviat!
Per encoratjar-la anava a fer-li una broma; però, veient sa mirada resignada i convençuda, la broma se'm va nuar al coll i em vaig amagar amb el quadro.
***
L'endemà no va baixar, ni l'altre tampoc. L'endemà passat la vaig veure darrera dels porticons. Va somriure i em va saludar; va acostar-se als vidres, va tossir i, deixant-los entelats, amb una mà descarnada va eixugar-los i va entornar-se'n a dins. Un dia va entrar el seu metge, i com que el coneixia ens varem posar a enraonar, mentres ella des de dalt, amb sos grans ulls de malalta, mirava si descobria un signe, un moviment que la tragués dels seus dubtes. El metge va dir-me que no viuria vuit dies. Jo no n'hi faltava ni un. Un imant de simpatia m'hi portava, i el quadro quasi em servia d'excusa. Veia passar les amigues, la germana, i molts cops sortia sense haver vist a ningú, quan un dia va baixar, com dient: "Vinc perquè acabis el quadro."
-Apa, pinti'm-em va dir.
-Però ja tenim temps -vaig atrevir-me a respondre.
-Pinti'm -va contestar, anant a seure al seu lloc.
Cap dia havia estat tan contenta: tot era fer projectes per l'avenir i aixecar castells en l'aire: hi posaria rosers i moltes clavellines. Res de lliris, perquè quan es passaven semblava que estiguessin tristos. Es faria un vestit color de rosa per l'estil d'un que en tenia una amiga, i per la festa major aniria a tots els balls. Sí: tornaria a ballar, i volia divertir-se, i viure, sobretot viure, que no era just haver de morir tan d'hora. Fins va voler regar les flors, i la viuda i jo varem tenir de regar-les. Xuclant l'aigua es revifaven agraïdes, i ella se les va mirar d'un modo tan misteriós, amb uns ulls tan tèrbols, que fou sa mirada tot un món secret de dubtes i esperances.
***
No va tornar a ballar més.
-Que la vol veure? -em va dir un dia la seva germana gran-. Està morint-se, però la trobarà llevada.
Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides totes de clar: llors de primavera al peu d'una tomba, vol d'ocells vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls mig closos i amb un panteix d'agonia.
-Ja ha acabat el quadro? -encara va dir-me.
-Sí, ja és acabat.
-Essent així ja em puc morir.
-Però, dona, per què diu aquestes coses?
-Per riure. Justament mai havia estat tan bé -va dir-me, i es queda adormida.
***
Ja no es va despertar més. Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati varem fer-li una corona que vam posar sobre el túmbol, i si hagués gosat hi hauria posat el quadro. Se m'enduien fondo i figura, i d'aquell pati blau, abans tan alegre, no en restava més que quatre parets gastades. Petit com era, semblava una capsa blava, oberta i desmantellada que n'haguessin tret les joies; un fondo de mes de Maria, desguarnit descarnat pel vent de l'hivern; una gàbia buida. Per tot arreu, quietud; a sobre, l'enredadera penjant com desmaiada; a baix, el sol sense reflexes; a dalt, un borinot negre, rondinant, al darrera d'aquells vidres.
***
Molt més tard vaig exposar el quadro, i em van dir que uns parents havien demanat preu. Eren uns cosins, i vaig anar-los a trobar. Pobra gent! Potser volien tenir un record de la pobra noia morta!
-Ja veurà -va dir-me-; la casa que vostè sap, la tenim en venda, i, com que uns coneguts d'Amèrica ens han parlat de comprar-la, volem enviar la vista que vostè en va treure (si fos barateta) perquè veiessin la finca.
-I la noia?
-La noia..., la noia..., rai: esborri-la.
Santiago Rusiñol. “El patí blau”, dins Fulls de la vida, 1898.
D'esquerra a dreta, Esperança Camps, Joan-Francès Mariòt, Núria Perpinyà, Maria-José Hustaix-Etcheverry, Robert i Nathalie, els nostres amfitrions bearnesos, jo mateix, Florian Vernet, Terèsa Pambrun, Àlex Susanna i Xavi Gutiérrez.
Entrades
