dimecres, 6 de febrer de 2008

LA CUINA DE L'ESCRIPTURA

A tombs amb l'article sobre com escriure un best-seller que publicava Las Provincias, acabí fent un apunt sobre l'edició (deficient) d'alguns llibres. Emili Morant aprofità l'avinentesa per fer un comentari, i després va llançar unes quantes preguntes (no sé si retòriques) sobre el procés d'edició. Algunes de les preguntes entren directament a la cuina de l'escriptura (i que em perdone el Dani Cassany per plagiar-li l'expressió), i d'altres s'escolen de manera temerària en una cassola bullint. Siga com siga, la meua manca total de corporativisme gremial i el meu eclecticisme, m'empenten a contestar aquelles qüestions per les quals l'Emili té curiositat. És per això que el convide a entrar a la meua cuina (només a la meua) i a tastar totes les cassoles que veja al foc.

Per obrir boca, avançaré que una de les preguntes que solen fer-me quan parle d'alguna obra pròpia en qualsevol lloc (especialment en instituts) és: quin és el procés que s'ha de seguir per escriure una novel·la? Sempre conteste el mateix: no ho sé. Puc explicar quin és el procés que seguisc jo per escriure una novel·la, o, millor encara, quin és el procés que he seguit fins ara, perquè potser en la pròxima canvie la metodologia. Només insistisc en una cosa: quan l'euforia del punt i final et porta a pensar que allò està acabat, és imprescindible començar a acabar-ho de veritat, amb cents i mils de lectures i relectures. En cada relectura (i la consegüent reescriptura) l'obra guanya qualitat. En aquest sentit sóc radical fins a l'exageració: no puc parar de revisar fins que la lliure en l'ultim minut de l'últim dia que l'editor m'ha posat com a termini inajornable.

I entrem ja en les preguntes d'Emili. La primera: la tasca del corrector és suggerir l'eliminació d'algun capítol d'una novel·la, i retocs semblants? Bàsicament hi ha dos tipus de correccions: l'ortogràfica i la d'estil. L'ortogràfica es limita a ajustar el text a la normativa. Si el que es demana però és una correcció d'estil, la persona encarregada de fer-la té més llibertat (més obligació, en diríem) per manipular el text. En aquest segon tipus de correcció, hi ha una gradació. A grans trets, diríem que l'especialista pot intervenir més o menys. En alguns casos es limita a anotar suggeriments pel que fa a l'excessiva repetició de mots i sintagmes, anacronismes i altres errors que puga detectar. En un altre graó està el corrector que refà. Per escriure una novel·la calen bàsicament dues coses: una història i saber contar-la. Dit en altres paraules: una bona fabulació i ofici com a escriptor. I es pot donar el cas que trobem una bona història (una gallina que té ou, en la gerga), però escrita sense ofici (mal escrita, per entendre'ns). De vegades als autors d'aquesta mena de textos se'ls proposa que algú amb més ofici la revise, amb bastant llibertat (amb total llibertat, de vegades) per canviar tot allò que considere convenient. Si l'autor hi accepta, normalment ho fa ja conscient que haurà d'assumir allò que se li presente com a resultat final. I d'ací passem a l'últim graó: algú que vol veure el seu nom a la portada d'un llibre i, com que no té ni idea de com escriure'l, contracta algú que ho faça per ell (un negre, és el nom que rep). De vegades l'empresa editorial fitxa un nom conegut que li assegura un cert volum de vendes, però l'obra realment la fa un professional de l'escriptura. Hi ha casos que han trascendit públicament, però molts menys dels que realment se'n donen. Com a anècdota, afegiré que als anys 90 un famosíssim futbolista semianalfabet tenia una col·laboració setmanal en un diari esportiu. Quan un periodista de la competència, coneixedor de l'assumpte, li va fer un parell de preguntes impertinents al respecte, el jugador va respondre sense cap mena de complexe que no li preguntaren res del que escrivia perquè les dues primeres setmana havia intentat llegir-ho i no entenia absolutament res.

Segona pregunta de l'Emili: els membres del jurat, quan concedeixen un premi, fan suggerències perquè el resultat final millore? Ací la resposta és clara: sí. No sempre, però solen fer-ho. I és lícit. El que passa és que poden trobar diverses reaccions. Hi ha l'autor que no vol ni sentir-ne parlar: el que hi ha escrit és immutable. D'altres escolten les suggerències, les valoren i actuen (o no) en conseqüencia. Jo em situaria en el segon grup. Abans fins i tot que arribe l'hora de presentar-los a premis o a editorials, acostume a ensenyar els meus escrits. Tinc dos lectors gairebé llogats (sense sou, per desgràcia seua), que lligen els originals quan el procés de creació està avançat, però no acabat. Els demane que em diguen si la gallina té ou. A més d'aquests màrtirs, solc ensenyar el text ja pràcticament acabat a alguna altra persona de confiança. En aquesta segona lectura, cada vegada trie algú diferent. El cas que faig de les crítiques és divers. Pot passar que els comentaris facen referència a qüestions que em generen dubtes i no les considere resoltes. En aquest cas, solc buscar una solució diferent. Altres vegades però, els hipotètics defectes s'adrecen a qüestions que tinc fixades des de la gènesi de l'obra, i en aquest cas no solc atendre raons. Com a exemple, una qüestió que em genera molts dubtes: els títols. De les dues obres que he publicat, ni la novel·la (La màquina ronca) ni el recull de contes (Femení singular) portaven originàriament aquests noms. Ningú no m'ha apuntat com s'havien de dir, i els motius finals són de la meua collita (realment en el cas de La màquina ronca de la collita de ma tia Doloretes, involuntàriament, però això seria molt llarg de contar). Simplement se'm va dir que els títols originals (Un home de profit i 26 contes, concretament) eren del tot impossibles. En el segon cas hi estava més d'acord que en el primer, però en ambdós vaig decidir de canviar el plantejament incial. Per sort, diuen que a la tercera va la vençuda, i la pròxima novel·la que publicaré (Plagis) ha tingut aquest motiu des del principi. Llàstima que a la immensa majoria de mitjans de comunicació la vulguen convertir (l'hagen convertit, de fet) en Platgis. Però per ací no passaré.

En definitiva, i per resumir, les suggerències existeixen, per part dels editors, dels jurats, i dels lectors que hom vulga buscar, independents d'empreses i institucions. El cas que puga fer cadascú del que li recomanen és variable. Jo, ja ho he avançat, accepte suggerències: quatre ulls veuen més que dos. Només hi pose un límit: el producte final ha de ser fruit exclusiu de les meues mans i de la meua imaginació.

4 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Molt interessant, Urbà, molt interessant. Espere que Emili continue fent preguntes que provoquen apunts tan bons com aquest.

Emili Morant ha dit...

Ostres, Urbà: les meues curiositats eren només això, curiositats al vol - no cal dir que les has satisfet de sobres. Jo personalment he fet durant anys una feina que, per a estar ben feta, ha de passar per mil i una mans i ulls, i que a més és d'encàrrec: el client mana. És clar que hi ha (com en qualsevol feina) un orgull personal per fer les coses bé i que se't reconeguen, però en cap cas té la mateixa rellevància que té l'obra pròpia per a algú que crea, i que desitja que allò que crea veja la llum pública.

Per això mai he tingut clar en quina mesura hi ha possibilitat per a eixes revisions que et comentava - i el procès que comentes (ja no de creació, que potser siga el més difícil de transmetre, sinó el de consulta i revisió amb gent de confiança) mostra tenir tot el sentit comú del món. Espere que la descripció que has fet del teu procés inspire algú més a fer novel·les (amb cura, paciència i escoltant els seus lectors i "jutges") - jo ho tinc més fàcil, per a fer un blog no calen tantes precaucions, però clar, el resultat sempre és més modest.

Boro ha dit...

hola, Urbà, perdona que et faça una pregunta que no té cap relació amb l'article (que he llegit, com sempre, amb molt de deler), has llegit alguna cosa de J Benavente? Me n'han parlat bé, però com que hi ha més opinions que llonganisses...
Gràcies

ginjol ha dit...

Hola Boro. He llegit Los intereses creados y La malquerida y m'han semblat un autèntic tostó. Però crec que són d'aquelles lectures obligatòries que s'han de fer encara que sense massa gust.