dilluns, 4 de febrer de 2008

FER LLIBRES COM QUI FA BOTIFARRES

Ahir diumenge vaig rebre un correu d'un amic que m'enviava l'enllaç a un article de Las provincias que portava per títol Las claves del secreto para el éxito literario. Pensí fer un comentari (irònic) amb aquesta informació, però ho vaig haver de deixar per més endavant, perquè entre pitos, flautes, pilotes i marxadors, se'm complicà la cosa. Avui em decidesc a fer-ho, però abans faig una passejada pels blocs de costum i... algú se m'ha avançat. Aquest algú és Tirant al cap, que ha rebut el mateix enllaç... de forma anònima! Ui, ui, ui! Crec que deu ser el mateix individu (altament perillós, per altra banda), però per mantenir la intriga no diré de qui es tracta. Si algú ho vol saber, per línia interna, que faça una oferta econòmica i m'ho repensaré.


El cas és que ja no puc parlar de l'article en si. En realitat es tracta d'una brometa simpàtica, però d'una brometa que molts s'agafen al peu de la lletra per tal de bastir obres clòniques, de vegades escrites amb ofici, fins i tot, però amb un interés literari nul. Però tot això em serveix de peu per parlar d'una altra cosa que he apuntat últimament, sense desenvolupar-ho massa: les deficiències d'edició.


Normalment, entre l'arribada d'un original acabat a l'editorial i la seua publicació transcorre un temps bastant llarg, en què es fa tot el procés d'edició. Entre altres operacions, es fan les correccions. Depenent d'editorials, se'n fan més o menys, però el nombre mínim recomanable és (hauria de ser) dos. Pel que fa a les meues obres, sempre he insistit molt que se'n feren correccions, com més millor, i per persones com més qualificades millor. Algun editor m'ha mirat estranyat i m'ha dit: Però si tu ets filòleg! Però si tu m'has corregit novel·les d'altri! Creus que paga la pena de fer una correcció? Evidentment que sí. No és que pague la pena, és que és estrictament imprescindible. Quan algú llig un text propi, a partir de la segona vegada, sense voler, fa una lectura molt superficial, perquè té el text al cap i només ressegueix les línies. Segons els últims estudis, en aquesta mena de lectures arribem a fixar-nos més o menys en el 30% de caràcters impresos. Per tant, la col·laboració d'uns ulls nous que miren el text per primera vegada és imprescindible. I si en són quatre (o sis, o vuit), d'ulls nous, molt millor.


A més de les correccions, en el procés d'edició hi ha altres feines. No us les enumere, perquè tampoc hi sóc un entés. El cas és que hi ha altres feines... que de vegades ningú no fa. I el resultat se'n ressent, també.


Durant el Nadal vaig llegir una obra premiada molt poc abans. Em va sorprendre trobar-la en temps rècord a les llibreries. D'entrada vaig pensar que el premi estava donat molt de temps abans de fer-se públic el veredicte (digueu-me mal pensat). Però després de llegir la novel·la vaig pensar que no era aquest el motiu de tanta rapidesa (o que no n'era aquest necessàriament el motiu), perquè allò és podia confegir amb la mateixa celeritat que a la fotocopiadora de la cantonada t'enquadernen uns apunts amb un cuquet. I em semblen lícits, aquests sprints, sempre que el producte final siga correcte.


Us n'he parlat, en missatges anteriors, sense dir el nom de l'obra, perquè a més, aquesta, en sentit estritament estètic, em sembla paupèrrima. Però és que m'ha tornat a passar, amb una altra obra, editada, ni més ni menys que per Proa. Es tracta de La noia del ball, de Jordi Coca, premi Carlemany 2007. I dic el nom de l'obra i de l'autor perquè la novel·la m'ha semblat notable, i l'he llegida de grat. Però l'edició és dolenta. No arriba al punt de l'altra (una estafa), però l'edició és ben dolenta. Farcida d'errors ortogràfics; dubtosament maquetada; en alguns passatges els signes de puntuació semblen haver estat deixats caure des d'una alçada d'un metre i allà on han caigut s'han quedat... El pitjor és que qualsevol lector li donarà la culpa al Coca. I no en té gens (o com a mínim en té ben poca).


En definitiva (i ara parle estrictament com a lector): podem esperar un mes (o un parell, fins i tot) a llegir l'últim premi X. Potser l'agafarem amb més gana. Si volen aprofitar el mercat nadalenc, emeten el veredicte a principis de setembre (i la cosa anirà ja ben ajustada). Però si continuem comprant productes a preu d'obra acabada quan en realitat se'ns venen unes primeres galerades, ens ho repensarem a l'hora de triar llibres de segons quines editorials.


2 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Tot el que expliques de les correccions és ben interessant, sobretot per als qui no sabem en què dimonis pot consistir això de "corregir". Jo creia (ingènuament, pel que he llegit i m'han comentat) fins fa no massa que els qui feien llibres no feien faltes d'ortografia ni d'estil ni coses així. Però la teua defensa de la necessitat que algú altre llegisca el que el propi autor ha llegit ja cent vegades és d'allò més convincent. Alguna cosa semblant li vaig llegir no fa massa a Joan Josep Isern en les seues "totxanes":

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/79094

Els dubtes maliciosos que em venen al cap tenen a veure en si és tasca del corrector "suggerir" l'eliminació d'algun capítol d'una novel·la, i retocs per l'estil, o si això ho comenten els membres del jurat quan concedeixen el premi per a que el resultat final millore. Ho dic simplement per si té relació amb les presses amb què es publiquen alguns llibres, tal i com dius.

ginjol ha dit...

Emili: el que planteges potser necessita una anàlisi ben llarga. Es per això que et conteste en un apunt nou, perquè se'n puguen assabentar alhora altra gent. Amb el teu permís, hi incloure un estracte del teu comentari