dilluns, 23 de juny de 2008

LIBERALISME LINGÜÍSTIC O DEMAGOGS, MENTIDERS, PIRÒMANS, GENOCIDES I GENTOLA

Des de sempre, les diverses disciplines del coneixement han hagut de competir amb la pseudociència. Així, els metges se les han hagut de veure amb fregapanxes, curanderos o apanyabraços; els químics amb els alquimistes; els astrònoms amb astròlegs i altra gent il·luminada; els geòlegs amb els saurins... Tots aquests personatges que s’autoatribueixen capacitats que no estan basades en un compendi de coneixements epistemològics, sinó en la més pura superstició, es podrien dividir en dos grups claraments diversos: els tarats mentals i els vividors. Els primers, pobrets meus, ja tenen prou pena. Els segons, en canvi, em semblen ben perillosos, perquè amb un discurs que fa servir elements paracientífics i utilitzant dades de manera parcial i demagògica, pretenen aconseguir uns rèdits econòmics, socials o polítics. En el camp de la Historiografia, el malaguanyat Javier Tussell va escriure un article modèlic per desemmascarar-los. Ja us l’he recomanat diverses vegades, però no puc estar-me’n de fer-ho una vegada més.
El camp de la Filologia no està exempt d’aquesta plaga. Sense eixir d’Espanya, des de fa molts anys que patim els secessionistes que tant de mal han fet. A Galícia han aconseguit imposar una normativa castellanitzant i un estàndard ben pròxim a la llengua veïna, per tal de diferenciar gallec i portugués tant com fóra possible. Això és així fins a tal punt que de vegades ens costa entendre un gallec (encara que parle castellà!), mentre que si sintonitzem les notícies de TVG no tenim absolutament cap problema de comprensió. El perill, evident i a mitjan termini, és el de la confluència lingüística i la dissolució del gallec com a dialecte del castellà, com anteriorment ha passat amb l’aragonés i amb el lleonés, llengües pràcticament anihilades.
Al País Valencià i a les Illes Balears, els intents de diferenciar l’idioma autòcton del català vénen de lluny. Popularment (més a València que a les Illes), molta gent està convençuda de parlar una llengua diferent de la del Principat. En els cercles científics, malgrat uns postulats ambigus i unes decisions discutibles de l’AVL (que, recordem-ho, és l’únic ens normatiu al País Valencià) en qüestions gramaticals i lexicològiques, la unitat de la llengua és indiscutible i, a hores d’ara, la confluència amb el castellà no sembla factible. Tampoc Catalunya i Euskadi queden del tot lliures de les insídies. Però com que en aquests casos és impossible enfilar la falòrnia pel camí de la filiació, s’acusa el català normatiu i l’euskar batua de ser models artificials i artificiosos, fruit d’una codificació tardana i aliena a la llengua col·loquial. És la trampa de sempre: el descrèdit de la varietat estàndard i dels repertoris terminològics dels registres formals per tal que una altra llengua (el castellà) ocupe aquest espai sense competència.
Però entrem en matèria. Des de fa uns anys, als secessionistes i als denigradors de les normatives de qualsevol llengua peninsular que no siga el castellà (i el portugués, perquè d’Aljubarrota ençà sembla que això ho han deixat ja per perdut), se’ls han unit agrupacions i partits polítics que postulen sense embuts (i sense vergonya) una suposada discriminació lingüística dels castellanoparlants als territoris on la seua llengua ha de competir amb una altra que n’és cooficial (llengua pròpia, en la seua nomenclatura, i encara discutint-ne la validesa de la consideració; llengua nacional, en la meua nomenclatura i discutint-los tot el que els vinga de gust). Especialment bel·licosos en aquest sentit s’han mostrat Ciutadans pel Canvi, a Catalunya, i la Unión Progreso y Democrácia de Rosa Díez al conjunt de l’Estat. És clar, Déu els cria i ells després s’ajunten, perquè en realitat són el mateix. A la pàgina web d’aquesta darrera formació, es reprodueix un article originàriament publicat al períodic El Mundo (de bona fusta ve el trompellot) d’un tal Carlos Martínez Gorriarán (fins ara desconegut en els àmbits de la Lingüística internacional) que sembla haver esdevingut l’ideòleg d’UpyD en matèria filològica. L’article porta per títol Contra las políticas lingüísticas i el podeu llegir complet punxant ací, però us en faig un extracte. Entre altres perles, el senyor Martínez Gorriarán diu:

“Es un caso de discriminación lingüística impedir a una persona cualificada que acceda a un empleo en la Administración porque no satisface una exigencia abusiva de conocimiento de una lengua cooficial. [...] Pero, ¿para qué es necesaria una «política lingüística»? Sólo para resolver las situaciones heredadas de discriminación en este terreno. Toda política legítima de este tipo debe limitarse a asegurar la cooficialidad y la libertad de elección de lenguas en las comunidades realmente bilingües [...]. Sin embargo, la evolución de la política autonómica ha convertido ese propósito democrático en el intento inverso de instaurar un monolingüismo de nueva planta, artificioso y coercitivo además de reaccionario y aislacionista, en la «lengua propia». [...] Una vez reconocida y desarrollada la cooficialidad de las lenguas tradicionales de una comunidad bilingüe, no debe hacerse absolutamente nada más contra la libre voluntad de los ciudadanos en esta elección.Seudoconceptos como los de «lengua propia» y «normalización lingüística» deben erradicarse del lenguaje político de la democracia y de sus textos jurídicos. Una vez garantizado en la Constitución que nadie será discriminado por usar la lengua oficial que prefiera, la única política lingüística aceptable en una democracia es...la que no existe”.

Anem a pams. Segons l’autor de l’article, impedir que una persona puga accedir a una ocupació pública per no conéixer una de les llengües cooficials és una mesura abusiva. És a dir, que consideraria injust que algú que no sabera el castellà, però sí el català, el gallec o el basc, no poguera accedir a una feina en l’Administració. Siguem seriosos! Quina llengua és la que no coneixerà? Sabeu d’algun valencià, català, illenc, gallec, basc o navarrés monolingüe en alguna llengua que no siga el castellà? És possible això, legalment? L’article tres de la (tan esmentada i lloada per part d’ells) Constitució Espanyola marca la obligatorietat de tots els súbdits de saber el castellà, mentre que els respectius estatuts autonòmics només reconeixen el dret de saber i utilitzar les llengües cooficials. Per tant, la asimetria pel que fa al rang de les llengües ve ja marcada per les disposicions legals. I amb això poca broma, perquè la llei és la pedra angular on s’assenta la força d’una llengua. En canvi, els monolingües radicals espanyols, mitjançant subterfugis i carregats d’un cinisme digne d’admiració, s’encarreguen de fer creure que la llengua discriminada és la seua pròpia.
Es parla de bilingüisme social quan en un mateix territori político-administratiu, sense cap tipus de divisió territorial, coexisteixen dues comunitats lingüístiques diferents. Per axioma, la cohabitació no pot ser harmònica, i ambdues tendiran a ocupar tot l’espectre comunicatiu. Com que sovint es creen tensions entre els usuaris d’una llengua i de l’altra basades en fets subjectius, cal fixar en primer lloc un marc objectiu d’anàlisi per establir quina llengua és la dominant i quina la minoritzada. Segons el sociolingüista israelià Joshua Fishman (aquest sí que és conegut i reconegut per la Lingüistica internacional), la llengua dominant és la que compta amb parlants monolingües, mentre que la minoritzada és aquella els usuaris de la qual s’han vist obligats a bilingüitzar-se. Crec que no cal dir, en el context de què parlem, quin rol pertany a cadascuna de les llengües.
Però anem més enllà. Segons Martínez Gorriarán, una vegada establerta la cooficialitat de dues llengües, els poders públics ja no han de fer res més, i han de deixar que els parlants trien democràticament en quina llengua volen expressar-se. Democràticament?

El sociolingüista escocés Kenneth McRae (també conegut i reconegut internacionalment) estableix els següents models jurídics en contextos de bilingüisme:

a) Model monolingüe radical. Pretén imposar en un breu termini de temps el monolingüisme absolut en un conjunt social. Fan que la vida pública es desenvolupe exclusivament en la llengua de l’estat i a més generen un discurs ideològic condemnatori del plurilingüisme titllant-lo de desintegrador, antipatriòtic, perjudicial per als individus, etc. És des del principi combatiu i intervencionista.

b) Model monolingüista liberal. Tenen menys urgència en implantar el monolingüisme. Li donen un caràcter més utilitarista que essencialista i els mètodes són més aviat persuasius que coercitius. Lliguen la tria de la llengua de l’estat a principis d’eficàcia i prestigi, tot i que de vegades fan actuacions explícites contra el plurilingüisme.
Sovint però, el model monolingüista liberal és un pas posterior al radical. En primer lloc s’assenten unes bases que fan que una llengua siga dominant respecte de l’altra, que passa a ser llengua minoritzada. Quan ja s’han establert unes bases que fan possible que la tria d’una llengua o l’altra estiga fortament condicionada per una sèrie de mecanismes, es relaxa la radicalitat i es dóna una certa llibertat perquè cada parlant puga triar democràticament la llengua que vulga.

c) Model plurilingüista de control o d’autonomia tutelada. L’estat atorga un cert reconeixement a alguna llengua, però sempre amb una limitació exterior marcada pel grup dominant.

d) Model plurilingüe consocial. Es fixen uns drets i unes obligacions aproximadament similars per a tots els grups lingüístics, i l’estat fa seua en igual mesura més d’una llengua, fins al punt que pot arribar a esvair-se la identificació de l’estat amb un idioma determinat. Pot tenir dues plasmacions: diverses llengües són oficials a tot l’estat, o diverses llengües són oficials, en exclusiva, cadascuna d’elles en un territori determinat.

A Espanya, sens dubte, tenim un model plurilingüista de control o autonomia tutelada. Aquest control (o tutela) per part del grup dominant és possible gràcies a les disposicions legals que ja hem esmentat. El castellà és de coneixement obligatori i oficial a tot l’àmbit territorial; l’ús d’euskera, gallec i català és només un dret circumscrit al territori on aquestes llengües són cooficials. És a dir, per als actes de parla intragrupals, es pot fer servir el castellà o una altra de les tres llengües; en els intergrupals, obligatòriament s’ha de recórrer al castellà. Com a exemple, us diré que l’altre dia vaig anar a certificar una carta adreçada a Ubrique (Cadis). Vaig omplir el formulari en català i el treballador de Correos em va advertir que no la podia tramitar, perquè anava adreçada a un territori on el català no era llengua oficial. Hi vaig insistir, argumentant que la tramesa era des d’un lloc on sí que era oficial, però va ser del tot impossible. La sang no arribà al riu perquè el pobre funcionari em va dir diverses vegades que pensava exactament com jo, però que no hi podia fer res, i la cosa acabà amb una carta de protesta. I en van... Pot un alemany escriure una carta certificada des de Frankfurt adreçada al meu poble fent tots els tràmits en alemany? Sí. És oficial l’alemany al meu poble? No. En la pràctica, hi ha cap problema perquè la documentació adjunta vaja en una llengua incomprensible per a mi (i supose que per a la majoria d’empleats de Correos)? No. Aleshores, perquè és impossible fer el mateix en català? Control. Tutela. Prohibició, en definitiva. I no cal que us recorde tampoc què ha passat al Congrés dels Diputats espanyol quan algú ha intentat parlar una llengua diferent del castellà, ni que es tractara de cites d’autors clàssics: el president de la mesa (fóra del partit que fóra, perquè se n’han donat casos amb presidents del PSOE i amb presidents del PP) els ha tallat de soca-rel. Però aquesta situació sembla que és encara insuficient per al senyor Martínez Gorriarán, que aixoplugant-se en el molt prestigiós adverbi democràticament demana el pas a un model b), és a dir, a un model plurilingüe liberal.
El model plurilingüe liberal no és més que una trampa. Ja ho adverteix McRae, que sovint és un pas posterior a un model de monolingüisme radical. Entre els segles XVIII i XIX, totes les llengües del territori espanyol foren prohibides legalment (la primera actuació en aquest sentit la sofrírem els valencians, el 1707, amb el decret de Nova Planta). Posteriorment s’han alternat situacions polítiques més aviat permissives amb d’altres en què la persecució lingüística ha estat atroç i implacable. Ja al segle XX, les dictadures de Primo de Rivera i Franco anorrearen català, gallec i euskera de la vida pública, i posaren tots els mecanismes al seu abast per fer-ho també en l’àmbit privat. S’esdevingueren a més migracions que portaren el castellà a zones en què aquesta llengua era aliena. I, per un procés mimètic, molts parlants abandonaren la seua llengua per abraçar la que era prestigiada des dels poders polítics, en un fenomen que rep de nom de deculturització. És a dir, hem viscut un llarg procés en què el castellà ha estat imposat per mig d’accions coercitives. La feina bruta ja està feta. La situació sociolingüistica actual és molt favorable al castellà, i ara només els cal demanar que cadascú puga triar la llengua que vulga democràticament. Poden triar democràticament el català, el gallec o l’euskera mon pare i tots els de la seua generació, als quals se’ls va negar l’ensenyament de la seua pròpia llengua a escola? Seran capaços d’esdevenir parlants militants quan durant quaranta anys s’han emportat més d’una hòstia a l’escola pel simple fet de gosar parlar la mateixa llengua que empraven a casa i al carrer? Una de les últimes (hòsties, vull dir) me la vaig emportar encara jo, i me la ventà un tal don Abraham allà per l’any 75. Democràticament! Visca la democràcia quan la majoria pensa igual que jo! Per què no deixaven una tria democràtica als segles XVII o XIX, quan el castellà era desconegut per la immensa majoria de la població? Per què no em deixava don Abraham triar democràticament? I el paio aquest ens titlla d’artificiosos, de coercitius, de reaccionaris i de reduccionistes. Quina barra!
Estem assistint a l’últim acte d’una estratègia perfectament planificada. Ara, neguen el dret del govern de la Generalitat de Catalunya (democràticament elegit) a declarar el català com la llengua vehicular de l’administració i de l’ensenyament. La resta d’autonomies amb llengua pròpia han introduït iniciatives legals més tèbies, però també neguen el dret dels governs balear, valencià, gallec i basc (tots ells triats democràticament, encara que en el cas del basc per a mi és més aviat dubtós) a exigir el coneixement de les dues llengües cooficials per a l’accés a la funció pública. Només per a l’accés a la funció pública! I tot i això, us puc assegurar que en el meu pas com a funcionari a Catalunya i al País Valencià, he trobat milers de companys que amb diverses martingales s’han passat per l’entrecuix l’obligació de parlar català. Potser el coneguen, però no els n’he sentit dir ni una paraula. Per tant, a més de demagogs, són piròmans que encenen foc on no n’hi ha i tot seguit es presenten amb la mànega d’aigua per solucionar el problema que ells mateixos han creat.
En definitiva, aquesta gent demana que se’ls deixe ser monolingües. Monolingües castellans, això sí. És a dir, demanen per l’amor de Déu que els deixen fer una cosa que estan fent tota la vida! La senyora Díez va nàixer a Sodupe i no parla un borrall d’euskera. No sé d’on és el senyor Martínez Gorriaran, però exerceix com a professor a la Universitat del País Basc des del 1992 i fa servir sempre el castellà. Per tant, menteixen. No demanen el seu dret a ser monolingües castellans, perquè aquest dret ja el tenen. La seua pretensió última és que tots arribem a ser monolingües castellans, i per a això s’amaguen en un suposat liberalisme (ultraliberalisme!) lingüístic. En un règim econòmic ultraliberal, si tens diners vas a cal metge, i si no et mors. Això sí, el soterrar te’l paguen ells, per una qüestió de salut pública. Amb una política lingüistica liberal, si ets la llengua dominant t’imposes, i si ets la minoritzada acabes desapareixent. Per tant no són liberals. Són demagogs. Són piròmans. Són genodices. Són gentola.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Te habras quedado a gusto después de decir tantas chorradas. !Viva España! El español es la lengua de todos los españoles y lo otro solo lenguas regionales.

ginjol ha dit...

A mi em sembla una xorrada el teu comentari. No aporta absolutament res. Però no l'esborraré. Democràticament.

Boro ha dit...

Una vegada més es fa palés que els "monolingües convençuts" no tenen arguments.
Crec que no tenen remei. En fi.

Anònim ha dit...

L'article em sembla model·lic. Se n'hauria de donar difusió. És llarg, però paga la pena. enhorabona.

lluís

Silvia Senz ha dit...

I tant que és modèlic, i el difondrem arreu.