dimarts, 30 de juny de 2009

XVI TROBADA D'ESCRIPTORS AL PIRINEU

D'esquerra a dreta, Esperança Camps, Joan-Francès Mariòt, Núria Perpinyà, Maria-José Hustaix-Etcheverry, Robert i Nathalie, els nostres amfitrions bearnesos, jo mateix, Florian Vernet, Terèsa Pambrun, Àlex Susanna i Xavi Gutiérrez.

Com ja us avançava en un post del mes de maig, aquest cap de setmana s'ha celebrat la XVI Trobada d'Escriptors al Pirineu. Enguany s'ha fet a Bearn, a Auloron-Senta Maria. Han hagut de passar un parell de dies perquè em decidira a parlar-vos-en, després de pair-ho tot ben paït. Podria entretindrem en el paissatge, amb totes les tonalitats del verd (sembla increïble com de diferent és el paisatge a costat i costat de la zona axial), amb pobles com trets de contes de fades... Podria entretindre-m'hi, però no ho vull fer. No perquè siga tòpic: potser ho seré també en parlar-vos de la gent que ens va acollir. Però si vull ser fidel a la veritat, no pot ser d'una altra manera.

Les trobades van començar fa setze anys a la Vall d'Àneu, i després han estés el seu abast geogràfic. Les sis darreres han estat una mena d'intercanvi amb les cultures basca, aragonesa, i, en aquest darrer cas, occitana. Se n'ha parlat molt, al llarg dels tres dies, de "l'esperit d'Àneu", un esperit que, segons confessaven els organitzadors, alguns escriptors convidats als encontres no han acabat de copsar. No vull ser pedant, però crec que jo sí que l'he copsat. I l'he copsat perquè és ben senzill. Es tracta d'aplegar un seguit de persones de llocs diversos perquè les relacions humanes i les converses literàries fluesquen de la manera més natural, sense pedanteria ni impostacions. I dic persones perquè a més dels escriptors s'hi conviu amb organitzadors, responsables d'entitats patrocinadores i col·laboradores, i llurs acompanyants. Una vegada tots aplegats, no hi ha distinció entre els uns i els altres. Bé, una mica sí: a l'hora de posar per a les fotos, perquè en aquest cas els escriptors ho fan per partida doble. I també perquè alguns tenen la (gran) responsabilitat de fer un conte que no desdiga, inserit en un conjunt on hi ha gent de moltíssima qualitat. Ja veurem com me'n puc sortir.

Estic encantat amb l'experiència. He conegut gent que paga la pena. I també he tornat amb la sensació de no haver conegut suficientment determinats companys. Ja se sap: algú que arriba tard; un altre que se'n va abans d'hora perquè ve de molt lluny; un altre que no ha caigut aprop en cap dels àpats... Però tres dies no donen per a més, i trenta-dues persones en són moltes. Això sí: una mica els he conegut tots, i no hi ha hagut cap nota discordant. Tant els companys occitans com els catalans s'han fet de voler. I també els organitzadors: els de la part occitana i els de la part catalana, la majoria dels quals lleidatans. I no dic noms perquè oblidar-ne només un seria una ficada de pota imperdonable.

Tot i que l'encotre era literari (i una mica gastronòmic també: quines entaulades!), ens ha permés conéixer la situació sociolingüística de l'occità. Terrible. Molt pitjor que la del català. Fins i tot que la del català al País Valencià, amb uns poders polítics (i econòmics) tan hostils. Em queia (ens queia) l'ànima als peus quan ens explicaven la feinada que havien hagut de fer alguns entusiastes per aconseguir una cosa tan trivial com que als pannells turítics l'explicació en occità apareguera conjuntament amb la francesa, l'anglesa, l'alemanya i l'espanyola. I, encara, la versió occitana és una mica més menuda que la resta, per no molestar massa. No em va caure l'ànima als peus, ni tampoc vaig patir, perquè m'envaïa la vergonya (aliena), quan l'alcalde del poble va fer el seu discurs en francés i després el va compendiar en un occità tronat. Això sí després de demanar disculpes. Disculpes per usar-lo en un acte públic, no per parlar-lo tan malament. Què us havíeu pensat? Tinc la teoria (que ningú més defensa) que aquell no era l'alcalde. Tan alt, tan trempat, tan atractiu, tan francés... Jo crec que és un actor que tenen llogat per aquesta mena d'actes, i que la tasca d'alcalde la fa en realitat un altre (potser lleig i rabassut).

En altres apunts us en parlaré més: de les bitlles, dels menjars, de l'afició a cantar dels occitans (especialment dels gascons)... Però vaja açò com a avançada. En definitiva, un plaer. Ara només em resta conservar l'esperit d'Àneu fins que aconseguesca bastir un conte suficientment eixerit per al menester que m'ocupa.

2 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Després de llegir el post he arribat a la conclusió que si en conserves l'esperit, el conte eixirà; per necessitat (biloògica?).

cistella de llum ha dit...

Aquesta mena de reunions sempre són engrescadores. segur que n'has tret bon profit. I el conte segur que eixirà, potser no et resulte fàcil (quina cosa que pague la pena resulta fàcil?), però te'n sortiràs, n'estic segur.
Ah! i la situació de l'occità, segons m'han dit, és bastant pitjor que la del català a la Catalunya nord (i això que a Perpinyà tothom fa com que no t'entén si parles català).