TROSSOS I MOSSOS 8

• Adéu a Carmelina Sánchez Cutillas. Matèria de Bretanya va significar en el seu moment una fita important en la literatura catalana, i molt especialment en la que es fa al País Valencià. Que descanse en pau.

• A Saps què vull dir-te? apareix una ressenya-crítica de Plagis. Uffffff, quina feinada que ha fet Josep Lluís, amb quadre sinòptic dels personatges inclòs! Te'l robarè i l'aprofitaré, ja ho saps. De fet ja te l'he plagiat i l'he posat a dalt de l'apunt. A més d'això, moltes gràcies. Es nota que has fet una lectura exhaustiva. I si a més parles (molt) bé de la novel·la... Una llàstima que no sàpia de quin Josep Lluís es tracta, per fer-te arribar un pernil.

• A més, sóc una promesa literària. Diuen a Bromera de lletres que ho diuen a Caràcters, tenint en compte la crítica de Plagis que us vaig reproduir ací mateix. Ja m'està bé, el rol de promesa. I al Xavi Sarrià crec que també. A Francesc Bodí, a hores d'ara... Francesc em sembla un valor consolidat (i segur, com demostra en totes les obres).

• Escola Valenciana celebra la seua VI nit. Guardons, soparets, presentació de projectes futurs... Impecable la trajectòria de l'entitat, especialista en sumar i no restar; especialista en agombolar tota la gent que creu en la llengua i en l'ensenyament. Sense capelletes i disputes estèrils, com aquesta de la Setmana del Llibre Català. Crec que és el camí. Chapeau.

• El vídeo divertit de la setmana ja el teniu al post d'ahir. És el de Fabra fent-ne de les seues. Però és especialment curiós el paperet que fan els dos personatges que té al costat. El de la dreta tindria pinta de mafiós mexicà si no fóra perquè la imatge del propi Fabra eclipsa qualsevol pinta de mafiós a deu quilòmetres a la redona. O potser no l'eclipsa tant. I el de la dreta sembla el típic tonto útil posat a posta només per riure les gracietes del capo. Impresionant.

EL SIRVENTÉS 8 / CARLOS FABRA

La setmana passada, en resposta al Sirventés / 7, Boro afegia un comentari per dir-me que si no em clavava amb Carlos Fabra era perquè no volia, que hi havia motius de sobra. Avui sí que vull, i mira si n'hi ha, de motius, que no em cal ni escriure'l: l'escriu ell mateix cada dia. Després vindran camps, costes, rambles i altres accidents geogràfics per dir que les gravacions són ilegals i que estan tretes de context. Miren, senyors, que siguen il·legals me la bufa: el cas és que són reals. I potser estan descontextualitzades. Però, em poden dir un únic context on aquestes paraules siguen adequades? Vegonya, cavallers, vergonya, com deia l'altre dia Juli Capilla parafrasejant Jaume I en un apunt que no tenia massa a veure amb tot açò (o sí?). A sota dels tags de la cadena SER teniu la transcripció del segon que he furtat a Saps què vull dir-te?. A sota del vídeo crec que no cal cap transcripció: s'entén tot ben claret. He buscat també les declaracions de don Carlos en què deia que si li eixia la loteria (per enèsima vegada) es trauria la pirula i pixaria a la porta de la seu dels partits de l'oposició. No les he trobades, i no sé si estan enregistrades. Si algú les té, li agrairia que me les enllaçara.
Salut.

NOTA: els enllaços als talls de veu fallaven i han estat eliminats.

MICRÒNIQUES 8 / PRESTIGI

PRESTIGI

Feia estona que el mirava des del tamboret on estava asseguda. A primera hora de reüll; després, de manera indissimulada i seductora. Estava acostumat. Era un tipus que solia agradar a les dones. Ella era també una bona garsa. La minifaldilla, molt més amunt del genoll, deixava veure quasi per complet unes cuixes rotundes i ben fetes. Xiuxiuejava amb l'amiga, i després les dues reien. Reien molt. I el miraven molt.
Quan la col·lega va abandonar el taulell i s'encaminà a l'eixida mentre li adreçava una mirada còmplice que semblava més aviat una convidada, es disposà a atacar. S'hi adreçà a cosa feta. Assajà un somriure interessant, franc però no excessiu, per no trencar el seu aspecte d'home dur.

- Hola. T'has quedat sola?

Ella va fer una ganyota de sorpresa.

- Que si t'has quedat sola, princesa. Puc fer-te companyia.

La cara passà de la sorpresa a la perplexitat, i ell començà a perdre la seguretat que havia tingut fins en aquell moment.

- Que si no et molesta, em quedaré ací amb tu, per xarrar una mica.

- Oye, no sabes hablar en castellano?

Girà cap en cua i se n'anà. De camí cap a casa pensà que les feines importants s'han de fer amb eines de prestigi. La fidelitat lingüística li havia ocasionat més d'un episodi com aquell. Ja al llit, tot sol, evocà el canó de tia que se li havia escapat. S'abandonà a l'onanisme. La palla, en valencià. Naturalment.

DE FIL I COTÓ 7 / WISH YOU WERE HERE

Una altra del que l'amic Xavier Vidal en diu "la banda sonora de Plagis". Ja en queden poques. Però com que les cançons són tan bones (al meu entendre, però crec que al de qualsevol que no tinga l'oïda a cal ferrer), crec que les acabaré posant totes. Avui toca Wish you were here, de Pink Floid. Brutal. I a més té la seua història. Molta gent pensa que forma part de la composició èpica Shine on you crazy diamonds, però en realitat no és així. La durada de Shine... feia impossible que, a. l'any 1975, fóra enregistrada en una pista de vinil convencional, i per això es va partir: una part a la primera cara de l'LP, i una part a la segona. I en aquesta segona cara, la part VI de Shine... enllaça, mitjançant un soroll que imita el vent, amb Wish you were here. Però en realitat, la cançó que avui presentem n'és independent. Si voleu saber-ne més (i conéixer més anècdotes de la cançó i del grup), podeu punxar ací. Si no us cal tanta cosa, en tindreu suficient punxant a sota per escoltar-la. És una versió d'un concert en directe (no sé de quin) certament endolcida respecte de l'original. Però al cap i a la fi, ja ho he dit: brutal.



WISH YOU WERE HERE

So, so you think you can tell
Heaven from Hell,
Blue skys from pain.
Can you tell a green field
From a cold steel rail?
A smile from a veil?
Do you think you can tell?
And did they get you to trade
Your heros for ghosts?
Hot ashes for trees?
Hot air for a cool breeze?
Cold comfort for change?
And did you exchange
A walk on part in the war
For a lead role in a cage?
How I wish, how I wish you were here.
We’re just two lost souls
Swimming in a fish bowl,
Year after year,
Running over the same old ground.
What have we found?
The same old fears.
Wish you were here.

VOLDRIA QUE FORES ACÍ

Així, així que creus que pots distingir / El cel de l'infern? / Cels blaus del dolor / Pots distingir un camp verd / D'una veta d'acer fred? / Un somriure d'una màscara? / Creus que ho pots distingir? / I pensares que et farien canviar / Els teus herois per fantasmes? / Cendres calentes per arbres? / Aire calent per una brisa fresca? / Comoditat freda per canvi? / I tu bescanviares / Un paper de comparsa en la guerra? / Per un paper principal en una presó? / Com m'agradaria que fores ací! / Només som dues ànimes perdudes / nadant en una peixera / Any rere any / Corrent sobre la mateixa terra envellida / Què hem trobat? / Els mateixos temors antics / M'agradaria que fores ací.

ROMANÇO LITERARI 26 / MILLORS OBRES DE LA LITERATURA UNIVERSAL CONTEMPORÀNIA. RESULTAT FINAL

Durant molts dies heu tingut ací al costat mateix una enquesta per votar la millor obra de la literatura universal contemporània. La vaig tirar llarga, i doní un mes llarg per votar-hi. Però al final tot arriba i a hores d'ara està tancada. Com calia esperar després de les primeres rondes, Cien años de soledad ha estat la guanyadora. El rànquing no s'ha modificat, i les quatre finalistes han conservat el lloc que ocupaven en la primera votació. Setanta-set vots. Molts. Més dels que esperava, i això tenint en compte que només es podia votar una vegada des de cada ordinador. El resultat final:



Cien años de soledad 34 vots

Rayuela 24 vots

El perfum 10 vots

Pedro Páramo 9 vots



Ja us dic que la votació final no coincideix (en absolut) amb els meus gustos literaris. Però, què hi farem? El que sí que em permetreu és dir la meua. Va per apartats.



a) El resultat és una mostra fefaent del gran pes de la literatura espanyola entre els catalanoparlants, grup que majoritàriament visita aquest bloc. Tenint en compte que no es podien votar obres en català, la gent s'ha abocat a les obres en castellà, amb gran preponderància del realisme màgic sud-americà. De quatre finalistes, tres. No dic que no siguen bones obres (que ho són, les tres), però és evident que si férem la mateixa enquesta en un altre lloc del món, potser només n'apareixeria una, o cap, i en canvi hi serien, necessàriament autors com Joyce, Camus o Faulkner. D'altres, com Calvino, Auster, Kundera o Marai, reconec que són més aviat debilitats pròpies (sense oblidar que tots són grandíssims escriptors!), però els tres que he dit abans em semblen indiscutibles.



b) Fixeu-vos en l'extensió tan desigual de les quatre obres finalistes. Dels totxos que han ocupat els dos primers llocs, a l'extensió diguem-ne convencional d'El perfum, i a la brevetat de Pedro Páramo. A veure si acaba la moda d'escriure ad hoc novel·letes de 150 a 250 pàgines (com les dues meues! Glups!).



c) Crec que l'enquesta m'ha servit personalment per tindre clar que Pedro Páramo és el títol de la novel·la i Juan Rulfo el seu autor, que sempre en tenia el dubte. No li ha passat el mateix a ningú? Quan citava El llano en llamas, sovint solia dir que era de Pedro Páramo.



d) I, aprofitant el vent de cua, propose una nova enquesta. Aquesta serà sobre la millor novel·la universal infantil o juvenil de tots els temps. Ja ho sé, he dit moltes vegades que no m'agraden les etiquetes, i menys que cap la de LIJ. Però alhora considere injust que aquestes queden normalment fora de les llistes de millors obres. Us en propose cinc, i anirem ampliant la llista fins que trobem unes finalistes... És a dir, un procés similar al que hem seguit. La meua proposta és, per ordre alfabètic del cognom de l'autor:

Alícia, de Carroll

Pinocchio, de Collodi

Moby Dick, de Melville

El petit princep, de Saint-Exupéry

Viatge al centre de la terra, de Verne

EL TASTET 14 / SALVADOR ESPRIU

Sembla que ningú no recorda l'Espriu. Va estar en moda, allà pels 80, però actualment ha caigut en l'oblit. Injustament, cal dir. Un poema per recordar-lo. Si punxeu aquest enllaç, podreu sentir-lo cantat per Raimon.

CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ

Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
A l'or caminat del dia,
llum de retorn de barca.

Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d'aire,
per mar i somnis duia
la solitud guanyada.

ON ESTÀ? 27

La imatge de la setmana. Crec que és bastant fàcil, però donaré una pista: fa unes poques setmanes molta gent va confondre l'edifici que apareixia amb aquest. On està? Recordeu que heu d'enviar un correu electrònic, no s'hi val, als comentaris. El premi, un exemplar de Femení singular, però si ja el teniu podem pactar una altra cosa.


I la foto de la setmana passada, com molts heu insinuat (però ningú confirmat via correu-e) és el Falcon Crest, el puticlub del meu poble. Vist d'espatles, val a dir-ho. La foto està treta del costat oposat a la carretera (per la perspectiva, crec que des de la via). En fi, una lleugera brofegada.

TROSSOS I MOSSOS 7

Els retalls de la setmana. En primer lloc, teniu l'entrevista que Alfons Navarret em va fer per al programa Mar de muses, de Ràdio Burjassot. La veritat és que vaig passar una estona agradable, amb l'Alfons i el seu to intimista



També us enllace una notícia que m'ha enviat Joan Carles Girbés, i que es troba al bloc Sobre llibres. La que han muntat entre l'Adriana Pichini i els responsables de la pel·lícula El curioso caso de Benjami Button, amb el Francis Scott Fitzgerald pel mig! I jo que pensava que la trama de Plagis era un tant enrevesada! Mireu, mireu, el que fan altres i veureu en què consisteix un metaplagi.

Com que he eliminat l'apartat Off the record, les confidències que rep dels lectors les faré ací. Això sí, respectant l'anonimat, perquè altrament la persona en qüestió hauria pogut triar un comentari al bloc. M'ha fet especial il·lusió un correu que he rebut on deia:

Ho vaig passar molt bé llegint Plagis. Em vaig divertir. Vaig entrar al joc de les intertextualitats: entre registres, entre dialectes, entre autors, entre gèneres... Especialment divertit el joc amb les onomatopeies. Jo vull ser catacrac! La recomanaré.

Estic tota la setmana esperant fotos del V Encontre d'Escriptors de la Ribera per penjar-les, però no m'han arribat. De moment, només us puc enllaçar la crònica d'Enric Lluch a Tirant a Fotre. Després d'una descripció tan detallada, crec que no hauré d'afegir res més.

Unes notes sobre el llibre electrònic, a El rastre de Clarisse, de Vicent Usó. Els primers llibres digitals en català, es diu el post. Són també recomanables els comentaris.

Deixant ja l'esfera personal, a Teoria del caos, el bloc de Pau Alabajos, crec que hi ha una anàlisi ben lúcida (com sol ser habitual) del que passa a Canal 9: Telecamps, es diu el post.

I acabem amb el vídeo divertit de la setmana. Me l'ha enviat Teresa Llàcer, i és un sketch de Rita i Camps a Polònia. Allà va.

EL SIRVENTÉS 7 / BALTASAR GARZÓN

Què us diré? Sembla que el sirventés d'avui està cantat. No? Però com que sempre m'agrada portar la contrària no anirà contra Camps, ni contra Serafín Castellano, ni contra el Bigotes, ni contraFabra, ni contra ningú d'aquests. Se'l mereixen, és clar. I també se'l mereixen els seus adlàters de Camal Bou, que tan indignament estan cobrint-se de merda amb el seguinemt (seguiment?) tan parcial i vergonyós d'aquesta informació. Ja sé que la merda els arribava a les orelles, però a hores d'ara els tapa cap i tot, a curumull. Quina llàstima d'instal·lacions, i quina llàstima de grans periodistes i altres professionals en nòmina apartats de les funcions que haurien de fer (perquè saben fer-les). Malauradament les instal·lacions serveixen per rodar El picú, i els bons professionals són substituïts per una colla d'inútils que no són més que la voz de su amo!

Ja quasi he fet un minisirventés contra aquesta xusma. Però al que anàvem: com que solc nadar contra corrent, el sirventés és per a Baltasar Garzón, el jutge per antonomàsia. I no em pararé en brosses perquè haja posat el dit dins de l'ull al PP en pes, i especialment el valencià. Si n'hi ha responsables, a la garjola. Però és que n'estic fins els nassos de don Baltasar. N'estava quan anava a la llista electoral dels socialistes, n'estava quan anava contra els socialistes, n'estava quan li buscà les cosquerelles a Pinochet, i n'estic ara, que va contra qui va. Va de vedette. Sembla que només s'ocupe de casos que tinguen repercussió mediàtica. Per si fóra poc, fa un parell d'anys o tres vaig fer una aposta: algú em regalava un llibre de Garzón (Un mundo sin miedo) amb la condició que el llegira fins el final. Vaig guanyar l'aposta, en detriment de la meua salut mental. La persona en qüestió al·lucinava amb el llibre, de tant com li havia agradat. Jo també vaig al·lucinar. Vaig al·lucinar en comprovar fins a quin punt una persona pot arribar a ser egolatra, cretina, superbiosa i arrogant. Crec que un dels seus passatemps preferits deu ser declinar el pronom jo en llatí. Ego, me, mei, mihi, me. Vomitiu, el llibre. I el personatge. No el salva ni ser del Barça.

Ara mateix, mentre escric aquestes línies, ha aparegut a diversos mitjans que don Baltasar ha estat ingressat per una crisi d'ansietat. Que es recupere. I quan estiga recuperat, que es dedique a casos amb menys repercussió mediàtica. La seua salut li ho agrairà. Jo (i em consta que molta més gent) també.

Repetesc, perquè no hi haja dubtes: si algú te responsabilitats polítiques i econòmiques, al trullo, siga del partit que siga. I les vedettes, a ensenyar pit i cuixa als escenaris, allunyades de la vida judicial.

MICRÒNIQUES 7 / TESTIMONI

TESTIMONI

Avui he estat testimoni d’un succeït lamentable. Estiuege en una localitat costanera, i circulava amb el meu automòbil per l’avinguda que discorre paral·lela a la platja. De sobte, el vehicle que em precedia ha posat l’intermitent i ha començat a tombar a la dreta. Però en lloc d’ocupar l’aparcament, ha deixat el cotxe immobilitzat enmig del carril, una mica de gairó. Un home d’uns quaranta anys l’impel·lia a continuar endavant, perquè estava guardant el lloc. El conductor, per la seua banda, el comminava a enretirar-se, batent el braç de costat a costat. Després d’uns segons de discussió, el xofer ha accelerat amb l’embragatge premut, fent roncar el motor. Semblava un moviment purament intimidatori, però tot seguit ha alçat el peu esquerre del pedal i el cotxe s’ha posat en marxa, amb una sotregada violenta. El guardador de llocs ha anat a parar al damunt del capot, i de seguida s’ha posat a picar-lo amb els punys. El conductor ha baixat i entre els dos ha començat una baralla ben violenta. Els ocupants dels cotxes que tenia al darrere han tingut reaccions diverses: els uns han baixat a despartir; d’altres, només a tafanejar; uns darrers, han aprofitat que pel carril contrari no venia ningú i han esquivat l’embús. Jo, sincerament, no m’he pogut moure: he romàs prement fortament el volant, sense forces per prendre cap decisió.

Al poc hi ha aparegut un cotxe patrulla. La presència de l’autoritat ha apaivagat la brega. Els policies han manat als renyidors que els acompanyaren a la prefectura: l’un, al seient del darrere del cotxe patrulla; l’altre, amb el vehicle propi. Només ha quedat la via lliure, he tombat a la dreta i sense cap impediment he estacionat en l’espai objecte de la discussió, enfront mateix del meu pis llogat. Just en aquell moment ha passat un estol de gavines, fent el seu renec característic. Potser alguns consideraran aquestes bestioles uns animals entranyables. Jo no puc suportar uns pardalots tan carronyaires.

ROMANÇO LITERARI / 25

Com us deia ahir, s'acumulen les coses. Anem a dividir-les doncs per apartats.

a) Els amics Alberto López i Roberto Alegre m'envien des del Villar dos muntatges en Power-point que van fer amb motiu de la meua visita a l'IES La Serrania. Malauradament, per més que ho he intentat, no els he pogut penjar ara i ací, ni en el post ni en una finestra lateral. He fet el mateix de sempre, i no sé què passa que no funciona. Mea culpa. Però molt agraït. Promet que si algun dia acabe sortint-me'n tècnicament us en faré partíceps, perquè paguen la pena. Per cert, la mel i l'oli que em regalàreu estan d'allò més bo. Gràcies, una vegada més.

b) Tinc son. El motiu: ahir, dimarts i bon dia, em vaig gitar a les dos del matí, i ja n'he perdut el costum. Però el sarau s'ho valia. Vaig sopar (de dreta a esquerra, en taula circular) amb Víctor Labrado, Santi Vallés, Vicent Simbor, Carme Gregori, Àlan Greus, Lurdes Barberà, Toni Martínez, Josep Lozano i Magda Añón. N'he saltat un, voluntàriament: entre Simbor i Gregori hi havia el pare Josep Massot i Muntaner, la visita del qual era el motiu de la trobada. Un savi (ja ho sabíem) i personalment un encant. Com tots podreu suposar en veure el nom dels comensals, la xarrada girà bàsicament al voltant de la tauromàquia. I espere que la citació nominal no moleste ningú, però és d'aquelles coses que si no les contes rebentes.

c) Com que ja és oficial i públic, ho puc compartir amb tots vosaltres: seré jurat de la XVI Edició del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. Les bases estan acabades de publicar, i evidentment encara no he rebut cap original. Però a casa han començat a mira-me malament i a fugir-me. Espere que la cosa acabe bé.

d) A Rebomboris, la revista digital de l'IES Almussafes, han fet un post sobre la visita que hi vaig fer per parlar de Plagis, amb tags inclosos. Se'm fa estrany escoltar la meua pròpia veu, però les coses són com són.

e) Dissabte 21, a les 12 del matí, presentarem Plagis a la llibreria l'Esplai de l'Alcúdia (no sé l'adreça, però és la de Néstor i Lluïsa). La cosa serà més aviat informal, perquè no m'hi acompanyarà cap persona seriosa com les altres vegades, i a més Toni de l'Hostal ha confirmat la seua presència. No cal dir que esteu tots convidats.

f) La presentació de Plagis a Castelló de la Ribera (sense perdó) ha estat ajornada per motius de disponibilitat del local. En lloc del dia 28 de febrer, es farà el 7 de març a les 20 hores, als locals de la Societat Musical. Aquesta serà una mica més seriosa (o no) perquè m'hi acompanyarà Juli Alandes. També esteu convidats. Però no cal que vingueu a totes, que acabareu amb sobredosi.

I de moment és tot (us sembla poc?). Hi ha un parell de coses més rodant, però encara estan pendents de confirmació. Preferisc fer com les folklòriques, que diuen que parlar-ne dóna mal fario. Fins la setmana que ve, doncs.

DE FIL I COTÓ / 6

Canviem l'ordre. Com que el romanço literari aquesta setmana ha d'anar necessàriament ple i em falten unes fotos que vull posar-hi, ho deixem per demà i fem abans De fil i cotó. Don't get me wrong, una canço magnífica de Pretenders.



DON'T GET ME WRONG
IF I'M LOOKING KIND OF DAZZLED
I SEE NEON LIGHTS
WHENEVER YOU WALK BY

DON'T GET ME WRONG
IF YOU SAY "HELLO" AND I TAKE A RIDE
UPON A SEA WHERE THE MYSTIC MOON
IS PLAYING HAVOC WITH THE TIDE
DON'T GET ME WRONG

DON'T GET ME WRONG
IF I'M ACTING SO DISTRACTED
I'M THINKING ABOUT THE FIREWORKS
THAT GO OFF WHEN YOU SMILE

DON'T GET ME WRONG
IF I SPLIT LIKE LIGHT REFRACTED
I'M ONLY OFF TO WANDER
ACROSS A MOONLIT MILE

ONCE IN AWHILE
TWO PEOPLE MEET
SEEMINGLY FOR NO REASON
THEY JUST PASS ON THE STREET
SUDDENLY THUNDER, SHOWERS EVERYWHERE
WHO CAN EXPLAIN THE THUNDER AND RAIN
BUT THERE'S SOMETHING IN THE AIR

DON'T GET ME WRONG
IF I COME AND GO LIKE FASHION
I MIGHT BE GREAT TOMORROW
BUT HOPELESS YESTERDAY

DON'T GET ME WRONG
IF I FALL IN THE 'MODE OF PASSION'
IT MIGHT BE UNBELIEVABLE
BUT LET'S NOT SAY "SO LONG"
IT MIGHT JUST BE FANTASTIC
DON'T GET ME WRONG

EL TASTET 13 / JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Repetim amb Papasseit. Ho sent, però m'agrada tant... A més, aquest poema serveix per analitzar diferents propostes. Podreu trobar ací la peça musicada per Joan Manuel Serrat i per Xavier Ribalta, i recitada amb acompanyament musical per Ovidi Montllor. Al meu entendre, només l'Ovidi l'encerta. Serrat i Ribalta fan una música que no s'adiu en absolut al vitalisme i a l'optimisme que traspua el text. Però potser estiga jo equivocat. Podeu dir la vostra.

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clo
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

ON ESTÀ? / 25

La imatge de la setmana. Entre Toni de l'Hostal que m'ha picat i jo que necessite l'aire per fer brofegades... En definitiva, una cosa un tant peculiar, però recognoscible. Una taca de verd pistatxo enmig d'arbres. És a dir, més o menys com una cabra en un garatge. On està? I aquesta setmana, a més, què és? El premi, un exemplar de Femení singular. Recordeu que la resposta ha de ser per correu electrònic: no s'hi valen els comentaris.


La foto de la setmana passada una mica més convencional. Només ho encertaren els habituals, que voluntàriament renuncien al premi. Si algun dia el volen, només ho han de dir. Es tracta del llavador de El Villar, una preciositat de poble a la Serrania on tan bé em van tractar dilluns passat, quan vaig visitar el seu institut.

TROSSOS I MOSSOS / 6

Bé, ja ho sabeu, retalls d'ací i d'allà.

Comencem amb un post antic, del 2006. Quan Rosa Díez encara no havia engendrat el seu nou partit i encara era afiliada al PSOE, un correligionari li dedicava un escrit amb un títol bastant eloqüent: Compañera Rosa Díez, vete a la mierda. No té desperdici, tot i que no estic completament d'acord amb el que s'hi diu.

Ja el vaig linkar ahir, però crec que paga la pena d'insistir. L'article de Roberto Saviano a El País, Pidan perdón a Beppino Englaro, em sembla senzillament magistral.

I el vídeo de la setmana: Gallardón en un estat més que sospitós. Ja se sap: els problemes espenten al vi.

EL SIRVENTÉS 6 / A QUI NO VOLIA DEIXAR DESCANSAR ELUANA

Així de bonica era l'Eluana Englaro. Així de bonica ha volgut son pare, Beppino, que la recordàrem. No ha caigut en l'obscenitat de mostrar-nos-la com estava actualment, per despertar la nostra compassió i buscar adhesions a la causa.

Sé que avui toca sirventés. Sé que avui toca mostrar la ràbia i la ira. Podia haver fet un ars morendi, però no en sé, i a més hauria arribat uns dies tard. Podria haver escrit un plany, però la mort d'Eluana era allò que desitjaven els que més l'estimaven, i hauria esdevingut cançó. Per desgràcia també podria escriure el sirventés. Un sirventés contra tota la gent indecent que ha fet política i demagògia. Contra tota la gent impresentable que creu que la seua moral és l'única moral possible, i cauen així en la més gran de les immoralitats. En l'amoralitat, en diria jo més aviat. Contra tota la gent menyspreable que aprofita les seues poltrones del poder (del diví i de l'humà, que de tot n'hi ha) per per furtar la dignitat a qui, contràriament a ells, encara la conserven. Ni els esmentaré. Em fan tant de fàstic, i malauradement els esmente tantes vegades, que no en tinc ganes. Us remet a Pidan perdón a Beppino Englaro, el magnífic article que Roberto Saviano escriu a El País de dimarts.

Descansa en pau, Eluana Jolanda Giulia Englaro.

MICRÒNIQUES 6 / IDIOMES

IDIOMES

Baixa de l’avió. A l’autobús que l’ha ha de portar a la terminal tothom engega els telèfons. El més ràpid, un home amb un llibre de psicologia sota el braç, fa la primera trucada. Ya bajamos del avión –diu amb accent de la Pampa. A la sala d’equipatges, la gent copa l’espai al voltant de la cinta transportadora. Es posa en marxa, fent una sotregada que el sorprén. La jove que té davant per davant, bonica i rotunda, a l’estil de les maggiorate transalpines, s’acosta el portàtil a l’orella. Adesso racoglio la valigia. Al poc, arrossegant la maleta, s’adreça a la porta. Un home amb bombí i paraigua l’avança, fent grans camallades, mentre diu amb flegma britànica: I’m just crossing the gate. A la parada de taxis fa cua, darrere d’una senyoreta rossa i atractiva, vestida de manera elegant i amb una boina de gairó sobre el cap. Marca un número prefixat i parla amb dolçor gal·la: Je suis entrain d’attendre un taxi. Mira al davant i veu un plafó amb el reclam comercial d’una acadèmia d’idiomes. Pensa que, potser, com més llengües saps, més tòpic i banal pots arribar a ser.

DE FIL I COTÓ 6 / ESCLARECIDOS

Un altre tema que forma part de la banda sonora de Plagis. Sense voler, sembla que vaja alternant-los, una setmana sí i una altra no. En aquest cas es tracta d'Esclarecidos cantant la mítica Arponera, aquella cançó que sonava mentre Carles morrejava Annabel, per a desesperació de Sergio. Bé, això només per a qui haja llegit Plagis. Però no em direu que no és una cançó que incita a morrejar mentre es palpa el cul del / de la morrejada.

Un tant eclèctics, aquests Esclarecidos. Magnífica veu, la de Cristina Lliso, magnífics músics, el seu germà Nacho, Alfonso Pérez, Coyán Manzano i Suso Saiz. Però no acabaren mai de triomfar. Per a mi sí, és clar, i Arponera potser siga la més, però també hi ha Por amor al comercio, la instrumental No hay nadie como tu, o Él dormía en un fotomaton, entre d'altres. Us la deixe en format vídeo. Cristina està un tant psicodèlica (el pentinat, el vestit, la forma de ballar...) i ells un tant macarres, tots amb ulleres de sol. Però la cançó paga la pena, sens dubte.

ROMANÇO LITERARI 24 / SUECA, EL VILLAR I CRÍTICA A CARÀCTERS

S'acumulen les coses, i només he deixat un dia a la setmana per parlar de romanços literaris. Així que, anem per parts.

Fa dos divendres vaig estar a l'IES Joan Fuster, de Sueca. Ja n'he parlat, però ara tinc fotos (robades d'ací, on les podreu veure totes). A la que teniu a dalt de tot, em veureu doble. No és que tinga un germà bessó, sinó que Abel Guarinos, que va tindre l'amabilitat de vindre a presentar-me als alumnes de segon de batxillerat, es posà una careta amb la meua imatge per fer la seua performance particular. Agraït a Abel, a Voro Vendrell i Jeremies Barberà, i també als alumnes, que demostraren haver llegit Plagis amb interés, fent preguntes ben treballades (alguna compromesa inclosa).

Dilluns vaig visitar l'IES La Serrania, de El Villar. A dalt teniu també un tastet de dues fotos. Les imatges serveixen per constatar dues coses: que cada dia tinc menys cabell, i que em reberen amb una amabilitat corprenedora. M'hi vaig retrobar amb Begonya Mezquita, companya de falcultat a qui feia molts anys (potser disset?) que no veia. I això que hem anat rodant la garbera pels mateixos llocs (València, Terrassa...). També m'hi vaig trobar amb Alícia Monzó, professora dels alumnes de tercer d'ESO i de segon de Batxillerat que havien traballat Femení singular. Una vegada més, em vaig quedar amb la boca oberta de la feinada que havien fet: power points, representacions de contes, relats escrits ad hoc seguint les característiques del recull... Fins i tot un cartell de benvinguda, penjat a l'entrada del centre, i que podeu veure a la segona foto. Quan tinga els materials confeccionats pels alumnes, els penjaré. Paguen la pena. Gràcies a Begonya, a Alícia, però sobretot als alumnes. La vostra calidesa i el respecte amb qué assistíreu a les xarrades paguen de sobres el viatge. Us porte en el cor.

Per una altra banda, al número 46 de la revista Caràcters apareix una nova crítica de Plagis. Em limite a transcriure-la íntegrament.

Vides creuades, ocells de pas.

Urbà Lozano
Plagis
Edicions Bromera, Alzira 2008
200 pàgs.

Una telefonada de la regidora de cultura d'un poble català avisa Carles Llorenç que ha guanyat un premi literari. Res d'estrany doncs, fins ací: en un país on ja fa temps que hi ha més premis que escriptors -i on ara mateix és probable que n'hi haja més també que lectors- guanyar un premi forma part de la quotidianitat més banal. La cosa canvia, però, si tenim en compte que Llorenç no s'havia presentat al premi en qüestió -bé, o potser la cosa continua sense canviar gaire- i si resulta que el supopsat conte que hauria enviat és, en realitat, el plagi d'un relat d'un dels patriarques de les lletres catalanes contemporànies. A tot això cal afegir, a més, l'aparició d'una antiga coneguda de Llorenç esquarterada al seu domicili, on s'han trobar documents relacionats amb tots dos.

Aquest és el plantejament argumental de Plagis, una novel·la divertida i àgil, amb una prosa eficaç que, sota l'aparença d'un doble misteri que cal resoldre, s'atreveix amb solvència amb temes tan delicats com les relacions humanes o el desnivell entre els somnis construïts durant la joventut i la realitat de l'època adulta. Relacions entre pares i fills i relacions de parella, solituds, frustracions, itineraris vitals que s'assemblen poc o gens a les previsions inicials. Tractats, però, amb un estil que busca deliberadament fugir del drama, i que fa servir l'humor com a element distanciador. Amb una estructura que és, sens dubte, un dels punts forts de l'obra: una mena de joc de vides creuades, de personatges aparentment allunyats els uns dels altres, però que van desvetllant a poc a poc punts de contacte, que es van entrellaçant fins a tancar una gran xarxa; amb connexions de tots els tipus: des de les més anecdòtiques, sense transcendència per a la trama principal i que no depassen el joc amb el lector, fins aquelles que esdevenen -més prompte o més tard- essencials per al desenvolupament de la història. Una fragmentació, de fet, que s'estén a altres aspectes de l'obra, com les diferents variants dialectals del català que s'hi usen -justificades pel context de l'acció en llocs diversos com València, Terrassa i Mallorca, principalment- o respecte dels gèneres narratius que s'hi barregen: conte breu, guió cinematogràfic, novel·la...

La voluntat explícita de donar un to humorístic a la novel·la és present, sobretot, en la veu d'un narrador sentenciós, càustic i sorneguer. Però també, per exemple, en aspectes com les intervencions -especialment les inicials- dels membres de la policia, retratats amb un cert aire charlotesc. També semblen tenir aquesta intenció les abundants repeticions del text: l'ús que es fa de determinades frases o expressions que apareixen moltes vegades i de manera idèntica -literal- en boca de personatges distints. L'abús d'aquestes repeticions, però, és un dels aspectes més qüestionables de l'obra, des del nostre punt de vista. La reiteració excessiva d'un recurs que, a partir d'un determinat moment passa de ser un apunt estilístic enginyós i divertit a esdevenir un llast. L'ull del lector mínimament entrenat, de fet, quan ja en porta unes quantes, les evita.
En alguns moments, la novel·la de Lozano ens ha fet recordar Ferran Torrent; i no tant per la part de la trama que pot remetre a la novel·la de lladres i serenos -que també- com per la manera de narrar. La desimboltura i l'agilitat de la prosa, la naturalitat dels diàlegs, l'amenitat del conjunt, en difinitiva, ben poc habituals a casa nostra. De fet, hi ha un determinat tipus de novel·la que fins ara semblava que no era possible, o que no tocava, o que no érem capaços de fer, amb Torrent com a una de les poques excepcions. Un tipus de novel·la com la de Lozano, en definitiva: ben construïda, que pot arribar a un públic ampli, que entreté i diverteix -que això, sense cap dubte, també és literatura- i que al mateix temps permet una segona lectura plena de referències variades, d'intertextualitat i de reflexions sobre temes diversos.

Pere Calonge

EL TASTET 15 / MIQUEL COSTA I LLOBERA

Aquesta setmana El pi de Formentor. Deixe clar que com a poesia (sense negar-li la qualitat) no és d'allò que més m'atrau. Però Maria del Mar Bonet, amb la seua veu, en fa una cançó senzillament espectacular. I en aquesta versió, acompanyada de la Coral Universitària de les Illes Balears, el resultat és apoteòsic. Un consell: poseu el volum tan alt com pugueu.



EL PI DE FORMENTOR

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera reial.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida!, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.

ON ESTÀ? / 24

La foto de la setmana. Ja sabeu les condicions. Envieu un correu-e a l'adreça que trobareu a la dreta i el guanyador rebrà un exemplar de Femení singular. Crec que és complicadet per a qui no ho haja vist mai, i fàcil per a qui ho veja sovint. Avise que no està a la comarca de la Ribera. Si Fra Gabla l'encerta, ja no sabré què posar per despistar-lo. És una màquina! Tot i que escriu comentaris per despistar, després, per via interna, sempre dóna la resposta correcta. Hi deu haver trampa. Ja me la contarà. On està?

La imatge de la setmana passada era bastant fàcil. Es tracta del monestir de la Murta, a Alzira. Us deixe la imatge sense manipular. Han encertat moltes persones, la majoria d'elles (voluntàriament) fora de concurs. Però justament el primer a contestar entrava al bombo. És Francesc Gascó, a qui li lliuraré personalment l'exemplar de Femení singular dissabte 21, a la presentació de Plagis a la llibreria l'Esplai de l'Alcúdia.

TROSSOS I MOSSOS 5

Comencem la ració de troballes pels blocs (i altres indrets) de la setmana.

En primer lloc, Un elefant al menjador, dels Apunts diaris de Marta Insa, sobre la dificultat de viure en una societat que ens és aliena. En llegir el títol m'havia espantat, pensant que Emili s'havia engreixat molt en poc de temps. Però de la lectura es dedueix una altra cosa ben diferent: un pensament profund expressat amb una ironia esmoladíssima.

Aquest apunt de Vent d Cabylia m'ha fet pensar en els intricats viatges que poden fer els llibres, entre d'altres algun meu i tot. Qui fóra llibre!

També donem la benvinguda a un nou mitjà electrònic: Pica'm. Té bona pinta. Molt bona. El seguirem.

A Twitter / chbeauvoir, Carles Cortés ens proposa una cosa interessant: un relat en temps real. Ara només el podreu llegir ja en temps diferit, però no deixa de ser engrescador. Si hi torna, avisaré amb temps.

I per acabar, el vídeo divertit de la setmana. Com que (per desgràcia) ja comença l'activitat fallera amb presentacions i altres galindaines (si és que deixen de donar la tabarra en tot l'any), recordem un vídeo antic però que em fa riure cada vegada que el veig. Us deixe amb el tío Masclet.

EL SIRVENTÉS 5 / DIARIO LEVANTE

Anit vaig començar a escriure un post. Com que avui és dissabte, ja podreu imaginar que es tracta del sirventés. Però estava molt cansat i vaig decidir guardar-lo com a esborrany i continuar-lo avui. En canvi, per error, el vaig penjar, a mitges com estava. Només hi havia un llistat amb presentacions, entrevistes, crítiques, visites, ressenyes, i pàgines web. És el mateix que teniu a sota, amb alguna afixió. I ara va l'explicació de la falla que us dec des de fa unes setze hores.

Des del 10 de setembre, quan es posà a la venda Plagis, se n'ha parlat bastant. Per sort. La veritat és que ho agraesc, però també he de confessar que és cansat. No negaré que faig els bolos de gust, però a més de tot això he de treballar, i és un plus de feina que acaba esgotant-te. En canvi, no li he negat cap entrevista, ni cap visita, ni cap presentació a ningú. A ningú. No podia. Amb els meus dos primers llibres em cridaren d'alguns mitjans d'aquells que se'n diuen minoritaris, i em posava d'allò més content. Darrerament m'han cridat de tots els llocs que teniu a sota (i demane perdó de bestreta si en falta cap), en quasi tots els casos per parlar de Plagis, encara que en alguns el tema central era Femení singular i, fins i tot en un cas concret, aquest mateix bloc. Només un cretí hauria estat capaç de negar uns minuts del seu temps, tenint en compte els antecedents. Com que estic cansat, faig l'entrevista amb El País, però a Ràdio Pixarroglets (que no existeix) no em ve de gust anar. Hi he anat, i de gust, tant de gust com anava fa tres o quatre anys. Però si us fixeu, al llistat de mitjans de comunicació, hi ha una absència significativa. Significativa almenys per a mi. Es tracta del diari Levante.

Qui haja llegit Plagis sabrà que conté diversos homenatges. El dels escriptors intertextualitzats és del que més s'ha parlat. Però també hi ha homenatges a ciutats. A Carlet, on vaig estudiar el batxillerat i on vaig fet la PSS. A Alzira, perquè és la capital de la meua comarca i hi he passat moltes hores, a l'EOI, al Pavelló Fontana Mogort, al cinema Reyno... A Terrassa, ciutat que em va acollir durant vuit anys... És un reconeixement a llocs on he passat molt de temps, i que sent meus. I també hi ha un homenatge a un periòdic.

Vaig ser corresponsal del Levante a Alginet durant deu anys. Ininterrompudament, de les notícies d'esport, i periòdicament també de la informació general. És per això que, quan en la trama de la novel·la havia de fer que Carles Llorenç, el protagonista, fóra corresponsal d'un periòdic, no vaig dubtar a posar el nom del Levante, pensant que era també el meu diari. Certament, des que hi col·laborava ha passat bastant de temps, i a la redacció queda poca gent d'aquella època. Però tant se val: el Levante apareix a Plagis. Però Plagis no apareix al Levante. No existeix. Ni una entrevista. Ni una crítica. Ni una ressenya. Res. Per no mentir, en l'edició de la Ribera van eixir dos breus (brevíssims, valga la redundància). El primer, per anunciar la presentació d'Alginet, on es deia que jo era "un escritor de Algemesí". El segon, per anunciar la presentació d'Almussafes, on es deia que yo era "el autor de l'Alcúdia". No van massa desencaminats. Si continuen citant pobles de la Ribera que comencen per Al-, un dia o un altre ho encertaran, perquè jo sóc d'Alginet.

No vull dir que per haver sigut corresponsal o per citar el nom del periòdic estiguen obligats a res: cadascú a sa casa fa el que vol. Per la meua part, eternament agraït al Levante. Si abans he dit que no he negat mai res a ningú, tampoc mai no he mendicat res a ningú. Ací estic, per al que faça falta.

PRESENTACIONS

• Alginet
• Terrassa
• Almussafes
• (Pendents: llibreria l’Esplai de l’Alcúdia, dissabte 21 de febrer; Castelló de la Ribera, dissabte 28 de febrer)

ENTREVISTES

• Radio Nacional de España
• Cadena SER (per partida doble; a Ràdio Valencia i a Ràdio Alzira)
• Ràdio l’Om de Picassent
• Televisió de la Universitat Politécnica de Valencia
• Diari El País (robapàgines híbrid d’entrevista / crítica, a cura de Juli Capilla)
• Telecullera
• Gandia TV (programa Magadia)
• COM ràdio
• Ràdio 9 (programa El jardí de les delícies)
• Canal 9 (programa Encontres)
• Pàgina 26
  
• Ràdio Alaquàs

CRÍTIQUES

• Revista l’Illa, a cura de Pep Lozano (que no és parent meu).
• Setmanari El Punt, a cura de Margarida C. Sanz.
• Diari Mediterráneo, a cura de Vicent Usó.
• Blog La vida diferida, a cura d’Emili Morant.
• Revista Caràcters, a cura de Pere Calonge.
  

RESSENYES

• Arte i Letras, suplement del diari Informaciones d’Alacant
• Vilaweb (diverses vegades; una d’elles com a llibre recomanat de la setmana)
• Pàgina 26
• Revista de l’Associació d’Editors del País Valencia
• Suplement de Cultura del Diari de Balears
• Diari El País (edició de València i edició de Catalunya)
  
• Setmanari El Punt
• Diario Las Provincias!!!!!!!
• Diari de Terrassa
  

VISITES

• Facultat de Filología de la Universitat de Valencia (alumnes de l’assignatura de Narrativa Catalana Actual de la profesora Pura Santacreu).
• Fira del Llibre de Gandia.
  
• IES Hort de Feliu d’Alginet.
• IES Clara CAmpoamor d'Alaquàs
  
• IES Joan Fuster de Sueca.
• Club de lectura de l’IES Almussafes.
• Pendents: IES La Serrania de Villar del Arzobispo, dilluns 9 de febrer; Club de Lectura del Casal Jaume I de l’Alcúdia, dijous 28 de maig; IES La Nucia, en data per determinar.
  

BLOCS I PÀGINES WEB

• Tirant al cap
• Bromera de lletres
• Planet Bloc
• Recursos del cátala
• Apunts diaris
• Les lletres ballen
• Vent de Cabylia
• Vista parcial
• Rebomboris
• La vida diferida

MICRÒNIQUES 5 / TRÀNSIT

TRÀNSIT

La medicina canònica l’havia desnonat. Buscà confort en la pseudociència: no li interessaven els tractaments pal·liatius. El curandero era un vell càlid, investit d’una afabilitat aliena als asèptics doctors. Segons el remeier, el diagnòstic facultatiu havia estat encertat: càncer. Però no el tractament, basat en la radioteràpia i en la inoculació de compostos farmacològics. El sanador era partidari de solucions estrictament naturals, i li oferia una previsió entusiasta: si hi posava fe, podrien extirpar el mal de soca-rel. Remarcà amb vehemència això de la fe, com a premissa fonamental.

La prescripció fou simple: deixar la medicació i posar-se una creïlla a la butxaca. L’hi hauria de portar sempre, on anara, perquè el tubèrcul absorbira la dolència. Al poc notà com el cos esdevenia lleuger, gràcil, fins i tot. Passà una setmana, un mes, una estació –la tardor, tan balsàmica després de l’ofec d’un estiu xafogós. Tenia la sensació que havia alienat un mal invencible. Se sentí immortal. Es va convertir en el més ferm defensor del curandero, en el més entusiasta participant d’uns conclaves on es practicaven ritus que poc abans hauria catalogat de sectaris. En canvi, arribà l’hivern, tan traïdor per a organismes desvalguts. Tornà a patir alifacs, manifestats amb un ímpetu punyent, com mai no els havia sofert. Allitat de nou, al límit de la resistència humana, demanà el consol dels sedants. El toc-toc líquid del comptagotes esdevingué un diapasó contumaç que pautava un temps a punt d’exhaurir-se, i alhora una cadència caritativa que alleujava l’impasse cap a l’ineludible.

Faltà al desembre. La mort el va trobar colgat al matalap, sebollit en vida. Els taüters entraren a la cambra per encetar el macabre ritual. Els sorprengué una olor acre i penetrant, inusual en cadàvers recents. Quan començaren a amortallar-lo comprovaren que la ferum provenia dels regalims de podridura d’una creïlla garrotada a la mà sinistra. El difunt l’havia premuda amb virulència, amb una fe ardent, en l’instant exactament fatídic. El gest, instintiu, desesperat, pretenia inútilment jugar-se als daus una vida que se li havia esmunyit molt abans.

DE FIL I COTÓ 5 / ELTON JOHN

Una cançó d'un artista que m'agrada molt. Elton John. M'encanta la seua música, tot i que el seu caràcter no m'acabe de fer el pes. Potser siga perquè jo sóc un iconoclasta i ell un mitòman. Potser siga pel seu barroquisme tan coent per vestir. Però la qualitat de les seues composicions fa que li ho passe per alt, fins i tot el fet d'admirar malaltissament una dona tan absolutament prescindible com la molla de lady Di.
La canço que us propose és Daniel, una de les millors per a mi. Està dedicada a un criat espanyol que va morir mentre anava a fer una comanda d'Elton. S'ha insinuat que potser fóra alguna cosa més que un treballador, però a mi, sincerament me la bufa. El que està ben clar és que se l'estimava, i aquest sentiment queda reflectit en la composició.
El primer vídeo és, diguem-ne, una interpretació convencional, i en el segon, que trobareu a sota de la lletra, és una versió amb Mark Knopfler i Eric Clapton. Entre un vídeo i l'altre teniu la lletra en anglés, i al final de tot la traducció al català (dolenta una vegada més; torna a ser meua).



Daniel is travelling tonight on a plane
I can see the red tail lights heading for Spain
Oh and I can see Daniel waving goodbye
God it looks like Daniel, must be the clouds in my eyes

They say Spain is pretty though I've never been
Well Daniel says it's the best place that he's ever seen
Oh and he should know, he's been there enough
Lord I miss Daniel, oh I miss him so much

Daniel my brother you are older than me
Do you still feel the pain of the scars that won't heal
Your eyes have died but you see more than I
Daniel you're a star in the face of the sky

Daniel is travelling tonight on a plane
I can see the red tail lights heading for Spain
Oh and I can see Daniel waving goodbye
God it looks like Daniel, must be the clouds in my eyes
Oh God it looks like Daniel, must be the clouds in my eyes




Daniel està viatjant aquesta nit amb un avió / Puc veure la filera de llums roges cap a Espanya / Oh, puc veure Daniel fent un adéu /Déu s'assembla a Daniel, deuen ser els núvols als meus ulls / Diuen que Espanya és molt bonica, encara que jo mai no hi he estat / Bé, Daniel diu que és el millor lloc que ha vist mai / Oh, i ell ho ha de saber, ha estat allà bastant de temps / Senyor, trobe a faltar Daniel. Oh! el trobe a faltar tant! / Daniel, germà, tu ets més gran que jo / Encara sents el dolor de les cicatrius que no es guariran? / Els teus ulls han mort, però veus més que no jo / Daniel, tu ets una estrella a la cara del cel / Daniel està viatjant tota la nit en un avió / Puc veure la filera de llums roges cap a Espanya / Oh, puc veure Daniel fent un adéu / Déu s'assembla a Daniel, deuen ser els núvols als meus ulls.

ROMANÇO LITERARI 23 / VESPRADA AL CLARITA

Ja us he parlat que dimecres passat vaig visitar l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs (per a mi també el Clarita, d'ara endavant, si m'ho permeteu). Et criden d'un lloc per fer una xarradeta perquè han llegit una obra teua (en aquest cas, Femení singular), i esperes el que sols trobar normalment: gent amable, molt amable, que et pregunta qüestions que han despertat la seua curiositat, i et donen la seua opinió del llibre. Normalment solen ser benevolents, perquè qui no ha gaudit amb la lectura senzillament no diu res. O sí, però sempre amb educació. La veritat és que la visita al Clarita va ser una passada. Més que amabilitat puc parlar de calidesa, i veure professors (i exprofessors), alumnes, pares, mares, i en general tota la gent de la comunitat educativa feia molt de goig.

Mitjançant diversos correu-e m'han arribat els materials que han confeccionat, i avui mateix m'ha arribat un CD amb coses inèdites encara. La veritat és que estic aclaparat, i molt agraït. Només puc donar-vos les gràcies. Vas a un lloc on et fa la sensació que ho han alçat tot en peu per acollir-te, i encara agraeixen la teua presència com si tu els feres un favor. El favor és vostre, sens dubte. M'heu guanyat, per golejada, però amb la vostra tàctica generosíssima és impossible intentar ni tan sols l'empat. Guanyareu tothom que hi vaja, i el fareu vostre per sempre més.

Us deixe els materials, perquè pogueu gaudir-ne. Els muntatges salten a la vista. Els vídeos, també fantàstics. Al primer hi ha quatre performances de contes de Femení singular. Semblen guionitzats pel Woody Allen de la primera època, per allò de fer parlar els actors directament a la càmara, sense interposicions. En el segon, s'ha reconstruït escrupolosament l'itinerari que fa la protagonista del conte Iniciàtica pels carrers de València. El tercer és un muntatge del conte Viciosa. Malauradament, per problemes tècnics (crec que el post pesa massa) no el puc penjar, però el podeu veure al bloc del departament de llengües del Clara Campoamor, on també hi ha fotografies de l'acte. Els tres vídeos tenen estils diferents, però els tres són genials i amb una característica comuna: el magnífic gust per la banda sonora. Només lamente que un dels arxius no el puc obrir, i ara mateix no recorde el que conté. Tant se val. Amb el que us presente us en podeu fer una idea, de la feinada que han fet.

Una vegada més, gràcies. Us porte en el cor.

EL TASTET 14 / MARC GRANELL

La setmana passada vam tindre un tastet un tant enigmàtic. El poema era d'Agustí Bartra. Sísif, porta per títol. I el cantant que l'interpreta és el Miquel Pujadó.

Aquesta setmana anem directes al gra. Un poema de Marc Granell: Madinat-At-Turab. És el nom àrab de València, i em sembla una peça paradigmàtica d'aquest sentiment d'amor-odi que molts sentim per la ciutat, tan nostra i tan aliena, tan amant i tan esquerpa. Tot això amarat amb la saviesa lírica de Marc, és clar. La podeu escoltar musicada, en veu de Rafa Xambó, punxant ací.

Estesa sota el sol despietat del migdia
enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya
ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries
amagades sota el fum del foc de l’artifici.
Ciutat de serps i rates coentes i terribles,
per tu passeja lliure la ignomínia més fonda
i rep la traïció homenatge cada dia
dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.
Has venut la memòria com qui ven taronges
per un plat de llentilles podrides que et foraden
el ventre a poc a poc com metralla fins a obrir-te
soterranis de fel on pul•lulen les panteres.
En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime
i per això t’odie amb el fàstic més roent,
tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d’horror.

ON ESTÀ? 23

Com que la setmana passada ho endevinaren de seguida, avui he complicat una mica la imatge: més menuda i més difuminada. La mida ja sé que no és problema, però almenys us done feina. El premi, el de les darreres setmanes: un exemplar de Femení singular. On està?

El guanyador de la foto de la setmana passada, en temps record (32 minuts des que la vaig penjar!) és Francesc Gascó. Era un detall de la torre de Racef, que està a Almussafes. Per cert, que m'hi acostaré aquesta setmana, a retrobar-me amb els meus companys de l'institut. A sota us deixe la foto completa, perquè constateu que no he fet trampa.

TROSSOS I MOSSOS 4

Amb el vostre permís avui dedicaré el Trossos i mossos a compendiar diferents enllaços que fan referència als (nombrosos) bolos que he fet els últims dies. D'alguns d'ells (de les visites als instituts i clubs de lectura) en parlaré més dimecres, al Romanço literari.

En primer lloc, podeu veure el vídeo del programa Encontres de Punt dos. Ricardo Bellveser em va convidar a parlar de blocs amb el psiquiatra Paco Traver i el fotògraf Mikel Ponce. El programa comença amb una (interessant) entrevista amb Carlos Flores Jubería sobre presidents americans i cinema, però si sou desficiosos i voleu anar directament a la tertúlia sobre blocs, comença al minut 19:50.

Ja he parlat també de la visita al club de lectura de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs, per xarrar sobre Femení singular. Avui us pose l'enllaç al bloc Tota pedra fa paret, del departament de llengües, on trobareu materials diversos (fotos de l'acte, vídeos, fotomuntatges, relats escenificats...) confeccionats pels alumnes. Impressionant, la feinada i el resultat final.

Divendres vaig visitar l'IES Joan Fuster de Sueca per parlar de Plagis. M'acompanyaren l'amic Abel Guarinos i els professors del centre (i també amics) Voro Vendrell i Jeremies Barberà. Punxant ací podreu trobar fotos de l'acte.

A pàgina 26 trobareu una entrevista feta per Enric Gil. Parlem de coses serioses, amb alguna desbarrada per fer-ho una mica divertit i engrescador.

I acabarem amb una notícia editorial. La plataforma Edi.cat, formada per Cossetània, Angle i Bromera, llançaran a partir d'avui mateix els primers llibres electrònics en català. I Bromera ha triat Plagis perquè forme part d'aquesta experiència pionera. La veritat és que entrar en la selecció conjuntament amb Francesc Bodí, Josep Ballester, Johnatan Lethem i Edgar Allan Poe, fa una mica de vergonya i tot. Però, què hi farem! Esperem que l'experiència vaja bé.