Un altre tema que forma part de la banda sonora de Plagis. Sense voler, sembla que vaja alternant-los, una setmana sí i una altra no. En aquest cas es tracta d'Esclarecidos cantant la mítica Arponera, aquella cançó que sonava mentre Carles morrejava Annabel, per a desesperació de Sergio. Bé, això només per a qui haja llegit Plagis. Però no em direu que no és una cançó que incita a morrejar mentre es palpa el cul del / de la morrejada.
Un tant eclèctics, aquests Esclarecidos. Magnífica veu, la de Cristina Lliso, magnífics músics, el seu germà Nacho, Alfonso Pérez, Coyán Manzano i Suso Saiz. Però no acabaren mai de triomfar. Per a mi sí, és clar, i Arponera potser siga la més, però també hi ha Por amor al comercio, la instrumental No hay nadie como tu, o Él dormía en un fotomaton, entre d'altres. Us la deixe en format vídeo. Cristina està un tant psicodèlica (el pentinat, el vestit, la forma de ballar...) i ells un tant macarres, tots amb ulleres de sol. Però la cançó paga la pena, sens dubte.
Jèssica Roca sobre els «Escrits sobre música d’un literat melòman»
-
«Aquelles grans tendes de lona posades amb tauletes per prendre un got de
llimó gelat, els carrets de xàmbits i polos, les paraetes de torró i
caramels, ...
Fa 12 hores
Entrades
2 comentaris:
No m'agraden, però la lletra me resulta un puntet autobiogràfica...
Estàs enyoradisa fa temps, comtesa. De tota manera, si perseveres acabaran agradant-te, els Esclarecidos.
Publica un comentari a l'entrada