dimecres, 11 de febrer de 2009

ROMANÇO LITERARI 24 / SUECA, EL VILLAR I CRÍTICA A CARÀCTERS





S'acumulen les coses, i només he deixat un dia a la setmana per parlar de romanços literaris. Així que, anem per parts.

Fa dos divendres vaig estar a l'IES Joan Fuster, de Sueca. Ja n'he parlat, però ara tinc fotos (robades d'ací, on les podreu veure totes). A la que teniu a dalt de tot, em veureu doble. No és que tinga un germà bessó, sinó que Abel Guarinos, que va tindre l'amabilitat de vindre a presentar-me als alumnes de segon de batxillerat, es posà una careta amb la meua imatge per fer la seua performance particular. Agraït a Abel, a Voro Vendrell i Jeremies Barberà, i també als alumnes, que demostraren haver llegit Plagis amb interés, fent preguntes ben treballades (alguna compromesa inclosa).

Dilluns vaig visitar l'IES La Serrania, de El Villar. A dalt teniu també un tastet de dues fotos. Les imatges serveixen per constatar dues coses: que cada dia tinc menys cabell, i que em reberen amb una amabilitat corprenedora. M'hi vaig retrobar amb Begonya Mezquita, companya de falcultat a qui feia molts anys (potser disset?) que no veia. I això que hem anat rodant la garbera pels mateixos llocs (València, Terrassa...). També m'hi vaig trobar amb Alícia Monzó, professora dels alumnes de tercer d'ESO i de segon de Batxillerat que havien traballat Femení singular. Una vegada més, em vaig quedar amb la boca oberta de la feinada que havien fet: power points, representacions de contes, relats escrits ad hoc seguint les característiques del recull... Fins i tot un cartell de benvinguda, penjat a l'entrada del centre, i que podeu veure a la segona foto. Quan tinga els materials confeccionats pels alumnes, els penjaré. Paguen la pena. Gràcies a Begonya, a Alícia, però sobretot als alumnes. La vostra calidesa i el respecte amb qué assistíreu a les xarrades paguen de sobres el viatge. Us porte en el cor.

Per una altra banda, al número 46 de la revista Caràcters apareix una nova crítica de Plagis. Em limite a transcriure-la íntegrament.

Vides creuades, ocells de pas.

Urbà Lozano
Plagis
Edicions Bromera, Alzira 2008
200 pàgs.

Una telefonada de la regidora de cultura d'un poble català avisa Carles Llorenç que ha guanyat un premi literari. Res d'estrany doncs, fins ací: en un país on ja fa temps que hi ha més premis que escriptors -i on ara mateix és probable que n'hi haja més també que lectors- guanyar un premi forma part de la quotidianitat més banal. La cosa canvia, però, si tenim en compte que Llorenç no s'havia presentat al premi en qüestió -bé, o potser la cosa continua sense canviar gaire- i si resulta que el supopsat conte que hauria enviat és, en realitat, el plagi d'un relat d'un dels patriarques de les lletres catalanes contemporànies. A tot això cal afegir, a més, l'aparició d'una antiga coneguda de Llorenç esquarterada al seu domicili, on s'han trobar documents relacionats amb tots dos.

Aquest és el plantejament argumental de Plagis, una novel·la divertida i àgil, amb una prosa eficaç que, sota l'aparença d'un doble misteri que cal resoldre, s'atreveix amb solvència amb temes tan delicats com les relacions humanes o el desnivell entre els somnis construïts durant la joventut i la realitat de l'època adulta. Relacions entre pares i fills i relacions de parella, solituds, frustracions, itineraris vitals que s'assemblen poc o gens a les previsions inicials. Tractats, però, amb un estil que busca deliberadament fugir del drama, i que fa servir l'humor com a element distanciador. Amb una estructura que és, sens dubte, un dels punts forts de l'obra: una mena de joc de vides creuades, de personatges aparentment allunyats els uns dels altres, però que van desvetllant a poc a poc punts de contacte, que es van entrellaçant fins a tancar una gran xarxa; amb connexions de tots els tipus: des de les més anecdòtiques, sense transcendència per a la trama principal i que no depassen el joc amb el lector, fins aquelles que esdevenen -més prompte o més tard- essencials per al desenvolupament de la història. Una fragmentació, de fet, que s'estén a altres aspectes de l'obra, com les diferents variants dialectals del català que s'hi usen -justificades pel context de l'acció en llocs diversos com València, Terrassa i Mallorca, principalment- o respecte dels gèneres narratius que s'hi barregen: conte breu, guió cinematogràfic, novel·la...

La voluntat explícita de donar un to humorístic a la novel·la és present, sobretot, en la veu d'un narrador sentenciós, càustic i sorneguer. Però també, per exemple, en aspectes com les intervencions -especialment les inicials- dels membres de la policia, retratats amb un cert aire charlotesc. També semblen tenir aquesta intenció les abundants repeticions del text: l'ús que es fa de determinades frases o expressions que apareixen moltes vegades i de manera idèntica -literal- en boca de personatges distints. L'abús d'aquestes repeticions, però, és un dels aspectes més qüestionables de l'obra, des del nostre punt de vista. La reiteració excessiva d'un recurs que, a partir d'un determinat moment passa de ser un apunt estilístic enginyós i divertit a esdevenir un llast. L'ull del lector mínimament entrenat, de fet, quan ja en porta unes quantes, les evita.
En alguns moments, la novel·la de Lozano ens ha fet recordar Ferran Torrent; i no tant per la part de la trama que pot remetre a la novel·la de lladres i serenos -que també- com per la manera de narrar. La desimboltura i l'agilitat de la prosa, la naturalitat dels diàlegs, l'amenitat del conjunt, en difinitiva, ben poc habituals a casa nostra. De fet, hi ha un determinat tipus de novel·la que fins ara semblava que no era possible, o que no tocava, o que no érem capaços de fer, amb Torrent com a una de les poques excepcions. Un tipus de novel·la com la de Lozano, en definitiva: ben construïda, que pot arribar a un públic ampli, que entreté i diverteix -que això, sense cap dubte, també és literatura- i que al mateix temps permet una segona lectura plena de referències variades, d'intertextualitat i de reflexions sobre temes diversos.

Pere Calonge