dijous, 26 de febrer de 2009

MICRÒNIQUES 8 / PRESTIGI

PRESTIGI

Feia estona que el mirava des del tamboret on estava asseguda. A primera hora de reüll; després, de manera indissimulada i seductora. Estava acostumat. Era un tipus que solia agradar a les dones. Ella era també una bona garsa. La minifaldilla, molt més amunt del genoll, deixava veure quasi per complet unes cuixes rotundes i ben fetes. Xiuxiuejava amb l'amiga, i després les dues reien. Reien molt. I el miraven molt.
Quan la col·lega va abandonar el taulell i s'encaminà a l'eixida mentre li adreçava una mirada còmplice que semblava més aviat una convidada, es disposà a atacar. S'hi adreçà a cosa feta. Assajà un somriure interessant, franc però no excessiu, per no trencar el seu aspecte d'home dur.

- Hola. T'has quedat sola?

Ella va fer una ganyota de sorpresa.

- Que si t'has quedat sola, princesa. Puc fer-te companyia.

La cara passà de la sorpresa a la perplexitat, i ell començà a perdre la seguretat que havia tingut fins en aquell moment.

- Que si no et molesta, em quedaré ací amb tu, per xarrar una mica.

- Oye, no sabes hablar en castellano?

Girà cap en cua i se n'anà. De camí cap a casa pensà que les feines importants s'han de fer amb eines de prestigi. La fidelitat lingüística li havia ocasionat més d'un episodi com aquell. Ja al llit, tot sol, evocà el canó de tia que se li havia escapat. S'abandonà a l'onanisme. La palla, en valencià. Naturalment.