MICRÒNIQUES 5 / TRÀNSIT

TRÀNSIT

La medicina canònica l’havia desnonat. Buscà confort en la pseudociència: no li interessaven els tractaments pal·liatius. El curandero era un vell càlid, investit d’una afabilitat aliena als asèptics doctors. Segons el remeier, el diagnòstic facultatiu havia estat encertat: càncer. Però no el tractament, basat en la radioteràpia i en la inoculació de compostos farmacològics. El sanador era partidari de solucions estrictament naturals, i li oferia una previsió entusiasta: si hi posava fe, podrien extirpar el mal de soca-rel. Remarcà amb vehemència això de la fe, com a premissa fonamental.

La prescripció fou simple: deixar la medicació i posar-se una creïlla a la butxaca. L’hi hauria de portar sempre, on anara, perquè el tubèrcul absorbira la dolència. Al poc notà com el cos esdevenia lleuger, gràcil, fins i tot. Passà una setmana, un mes, una estació –la tardor, tan balsàmica després de l’ofec d’un estiu xafogós. Tenia la sensació que havia alienat un mal invencible. Se sentí immortal. Es va convertir en el més ferm defensor del curandero, en el més entusiasta participant d’uns conclaves on es practicaven ritus que poc abans hauria catalogat de sectaris. En canvi, arribà l’hivern, tan traïdor per a organismes desvalguts. Tornà a patir alifacs, manifestats amb un ímpetu punyent, com mai no els havia sofert. Allitat de nou, al límit de la resistència humana, demanà el consol dels sedants. El toc-toc líquid del comptagotes esdevingué un diapasó contumaç que pautava un temps a punt d’exhaurir-se, i alhora una cadència caritativa que alleujava l’impasse cap a l’ineludible.

Faltà al desembre. La mort el va trobar colgat al matalap, sebollit en vida. Els taüters entraren a la cambra per encetar el macabre ritual. Els sorprengué una olor acre i penetrant, inusual en cadàvers recents. Quan començaren a amortallar-lo comprovaren que la ferum provenia dels regalims de podridura d’una creïlla garrotada a la mà sinistra. El difunt l’havia premuda amb virulència, amb una fe ardent, en l’instant exactament fatídic. El gest, instintiu, desesperat, pretenia inútilment jugar-se als daus una vida que se li havia esmunyit molt abans.