divendres, 20 de febrer del 2009

EL SIRVENTÉS 7 / BALTASAR GARZÓN

Què us diré? Sembla que el sirventés d'avui està cantat. No? Però com que sempre m'agrada portar la contrària no anirà contra Camps, ni contra Serafín Castellano, ni contra el Bigotes, ni contraFabra, ni contra ningú d'aquests. Se'l mereixen, és clar. I també se'l mereixen els seus adlàters de Camal Bou, que tan indignament estan cobrint-se de merda amb el seguinemt (seguiment?) tan parcial i vergonyós d'aquesta informació. Ja sé que la merda els arribava a les orelles, però a hores d'ara els tapa cap i tot, a curumull. Quina llàstima d'instal·lacions, i quina llàstima de grans periodistes i altres professionals en nòmina apartats de les funcions que haurien de fer (perquè saben fer-les). Malauradament les instal·lacions serveixen per rodar El picú, i els bons professionals són substituïts per una colla d'inútils que no són més que la voz de su amo!

Ja quasi he fet un minisirventés contra aquesta xusma. Però al que anàvem: com que solc nadar contra corrent, el sirventés és per a Baltasar Garzón, el jutge per antonomàsia. I no em pararé en brosses perquè haja posat el dit dins de l'ull al PP en pes, i especialment el valencià. Si n'hi ha responsables, a la garjola. Però és que n'estic fins els nassos de don Baltasar. N'estava quan anava a la llista electoral dels socialistes, n'estava quan anava contra els socialistes, n'estava quan li buscà les cosquerelles a Pinochet, i n'estic ara, que va contra qui va. Va de vedette. Sembla que només s'ocupe de casos que tinguen repercussió mediàtica. Per si fóra poc, fa un parell d'anys o tres vaig fer una aposta: algú em regalava un llibre de Garzón (Un mundo sin miedo) amb la condició que el llegira fins el final. Vaig guanyar l'aposta, en detriment de la meua salut mental. La persona en qüestió al·lucinava amb el llibre, de tant com li havia agradat. Jo també vaig al·lucinar. Vaig al·lucinar en comprovar fins a quin punt una persona pot arribar a ser egolatra, cretina, superbiosa i arrogant. Crec que un dels seus passatemps preferits deu ser declinar el pronom jo en llatí. Ego, me, mei, mihi, me. Vomitiu, el llibre. I el personatge. No el salva ni ser del Barça.

Ara mateix, mentre escric aquestes línies, ha aparegut a diversos mitjans que don Baltasar ha estat ingressat per una crisi d'ansietat. Que es recupere. I quan estiga recuperat, que es dedique a casos amb menys repercussió mediàtica. La seua salut li ho agrairà. Jo (i em consta que molta més gent) també.

Repetesc, perquè no hi haja dubtes: si algú te responsabilitats polítiques i econòmiques, al trullo, siga del partit que siga. I les vedettes, a ensenyar pit i cuixa als escenaris, allunyades de la vida judicial.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, no t'has "cebat" amb Fabra perquè no vols, que motius n'hi a ha a senalles.
Totalment d'acord amb tot el que dius de don Baltasar.

Canviant de tema, volia comentar-te que he contribuït a "escampar el teu nom" com a veu narrativa valenciana emergent ja que li vaig regalar PLAGIS a un amic que tinc a Girona i hui he rebut un mail en el qual em diu que ha gaudit molt amb la lectura i que ha deixat el llibre a una companya de treball. T'hauré de cobrar minuta pels serveis de representant!!
Una pregunta: has llegit alguna cosa de la, diríem, nova "fornada" d'escriptors en llengua catalana: els Melcior Comes, Montse Banega, Marc Pallarés, Roc Casagran...
Si has llegit alguna cosa d'ells no t'importa dir quina t'ha agradat més?

ginjol ha dit...

Anem per parts:
a) Evidentment que si no em "cebe" amb el Fabra (i alguns altres) és perquè no vull.
b) Gràcies per promoure Plagis. A Girona! A la ratlla de França! La minuta dóna-la per cobrada.
c)De la fornada que em dius he llegit molr poc (pràcticament res; només una obra col·lectiva amb participació de Melcior Comes). Els apunte, però tinc poc de temps i últimament estic llegint "clàssics imprescindibles" que encara tinc pendents.