EL SIRVENTÉS 7 / BALTASAR GARZÓN

Què us diré? Sembla que el sirventés d'avui està cantat. No? Però com que sempre m'agrada portar la contrària no anirà contra Camps, ni contra Serafín Castellano, ni contra el Bigotes, ni contraFabra, ni contra ningú d'aquests. Se'l mereixen, és clar. I també se'l mereixen els seus adlàters de Camal Bou, que tan indignament estan cobrint-se de merda amb el seguinemt (seguiment?) tan parcial i vergonyós d'aquesta informació. Ja sé que la merda els arribava a les orelles, però a hores d'ara els tapa cap i tot, a curumull. Quina llàstima d'instal·lacions, i quina llàstima de grans periodistes i altres professionals en nòmina apartats de les funcions que haurien de fer (perquè saben fer-les). Malauradament les instal·lacions serveixen per rodar El picú, i els bons professionals són substituïts per una colla d'inútils que no són més que la voz de su amo!

Ja quasi he fet un minisirventés contra aquesta xusma. Però al que anàvem: com que solc nadar contra corrent, el sirventés és per a Baltasar Garzón, el jutge per antonomàsia. I no em pararé en brosses perquè haja posat el dit dins de l'ull al PP en pes, i especialment el valencià. Si n'hi ha responsables, a la garjola. Però és que n'estic fins els nassos de don Baltasar. N'estava quan anava a la llista electoral dels socialistes, n'estava quan anava contra els socialistes, n'estava quan li buscà les cosquerelles a Pinochet, i n'estic ara, que va contra qui va. Va de vedette. Sembla que només s'ocupe de casos que tinguen repercussió mediàtica. Per si fóra poc, fa un parell d'anys o tres vaig fer una aposta: algú em regalava un llibre de Garzón (Un mundo sin miedo) amb la condició que el llegira fins el final. Vaig guanyar l'aposta, en detriment de la meua salut mental. La persona en qüestió al·lucinava amb el llibre, de tant com li havia agradat. Jo també vaig al·lucinar. Vaig al·lucinar en comprovar fins a quin punt una persona pot arribar a ser egolatra, cretina, superbiosa i arrogant. Crec que un dels seus passatemps preferits deu ser declinar el pronom jo en llatí. Ego, me, mei, mihi, me. Vomitiu, el llibre. I el personatge. No el salva ni ser del Barça.

Ara mateix, mentre escric aquestes línies, ha aparegut a diversos mitjans que don Baltasar ha estat ingressat per una crisi d'ansietat. Que es recupere. I quan estiga recuperat, que es dedique a casos amb menys repercussió mediàtica. La seua salut li ho agrairà. Jo (i em consta que molta més gent) també.

Repetesc, perquè no hi haja dubtes: si algú te responsabilitats polítiques i econòmiques, al trullo, siga del partit que siga. I les vedettes, a ensenyar pit i cuixa als escenaris, allunyades de la vida judicial.