DISCURS DE VICENT BORRÀS A LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

L'amic Vicent Borràs ha tingut l'amabilitat de facilitar-me el discurs escrit per presentar Plagis, el passat divendres. Com que crec que és interessantíssim (i no només perquè parle bé de l'obra), el penge amb el seu permís. Només faig de mitjancer telemàtic: està exactament com me l'ha tramés.

PRESENTACIÓ PLAGIS D’URBÀ LOZANO
(Alginet, 26 de setembre de 2008)

Bona nit, autoritats, amics i amigues:
“Hi ha un lloc inconcret en la persona, a mig camí entre la memòria i l’oblit, on dormen i sobreviuen, on moren i ressusciten les “coses” que conformen tot allò que un dia vam ser. Com passa amb tantes altres realitats, sabem de l’existència d’aquest lloc, tot just quan l’hem perdut, quan ja no hi podem tornar. (...) La lectura (...) ha resultat ser un apassionant exercici d’aproximació a aquell territori on sempre voldríem tornar (o, vist des d’ara, el país d’on mai no haguérem volgut eixir) i ara ja és un impossible. I només la literatura, la bona literatura, aquella que s’escriu al 50 % entre el cap i el cor, ens hi pot portar.” Dic açò perquè, si no li va bé del tot al llibre que hui presentem, Plagis d’Urbà Lozano, tampoc no li va mal i, sobretot, perquè m’agrada com sona i perquè —i aquesta és la raó fonamental— més o menys així vaig començar una altra presentació d’un altre llibre d’un altre autor en un altre lloc i que les lleis de la rapinyaria literària m’aconsellen de no revelar. El plagi és un vell aliat de la literatura i de la cultura en general. Ja ho sabem, però convé que ho recordem: plagiar és sumar; llegir i afegir; corregir, augmentar, matisar. En aquest sentit, Josep Pla encertava de ple quan disparava amb contundència: “La cultura és un plagi sistemàtic.” I justificava els seus possibles plagis dient: “Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? (...) “Sàpiga, doncs, el llegidor, que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes...” Així, doncs, plagiant-me a mi mateix i amb el suport explícit de Josep Pla i implícit de Joan Fuster, he volgut centrar d’entrada el tema-títol de la novel·la de l’amic Urbà Lozano —si em permet que l’anomene “amic” perquè, tot i que encara no hem tingut massa relacions, tot indica que per raons laborals estem condemnats a tenir-ne, però sobretot perquè després d’haver llegir la seua novel·la, em fa la impressió que som vells coneguts.
De fet, algunes importants concomitàncies m’aproximen a Urbà Lozano i que, justament a vosaltres, no us descobriré res de nou ressenyant-vos-les. Nascut a Alginet l’any 1967, és llicenciat en filologia catalana i professor d’ensenyament secundari, la qual cosa significa que, com jo, es guanya la vida intentant sobreviure entre aules i corredors plens d’adolescents que, quan se’ls parla de llengua, la imatge que el ve a la ment no és exactament la mateixa que a nosaltres i per als quals la literatura ja no rima ni tan sols amb confitura. Així mateix, deduïsc de la lectura dels seus llibres que, a més d’un humor semblant, compartim lectures i referències musicals i d’altra mena. L’any 2005 Urbà Lozano es donava a conéixer dins el nostre panorama literari amb La màquina ronca i el seu tremp narratiu es refermava amb l’aplec de narracions agrupades sota el títol Femení singular que havia guanyat el Premi Vila de Teulada de 2006. En aquest recull Urbà mostra les seues habilitats literàries capaces d’arrodonir i programar l’impacte efectiu que els relats curts per gènere requereixen, alhora que crea una interessantíssima i variada galeria de personatges d’on, ben segur, anirà pouant futures peces narratives. L’any passat guanyava el Premi de Narrativa Ciutat de València amb Plagis, el llibre que hui presentem.
I ara ja va sent hora que apunte alguna cosa de la novel·la que ens ha reunit, sense ànim ni de fer crítica literària ni de xafar a ningú l’argument i la intriga que, per dret propi, a cada lector li toca de descobrir. El primer que vull dir d’entrada és que Plagis no és una novel·la fàcil en cap sentit, tret d’un que és el que la fa gran. M’explique. Plagis no és fàcil d’escriure (després n’apuntarem alguns dels trets estilístics que justifiquen la meua afirmació). Plagis no és una novel·la fàcil d’etiquetar (perquè, què és?, una novel·la policíaca?, no, tot i que hi ha morts i policies; un relat històric? no!!! però hi ha escenaris temporals del nostre passat recent; una novel·la eròtica? tampoc, encara que hi ha molt nyigui-nyogui, és a dir el soroll que fa el llit quan hi coincideixen dues persones i passa allò que sol passar, ja m’enteneu). Quin tipus de novel·la és, doncs, Plagis? Doncs, no ho sé i supose que Urbà tampoc. Plagis tampoc no és una novel·la fàcil de comprendre en tota la seua dimensió i requereix algunes relectures. Plagis tampoc és fàcil de presentar i ja ho haureu comprovat amb tot el que porte dit i, sobretot amb tot el que no he dit. Ara bé, Plagis, i això la fa gran —ja ho he dit— justament per tot el que he assenyalat ara mateix, és una novel·la de fàcil lectura. I això és difícil de fer. No sé si m’explique. Una novel·la difícil per a l’autor, però fàcil per al lector. Les coses aparentment senzilles (una bella i simple línia melòdica –Yesterday, la Muixeranga o un aire de Bach-, una plana diàfana de Josep Pla) són quan les mires des de l’altre cantó —el de l’autor— complicadíssimes. Com un tapís quan l’observem a l’inrevés.
Per la nostra part, per la meua, sí que puc fer aproximacions: Plagis és una novel·la intel·ligent, ben feta amb els ingredients justos i les dosis calculades. Però, per damunt de tot, de Plagis jo em quede amb l’humor que destil·la per tots els racons. Humor sa, d’aquell que és capaç d’arrancar-te un mal de queixal o una mala enrònia del cap. Jo, amb aquesta novel·la, he rigut molt, i no m’estic referint només —que també— a una lleu insinuació de somriure, sinó sobretot a riallades fortes, sonores i inevitables. Sóc dels qui pensa que una novel·la sense humor —perdoneu-me la comparació— és com una paella sense sal. Què seria, per exemple, del Tirant sense els episodis còmics de la vida cortesana? I l’humor de Plagis és un humor fi i intel·ligent, sobretot perquè majoritàriament és de base lingüística (com quasi tot en aquesta novel·la). Allò que diuen els personatges i el que diu el narrador del que diuen i fan els personatges serà el component sobre el qual descansa la comicitat. I és per a mi aquest to desimbolt del narrador allò més atractiu de la novel·la. La veu que ens narra la història esdevé una mena de comentarista de les accions i les diccions dels personatges, en fa glosses i digressions, s’adreça al lector com a un vell conegut i el va guiant per l’entramat que li va parant a cada moment. I en aquesta xarxa laberíntica, la llengua i l’element de base lingüística tornen a ser protagonistes perquè la novel·la d’Urbà és un continu joc textual, un text farcit de referències i cites textuals que justifiquen amb escreix el títol de l’obra. I ara, aprofite per fer una crida i un advertiment: si bé Plagis és un relat que s’adreça al públic general, els seus lectors models caldrà buscar-los entre els professors de llengua o, si més no, entre aquells preocupats i iniciats en la reflexió lingüística. Així les coses, el joc lingüístic, el metallenguatge irònic, la simbòlica representació de la varietat dialectal de la nostra llengua, tot això són elements que fan de Plagis una novel·la amb continus aclucaments d’ull a aquests lectors models. Amb llatinismes inclosos.
Una última reflexió que vull fer sobre els materials lingüístics emprats l’he encetada abans i ara l’acabe. Abans he assenyalat que, tot i que és una novel·la de fàcil lectura, al darrere hi ha un treball lingüístic complex i això es fa palés en tots i cadascun dels nivells d’anàlisi lingüística. El més evident, però, és el sintàctic. Així per exemple (i només és un dels molts exemples que podríem posar) a l’inici de la pàgina 183 aquest simpàtic narrador comença una oració pel subjecte: “La Txell Coromines...” que troba el final a les últimes línies de la pàgina següent, la 184: “era, en realitat, un canó de tia.” És a dir, una unitat sintàctica completa de 55 línies i escaig on el lector en cap moment no perd el fil del discurs. I això no és gens fàcil d’escriure i que a més siga de fàcil lectura.
Per anar acabant cal que apunte, només alguna idea sobre altres aspectes de la novel·la, sense descobrir —us ho havia promés— l’argument i les intrigues —que les hi ha— de Plagis. El plaer de descobrir tot això correspon a cadascú en la intimitat de la lectura. Urbà Lozano, a més de ser un hàbil manipulador de la llengua com ja he comentat més amunt, és un magnífic estrateg que va dipositant ara un parany, ara una mina amagada darrere un reclam innocent, tot per atrapar el lector incaut en una invisible teranyina de relacions entre personatges i lligada amb una malla de casualitats i causalitats. Especialment del primer, perquè Plagis és una novel·la amb un trama farcida de coincidències. I Urbà ho sap i no s’està de declarar-ho ja siga en boca d’un personatge o del mateix narrador xerraire. I en aquesta complicada teranyina que com una hàbil aranya ens va estenent, l’autor no es para en despeses i gastarà pólvora de rei. Vull dir si cal que aparega un cadàver esquarterat en sis trossos o molt de catacrac o de nyigui-nyogui o les vergonyes ocultes dels premis literaris no es pararà per això. I parlant de casualitats, de pólvora de rei i d’altres martingales de què fa ús Urbà Lozano, la localització espacial de la novel·la tampoc no és gratuïta del tot. Molta Ribera del Xúquer (Carlet, Alzira i Alginet i Algemesí de raspalló); València ciutat i els caus nocturns de fa uns quants anys (aquell territori de què parlava a l’inici); i també hi ha l’illa de Mallorca i Terrassa.
I ara vaig posant ja punt i final amb un parell de comentaris que funcionen com a cloenda i que són, com no?, completament plagiats d’altres presentacions en què he participat. I si foren sentits i sincers quan van ser utilitzats per primera vegada no ho són menys ara, però si tire mà de l’arxiu de cites de què dispose ho faig sobretot per tal d’arrodonir l’inici i homenatjar el llibre d’Urbà.
Al cap i a la fi, Plagis és una novel·la i el que hi ha al darrere, com en qualsevol altra novel·la, és un enfilall de paraules. Totes són als diccionaris. Escriure és combinar-les, una darrere de l’altra. Hi ha infinitud de possibles maneres de disposar-les. De l’elecció, de la tria, de les paraules escollides i, sobretot, de les no escollides, de la combinació última d’aquest material tan sensible, de tot això dependrà el producte final. Això és l’estil. Aquest és el treball diari de l’escriptor.
Ara ja només em queda encoratjar-vos a la lectura, amb la satisfacció i la seguretat que no us decebrà, que, de ben segur, serà un d’aquells llibres que recordareu i que us deixarà un sabor de boca ben especial. A mi amb total sinceritat us he de confessar que me l’ha deixat i per això estic ara ací, parlar-vos-en. Perquè, si bé és cert que aquesta tasca de presentar llibres que he fet en ocasions, ja comença a cansar-me, també ho és que, quan el llibre paga la pena, i ara n’és el cas, es fa ben a gust. I, si no és massa pretensiós de la meua part, abans d’acabar desitjaria demanar-vos que féreu el que jo he fet: llegiu-lo i, si us agrada (que de ben segur serà així), recomaneu-lo com ara estic fent jo. El sistema del boca-orella sovint funciona en la promoció dels llibres, perquè ens refiem més ¾i fem bé¾ d’amics i coneguts lectors que no de crítics, perquè mai sabem a quina obscura raó obeeix la seua ressenya, ja siga en un sentit o en un altre, i ni tan sols tenim la seguretat que s’hagen llegit el llibre que ens estan afusellant o recomanant. La nostra literatura no va tan sobrada de bons llibres i, quan de tant en tant n’ix un, com ara aquest d’Urbà Lozano, seria una llàstima que fórem tan provincians com semblem i passara desapercebut entre l’allau de novetats editorials i fóra silenciat per ridícules enveges de capelletes, per la ceguesa d’alguns o per absurds complexos, més propis de culturetes de campanar, que només interessen els qui cauen dins l’escassa ombra que projecta la torre del temps.
Ara només em resta agrair a Urbà Lozano el regal magnífic que ens ha fet amb la seua novel·la, a Bromera i a l’Ajuntament d’Alginet per haver-me confiat el plaer d’apadrinar aquesta novel·la i a tots vosaltres la vostra presència i atenció.
Moltes gràcies.

ON ESTÀ? / 5

Bé, ja veig que no em feu comentaris a aquest apartat (zero comentaris a l'anterior, tot un rècord), però jo vaig a la meua. La foto de la setmana passada és de la Plaça Vella de Terrassa, on Carles manté dues converses a Plagis (una amb la Txell i l'altra amb Vicent). S'hi veu la façana de l'església, i era fàcil. Però...

Abandone una mica les localitzacions geogràfiques de la novel·la, a veure si us engresca més. La foto d'avui és simplement d'un dels pobles més bonics que mai no he vist. És preciós vist des de la muntanya cap a la mar, o des de la mar cap a la muntanya, com en la imatge. Ja sé que és tòpic i facilet, però fins i tot així tinc dubtes que algú en faça cap comentari. On està?

RAPSÒDIES I RENILLS / 2

Continuem amb l'apartat encetat diumenge passat. Avuí, la part positiva de l'assumpte recau en Albert Dasí, que publicava aquest mail obert al Vilaweb. Homèrics, herois i virreis, porta per títol. Després de llegir-lo m'ha arribat per correu electrònic tres o quatre vegades. És a dir, que la cosa rutla, el que vol dir que no només jo l'he trobat interessant. Per desgràcia, versa una vegada més sobre les grans ocurrències dels nostres dirigents de la Conselleria d'Educació.

El renill no és d'aquesta setmana, sinó de l'anterior, però el recuperem per traïdor i estrident. Va al càrrec (i a la consciència) del senyor Toni Durà, director de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Gandia. El podeu veure a la pàgina de Pau Alabajos, amb rèplica inclosa. Al Pau, que li donen una guitarra i un micro (si pot ser també a Gandia). Al Durà, que li posen un boç, per favor.

PLAGIS AMB UN SOL RADIANT

El dia havia eixit plovent, però a l'hora de la presentació no queia ni una gota. És més, jo diria que hi havia un sol radiant. I això que eren les vuit de la vesprada, i a poqueta nit el sol ja no pega de ple. Però jo el veia radiant. La presentació de Plagis va ser un èxit. Almenys per a mi, i al cap i a la fi crec que la meua opinió compta. Pujar a la tarima i veure el saló ple em va emocionar. Gent del poble de tota la vida; companys de feina, d'enguany (sóc nou) i també de l'any passat (encara se'n recorden); gent que havia fet molts quilòmetres. D'Algemesí, d'Alzira, de Sueca, de Benimodo, de Carlet, del Marquesat, de Carcaixent, de Benifaió, d'Almussafes, de Catarroja, de l'Alcúdia, de València... De Montcada! Només entrar a la Casa de la Cultura m'havien collit i, assegut en una cadira i de mala manera, comencí a signar llibre. Jo veia que entrava molta gent, però capbussat en la feina no sabia que tanta. La culpa és de Ximo Roca, que fou el primer a demanar-me la signatura. Refia-te'n, dels artistes.
Ja dalt de la tarima començaren els parlaments. Maria Company, la regidora de Cultura, havia fet els deures, i presentà Joan Carles Girbés, Vicent Borràs i a mi mateix, amb una breu biobibliografia inclosa. Eficient, sens dubte, la regidora (Ui! Això em sembla que és una frase de Plagis!). Després, Joan Carles va iniciar els parlaments literaris contant algunes anècdotes del jurat del Premi Constantí Llombart i, com té per costum, parlant bé de l'obra. Home, un no espera que en la presentació d'un llibre el representant de l'editorial en parle malament, però se li notava (li ho he notat sempre que n'hem parlat) que ho feia sincerament, i no (només) per vendre exemplars. Després, Vicent Borràs va fer un discurs impecable, fruit d'una lectura (d'unes lectures i relectures, més aviat) que jo titllaria de meticulosa. Precís però sense desvetllar l'argument de l'obra. I també sincer, com vaig dir ja in situ. La veritat és que en sentir un discurs tan laudatori m'hauria d'haver entrat vergonya, i m'hauria d'haver enrojolat. Però, com diu ma mare, la meua vergonya era verda i se la menjà un burro, i com que a més tinc les galtes rogenques de natural, ni una cosa ni l'altra. Després em tocava a mi. Bé, qui em coneix ja ho sap. Vaig dir el que volia, com sempre, fent ús de la ironia i de l'humor. Crec que no em vaig fer massa pesat. I la cloenda, a càrrec de l'alcalde, Enrique Girona, que posà la nota protocolària i d'orgull local. Em sembla bé que ho fera. De fet, jo també vaig agranar cap a casa en escollir els fragments per exemplificar les intertextualitats, triant-ne un d'Àlan Greus i un altre de Josep Lozano.
En definitiva, satisfacció absoluta. Bé, gairebé absoluta, perquè fallaren dues cosetes. La primera, que després de la presentació vaig haver de signar bastants exemplars, i quan vaig eixir a la picadeta no m'havien deixat ni una oliva. Gent de la cultura i tot el que volgueu, però tiren gola avall tot el que els posen al davant. I l'altra errada: no tinc ni una sola foto de l'acte. Imperdonable. Confiava que algú en faria i podria encapçalar aquest post amb una imatge. Però no és possible. Què hi farem!

PLAGIS MULLATS

Ho sent, però avui toca. L'apunt A la punta de la llengua, que sol aparéixer divendres i que ja tinc preparat, el penjaré demà, o diumenge. Però avuí presentem Plagis a Alginet. És la primera presentació, i al meu poble. Ací plou. Això pot retraure la gent, però també va bé perquè, cas que hi haja poca concurrència, sempre és una bona excusa. Els incondicionals (la claca) hi seran, i la resta, qui vinga benvingut. Així que ja ho sabeu, a les vuit de la vesprada, a la Casa de Cultura d'Alginet. M'acompanyaran dalt de la tarima Maria Company, regidora de Cultura, Joan Carles Girbés, director de publicacions de Bromera, i Vicent Borràs, escriptor, que farà de mestre de cerimònies. A qui vinga, agraït, i a qui no vinga, disculpat. Ja us contaré com ha anat, si pot ser amb foto inclosa.

SONET DE GERARD VERGÉS

Per mig de Jesús M. Tibau, tan afeccionat als jocs i a les cadenes literàries, m'assabente que Emigdi Subirats proposa una campanya per penjar fragments de l'obra de Gerard Vegés. Ací va la meua aportació: un sonet de ritme eclèctic (canònic fins a l'exageració el primer quartet; caòtiques les tres estrofes següents) i significació irònica.

BRUCELLA MELITENSIS

A Luigi da Porto, que, durant les curtes pauses de la batalla d'Agnadelo, el 1509, escrivia sonets

Astre apagat la més fulgent estrella,
torre enrunada la que fou més alta,
a la gentil marquesa de Morella
se li ha marcit la rosa de la galta.

Per causa de la llet d'alguna ovella
la galana marquesa està malalta.
El germen metzinós es diu Brucella;
les febres que pateix, febres de Malta.

Malaltia veient tan espantosa,
misses ordena el bisbe de Tortosa
i a Roma fa el marquès pelegrinatge.

Però som a l'any mil. Mai no sabràs
que la culpa no fou de Satanàs,
sinó d'un tendre i exquisit formatge.

ROMANÇO LITERARI 4 / REVISIONISME (ANTI)FUSTERIÀ

De tots els gèneres literaris, crec que a hores d'ara, el més malmés en l'àmbit del català és l'assaig. Va de caiguda, la literatura d'idees. Tret de comptadíssimes excepcions, el perfil és molt baix, i a més l'endogàmia és pràctica no ja habitual, sinó viciosa. Els assaigs en català parlen de la llengua, de la cultura, com a molt del territori, i de poques coses més, sempre circumscrites a un abast geopolític molt reduït. L'assaig, en principi, és una obra en prosa que aborda d'una manera no especialitzada problemes diversos. I és ací, en la diversitat, on falla. Pràcticament no hi ha estudis que abracen una temàtica d'interés general i d'abast universal. Ho explica molt bé, al meu entendre, Tobies Grimaltos, al post que porta per títol Una llengua autorreferencial, del seu bloc Vista parcial. Us en transcric un fragment:

Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Per si faltava poc, en vista d'un panorama tan negre, alguns es dediquen a reinterpretar l'obra de qui, sense cap mena de dubte, és el millor assagista valencià. Parle, és clar, de Joan Fuster. I fixeu-vos-hi bé: he dit reinterpretar, i no pas analitzar, ni revisar, ni res semblant.

És evident que, amb el pas dels anys, algunes idees (sobretot les més conjunturals) queden obsoletes. Podem posar com a exemple Karl Marx, tan blasmat a hores d'ara. Però ja poden blasmar-lo i rebatre'l, que els seus axiomes bàsics (i més generals) són encara avui el pal de paller de totes les teories econòmiques, per més liberals i reaccionàries que siguen. Amb Fuster passa una mica el mateix. Trobe que és normal que els antogonistes ideològics intenten desmuntar les teories fusterianes. De moment, no li han fet ni cosquerelles. El que resulta més sorprenent és que la tasca de sapa més nociva es faça des de dintre, per part d'alguns que es declaren fusterians fins al moll de l'ós. Són els professionals del on Fuster va dir tal, el que en realitat volia dir era tal altra cosa. Feina inútil, a més de caïnita, perquè fou el propi suecà el que es va reescriure. A qui s'endinsa en la seua obra, no li és difícil trobar replantejaments, matisos d'alguna idea expressada anteriorment. I aquests matisos són més evidents encara si llegiu, com estic fent, la (monumental) Correspondència dirigida per Antoni Furió i publicada per 3 i 4. Són nou volums que no es poden (jo no puc) llegir de tirada, que s'han de pair a poc a poc. En el cos a cos amb els seus interlocutors epistolar, vessa idees que, per qüestions òbvies, no explicitava en les publicacions adreçades al públic en general.

Fa molts anys (devia ser l'any 90 o 91) vaig poder observar ja una d'aquestes reinterpretacions a què tan afeccionats són alguns. Vingué a la Universitat de València el professor Badia i Margarit per presentar un opuscle sobre l'estàndard català. Fets els actes protocol·laris, i com que jo era membre de la Junta de Facultat (a més d'escodrinyador de mena), ens vam quedar en petit comité Fuster, Badia, tres o quatre professors i uns pocs estudiants. En la conversa, un dels professors (a hores d'ara emèrit) íntentà explicar (en presència seua!) per què Fuster era partidari de l'estàndard monocèntric. La cosa va anar més o menys així:

- És que com que Joan escriu preferentment per al públic del Principat, el que vol dir és que l'estàndard monocèntric...

I fins ací arribà, perquè Fuster el va tallar:

- Joan vol dir el que ha dit, i no sigues manifasser.

Fa uns mesos, el seu paisà Manuel Baixauli, deia en una entrevista que Fuster havia obert els llums, que sense ell encara estaríem a les fosques. Em sembla una metàfora molt ben trobada, per explicar la importància i el caràcter iniciàtic de l'obra dels suecà, sense la qual, n'estic convençut, no haguérem superat mai el regionalisme folklorista més ranci i carrincló. Però el que és realment lamentable és que, amb els llums encesos, alguns continuen ventant-se hòsties contra tot el que els posen al davant. Per manifassers. I per ineptes.

PRESENTACIÓ DE PLAGIS A ALGINET

Hem entrat en la setmana decisiva i crec que ja toca fer la invitació formal. Supose que com a autor podré convidar-vos personalment a la presentació de Plagis al meu poble, tot i que també de part d'Edicions Bromera i l'Ajuntament d'Alginet, com veieu als anagrames de la tarja que reproduesc. No cal que la imprimiu i la porteu (sempre hi ha algun despistat). Per si no podeu llegir la lletra tan menuda, la cosa serà divendres 26 de setembre a la Casa de Cultura d'Alginet (carrer de l'Arquebisbe Sanchis núm. 26), i m'acompanyaran en les intervencions Joan Carles Girbes, director de publicacions de Bromera, i Vicent Borràs, escriptor i company en tasques docents.
Si us ve de gust, us passeu i xarrem una mica. Ja us informaré de com ha anat la cosa en entregues posteriors.

ON ESTÀ? / 4

Bé, ja sabeu les regles del joc. Una foto d'una plaça, amb una església al fons, en visió nocturna... Només us diré, com a pista, que forma part del triangle geogràfic en què es mouen els personatges de Plagis. I, com la setmana passada, en aquesta plaça també hi ha dos personatges que mantenen una conversa (en realitat són dues converses; una entre Carles i Txell i una altra entre Carles i Vicent).

Pel que fa a la foto de la setmana passada, efectivament, com deia satsuma en el seu comentari, és la plaça de la Constitució de Sóller, i és cert que els granissats de les terrasses que s'hi observen són boníssims. El poble és preciós, la plaça preciosa, i des d'allà mateix podeu enfilar el carrer de la Lluna, un carrer amb un encant especial. Espere poder anar-hi ben aviat.

RAPSÒDIES I RENILLS / 1

Encetem un apartat nou que actualitzaré cada diumenge (si puc). Es tracta de Rapsòdies i renills, en què us posaré els posts més destacats que haja trobat a la blogosfera durant la setmana anterior, un de positiu i un de negatiu. Potser algun dia en pose més d'un, però ja veurem.

Aquesta setmana, la rapsòdia ens arriba de la mà de Manel Rodríguez Castelló, que al bloc dels Amics de Joan Valls fa una anàlisi molt encertada (i amb una ironia molt càustica, com sol ser habitual en l'autor) sobre l'actuació del nostre Conseller d'Educació, forense de professió. El forense, justament, és el títol del post. Llegiu-lo, no té desperdici.

El renill és de l'inclassificable Luis Maria Ansón. A Tirant al cap es reprodueixen unes paraules que el personatge en qüestió (crec que no arriba a persona) s'espolsa al suplement cultural (sic) d'El Mundo:

"Si un niño pide agua en castellano, en la mayoría de los colegios catalanes se le deja sin respuesta y sediento."

Crec que l'aclariment és innecessari, però jo, que he treballat molts anys a molts col·legis de Catalunya, us puc dir que això és simplement mentida. I també us puc dir que tinc la sospita que a Madrid, als subnormals irrecuperables els posen una perruca i els fan presidents del jurat de Miss España. Com que el certamen en qüestió em sembla una exhibició indecent i obscena de ramaderia humana, crec que és el lloc adequat per a aquesta mena de borregots, però que els deixen dirigir diaris durant molts anys i col·laborar en suplements de cultura (sic) em sembla excessiu.

Gentola!

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 3 / LLENGÜES MINORITZADES

Avuí, la punta està lligada, per simbolitzar que parlem de llengües minoritzades.

Ja fa molts anys, quan comencí a treballar a l'ensenyament a Catalunya, em vaig trobar un fenòmen que a València era encara incipient. Era l'època que començaven a arribar magribins a terres valencianes, però a Catalunya, i concretament a Terrassa, la població provinent del nord d'Àfrica era ja bastant nombrosa. Em va sorprendre molt, quan em donaren els llistats d'alumnes, veure'ls plens de Souleimans, Hassans, Mohameds, Fatimes, Hasibes i Jamiles. N'hi havia a grapats, i no paraven d'arribar-ne. En la meua innocència de novençà, pensava que tots parlaven l'àrab, i molts d'ells el francés. Així doncs, pretenia fer servir d'intèrprets els que portaven més temps ací, i quan em responien que no em podien ajudar perquè no parlaven àrab (ells mateixos o els nouvinguts) no m'ho acabava de creure. La pràctica m'ensenyà que eren pocs els que dominaven el francés, i que no tots tenien l'àrab com a llengua materna, sinó que molts parlaven l'amazic, una llengua fins aleshores desconeguda per mi.

L'amazic té aproximadament uns vint milions de parlants, i s'estén geogràficament per mollts estats del nord d'Àfrica, i fins i tot per altres al sud del Sahara. En canvi, només té estatus d'oficialitat a Níger i a Mali. Al Marroc, des de fa uns anys, s'ensenya en algunes escoles, mentre que a Algèria la seua discriminació secular ha estat darrerament font de protestes populars.
Sobre l'amazic en podeu saber més llegint el post de Pere Maians que trobareu al seu bloc El pol de la llengua als Països Catalans., on hi ha també una bibliografia exhaustiva. I, per cert, fóra bo que passajàreu de tant en tant per aquest bloc, perquè és ben interessant i rigorós.

Però a més de parlar-vos de l'amazic, el que pretenia era deixar palés el fet que, contràriament al que pensem des de la nostra visió eurocèntrica, la situació de minorització del català no és un fet extraordinari. Es calcula que al món hi ha entre 5.000 i 8.000 llengües, mentre que les entitats politicoadministratives que poden ser considerades estats només en són 193. Per tant, tret de 150 llengües (penseu que molts països comparteixen llengua oficial), la resta són el que s'anomenen llengües sense estat. D'aquestes, tirant-la llarga i sent molt generosos, unes 500 tenen un estatus d'oficialitat més o menys reconegut, més o menys extens i mé o menys sòlid, per la qual cosa la resta (entre 4000 i 7500) es troba en una situació de subordinació total respecte d'alguna altra llengua que serà usada en exclusiva per a les funcions prestigioses. Però som el melic del món. Que deu milions de catalanoparlants tinguen una llengua minoritzada ens sembla un escàndol (és un escàndol, de fet), tot i que a gran part del territori puga gaudir d'un estatus de cooficialitat que per a elles voldrien moltes llengües en procés galopant de desaparició. Però que l'amazic o moltes altres del món estiguen en una situació similar ens dóna exactament igual. Perquè aquestes, en la seua gran majoria, són llengües de negres, moros i altra gent de mal viure que a més de la discriminació lingüística han de patir una opresió col·lectiva i individual que nosaltres no patim (o no patim de forma tan severa). És una mica com allò de les desgràcies. Que muiren quasi dues-centes persones (europees) en un accident a Barajas és una tragèdia. I no ho negaré pas, jo. Però que a l'estret de Gibraltar se n'ofeguen moltes més, en un degoteig macabre, no té tanta importància. Al cap i a la fi no són més que gentola que volen entrar al nostre país fent trampes amb la terrible intenció de menjar-se les molletes que cauen d'un pa que nosaltres, farts fins a la sacietat (i fins a la vergonya), roseguem amb indolència.
Dit això, s'ha de lluitar per la supervivència de les llengües minoritzades i amenaçades amb la desaparició. De totes, és clar.

COLL AVALL I SENSE FRE

Una vegada acostumat a plagiar, he manllevat el títol d'un capítol de No em pregunteu per què, del meu amic Xavier Vidal, i l'he fet servir per encapçalar el post. La veritat és que m'he ficat en un bon embolic. Vaig començar a enllaçar tots els llocs on es parlava de Plagis, i una vegada saciada la meua vanitat (com veieu no es necessita massa material per farcir-la) em sap greu no fer esment de la resta de mitjans que se'n fan ressò. Així que continuaré una mica més. Avui, al suplement Quaderns del periòdic El País, en trobareu una (petita) ressenya. M'he n'he assabentat gràcies a Jaume, que ha deixat un comentari al post anterior. He intentar buscar una enllaç telemàtic, però m'ha estat impossible (help!). I la grossa. A la revista de l'Associació d'Editors del País Valencià, Plagis apareix... com a llibre destacat de la setmana! Tot un honor. Com que el sistema de la web és una mica distint al dels blocs, per accedir-hi heu de punxar aquest enllaç, i una vegada dins de la pàgina entrar a la revista punxant al marge superior esquerre.

Ja veurem demà per on surt el sol. Però, com dic, coll avall i sense fre.

PLAGIS, NAVEGANT PER LA XARXA

L'altre dia ja us vaig avançar els mitjans telamàtics que havien parat atenció a la publicació de Plagis. En resum, eren la pàgina de l'Editorial Bromera i també el seu bloc, on (i això se m'oblidà de dir-ho) hi ha un enllaç perquè llegiu (si voleu) el segon capítol del llibre en format pdf. També se'n feien ressò a Tirant al cap, al Vilaweb (només l'anunci de la publicació barrejat amb milers d'altres obres), i al suplement Arte i Letras del diari Informaciones d'Alacant.

Avui, navegant per la xarxa he trobat nous comentaris. A la revista de l'Associació d'Editors del País Valencià (AEPV) hi ha un compendi de l'argument, una breu biografia meua, i alguns retalls de les notes de premsa. A Pàgina 26, més o menys el mateix (ho deuen haver plagiat?), més resumit. Al bloc Recursos de català, de Toni Teruel, apareix com a... lectura recomanada! Gràcies a Toni, el bloc del qual he descobert a la recerca de comentaris sobre Plagis. M'ha semblat molt interessant, amb moltíssims recursos (fa honor al nom) i amb un ritme d'actualitzció vertiginós. Al Planet Bloc la gent de Vila-real ha inserit una entrada que reprodueix la de Tirant al cap. Com que aquesta està molt ben treballada, podeu accedir a gran part dels comentaris enllaçats abans i també a la lectura del segon capítol.

I això és tot de moment. N'he trobat alguns més, però no us avorriré (si és que no ho esteu ja) perquè són cercadors de blocs i de notícies que remeten a algun dels llocs esmentats suara.

ROMANÇO LITERARI 3 / DE "BOLOS" (o de com Genette i Todorov se'n van a fer la mà agafats de la ídem)

Inici de curs, en institut nou. Inici de grup de preparació d'oposicions, amb gent nova i tot el material per revisar. És a dir, vaig de bòlit. A més d'això tinc altres compromisos adquirits anteriorment. De tal manera que m'he posat a organitzar (mínimament) l'agenda i m'he tirat les mans al cap. Mare de Déu! Divendres 26 de setembre tinc la presentació de Plagis a Alginet, llibre que presentaré també a Terrassa el 9 d'octubre i, possiblement, a Sóller, en data per determinar. Entremig, he de participar en una taula redona sobre foment de la lectura a Almussafes, el dia 1 d'octubre. Al novembre em va pel cap que un grup de teatre vol estrenar una dramatització d'alguns relats de Femení singular. Al gener, per deferència d'Alícia Alcaraz, estaré al Club de Lectura de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs, també per parlar de Femení. I ja s'han posat en contacte amb mi d'alguns altres llocs perquè presente o parle de Plagis. És a dir, que les recialles de Femení singular s'han enganxat amb el començament de Plagis. Sincerament, és una sort. No patiu que, com que no sé dir que no (ni vull, de moment), estic a la disposició de tothom per a tot allò que faça falta. Això sí, rodaré més que el bagul de la Piquer. Per cert, que el que veiue a la foto és l'autèntic. La foto l'he robada de la xarxa, com tinc per costum des que vaig començar a utilitzar material d'altri per confegir Plagis. A veure si la cosa no deriva en cleptomania. Tot siga que un dia em tanquen a la pressó, però de moment jo vaig fent.

Més coses. La veritat és que sempre m'ha picat la curiositat de saber què pensa la gent de les meues obres. L'amic JC, de Tirant al cap, ha fet que s'accentue aquesta curiositat, amb el comentari a un altre post que podeu llegir ací. La veritat és que, per qüestions professionals estic molt acostumat a llegir als comentaris de text allò de fragment literari, per la qual cosa és impossible la interacció entre emissor i receptor... A fer la mà Genette i Todorov! Jo vull fer possible aquesta interacció, que més aviat serà una retroalimentació. De tot s'aprén. Per tant us convide a dir la vostra, a comentar el que us vinga de gust de Plagis, que és la novetat, però també d'altres obres meues. Estic disposat a acceptat qualsevol crítica o comentari, fins i tot si és positiu. Està molt bé això de m'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé, però si voleu aprofundir-hi, ho podeu fer. Aclariré (si puc) qualsevol cosa que em vulgueu preguntar. A veure qui dispara primer.

P.D: Perdó per la irreverència (que a alguns, especialment entre els filòlegs més canònics, els semblarà més aviat una heretgia) cap a Genette i Todorov, als qual m'estime molt. La cosa, però, ha vingut així, i només em resta afrontar-ho amb convicció.

ANÈCDOTES 3

Continuem. Abans de les vacances vaig obrir un apartat perquè contàreu anècodtes relacionades amb l'ús de la llengua. No me n'he oblidat, i espere les vostres col·laboracions. Podeu veure'n algunes punxant ací o punxant ací. Les anècdotes no han d'estar necessàriament relacionades amb el món de l'educació, com podeu comprovar punxant ací. Vinga, a veure si en fem un bon grapat i les unifiquem en un post!

On està? / 3

On està aquesta plaça? Com que està lluny de casa meua, espere que aquesta setmana la gent no es retraga, i que envie un comentari si en sap la contestació. Una pista? Una conversa entre dos dels protagonistes de Plagis s'hi esdevé. Preciosa, la plaça, per cert, una de les més boniques que he vist enlloc. I preciós el poble.

Pel que fa a la foto de la setmana passada, la de la palmera, està al meu poble, Alginet. Concretament al carrer del doctor Gómez Ferrer, encara que tot el món li diu el carrer de la Palmera. És molt comú al meu poble (supose que també a altres) que alguns carrers tinguen un nom oficial i un altre pel qual és conegut per la gent. Ací, a més del que ja hem dit, el carrer de sant Josep és el carrer Ginebra, el carrer de Sant Martí és el carrer dels Escorrims, el del Magistrat Greus és el carrer Nou, i el carrer d'Alfonso és el carrer de les Monges. L'anterior corporació municipal va retolar-los amb la doble nomenclatura, i l'actual, d'un altre partit, ho ha respectat. A mi m'agrada. Com també m'agrada haver de fer una essa per esquivar la palmera, quan circule pel carrer de la fotografia. El problema és divendres, quan la proximitat del mercat fa molt temptadores la places d'aparcament que haurien de quedar lliure a costat i costat de l'arbre i no es pot passar de cap manera. Tot siga per la conservació dels arbres.

LA PALMERA

Dilluns vaig penjar la foto de la palmera, al On està? Dimarts algú em va dir:
- Ei, has penjat una foto de la palmera al bloc!
- T'ho han dit? -li vaig contestar.
- No, l'he vista.
Aquesta conversa, si fa no fa, s'ha repetit quatre o cinc vegades aquesta setmana. Fins i tot un amic em va trucar per telèfon per dir-m'ho. Però ningú no ha fet cap comentari! Un d'ells s'ha justificat:
- Home, és que és molt fàcil, i si ho dic es perd la gràcia.
Alguna cosa haurem de pensar. És cert que el primer que ho encerta trenca l'encanteri. Però no sé, podeu donar pistas, deixar entreveure... o a hores d'ara dir-ho ja obertament, i a partir d'ací parlar de les excel·lències del lloc, que és realment del que es tracta. Dilluns donaré la solució, si ningú no ho fa abans.
I que siga fàcil... És fàcil per a la gent del lloc on està, però no per a la resta. Una pista? La foto no és meua, és de Lutxo, a qui he demanat permís per robar-li totes les que em vinga de gust.
On està la palmera, collons?

A LA PUNTA DE LA LLENGUA / 2. TOPONÍMIA

De les diverses disciplines de la Lingüística, la veritat és que una m'agrada especialment. Aquesta és la toponímia. Quan ho dic, alguns em miren escèptics, però m'hi mantinc. Mig de broma, ja en vaig parlar en aquest post. Certament és una disciplina difícil, plena de buits per omplir. Hi ha moltes explicacions encara provisionals, i el camp d'estudi és atractiu. Com a prova, Coromines, que era bastant llançadet a l'hora de convertir en tesis allò que no passava d'hipòtesis embrionàries, anava amb els peus de plom quan de topònims es tractava. Si consulteu el seu (monumental) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana ho podreu comprovar.

Els parlants de qualsevol llengua són molt consevadors, quan es tracta dels topònims. És per això que molts d'ells han quedat en un estadi arcaic de la llengua. No és per tant casual que siga un dels principals camps d'estudi de l'iberobasc i del mossarab, dues llengües tan críptiques encara. Si llur petja en el lèxic comú actual és testimonial, els noms de lloc conserven encara molts elements del substrat. Per no parlar de l'àrab, que si bé ha deixat bastants mots en el corpus general (sobretot en el dialecte valencià), pel que fa als topònims suposa el 80% del total en algunes de les zones més fortament arabitzades.

M'agraden sobretot, però, els aspectes marginals de la disciplina. I en parlaré, ara i ací. Per exemple, del fenòmen de l'etimologia popular que s'ha aplicat al nom d'alguns pobles. Per etimologia popular s'entén el fenòmen a partir del qual una paruala no té l'evolució que caldria esperar seguint les pautes fonètiques habituals, sinó que queda en una forma arcaica o sofreix canvis insospitats. Per exemple, la ciutat romana d'Emerita ha esdevingut Mérida, quan seguint els paràmetres canònics hauria d'haver donat Mierda. Penseu que els habitants de la ciutat (i la resta, per extensió) o haurien permés? S'aplica per tant una autocensura derivativa i la paraula queda com a (semi)cultisme.

També m'agrada veure com la desconeixença de les llengües matriu fan possible la idealització d'un topònim. El meu poble es diu Alginet, i ve de l'àrab Aljannat. A l'entrada pel sud, es va poder veure durant molts anys un cartell on constava el nom actual i una pretesa traducció de l'àrab: Verger florit. Algun cronista local, en un moment d'eufòria i patriotisme casolà, va explicar que Aljannat, en realitat, s'havia de traduir per Jardí del paradís. Doncs, en realitat, ni una cosa ni l'altra. Aljannat significa, senzillament, Els horts.

M'agrada estudiar igualment els topònims als quals, sobretot a partir del segle XVIII, en l'afany per traduir-los tots al castellà, els han adjudicat un nom impossible. Per exemple, la Vila-joiosa hauria de ser Villalegre (o alguna cosa semblant) i no Villajoyosa. O la Torre de les Maçanes, que no sé quina traducció hauria de tenir (cap, fóra la millor opció), però de segur que no Torremanzanas. Però el que s'emporta el premi en aquest apartat és les Alqueries (o les Alqueries del riu sec, com ha estat tradicionalment conegut), nom traduït per Las Alquerías del Niño Perdido. D'on s'han tret això del Niño Perdido? Una companya que tenia a la facultat, oriünda d'allà, em deia que no ho sabia però que tan se valia, que es deia les Alqueries, sense Niño Perdido ni Niño Muerto. Finalment he pogut descobrir que aquest apèndix (molest) es deu al fet que, al segle XVII, uns monjos de Caudiel van deixar a l'oratori del Bon Retorn, una de les tres alqueries del nucli poblacional, una Mare de Déu del Xiquet Perdut. Posteriorment, quan tots els topònims van passar obligatòriament a tindre la forma oficial castellana, l'encarregat del registre municipal, sembla que marianista convençut, recordà el fet i acabà perpetrant la barbaritat.

Per últim, m'agraden els topònims que són un autèntic estirabot. És el cas d'un país com Camerun. Segons l'explicació més comunament acceptada, el nom del país es deu al fet que fou descobert per Fernando Poo, el qual, veient el gran nombre de gambes que hi havia a les seues costes, el va batejar Rio do Camaroes. Posteriorment, el francés i l'anglés adoptaren les formes Cameroun i Cameroon, respectivament, adaptacions gràfiques de la percepció fonètica del mot portugués camaroes (ho sent, però el meu teclat no té el signe de nasalització). Hi ha una altra explicació, en canvi, gens menyspreable pel fet d'haver-la sentida de boca de Carme Junyent, filòloga expert(íssim)a en llengües africanes. La Junyent diu que el nom té una gènesi diversa. La costa africana era atacada freqüentment per pirates, el quals saquejaven tot el que els eixia al davant. Un dia hi arribà un vaixell holandés, amb intencions més colonials que no pas corsàries (fixeu-vos que de vegades és pitjor el remei que la malaltia). En arribar a la platja del que actualment és el litoral de Camerun, baixaren a terra, i trobaren un pescador reparant un parell de barques. El capità holandés s'hi adreçà i li preguntà com es deia aquella terra. El pobre pescador, però, el va confondre amb un pirata, i, escaldat perquè sovint li furtaven tot el que tenia, contesta en la seua llengua africana (una de les dues-centes que es parlen al país, no sé en quina) alguna cosa que fonèticament sonava [kamerun], i que significa les barques són meues. I, des d'aquell moment, encomanats pels holandesos, els europeus començaren a dir al lloc Camerun. Així doncs, si aquesta hipòtesi és certa, el nom del país té un origen d'allò més curiós.

I ho diexem ací. Supose que tornaré a parlar de toponímia. Si voleu afegir alguna cosa curiosa al respecte, o si voleu rectificar cap inexactitud (sóc un entusiasta de la disciplina, no un expert) espere els vostres comentaris.

MÉS METAREALITAT

Ahir, en aquest post, us comentava un seguit de coincidències que s'havien esdevingut al voltant de Plagis. Avuí, una més. I grossa.
He enviat un mail a amics i coneguts informat-los de la publicació de la novel·la. Alguns m'han contestat. Entre ells, Josep Ramon Gregori. És arabista, i ha fet traduccions de poetes àrabs al català, entre les quals destaquen les que ha preparat conjuntament amb Josep Piera. Tinc ací al costat, en lloc preferent, el Jardí ebri, un compendi de poemes d'Ibn Khafaja d'Alzira, i el llegiré només puga.
A Josep el vaig conéixer treballant a Rubí, i vam compartir pis un any a Sant Cugat. D'això fa uns deu o dotze anys, i després d'uns contactes posteriors li vaig perdre la pista. El cas és que pensava que continuava a Sant Cugat. Però en l'intercanvi de mails, m'ha dit la seua nova adreça: carrer Baldrich, a Terrassa! És el carrer on viu Carles Cortés, el protagonista de la novel·la! I també el carrer on hi ha la comissaria de policia, on transcorre una part important de la trama!
Jo ja no sé si no és que ens estem tornant tots bojos, Josep!

COMPLIDORS

Anit a les 00.05, com que ja no em podia aguantar ni un minut més, vaig començar a escriure el primer post referit a la publicació de Plagis. Ho deia al principi, que Bromera havia fixat el 10 de setembre per començar la promoció. Ja sabia que eren complidors, però ho han demostrat una vegada més. Puntualment, en la data prevista, han començat a parlar del llibre en els seus propis mitjans. Així, a la pàgina de l'editorial, podeu trobar la notícia del llançament i la portada del llibre, inclosa també a les novetats de setembre. Al bloc Bromera de lletres també se'n fan ressó, en un post que porta per títol Un plagi inimitable. Fins i tot Joan Carles Girbés ha inclòs un comentari al seu Tirant al cap, la qual cosa és d'agrair doblement, perquè és una deferència personal, i no empresarial.

Fora de l'àmbit de Bromera, alguns mitjans ja han fet referència a l'obra. Vilaweb la incloïa com una de les novetats que apareixerien al mes de setembre en una notícia que intitulaven La tardor literària. I el diari Informaciones, d'Alcant, batia tots els rècords anunciant-ne la publicació el 28 de setembre a la pàgina 13 del seu suplement Arte i Letras.

Fa uns anys, en un sopar literari al qual assistia, l'editor Francesc Ferrer va dir que, malauradament, els autors ens oblidàvem sovint de l'editorial que feia possible que el nostre llibre arribara al públic. La frase se'm va quedar gravada, i des d'aleshores he observat com és cert, que la majoria tenim paraules de reconeixement per a l'organisme que ha convocat el premi, per al jurat, per a la família, per a... I poques vegades per a l'editorial. Em vaig jurar que a mi no em passaria. És per això que amb aquest post vull agrair a Bromera l'esforç i la professionalitat que han posat en la tasca. Però al cap i a la fi, Bromera és un ens intangible, i els que realment fan possible tot això són persones. Per tant, a més de l'agraïment corporatiu, vull agrair personalment el tracte que m'han donat les persones que, des del novembre quan es va fer públic el veredicte del premi, fins el setembre del 2008 que el volum ha eixit al carrer, han estat en contacte amb mi. Gràcies doncs a Desirée, del departament d'edició, a Carol i a Maria, de premsa, i a Joan Carles, director editorial. I també al capo di capi, Josep Gregori, que en un mail amabilíssim m'ha felicitat per l'obra (i es nota que l'ha llegida de veritat!) i m'ha desitjat molta sort.

Ara només espere complir amb dignitat la part que em pertoca, començant per les presentacions. Ja en parlarem, però divendres 26 de setembre serem a Alginet, on m'acompanyaran Vicent Borràs com a presentador i Joan Carles Girbés com a editor; i dijous 9 d'octubre la presentarem a Terrassa, amb la col·laboració del periodista i escriptor però sobretot amic Xavier Vidal.

ROMANÇO LITERARI 2 / PLAGIS: METALITERATURA O METAREALITAT

Ho sent, però avuí és el dia. A Bromera tenien prevista la data del 10 de setembre de 2008 per encetar la promoció de Plagis. Fins ara m'he retret una mica, tot i que n'he parlat, del llibre, però en aquest moment, quan només passen cinc minuts de les dotze de la nit, he decidit d'encetar la promoció unilateralment, i en pense parlar allà on puga. El que va davant va davant.

Potser algú ja s'haurà preguntat qui és la dona de la fotografia. Una mica de paciència, per favor. Perquè vull explicar-vos quina ha estat la xarxa de coincidències (complexíssima, ho he de reconéixer) que ha fet possible la novel·la. Com a lector, sovint m'he preguntat què hauria induït un autor a escriure una obra, i mai ningú no m'ho ha explicat. I és per això que he decidit de fer-ho jo, no sé si per satisfer la meua curiositat o la d'algú que haja tingut aquest mateix pensament.

La cosa comença al mes de març de 2006. Per aquells dies acompanye els meus alumnes de l'IES Sant Vicent Ferrer de València a un viatge de fi d'estudis a Mallorca. I jo, que a totes les meues obres literàries he tingut els trens com a referent (La màquina ronca és un tren; a Femení singular hi ha com a mínim tres contes en què el ferrocarril té pes específic), em trobe un dia fent una excursió a Sóller amb un antic ferrocarril de fusta. De tornada a València, em roda pel cap escriure un conte que tinga com a marc geogràfic els indrets i els pobles que hi ha al llarg del recorregut d'aquest tren. La cosa resta en estat latent un temps, fins que, per una casualitat, conec telemàticament la Xesca. Xarre amb ella pel messenger, i, aprofitant que m'ha dit que és de Bunyola (únic poble en què s'atura el tren, a més de Sóller i Palma), la faig servir de font de documentació perquè m'aclarisca algunes coses que se m'escapen revisant les fotografies i els apunts que m'he portat de l'illa. Supose que la pobra devia pensar que era ben pesadet, però demostrà una paciència infinita. I parlant parlant, em diu que estava decaiguda perquè volia deixar la feina que tenia en aquell moment, però no sabia exactament què fer. Per fer-li una gràcia i jugant amb avantatge, li dic que per desemboirar-la escriuré un conte per a ella. Així, l'Aïna dels primers esborranys passa a ser Xesca, i en pocs dies acabe la narració i li l'envie. Li fa molta il·lusió, i jo em quede amb el conte (la història és seua, li la vaig regalar, però el copyright és meu) amb la intenció d'incloure'l en algun recull. Però, casualitats de la vida, als pocs dies, amb els meus alumnes de preparació d'oposicions, em pose a comentar Gent de bé, un (magnífic) conte de Santiago Rusiñol. Mentre feien els deures, comence a fullejar el volum de les obres completes de don Santiago, i, immediatament abans de Gent de bé trobe un altre conte, Ocells de pas, que té, exactament, els mateixos ingredients que la narració que jo havia escrit per a Xesca: un tren tronat, una dona, una història d'amor, un final agredolç... Ja sé que hi ha centenars de contes amb aquests ingredients, però a mi em va copsar. I, de nou, ací queda la cosa. Fins que uns mesos després, comence a preparar el discurset que havia de dir a Teulada per recollir el premi que m'hi havien donat per Femení singular. Com tothom, comence amb els agraïments de rigor, i després escric les parauletes indefugibles: estic molt content, i no ho esperava... I em pose a pensar. Que estic molt content, és obvi, i que no ho esperava és mentida. Sempre és mentida i sempre es diu! Si t'hi has presentat, en el fons ho esperes, encara que pugues considerar que les possibilitats són limitades. I arribe a la conclusió que, perquè aquestes paraules (no ho esperava) foren certes, t'haurien de donar el premi en un certàmen al qual no t'hagueres presentat. A la fi, lligant això amb el conte del tren de Sóller i amb el conte del Rusiñol, em faig un embolic mental (una perolada, com jo dic) fins que en un moment donat el meu cap fa catacrac i l'argument de la novel·la està servit. Sé què vull dir, i en poc de temps decidesc com ho vull dir. Em pose a escriure, i el resultat final és Plagis.

Fins ací la metaliteratura. Però ara ve la metarealitat. Resulta que, durant les converses, Xesca m'havia dit que era la directora de l'Escola de Ball de Bunyola, i jo li havia comentat que (quina casualitat!) la meua dona havia ballat molts anys al Grup de Dansa de l'Alcúdia, i que a la ciutat de la Ribera feien cada dos anys, al setembre, un festival internacional de prestigi. Em demanà que la posara en contacte amb algun responsable del grup, per si hi havia la possibilitat de fer un intercanvi, i li vaig donar el telèfon d'una balladora que es diu... Cesca! Total, que passen els mesos i me n'oblide una mica, fins que la setmana passada rep un missatge en què Xesca em diu que el cap de setmana serà a l'Alcúdia ballant amb el seu grup de dansa. No cal dir que vaig anar a veure l'actuació (magnífica; són elegantíssims). I també vaig conéixer personalment la Xesca. I el seu marit, que es diu... Tomeu! Jo no ho sabia, però durant la redacció de la novel·la vaig estar barrinant els noms de Tomeu i Miquel per posar-los al marit i al fill de la Xesca. Finalment Tomeu és el fill a la ficció, i l'home es diu Miquel. Una mica més i ho encerte de ple.

Així que, ja teniu l'explicació de la falla. Plagis ha estat possible gràcies als meus alumnes de l'IES Sant Vicent Ferrer (alguns dels quals n'inspiren personatges), gràcies a la meua dèria pels trens, gràcies a Santiago Rusiñol, gràcies al jurat del Premi Vila de Teulada, gràcies a no sé quants grups de ball d'arreu del món... Però sobretot gràcies a la Xesca. I, efectivament, la dona de la foto que encapçala aquest (llarg) comentari és la Xesca. La real. La que, d'alguna manera, va inspirar el conte que fou la gènesi de la novel·la. Encara en veure'm de més grosses!

CANVIS

Haureu vist que, com a inici de temporada, he fet uns canvis al bloc. Poquets. A dalt de tot, com a fons del títol, he posat uns gínjols, per raons evidents. La foto no és meua, l'he robada. A veure si un dia d'aquests agafe la càmera (em fa mandra això de la fotografia) i trac una imatge dels meus gínjols, que, per cert, són més grossos que els que hi apareixen. També he canviat el llistat dels blocs amics per una cosa que em sembla que es diu blogroll (si no és així, que algú em rectifique). Això m'ha fet més gràcia. Ho vaig descobrir passejant pels blocs del Jesús Tibau i de la Begonya Soler. Em sembla més democràtic que l'ordre alfabètic: està més amunt l'últim a actualitzar, i la llista va rodant. Estava una mica cansat de veure sempre en l'últim lloc el meu amic Xavier Vidal, amb el bloc dels oients del Versiorac que gestiona. Ell, en canvi, em tenia el primer! Ara els últims llocs els ocupen, molt destacats, Rebomboris i Saber un brot, els dos gestionats per Josep-Lluís Ribes. Espere que en començar el curs es pose en marxa el Rebomboris, com a mínim, i el de Saber un brot no hauria de tardar gaire. Espavila, suecanet!

On està? / 2

Bé, la foto de la setmana passada va tenir pocs comentaris. Però els dos que hi va haver ho encertaren: Merxe, sense dir-ho explicitament per no trencar l'encanteri, i Carmeta obertament, per dir les coses com són. Ja podeu veure que sempre se li pot traure la part positiva, a tot. Efectivament, la foto és del Millars, al seu pas per Montanejos. Justament on hi ha la Fuente de Baños. Uns vint o trenta metres més amunt del curs del riu hi ha l'estret de Chillapájaros, amb les seues majestuoses vistes. L'aigua està fresqueta, però paga la pena d'endinsar-s'hi una mica (nadant; no es pot fer de cap altra manera) per veure com les parets que encaixonen el riu s'alcen fins a cent metres. També és preciós observar els diversos salts d'aigua, i les covetes que s'obren a la roca. Molt a prop (a menys de 500 metres) podreu veure també el barranc de la Maimona, i també a la rodalia la Fuente de la Cerrada. Paga la pena de fer un viatge, tot i que els 24 kilòmetres de Jérica a Montanejos (si veniu del sud) o els 31 d'Onda a la localitat del Alto Mijares (si veniu del nord), són plens de revolts, pujades i baixades. Si sou motoristes encara us vindrà bé. En són molts, els que van diumenge i dies de festa a esmorzar només pel plaer de conduir per aquelles carreteres (a mi em costa d'entendre, però trobes motars pertot arreu).

Avui una altra foto. Una palmera enmig d'un carrer, amb la seua tanca protectora inclosa. Per una vegada la natura sembla haver guanyat (o empatat) l'asfalt i el ciment. Per si algú vol veure pistes on no n'hi ha, el que hi ha a la dreta no és una presó, és només una casa lletja. On és?

CRÍTICA LITERÀRIA 12 / L'ÚLTIM PATRIARCA

Títol: L'últim patriarca
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Planeta
Llengua: català
Enquadernació: cartoné
Nombre de pàgines: 332
ISBN: 978-84-9708-185-6

Najat El Hachmi, en una entrevista a Vilaweb, diu que no vol ser símbol de res. Ho té difícil. Té molt difícil no esdevenir el paradigma d'allò que a hores d'ara es coneix com els nous catalans. Nascuda al Marroc i emigrada amb la família a Vic quan tenia vuit anys, ha escrit dos llibres en català (el que ressenyem i l'assaig Jo també sóc catalana). Massa temptador, per a alguns, per no posar-la com a exemple d'integració. A més d'això, i crec que és el més perillós, tampoc no tinc clar que la gent, després de llegir L'últim patriarca, Premi Ramon Llull 2008, no es pregunte què hi ha d'autobiogràfic a la narració, i, per extrapolació, si tots (especialment totes) els magribins viuen de la mateixa manera. He de confessar que fins i tot jo, xarrant l'altre dia amb la meua companya Pilar Medrano, m'ho preguntava. Ja sé que als escriptors els (ens) molesta molt que els (ens) pregunten justament això: què hi ha de vivències reals en una obra de ficció. Però si tenim en compte la petita biografia esmentada abans, i tenim en compte també que la protagonista de la novel·la és una jove marroquina emigrada quan tenia vuit anuys a una ciutat catalana molt semblant a Vic, el paral·lelisme sembla impossible de defugir. La veritat és que m'interessa ben poc què puga haver-hi d'autobiogràfic. Sé que la ficció està feta a partir de retalls de realitat, de coses que han passat a uns o a altres i que han estat compendiades com a vivències d'un personatge. I també de coses versemblants que no han passat a ningú, però que podrien haver passat. La literatura, justament, és això, si no és fantàstica.

Siga com siga, l'obra de Najat El Hachmi és de lectura obligatòria. La història, ultra el que hem dit fins ara, conta la rebel·lió personal contra un ordre establert, contra uns principis axiomàtics difícils de tombar. I fixeu-vos que, d'aquestes paraules tretes de la contraportada del llibre, subratlle l'adjectiu personal. Perquè és molt fàcil, des d'una perspectiva reduccionista, pensar que es tracta únicament i exclusiva de la rebel·lió de la protagonista contra son pare (el patriarca del títol) i contra els preceptes de la seua cultura i de les seues creences religioses. Jo crec que en realitat és la reacció de la persona, de la dona, de l'adolescent, contra allò que se li imposa. Crec que el xoc cultural que serveix per bastir la història té una importància, com a molt, tangencial, i al meu antendre, directament intrascendent. Considerar-ho el leitmotiv de la nove·la seria com quedar-se amb mitja cara de la realitat (com la Najat a la portada).

És interessant la capacitat de fabulació de la vigatana. La trama està ben construïda, i els fets narrats són s'allò més interessants. M'agrada el que conta. M'agrada molt, el que conta, sense matisos. Pel que fa a com ho conta, és una altra cosa. La novel·la ha estat titllada d'experimental, en alguns mitjans. No crec que ho siga. La pretesa "raresa" de l'obra rau en el fet que transmet una sensació constant d'oralitat. És a dir, El Hachmi escriu com si ens contara una història cara a cara al costat del foc, o al costat del bressol, sovint, sobretot en la primera part. I encerta de ple en presentar els fets d'una manera asèptica, distant. Mai no jutja allò que diu. El text està despullat d'elements modalitzadors: es limita a exposar els fets perquè siga el lector qui decidesca. Això fa pensar, i m'agraden les obres que fan pensar. A més, hom podria parlar també de qüestions puntuals, com el fet que els diàlegs són introduïts sense guió i sense cap tipus de separació del contínuum textual. Això ho inventà Joyce, a l'Ulysses, i en fa ús molt sovint Saramago, per posar-ne un exemple. Aquests dos recursos -l'oralitat i la dissolució dels fragments dialògics- donen agilitat a la història, i em semblen solucions ben trobades. En canvi, hi ha altres estratègies més aviat discutibles. I no en parlaré de moltes, perquè bàsicament coincideixen amb el final de l'obra i no estaria bé qùe el desvetlara ara i ací. El que sí que puc dir és que la novel·la arrossega un defecte típic de principiants: li sobren pàgines. Alguns passatges són redundants, no fan més que reblar el clau sobre coses que ja havien estat dites. I un altre defecte (potser només siga una mania meua). La novel·la està dividida en trenta-nou capítols. Ja us vaig parlar l'altre dia de la importància que, al meu entendre, tenen els títols. I trobar-ne quaranta (el del conjunt i els dels trenta-nou capítols) em sembla difícil. Molts d'ells són forçats. Hauria estat encertat no encapçalar els capítols amb cap motiu.

En conjunt, però, la novel·la m'ha agradat. Molt. I m'ha fet pensar. Molt.

Ara podeu dir la vostra.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 1 / PREJUDICIS

Comencem la sèrie A la punta de la llengua, com us vaig dir la setmana passada. En aquest apartat parlarem de qüestions lingüístiques. Avuí, concretament, de qüestions sociolingüístiques.

Els seguidors del bloc recordareu que abans de les vacances vaig inserir un parell de posts en què us demanava anècdotes relacionades amb l'ús d'una llengua diferent del castellà. Vaig rebre uns quants comentaris, però ara voldria centrar-me en la intervenció de la xiqueta que em va dir que sabia que el valencià i el català eren una mateixa llengua, però que ella no volia. D'això se'n diu prejudici.

La veritat és que entenc la meua alumna. Viu en un ambient en què cada dia rep informacions en un sentit determinat: català i valencià són dues coses diferents. Després, com que és intel·ligent, a partir de paràmetres científics arriba a una conclusió diferent, però els atavismes que porta a sobre li impedeixen d'acceptar-ho. Imagineu, doncs, què pot passar amb els que no són tan intel·ligents.

És difícil lluitar contra el prejudicis. Si algú em diu que òbriga la finestra li puc contestar que entraran mosques. Ell em pot replicar que si no l'obrim ens morirem de calor. Podem discutir sobre la conveniència d'obrir-la o no, partint de judicis de fet:

Finestra oberta = vent + mosques

Finestra tancada = calor + no mosques

Perà ara imagineu que algú es nega a obrir la finestra perquè té por. Por! De què? Tant se val, no podrem discutir res. La por no és un judici de fet. És un prejudici.

Però centrem-nos en els lingüístics. Per prejudici lingüístic entenem un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emés sia sobre una llengua o alguna de les seues característiques, sia sobre els parlants d’una llengua. Aquestes actituds prejudicials es poden donar entre llengües diferents (interlingüístiques) o entre varietats d’una mateixa llengua (intralingüístiques).

ELS PREJUDICIS INTERLINGÜÍSTICS

Són concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació respecte d’altres llengües. Aquest tipus de judicis de valor prejudicials solen presentar-se en forma d’estereotips o clixés lingüístics dicotòmics.

a) Llengües fàcils i llengües difícils

És un prejudici propi de parlants còmodament instal·lats en el monolingüisme, gens proclius a aprendre altres idiomes. És evident que no hi ha unes llengües més difícils que altres. Per a qualsevol parlant, la llengua més fàcil és la seua, i després les de la seua mateixa família (per exemple, per a un parlant del català serà més fàcil aprendre qualsevol altra llengua romànica que una eslava o oriental). Però no hi ha llengües intrínsecament més fàcils que altres.

b) Llengües suaus i llengües aspres

Es converteixen en punt de referència absolut els patrons fonètics que resulten més familiars. Aquests es convertiran en norma i la resta no seran més que rareses. A partir d’aquest prejudici, la parella suau/aspra admet variacions significatives com musical, apta per a la poesia i, en l’extrem de l’espectre prejudicial, la consideració de llengües masculines i femenines, traslladant a la lingüística l’estereotip mascle-superior, femella-inferior.

c) Llengües importants i poc importants

Aquest prejudici està directament relacionat amb el nombre de parlants d’una llengua. S’estableix doncs una jerarquització a partir d’aquest factor i a partir d’ací s’estableix una divisió funcional en què les llengües amb poc parlants només són aptes per a unes funcions determinades i poc prestigioses.

d) Llengües de cultura i llengües primitives

Hom creu que hi ha llengües primitives que no són aptes per a expressar segons quines idees. És evident que qualsevol llengua és apta per emetre qualsevol judici, i si no disposa d’algun element, el crearà quan li siga necessari.

e) Llengües útils i llengües inútils

Les llengües no són qualitativament útils o inútils, sinó que el seu índex d’utilitat depén de les necessitats de comunicació de cada parlant respecte a la llengua en qüestió.

f) Llengües superiors i llengües inferiors per la seua literatura

La literatura, en canvi, és un conjunt de produccions individuals, no és propietat de cap llengua sinó que és usada com a símbol de la llengua quan així convé.

No cal dir que de totes aquestes dicotomies, amb una visió prejudicial, al català li pertocarien els adjectius esmentats en segon terme, és a dir, difícil, poc important, primitiva, inútil i inferior per la seua literatura. L'única dicotomia en què en alguns contextos pot eixir ben parada és el de aspra/suau. Però això no és més que una trampa igualment prejudicial, ja que aquesta perspectiva, que no supera la visió romàntica conservadora renaixentista, no aconsegueix cap altre objectiu que arraconar-la com a vehicle de producció d’un seguit de textos banals (poesies falleres, posem-ne per cas) que li impedesquen sortir de la situació diglòssica, en sentit fishmanià, en què es troba.

ELS PREJUDICIS INTRALINGÜÍSTICS

Són els prejudicis que tenen a veure amb la diversitat interna de la llengua. També dins d’una mateixa llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebug d’unes varietats genuïnes considerades inferiors. Alguns dels prejudicis intralingüístics tipificats són els següents.

a) Denigració de les formes no estàndard

És l’actuació tradicional de l’escola i la resta dels instruments de poder. El poder, en aquest cas, no imposa un idioma, sinó que el civilitza, intenta eliminar la diversitat considerant que els registres no estàndard són qualitativament inferiors.

a) Relació genètica i jeràrquica entre llengua i dialecte

Es considera que la llengua és l’original i que els dialectes en deriven. Aquest prejudici és correlatiu a l’anterior. En aquest sentit, i en segons quins àmbits, el català encara ha de superar una creença més altament prejudicial, segons la qual el català no arribaria a la categoria de llengua, estatus que quedaria reservat per al castellà, el francés o l’italià, depenent dels territoris, mentre que el català seria un dialecte, un patois o un xapurreau, un parlar fiero o un parlar lleig.

b) Menyspreu de les varietats alienes

És un prejudici que té les mateixes arrels ideològiques que els prejudicis interlingüístics, és a dir, l’esperit tribal, el rebuig d’allò que es considera exterior al propi grup. Aquest prejudici és especialment explotat pels secessionistes dins de determinats conflictes lingüístics. Així, per exemple, els parlants de l’apitxat, han tendit a identificar aquest subdialecte amb valencià, sense tenir en compte la resta de subdialectes, consideració que al seu torn els ha portat a pensar que així es demostrava que el valencià és diferent del català. Per una altra banda, els catalanòfons no apitxats, i especialment els valencians amb altres subdialectes, l’han estigmatitzat fins el punt que molt parlants del mateix han arribat a sentir autoodi.

c) Menyspreu de l’estàndard

És fomentat per les ideologies lingüístiques interessades a fer desaparéixer un idioma. Les llengües sense estàndard no es poden usar en els àmbits d’ús públics i així es garanteix la seua reclusió als àmbits privats i, a la llarga, la seua desaparició. En l’àmbit català, evidentment, s’ha intentat i s’ha aconseguit sovint que la varietat superadora de les diferències fóra el castellà, pel que aquesta llengua ha funcionat en definitiva com a estàndard del català, amb tots els problemes que d’això se’n deriven.

Com podeu veure, en l'àmbit lingüístic català hem de sofrir cada dia tots i cadascun dels prejudicis: els interlingüístics i els intralingüístics. Així ens va.

ROMANÇO LITERARI 1 / ELS TÍTOLS

Un dels maldecaps més grans que té un autor en fer una obra literària és posar-li un títol. Recorde que la meua primera novel·la, La màquina ronca, va guanyar el Premi Vila de Puçol amb un altre títol: Un home de profit. Entre l'editor i alguns membres del jurat em van convéncer que no era massa comercial. Jo, la veritat, és que dubte molt que hi haja títols comercials o poc comercials, de la mateixa manera que pense que una portada no ven llibre. O millor dir: tret de casos excepcionals, de títols especialment brillants (o oportunistes) i de cobertes magnífiques, els elements paratextuals no poden vendre una pila d'exemplars. A l'inrevés em sembla més fàcil: una portada dolenta o un títol inadequat poden fer deixar de vendre alguns volums. Però tornem al que anàvem: vaig canviar el títol d'Un home de profit. El segon que vaig proposar fou Un home com Déu mana, i em contestaren que era molt similar, que la cosa no canviava massa i preferien una altra cosa. Així que, al final, ens vam decidir per La màquina ronca. Els qui heu llegit el llibre sabreu de les motivacions de cadascun dels títols. El cas és que només un parell d'anys després (el llibre està editat el 2006) han aparegut títols molt semblants. Un d'ells és Un home de paraula, d'Imma Monsó, multipremiat (el Salambó 2007, que no és qualsevol cosa). Un altre és Com Déu mana, de Niccolò Ammaniti, premi Strega 2007. La traducció del títol italià (Come Dio comanda) és literal. Per tant, crec que la meua proposta no era tan dolent, tot i que a hores d'ara, per a mi, la novel·la només podria dir-se La màquina ronca. Potser el nom fa la cosa? M'agrada l'ambigüitat de l'últim mot, que pot ser un verb o un adjectiu.

Després d'aquesta divagació inicial, us diré que em fan pensar molt, els títols. Intenten cridar l'atenció del possible lector (del possible comprador, en primera instància). I ho fan mitjançant estratègies diverses. Per exemple, la provocació, o recórrer a mots tabú. Bukowski va posar per títol d'una seua novel·la Erections, ejaculations, exhibitions. No contents amb això, els traductors castellans li poseren La máquina de follar. Hi entraria en aquest apartat la novel·la La partida del cagat, del meu amic Xavier Vidal. Aquesta estratègia funciona també (potser més que en literatura) en cinema, amb obres com La puta del rey o més explícitament, Fólla'm, pel·lícula francesa que fa servir sense embuts l'imperatiu, tan efectiu en mercadotècnia. Una altra estratègia és la de presentar un títol atípic, com ara per l'extensió. Pot ser el cas de La increíble y triste historia de la Cándida Eréndira y su abuela desalmada, de Garcia Márquez. Un darrer recurs, encara, el de buscar sintagmes intrigants, com mitja oració condicional amb la segona clàusula elidida (Si una nit d'hivern un viatger, de Calvino; Si te dicen que caí, de Marsé). I, per últim, podríem parlar de títols senzillament eufònics, o ben trobats per alguna causa intangible o inexplicable. A hores d'ara, hi ha un bon grapat d'obres que tenen un motiu que m'agrada, i no sabria dir per què. És el cas de No és país per a vell (i encara és millor en anglés, No country for old men), de Cormac McCarthy o Ningú no ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina.

Us convide a dir la vostra. Apunteu títols que us han agradat o desagradat especialment. I, a partir d'ací, si la cosa va bé, en parlarem les properes setmanes. Potser fins i tot fem un rànquing amb les obres amb el millor motiu (o amb el més dolent, depén per on vagen els tirs)

SETEMBRE, SETEMBRE!

A la fi ha arribat setembre! He trobat molts blocs de gent que es dedica a l'ensenyament (també d'altra, però bàsicament mestres i professors) i que compten l'any de setembre a agost, i no segunt els paràmetres normals (que, per altra banda, són també d'allò més arbitraris). El cas és que avui he tornat a l'institut i a hores d'ara ja tinc una bossa immensa plena d'exàmens per corregir en temps rècord, perquè dimecres són les avaluacions. Cap problema: sé per experiència que al final estan tots corregits quan toca. El que encara no sé és com ho fem, però al final cadascú té la seua nota. Justa, crec.

Ja he avançat algunes de les novetats que pense introduir al bloc. També pense sistematitzar-les. Dilluns penjaré la imatge perquè endevineu on està el paratge, l'edifici, el carrer, o el que siga. Ja en teniu un penjat de dilluns passat, i com que agost sembla un mes inhàbil per a tot açò de la blogosfera, avui no en penjaré cap. A setmana vençuda donaré la solució, si no rep abans comentaris que ho encerten. Dimecres penjaré algun pensament relacionat amb la literatura, i divendres un altre que tinga a veure amb la llengua. Com sempre, seran més aviat romanços que qüestions erudites. L'apartat de dimecres es dirà Romanço literari, mentre que el de divendres portarà per títol A la punta de la llengua (amb permís del Miquel Desclot, de qui copie el sintagma). La resta dels dies (o fins i tot aquests dies, segons em vinga bé) penjaré també altres coses, com crítiques literàries o altres qüestions que em passen pel cap. I, com ja us he avançat també, aquests primers dies us hauré de parlar de Plagis, la meua nova novel·la, que podreu trobar a les llibreries a partir del dia 10. Avançaré presentacions, rodes de premsa, etc. De moment ja està pràcticament tancat que divendres 26 de setembre la presentarem a Alginet, i dijous 9 d'octubre a Terrassa. En un dia tan assenyalat s'ha de fer País a Catalunya. Dels presentadors ja us en parlaré, però són de luxe. Us deixe a dalt la portada per si voleu anar fent-vos a la idea. O per anar fent-me a la idea jo mateix.

A reveure.