divendres, 12 de setembre de 2008

A LA PUNTA DE LA LLENGUA / 2. TOPONÍMIA


De les diverses disciplines de la Lingüística, la veritat és que una m'agrada especialment. Aquesta és la toponímia. Quan ho dic, alguns em miren escèptics, però m'hi mantinc. Mig de broma, ja en vaig parlar en aquest post. Certament és una disciplina difícil, plena de buits per omplir. Hi ha moltes explicacions encara provisionals, i el camp d'estudi és atractiu. Com a prova, Coromines, que era bastant llançadet a l'hora de convertir en tesis allò que no passava d'hipòtesis embrionàries, anava amb els peus de plom quan de topònims es tractava. Si consulteu el seu (monumental) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana ho podreu comprovar.


Els parlants de qualsevol llengua són molt consevadors, quan es tracta dels topònims. És per això que molts d'ells han quedat en un estadi arcaic de la llengua. No és per tant casual que siga un dels principals camps d'estudi de l'iberobasc i del mossarab, dues llengües tan críptiques encara. Si llur petja en el lèxic comú actual és testimonial, els noms de lloc conserven encara molts elements del substrat. Per no parlar de l'àrab, que si bé ha deixat bastants mots en el corpus general (sobretot en el dialecte valencià), pel que fa als topònims suposa el 80% del total en algunes de les zones més fortament arabitzades.


M'agraden sobretot, però, els aspectes marginals de la disciplina. I en parlaré, ara i ací. Per exemple, del fenòmen de l'etimologia popular que s'ha aplicat al nom d'alguns pobles. Per etimologia popular s'entén el fenòmen a partir del qual una paruala no té l'evolució que caldria esperar seguint les pautes fonètiques habituals, sinó que queda en una forma arcaica o sofreix canvis insospitats. Per exemple, la ciutat romana d'Emerita ha esdevingut Mérida, quan seguint els paràmetres canònics hauria d'haver donat Mierda. Penseu que els habitants de la ciutat (i la resta, per extensió) o haurien permés? S'aplica per tant una autocensura derivativa i la paraula queda com a (semi)cultisme.


També m'agrada veure com la desconeixença de les llengües matriu fan possible la idealització d'un topònim. El meu poble es diu Alginet, i ve de l'àrab Aljannat. A l'entrada pel sud, es va poder veure durant molts anys un cartell on constava el nom actual i una pretesa traducció de l'àrab: Verger florit. Algun cronista local, en un moment d'eufòria i patriotisme casolà, va explicar que Aljannat, en realitat, s'havia de traduir per Jardí del paradís. Doncs, en realitat, ni una cosa ni l'altra. Aljannat significa, senzillament, Els horts.


M'agrada estudiar igualment els topònims als quals, sobretot a partir del segle XVIII, en l'afany per traduir-los tots al castellà, els han adjudicat un nom impossible. Per exemple, la Vila-joiosa hauria de ser Villalegre (o alguna cosa semblant) i no Villajoyosa. O la Torre de les Maçanes, que no sé quina traducció hauria de tenir (cap, fóra la millor opció), però de segur que no Torremanzanas. Però el que s'emporta el premi en aquest apartat és les Alqueries (o les Alqueries del riu sec, com ha estat tradicionalment conegut), nom traduït per Las Alquerías del Niño Perdido. D'on s'han tret això del Niño Perdido? Una companya que tenia a la facultat, oriünda d'allà, em deia que no ho sabia però que tan se valia, que es deia les Alqueries, sense Niño Perdido ni Niño Muerto. Finalment he pogut descobrir que aquest apèndix (molest) es deu al fet que, al segle XVII, uns monjos de Caudiel van deixar a l'oratori del Bon Retorn, una de les tres alqueries del nucli poblacional, una Mare de Déu del Xiquet Perdut. Posteriorment, quan tots els topònims van passar obligatòriament a tindre la forma oficial castellana, l'encarregat del registre municipal, sembla que marianista convençut, recordà el fet i acabà perpetrant la barbaritat.


Per últim, m'agraden els topònims que són un autèntic estirabot. És el cas d'un país com Camerun. Segons l'explicació més comunament acceptada, el nom del país es deu al fet que fou descobert per Fernando Poo, el qual, veient el gran nombre de gambes que hi havia a les seues costes, el va batejar Rio do Camaroes. Posteriorment, el francés i l'anglés adoptaren les formes Cameroun i Cameroon, respectivament, adaptacions gràfiques de la percepció fonètica del mot portugués camaroes (ho sent, però el meu teclat no té el signe de nasalització). Hi ha una altra explicació, en canvi, gens menyspreable pel fet d'haver-la sentida de boca de Carme Junyent, filòloga expert(íssim)a en llengües africanes. La Junyent diu que el nom té una gènesi diversa. La costa africana era atacada freqüentment per pirates, el quals saquejaven tot el que els eixia al davant. Un dia hi arribà un vaixell holandés, amb intencions més colonials que no pas corsàries (fixeu-vos que de vegades és pitjor el remei que la malaltia). En arribar a la platja del que actualment és el litoral de Camerun, baixaren a terra, i trobaren un pescador reparant un parell de barques. El capità holandés s'hi adreçà i li preguntà com es deia aquella terra. El pobre pescador, però, el va confondre amb un pirata, i, escaldat perquè sovint li furtaven tot el que tenia, contesta en la seua llengua africana (una de les dues-centes que es parlen al país, no sé en quina) alguna cosa que fonèticament sonava [kamerun], i que significa les barques són meues. I, des d'aquell moment, encomanats pels holandesos, els europeus començaren a dir al lloc Camerun. Així doncs, si aquesta hipòtesi és certa, el nom del país té un origen d'allò més curiós.


I ho diexem ací. Supose que tornaré a parlar de toponímia. Si voleu afegir alguna cosa curiosa al respecte, o si voleu rectificar cap inexactitud (sóc un entusiasta de la disciplina, no un expert) espere els vostres comentaris.

1 comentari:

Emili ha dit...

En relació al tema d'avui em resulta curiós el debat obert que hi ha a Castelló de la Ribera sobre el seu topònim. Jo n'he escoltat diversos: Villanueva de Castellón, Vilanova de Castelló, Castelló de la Ribera i simplement Castelló. Crec que malauradament el topònim reconegut és el primer (espere equivocar-me). Al seu torn és divertit el topònim que tenia abans Vila-Real: "Vilareal de los infantes". I la gent d'allà acostumava a dir: "en Vilareal de los infantes los chicos son guapos, ricos y elegantes".

Salutacions!

Emili