A LA PUNTA DE LA LLENGUA 3 / LLENGÜES MINORITZADES

Avuí, la punta està lligada, per simbolitzar que parlem de llengües minoritzades.

Ja fa molts anys, quan comencí a treballar a l'ensenyament a Catalunya, em vaig trobar un fenòmen que a València era encara incipient. Era l'època que començaven a arribar magribins a terres valencianes, però a Catalunya, i concretament a Terrassa, la població provinent del nord d'Àfrica era ja bastant nombrosa. Em va sorprendre molt, quan em donaren els llistats d'alumnes, veure'ls plens de Souleimans, Hassans, Mohameds, Fatimes, Hasibes i Jamiles. N'hi havia a grapats, i no paraven d'arribar-ne. En la meua innocència de novençà, pensava que tots parlaven l'àrab, i molts d'ells el francés. Així doncs, pretenia fer servir d'intèrprets els que portaven més temps ací, i quan em responien que no em podien ajudar perquè no parlaven àrab (ells mateixos o els nouvinguts) no m'ho acabava de creure. La pràctica m'ensenyà que eren pocs els que dominaven el francés, i que no tots tenien l'àrab com a llengua materna, sinó que molts parlaven l'amazic, una llengua fins aleshores desconeguda per mi.

L'amazic té aproximadament uns vint milions de parlants, i s'estén geogràficament per mollts estats del nord d'Àfrica, i fins i tot per altres al sud del Sahara. En canvi, només té estatus d'oficialitat a Níger i a Mali. Al Marroc, des de fa uns anys, s'ensenya en algunes escoles, mentre que a Algèria la seua discriminació secular ha estat darrerament font de protestes populars.
Sobre l'amazic en podeu saber més llegint el post de Pere Maians que trobareu al seu bloc El pol de la llengua als Països Catalans., on hi ha també una bibliografia exhaustiva. I, per cert, fóra bo que passajàreu de tant en tant per aquest bloc, perquè és ben interessant i rigorós.

Però a més de parlar-vos de l'amazic, el que pretenia era deixar palés el fet que, contràriament al que pensem des de la nostra visió eurocèntrica, la situació de minorització del català no és un fet extraordinari. Es calcula que al món hi ha entre 5.000 i 8.000 llengües, mentre que les entitats politicoadministratives que poden ser considerades estats només en són 193. Per tant, tret de 150 llengües (penseu que molts països comparteixen llengua oficial), la resta són el que s'anomenen llengües sense estat. D'aquestes, tirant-la llarga i sent molt generosos, unes 500 tenen un estatus d'oficialitat més o menys reconegut, més o menys extens i mé o menys sòlid, per la qual cosa la resta (entre 4000 i 7500) es troba en una situació de subordinació total respecte d'alguna altra llengua que serà usada en exclusiva per a les funcions prestigioses. Però som el melic del món. Que deu milions de catalanoparlants tinguen una llengua minoritzada ens sembla un escàndol (és un escàndol, de fet), tot i que a gran part del territori puga gaudir d'un estatus de cooficialitat que per a elles voldrien moltes llengües en procés galopant de desaparició. Però que l'amazic o moltes altres del món estiguen en una situació similar ens dóna exactament igual. Perquè aquestes, en la seua gran majoria, són llengües de negres, moros i altra gent de mal viure que a més de la discriminació lingüística han de patir una opresió col·lectiva i individual que nosaltres no patim (o no patim de forma tan severa). És una mica com allò de les desgràcies. Que muiren quasi dues-centes persones (europees) en un accident a Barajas és una tragèdia. I no ho negaré pas, jo. Però que a l'estret de Gibraltar se n'ofeguen moltes més, en un degoteig macabre, no té tanta importància. Al cap i a la fi no són més que gentola que volen entrar al nostre país fent trampes amb la terrible intenció de menjar-se les molletes que cauen d'un pa que nosaltres, farts fins a la sacietat (i fins a la vergonya), roseguem amb indolència.
Dit això, s'ha de lluitar per la supervivència de les llengües minoritzades i amenaçades amb la desaparició. De totes, és clar.