dimarts, 30 de setembre de 2008

DISCURS DE VICENT BORRÀS A LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

L'amic Vicent Borràs ha tingut l'amabilitat de facilitar-me el discurs escrit per presentar Plagis, el passat divendres. Com que crec que és interessantíssim (i no només perquè parle bé de l'obra), el penge amb el seu permís. Només faig de mitjancer telemàtic: està exactament com me l'ha tramés.

PRESENTACIÓ PLAGIS D’URBÀ LOZANO
(Alginet, 26 de setembre de 2008)

Bona nit, autoritats, amics i amigues:
“Hi ha un lloc inconcret en la persona, a mig camí entre la memòria i l’oblit, on dormen i sobreviuen, on moren i ressusciten les “coses” que conformen tot allò que un dia vam ser. Com passa amb tantes altres realitats, sabem de l’existència d’aquest lloc, tot just quan l’hem perdut, quan ja no hi podem tornar. (...) La lectura (...) ha resultat ser un apassionant exercici d’aproximació a aquell territori on sempre voldríem tornar (o, vist des d’ara, el país d’on mai no haguérem volgut eixir) i ara ja és un impossible. I només la literatura, la bona literatura, aquella que s’escriu al 50 % entre el cap i el cor, ens hi pot portar.” Dic açò perquè, si no li va bé del tot al llibre que hui presentem, Plagis d’Urbà Lozano, tampoc no li va mal i, sobretot, perquè m’agrada com sona i perquè —i aquesta és la raó fonamental— més o menys així vaig començar una altra presentació d’un altre llibre d’un altre autor en un altre lloc i que les lleis de la rapinyaria literària m’aconsellen de no revelar. El plagi és un vell aliat de la literatura i de la cultura en general. Ja ho sabem, però convé que ho recordem: plagiar és sumar; llegir i afegir; corregir, augmentar, matisar. En aquest sentit, Josep Pla encertava de ple quan disparava amb contundència: “La cultura és un plagi sistemàtic.” I justificava els seus possibles plagis dient: “Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? (...) “Sàpiga, doncs, el llegidor, que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes...” Així, doncs, plagiant-me a mi mateix i amb el suport explícit de Josep Pla i implícit de Joan Fuster, he volgut centrar d’entrada el tema-títol de la novel·la de l’amic Urbà Lozano —si em permet que l’anomene “amic” perquè, tot i que encara no hem tingut massa relacions, tot indica que per raons laborals estem condemnats a tenir-ne, però sobretot perquè després d’haver llegir la seua novel·la, em fa la impressió que som vells coneguts.
De fet, algunes importants concomitàncies m’aproximen a Urbà Lozano i que, justament a vosaltres, no us descobriré res de nou ressenyant-vos-les. Nascut a Alginet l’any 1967, és llicenciat en filologia catalana i professor d’ensenyament secundari, la qual cosa significa que, com jo, es guanya la vida intentant sobreviure entre aules i corredors plens d’adolescents que, quan se’ls parla de llengua, la imatge que el ve a la ment no és exactament la mateixa que a nosaltres i per als quals la literatura ja no rima ni tan sols amb confitura. Així mateix, deduïsc de la lectura dels seus llibres que, a més d’un humor semblant, compartim lectures i referències musicals i d’altra mena. L’any 2005 Urbà Lozano es donava a conéixer dins el nostre panorama literari amb La màquina ronca i el seu tremp narratiu es refermava amb l’aplec de narracions agrupades sota el títol Femení singular que havia guanyat el Premi Vila de Teulada de 2006. En aquest recull Urbà mostra les seues habilitats literàries capaces d’arrodonir i programar l’impacte efectiu que els relats curts per gènere requereixen, alhora que crea una interessantíssima i variada galeria de personatges d’on, ben segur, anirà pouant futures peces narratives. L’any passat guanyava el Premi de Narrativa Ciutat de València amb Plagis, el llibre que hui presentem.
I ara ja va sent hora que apunte alguna cosa de la novel·la que ens ha reunit, sense ànim ni de fer crítica literària ni de xafar a ningú l’argument i la intriga que, per dret propi, a cada lector li toca de descobrir. El primer que vull dir d’entrada és que Plagis no és una novel·la fàcil en cap sentit, tret d’un que és el que la fa gran. M’explique. Plagis no és fàcil d’escriure (després n’apuntarem alguns dels trets estilístics que justifiquen la meua afirmació). Plagis no és una novel·la fàcil d’etiquetar (perquè, què és?, una novel·la policíaca?, no, tot i que hi ha morts i policies; un relat històric? no!!! però hi ha escenaris temporals del nostre passat recent; una novel·la eròtica? tampoc, encara que hi ha molt nyigui-nyogui, és a dir el soroll que fa el llit quan hi coincideixen dues persones i passa allò que sol passar, ja m’enteneu). Quin tipus de novel·la és, doncs, Plagis? Doncs, no ho sé i supose que Urbà tampoc. Plagis tampoc no és una novel·la fàcil de comprendre en tota la seua dimensió i requereix algunes relectures. Plagis tampoc és fàcil de presentar i ja ho haureu comprovat amb tot el que porte dit i, sobretot amb tot el que no he dit. Ara bé, Plagis, i això la fa gran —ja ho he dit— justament per tot el que he assenyalat ara mateix, és una novel·la de fàcil lectura. I això és difícil de fer. No sé si m’explique. Una novel·la difícil per a l’autor, però fàcil per al lector. Les coses aparentment senzilles (una bella i simple línia melòdica –Yesterday, la Muixeranga o un aire de Bach-, una plana diàfana de Josep Pla) són quan les mires des de l’altre cantó —el de l’autor— complicadíssimes. Com un tapís quan l’observem a l’inrevés.
Per la nostra part, per la meua, sí que puc fer aproximacions: Plagis és una novel·la intel·ligent, ben feta amb els ingredients justos i les dosis calculades. Però, per damunt de tot, de Plagis jo em quede amb l’humor que destil·la per tots els racons. Humor sa, d’aquell que és capaç d’arrancar-te un mal de queixal o una mala enrònia del cap. Jo, amb aquesta novel·la, he rigut molt, i no m’estic referint només —que també— a una lleu insinuació de somriure, sinó sobretot a riallades fortes, sonores i inevitables. Sóc dels qui pensa que una novel·la sense humor —perdoneu-me la comparació— és com una paella sense sal. Què seria, per exemple, del Tirant sense els episodis còmics de la vida cortesana? I l’humor de Plagis és un humor fi i intel·ligent, sobretot perquè majoritàriament és de base lingüística (com quasi tot en aquesta novel·la). Allò que diuen els personatges i el que diu el narrador del que diuen i fan els personatges serà el component sobre el qual descansa la comicitat. I és per a mi aquest to desimbolt del narrador allò més atractiu de la novel·la. La veu que ens narra la història esdevé una mena de comentarista de les accions i les diccions dels personatges, en fa glosses i digressions, s’adreça al lector com a un vell conegut i el va guiant per l’entramat que li va parant a cada moment. I en aquesta xarxa laberíntica, la llengua i l’element de base lingüística tornen a ser protagonistes perquè la novel·la d’Urbà és un continu joc textual, un text farcit de referències i cites textuals que justifiquen amb escreix el títol de l’obra. I ara, aprofite per fer una crida i un advertiment: si bé Plagis és un relat que s’adreça al públic general, els seus lectors models caldrà buscar-los entre els professors de llengua o, si més no, entre aquells preocupats i iniciats en la reflexió lingüística. Així les coses, el joc lingüístic, el metallenguatge irònic, la simbòlica representació de la varietat dialectal de la nostra llengua, tot això són elements que fan de Plagis una novel·la amb continus aclucaments d’ull a aquests lectors models. Amb llatinismes inclosos.
Una última reflexió que vull fer sobre els materials lingüístics emprats l’he encetada abans i ara l’acabe. Abans he assenyalat que, tot i que és una novel·la de fàcil lectura, al darrere hi ha un treball lingüístic complex i això es fa palés en tots i cadascun dels nivells d’anàlisi lingüística. El més evident, però, és el sintàctic. Així per exemple (i només és un dels molts exemples que podríem posar) a l’inici de la pàgina 183 aquest simpàtic narrador comença una oració pel subjecte: “La Txell Coromines...” que troba el final a les últimes línies de la pàgina següent, la 184: “era, en realitat, un canó de tia.” És a dir, una unitat sintàctica completa de 55 línies i escaig on el lector en cap moment no perd el fil del discurs. I això no és gens fàcil d’escriure i que a més siga de fàcil lectura.
Per anar acabant cal que apunte, només alguna idea sobre altres aspectes de la novel·la, sense descobrir —us ho havia promés— l’argument i les intrigues —que les hi ha— de Plagis. El plaer de descobrir tot això correspon a cadascú en la intimitat de la lectura. Urbà Lozano, a més de ser un hàbil manipulador de la llengua com ja he comentat més amunt, és un magnífic estrateg que va dipositant ara un parany, ara una mina amagada darrere un reclam innocent, tot per atrapar el lector incaut en una invisible teranyina de relacions entre personatges i lligada amb una malla de casualitats i causalitats. Especialment del primer, perquè Plagis és una novel·la amb un trama farcida de coincidències. I Urbà ho sap i no s’està de declarar-ho ja siga en boca d’un personatge o del mateix narrador xerraire. I en aquesta complicada teranyina que com una hàbil aranya ens va estenent, l’autor no es para en despeses i gastarà pólvora de rei. Vull dir si cal que aparega un cadàver esquarterat en sis trossos o molt de catacrac o de nyigui-nyogui o les vergonyes ocultes dels premis literaris no es pararà per això. I parlant de casualitats, de pólvora de rei i d’altres martingales de què fa ús Urbà Lozano, la localització espacial de la novel·la tampoc no és gratuïta del tot. Molta Ribera del Xúquer (Carlet, Alzira i Alginet i Algemesí de raspalló); València ciutat i els caus nocturns de fa uns quants anys (aquell territori de què parlava a l’inici); i també hi ha l’illa de Mallorca i Terrassa.
I ara vaig posant ja punt i final amb un parell de comentaris que funcionen com a cloenda i que són, com no?, completament plagiats d’altres presentacions en què he participat. I si foren sentits i sincers quan van ser utilitzats per primera vegada no ho són menys ara, però si tire mà de l’arxiu de cites de què dispose ho faig sobretot per tal d’arrodonir l’inici i homenatjar el llibre d’Urbà.
Al cap i a la fi, Plagis és una novel·la i el que hi ha al darrere, com en qualsevol altra novel·la, és un enfilall de paraules. Totes són als diccionaris. Escriure és combinar-les, una darrere de l’altra. Hi ha infinitud de possibles maneres de disposar-les. De l’elecció, de la tria, de les paraules escollides i, sobretot, de les no escollides, de la combinació última d’aquest material tan sensible, de tot això dependrà el producte final. Això és l’estil. Aquest és el treball diari de l’escriptor.
Ara ja només em queda encoratjar-vos a la lectura, amb la satisfacció i la seguretat que no us decebrà, que, de ben segur, serà un d’aquells llibres que recordareu i que us deixarà un sabor de boca ben especial. A mi amb total sinceritat us he de confessar que me l’ha deixat i per això estic ara ací, parlar-vos-en. Perquè, si bé és cert que aquesta tasca de presentar llibres que he fet en ocasions, ja comença a cansar-me, també ho és que, quan el llibre paga la pena, i ara n’és el cas, es fa ben a gust. I, si no és massa pretensiós de la meua part, abans d’acabar desitjaria demanar-vos que féreu el que jo he fet: llegiu-lo i, si us agrada (que de ben segur serà així), recomaneu-lo com ara estic fent jo. El sistema del boca-orella sovint funciona en la promoció dels llibres, perquè ens refiem més ¾i fem bé¾ d’amics i coneguts lectors que no de crítics, perquè mai sabem a quina obscura raó obeeix la seua ressenya, ja siga en un sentit o en un altre, i ni tan sols tenim la seguretat que s’hagen llegit el llibre que ens estan afusellant o recomanant. La nostra literatura no va tan sobrada de bons llibres i, quan de tant en tant n’ix un, com ara aquest d’Urbà Lozano, seria una llàstima que fórem tan provincians com semblem i passara desapercebut entre l’allau de novetats editorials i fóra silenciat per ridícules enveges de capelletes, per la ceguesa d’alguns o per absurds complexos, més propis de culturetes de campanar, que només interessen els qui cauen dins l’escassa ombra que projecta la torre del temps.
Ara només em resta agrair a Urbà Lozano el regal magnífic que ens ha fet amb la seua novel·la, a Bromera i a l’Ajuntament d’Alginet per haver-me confiat el plaer d’apadrinar aquesta novel·la i a tots vosaltres la vostra presència i atenció.
Moltes gràcies.

2 comentaris:

Carles ha dit...

Bona nit:

El meu nom és Carles, i crec que no ens coneixem. Fa poc que he sabut de l'existència d'aquest blog i, francament, el trobe ben interessant, complet i documentat. Així i tot, el motiu d'aquest post és presentar-me com un dels teus "competidors" en el món de la preparació d'oposicions. Fa uns cinc anys que prepare un grup de gent de l'especialitat de catalana a l'acadèmia IVEP, de la qual provénen alguns dels alumnes que, pel que he vist, també tu has preparat (Emili Chaqués, Leo Cerdán, Marta Borràs, Carles Colechà)... En eixe sentit, et reconec que el nom "Urbà", de vegades pronunciat pels meus alumnes com a "vaixell enemic" i de vegades com a alternativa possible per a la seua preparació, m'ha produït un runrun de curiositat des de fa uns anys, curiositat que en trobar aquest blog he vist en bona part sadollada.

Allò cert és que en algunes ocasions he pronunciat el teu nom en classe, en clau de broma, amb frases del tipus "Urbà, oh, el meu arxienemic!" o "segur que açò Urbà no ho explica tan bé". Entén-me bé, totes dites amb un to conyeta al sota del qual hi havia la rivalitat lògica deguda a un potencial "competidor" però també el respecte degut a un company. La veritat és que, si jutgem per les xifres, els teus resultats són millors que els meus, i francament a partir del teu blog la conclusió evident és que jo no seria ni de bon tros capaç de redactar un blog tan complet com aquest del ginjol, i evidentment tampoc de guanyar, ara per ara, un concurs literari.

Si et preguntes el perquè d'aquest post, la veritat és que és resultat de la pura curiositat, "morbo" potser per contactar amb una persona de la qual sé de fa temps sense conéixer-la. Considera'm a partir d'ara company i col·lega. Com a bon cavaller "rival", et promet complir religiosament amb el codi de la cavalleria. Això sí, permet que continue fent conyes a classe al respecte de la nostra "competència". Potser en altra ocasió ens puguem conéixer personalment. Allò cert és que em resultaria curiós.

Una fraternal abraçada d'"enemic"

Carles Barquero
barqeiro@hotmail.com

P.D. He sabut d'aquest blog per Josep Perucho, company teu a la carrera i a hores d'ara meu a l'institut.

Anònim ha dit...

No has oït res, Urbà? I el grill, sents el grill, Urbà? Un grill per Tot Sants no pot ser, senyor Vicent, gosà dir-li una vegada. Tu què saps, el que pot ser o deixar de ser
El grill, el maleït grill. Aquell grill no estava a l’estable, aquell grill el tenia el seu amo dins l’orella.

Si no es pensa en la mort, la qüestió de la supervivència no es planteja mai. Hi ha una gran quantitat de persones que es pensen que no es moriran mai. La gent vol sobreviure i hi creu. I, si hi creu, deixeu tranquil•la la gent. No projecteu sobre la persona humana més dolor: ja en té prou pel fet d’haver nascut. Deixeu-la en pau.

Un grill m’ha visitat en aquest dia de meditació sobre la mort i la supervivència.

Em reconforta, el dia de difunts, saber que un enamorat dels trens com és l’amic Vicent Borràs ha parlat elogiosament de la novel•la d’un altre usuari dels trens que pugen de l’estació del Nord cap a l’estació de França.

Salut, companys lletraferits.