dimecres, 1 d’octubre de 2008

ROMANÇO LITERARI 5 / DISCURS DE LA PRESENTACIÓ DE PLAGIS

Ahir us vaig penjar el discurs de Vicent Borràs. Avui us penge el meu propi. Les parides que se'm van ocórrer in situ no hi són evidentment. Com que avui és dimecres, l'aprofite com a romanço literari. Crec que amb aquest acabe la sèrie, perquè Joan Carles Girbés va fer el seu parlament a partir d'apunts. Espere que us feu una idea de com anà la cosa.

DISCURS DE PRESENTACIÓ DE PLAGIS

Bona nit. En primer lloc, i com és obligat, m’agradaria mostrar el meu agraïment a les persones que m’acompanyen dalt de la tarima, començant per Maria Company, regidora de Cultura, i el senyor Enrique Girona, alcalde-president, agraïment que s’ha de fer extensiu a l’Ajuntament d’Alginet pel suport que ha donat a l’acte; a Joan Carles Girbés, gràcies personalment per la tasca de difusió de l’obra i també gràcies com a representant de Bromera, editorial que ha fet possible l’edició de Plagis; i a Vicent Borràs, que ha tingut l’amabilitat de llegir el llibre a consciència, com hem pogut comprovar, i fer-ne una defensa abrandada i, sobretot, crec que sincera. També voldria estendre el meu agraïment a altres organismes i persones que no estan presents, com l’Ajuntament de València, entitat convocant del Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià, i als membres del jurat que van triar Plagis com a obra com a guanyadora de la 25a edició del certamen.

Dit això, la veritat és que és complicat continuar. Perquè, què dius? Els autors tendim a pensar que allò que havíem de dir ja ho hem escrit. I, per tant, podem arribar a la conclusió que els discursos són redundants, que l’única cosa que poden aconseguir és avorrir el personal i retardar innecessàriament la picadeta que tan amablement han preparat els responsbles de la Casa de Cultura. Però per una altra banda, si esteu ara i ací és per escoltar el discurs de la regidora, de l’editor, el del presentador i el meu propi, i alguna cosa hauré de contar-vos. Per tant, decidesc fer allò convencional: vendre-vos un poquet l’obra, explicar què vull dir a Plagis, i com ho vull dir.

Mentre preparava aquesta intervenció, i sense saber massa bé per on pegar, em va passar pel cap d’utilitzar per als tres menesters que acabe d’esmentar un mètode que m’havia anat molt bé en la redacció de la novel·la. I aquest mètode no és cap altre que plagiar, copiar, allò que ja havien dit altres. És per això que em vaig posar davant de l’ordinador, i em disposí a afusellar totes aquelles declaracions que m’agradaren. Però declaracions de qui? Anem a jugar sobre segur. Declaracions de gent amb prestigi.

Vendre-us la novel·la, a hores d’ara i després del que hem escoltat, crec que ja no és necessari, perquè uns altres ho han fet per mi, però al cap i a la fi, parlant d’ella no faig cap altra cosa que promoure-la, ni que siga de manera subliminar. Així que passaré directament a contestar les preguntes que jo mateix he plantejat.

Reprenent la meua dèria plagiadora, vaig pensar que, per explicar què volia dir podria confiar en Quim Monzó. El discurs de Monzó que va obrir la Fira del Llibre de Frankfurt ha estat unànimement lloat, i és per tant una garantia d’èxit. Així que òbric el google, escric Quim Monzó a la finestreta, i a la part dreta diu que hi ha 125.000 entrades que contenen aquest nom. M’espante una mica, perquè totes no les puc consultar, i, encuriosit, faig una comprovació: pose a la finestreta el meu propi nom, Urbà Lozano, i hi apareix... 5.490 vegades. Anem bé, el Monzó em guanya per golejada (120.000 d’avantatge), i copiar-lo no m’anirà malament. Punxe uns quants enllaços a l’atzar, i al que fa tres o quatre apareixen unes declaracions que em poden servir per a la qüestió de què vull dir? Monzó afirma:

Quan jo escric un relat, siga curt o llarg, no tinc cap intenció de res. Però de res, eh? Jo no vull desemmascarar res, vull jugar i construir una cosa que m’agrade i que quan l’acabe diga “hòstia, va, d’això n’estic content”. Em seria molt difícil trobar una imatge, una metàfora, per dir el que vull dir, perquè és que ni jo mateix ho sé. Jo no sé què vull dir. No tinc clar que vulga dir res.

Per tant, ja tinc una frase lapidària per poder dir-la ara i ací: Quan escric, no tinc clar que vulga dir res. Però això seria mentir-vos, perquè jo, contràriament al Quim, quan escric, és perquè tinc la necessitat de dir alguna cosa. Com que mentir a una gent que ha tingut l’amabilitat de vindre a escoltar-te està molt lleig, pense que hauré de buscar una altra solució. I em roda pel cap que fa uns mesos vaig llegir en un post del blog Vista parcial alguna cosa que em podria anar bé. Com que el blog és de l’amic Tobies Grimaltos, professor de Filosofia a la Universitat de València i autor de diversos assaigs, es tracta sens dubte d’una veu autoritzada. Així que em capbusse al seu blog, busque el que recordava haver-hi llegit i ho trobe. Diu així:

Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Potser el fragment siga difícil d’entendre, tret del seu context, però analitzant el conjunt en què es troba inserit, vol dir que si uses el valencià com a llengua vehicular immediatament se’t presuposen un seguit de trets, com que has de ser necessàriament d'esquerres, catalanista, ecologista, antitaurí, feminista, agnòstic, antiimperialista, prosaharià, propalestí, i, si molt convé, defensor d’un cràpula com Fidel Castro. És a dir, un lot de tot o res, sense matisos, ben proper al sectarisme. O sectarisme, pur i dur.

Certament, la societat, en els nostres dies, està fortament estandaritzada. És més, jo diria que es mou en compartiments estancs i dicotòmics, dels quals és impossible fugir. És l’esperit tribal. O eres de dretes o d’esquerres. Per tant, o eres fatxa o eres roig. O eres catalanista o eres blavero. O moro o cristià. O carn o peix. O del València o d’un altre equip, i aquest altre equip, qualsevol que siga, és l’enemic irreconciliable. El problema és que això mateix que pensen els seguidors del València ho pensen els del Barça, els del Madrid, els de la Balompédica Linense i els de la Gimástica de Torrelavega. És la crida al gheto. I, el que potser siga pitjor, formes part del gheto, i eres bo, o formes part d’una altra tribu, i per tant eres roín. A més tot això va en lots, en paquets que desperten la simpatia dels afins i la fòbia dels contraris. Sembla impossible que un siga d’esquerres i al mateix temps li agrade anar als bous, perquè això dels bous és cosa de gent violenta i autoritària. De la mateixa manera que un no pot ser conservador i ecologista, perquè, ja se sap, això de les plantetes és cosa dels progres tocats de l’ala i de les seues utopies.
A Plagis em propose de desmuntar aquesta teoria segons la qual tots estem fets poc menys que amb motle. Intente fer veure que no hi ha ningú d’una peça, que tots tenim les nostres flaqueses, que no hi ha ningú que siga posseïdor de la veritat absoluta, per molt que alguns n’estiguen convençuts. Que està bé tindre uns ideals, i defensar-los amb convicció, amb vehemència, fins i tot, però sense bàndols excloents i enfrontats. És per això que, al llarg de la novel·la, faig que diversos personatges afronten vivències semblants, i que cadascú d’ells trobe una solució diferent. Però atenció, deixant ben clar que hi ha un límit; que hi ha actituds que són totalment intolerables. Sense desvetlar massa l’argument, ho exemplificaré en el cas de les adolescents embarassades. A Plagis n’apareixen dues. Les quatre parelles de pares, després del disgust inicial, ho afronten de manera diversa: uns amb més enteresa, d’altres ho agafen pitjor, uns opten per l’avortament, els altres no... Jo, com a narrador, no jutge, em limite a presentar els fets. No modalitze el text de manera que deixe entreveure quina és la meua opció. Totes em semblen bones, o, en aquest cas totes em semblen roïnes, però no censurables. Excepte una actitud que no és que siga censurable, sinó que és directament intolerable, que és la dels pares que diuen “ja t’apanyaràs, que jo d’això no en vull saber res”. Al llarg de la novel·la es donen un seguit de circumstàncies a través de les quals intente fer veure que els personatges, i per tant les persones, no són plans, no són estereotips com alguns pretenen. Tenen matisos, són complexos, no es comporten seguint un clixé que els ha estat assignat. Que un pot voler fer creure, o fins i tot creure-ho ell mateix, que és molt després pel que fa als diners, que no li interessen massa, però després fa volantins en corda per guanyar-ne com més millor; o que un altre pot semblar molt materialista però al final es deixa arrossegar per la passió fins a cometre un crim. I com aquests, hi ha molts casos que intenten plasmar el que jo crec que és la realitat, una realitat que no trobe millor manera d’explicar que per mig d’una frase feta: cada persona és un món. I no només això, sinó que cada persona és un món en cada moment determinat, perquè potser ara fas una cosa i demà, davant d’una situació semblant, en faràs una altra totalment diferent.

Amb el que he dit fins ara, crec haver contestat a una de les preguntes: què he volgut dir amb Plagis. Em falta l’altra. Com ho dic? I això, possiblement, siga més complex. Però torne a tirar mà d’internet. En lloc d’obrir el google, com que abans he trobat la solució als blogs, ara m’hi adrece directament. I en un blog sobre literatura trobe un comentari d’una persona que s’amaga sota el pseudònim de Montserrat Black. No la conec, però assegura haver escrit més de quaranta narracions, i per tant és una veu autoritzada. Com fa ella les novel·les? Diu:

Fluyen solas. Escribo unas lineas en el papel (más bien en la pantalla, porque desde hace tiempo escribo con el ordenador) y muy pronto los personajes empiezan a cobrar vida y a no obedecerme. Ellos mismos van construyendo la historia, quizá contra mi voluntad, de tal manera que a veces siento la necesidad de reconducirla. Sin demasiado éxito, he de confesar, porque lo más común es que los seres de ficción acaben ganando la batalla y conduciéndome a mi misma a un ambiente mágico en el que quedo atrapada. En definitiva, más que escribir novelas, es la literatura la que guía mi trayectoria vital”.

Desconec si aquesta Montserrat Black havia consumit algun psicotròpic abans de dir les barbaritats que acabe de llegir, però la veritat és que l’envege. A mi em costa Déu i ajuda bastir una història, no pare d’escriure i reescriure, de revisar i corregir fins que l’editor em toca per telèfon vint-i-cinc vegades dient que l’obra ha d’anar a impremta JA! En canvi ella posa quatre noms a la pantalla, aquells noms cobren vida i van fent. Amb aquesta tècnica el que em sembla estrany és que haja escrit només quaranta novel·les, perquè en podria fer quaranta tots els anys. Però en definitiva, una vegada més, no em serveixen les paraules dels experts en la matèria. Decidesc que no paga la pena de continuar plagiant, que hauré de tornar a la realitat d’una vegada, no siga cosa que em passe com a la Black i la literatura “acabe guiando mi trayectoria vital”, que ja veus tu quina desgràcia, i em propose de contar la veritat.

I la veritat és que per contestar a com vull contar la història? hi ha una premissa fonamental: ho he de passar bé en el procés d’escriptura. El vessant lúdic és molt important per a mi, i crec que per a tots els escriptors no professionals, tot i que podríem discutir molt sobre què entenem per escriptors professionals, i que entenem per escriptors de cap de setmana, com alguns ens titllen, despectivament. Quan dic que no sóc professional vull dir que no visc de l’escriptura, tot i que quan em pose a escriure intente que el resultat final siga tan digne com puga aconseguir. Però no tinc la necessitat d’escriure una novel·la cada X temps, i la primera cosa que intente és passar-ho bé.

En començar Plagis vaig decidir que per passar-ho bé m’havia de marcar una meta que no haguera assolit abans, i aquesta meta era fer-la a partir d’una estructura complexa. En el meu primer llibre, La màquina ronca, vaig assajar un seguit d’estratègies estructurals que durant el procés d’escriptura no van quallar, potser per imperícia. Era la meua primera novel·la, i finalment vaig decidir que per anar trencant la mà el millor que podia fer era bastir una història lineal, sense massa complexitat estructural, i així ho vaig fer. Després vaig escriure Femení singular, un recull de contes. No considere la narrativa curta un gènere menor, com alguns fan. I sé que els contes tenen dificultats que no presenten les novel·les, com ara una gran capacitat de síntesi, o una capacitat de fabulació extraordinària, perquè al cap i a la fi cada conte és una història que podria servir per fer un relat més llarg. Però estructuralment s’ha de reconéixer que els contes no presenten massa dificultat. I és per això, perquè era una vara que encara no havia tocat, que a Plagis em vaig proposar de fer-ho difícil en aquest sentit. Per tant, vaig optar per focalitzar cadascun dels capítols des d’una perspectiva diferent. Uns estan en primera persona, i uns altres en tercera. Per tant, hi ha una multiplicitat de veus discursives. A més, en cadascun dels capítols use una tècnica narrativa diferent. Hi ha dos contes, un meu i un altre copiat de Santiago Rusiñol; un capítol és una novel·leta de lladres i serenos; un altre és un monòleg interior; un altre un text eminentment dialògic; i encara un altre que, per qüestions que ara no vénen al cas, es va convertir en l’ultimíssim moment en un guió cinematogràfic. Per tant, ja tenia la complexitat estructural que fera engrescadora la feina. Però per acabar-ho d’adobar, ho vaig complicar una mica més. Vaig voler vessar en l’obra, a més de la meua aportació com a escriptor, la meua experiència com a lector. Quan llig, tinc el costum de subratllar molt, i fins i tot, en ocasions en què un fragment m’agrada de manera especial, el copie i el conserve. I vaig voler rescatar alguns d’aquests fragments i inserir-los en la novel·la, com una mena d’homenatge a obres o escriptors que m’hagueren agradat especialment. Per exemple, el mateix fet d’inserir fragments d’altri en la meua obra està inspirat en la pel·lícula Cinema paradiso. I després, n’he extret uns quants del llibre, a l’atzar, per poder-los exemplificar.

En un moment de passió entre Verònica i Tomeu, el narrrador de Plagis diu:

I ells mentrestant que no han parat quiets, que han cargolat els cossos i es busquen anhelants amb les mans, i amb la boca, i amb la pell. I al cap de poc troben que, com no podia ser d’una altra manera, l’activitat a la cambra veïna cessa després d’una formidable carcassa final, amb la recialla afegida de l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

A L’hereu, d’Àlan Greus, casualment hi ha un fragment que diu:
Ell accelera el sacseig, compassat, enèrgic, l’alé se li mig talla, les parpelles d’ella se li acluquen fins que només s’hi distingeix una ratlleta de blanc de l’ull i l’altaveu sosté miraculosament una nota de mig minut eterna, eterna, eterna... que ofega l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

A Crim de Germania, de Josep Lozano, diferents convidats n’excusen l’absència a un sopar amb Germana de Foix amb romanços absurds, i textualment, diu:

Sols el domèstic de mossèn Pere Sabater havia estat un poc més creïble i explícit en referir, xaró, la causa de l’absència del seu amo: <>.

Mentre que a Plagis, l’absència dels membres del jurat al lliurament de premis que clou la novel·la, és justificat de la següent manera:
[...] un per un s’hi han excusat amb romanços absurds –com ara una indigestió provocada per una parada de figues seques-, per no haver d’anar a fer el paperot.

Amb això, amb aquesta multiplicitat de veus discursives, i amb aquestes intertextualitats, acabe confegint Plagis. Amb una última autoimposició: el llibre havia de tindre diferents nivells de lectura. Un primer que poguera satisfer la demanda d’una companya de feina que, sabedora de les meues rareses pel que fa als gusts literaris, sempre em diu que li recomane llibres que puga llegir a la piscina. I crec que Plagis s’hi pot llegir, a la piscina: és una història on passen uns fets protagonitzats per uns personatges que poden divertir, sense cap altra finalitat que la purament lúdica. Però a més, si volem aprofundir ens donarà la possibilitat de pensar, de submergir-nos en la psicologia dels personatges i trobar la finalitat última de l’obra, que no és més que plasmar una critica al sectarisme, a la divisió de la societat entre els bons (els que pensen com jo) i els dolents (els que pensen diferent). I per últim, si volem entrar en el joc metaliterari, cosa que no és imprescindible, podem jugar a buscar les intertextualitats de què he parlat abans i que a mi, a hores d’ara, en alguns casos em costen de trobar.

I res més. Només espere que qui haja llegit el llibre haja guadit tant com jo mentre l’escrivia, i que qui no l’haja llegit encara, trobe en aquesta presentació un motiu suficient per començar a fer-ho només en tinga l’oportunitat.

Acabe el parlament reiterant els agraïments que he expressat al principi i, com no, ampliant-los a tots vosaltres, que heu tingut l’amabilitat de vindre a escoltar-nos. És tot. Moltes gràcies.

2 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Urbà una altra vegada per la cita. Ja he acabat de llegir "Plagis". Feia temps que una novel·la no m'enganxava així. M'he hagut d'amagar de les obligacions perquè volia continuar llegint-la. "Cacho novelón!" Enhorabona!

ginjol ha dit...

Gràcies Tobies. És un al·licient saber que les teues novel·les fan passar una bona estona per continuar escrivint. Què t'he de contar! Si no ens llegira ningú no pogaria la pena, i saps tan bé com jo que el contacte directe amb els lectors és insubstituïble.
Espere Idees i paraules amb impaciència.
Una abraçada.