ENS TROBEM AL MANOLÍN

Quan vaig acabar la carrera, la primera eixida professional que vaig tindre va ser, com ha passat a molta gent d'aquestes contrades, anar a fer classes a Catalunya. La meua primera destinació va ser un institut de Sabadell, i m'hi vaig quedar a la borsa del Vallès. Era l'any 95, i m'hi vaig estar fins els 2003. Amb estades intermitents a Sant Cugat del Vallés i Barcelona, gran part dels vuit anys els vaig passar a Terrassa, ciutat on em vaig establir, bàsicament perquè hi vivia el meu amic David i em va obrir les portes de sa casa com si fóra la meua. Després David es va casar, i jo em vaig buscar un piset amb Miquel, un company d'Algemesí, al carrer de Miquel Vives. A sota mateix de casa (perquè era ma casa) hi havia el Bar Manolín, on solia anar sovint a dinar o a fer un café després de menjar a casa. Un dia, estant al Manolín, va entrar un xicot més aviat menut, i amb gran familiaritat va saludar l'amo del bar, la dona i el fill, que, juntament amb mi, érem els únics ocupants del local. Era Xavi. Xavi Hernández, el jugador del Barça. Jo, afeccionat al futbol i culer confés, el vaig reconéixer de seguida, però com que sóc poc propens a la idolatria i a l'afalac gratuït, i a més em fa vergonya adreçar-me a qui no conec, vaig continuar amb el meu café mentre xarrava amb el Manolín de futbol. El Xavi s'hi va afegir a la conversa, i va fer canviar-ne el rumb. Si poc abans la cosa havia girat al voltant de la qualitat d'un jugador del Terrassa, Mario Gibanel, quan Manolín va dir que jo era valencià començàrem a parlar de com de fort estava el València CF aquella temporada. Em va sorprendre la naturalitat del Xavi, i com un jugador del seu nivell escoltava amb respecte (amb quasi veneració!) els consells de Manolín. No, no eren consells de com jugar: el Xavi en sabia (i en sap) molt més que tots plegats. Eren consells d'un home d'uns cinquanta anys a un xicot de poc més de vint al voltant dels perills d'un món tan difícil com el futbol professional. El Manolín sempre m'havia semblat d'allò més assenyat, i les seues paraules, en aquell moment, m'ho certificaren.

Aquell any el València va acabar guanyant la lliga, i el Barça quedà segon després d'una espectacular remuntada a la segona volta, amb golàs de Xavi al Bernabeu inclòs. Aquell mateix any encara vaig veure el Xavi Hernández en una altra ocasió. Fou una nit bascosa de juny que anava al cinema amb l'amic David. Abans sopàrem al Vallès del carrer dels Gavatxons. En eixir del local, vaig veure el Xavi amb la núvia i alguns amics. Una mica vergonyós, perquè suposava que no em recordaria, el vaig saludar, i ell em va tornar el salut, no sé si perquè se'n recordava, de mi, o com a simple cortesia. Des d'aleshores, només l'he tornat a veure des de la distància que marquen les graderies d'un estadi (Mestalla i el camp del Llevant) amb el terreny de joc. Però em feia l'efecte que es movia pel camp amb la mateixa naturalitat amb què ho feia al Manolín o al carrer del Gavatxons. Sembla tan fàcil jugar al futbol, quan veus el Xavi! I és tan difícil!

Fa sis anys que no visc a Terrassa. L'enyore. I és un sentiment que es va revifar dimecres, en veure el Xavi celebrant la Copa d'Europa a la gespa de l'estadi de Roma. Estava content pel triomf del Barça, i content per partidàs del Xavi. Content perquè el nomenaren millor jugador de la final. Podria haver estat l'Iniesta, el Messi, el Piqué... Són tots tan bons! Però va ser el Xavi, aquell xicot senzill i assenyat que fa molts anys vaig trobar al Manolín. Potser cara a cara no m'atreviria de fer-ho: continue sent tan poc procliu a l'idolatria i a l'afalac com abans, però des de la distància i per escrit no em fa tanta vergonya. És per això que des d'ací vull donar-te les gràcies, Xavi. Per fer-me feliç, per fer-nos feliços a tots els que som barcelonistes, i també a altres que no ho són, però que saben apreciar la teua qualitat com a jugador i les teues qualitats (en plural) com a persona.

Potser algun dia ens tornem a trobar al Manolín.

SETEMBRE, SETEMBRE!

A la fi ha arribat setembre! He trobat molts blocs de gent que es dedica a l'ensenyament (també d'altra, però bàsicament mestres i professors) i que compten l'any de setembre a agost, i no segunt els paràmetres normals (que, per altra banda, són també d'allò més arbitraris). El cas és que avui he tornat a l'institut i a hores d'ara ja tinc una bossa immensa plena d'exàmens per corregir en temps rècord, perquè dimecres són les avaluacions. Cap problema: sé per experiència que al final estan tots corregits quan toca. El que encara no sé és com ho fem, però al final cadascú té la seua nota. Justa, crec.

Ja he avançat algunes de les novetats que pense introduir al bloc. També pense sistematitzar-les. Dilluns penjaré la imatge perquè endevineu on està el paratge, l'edifici, el carrer, o el que siga. Ja en teniu un penjat de dilluns passat, i com que agost sembla un mes inhàbil per a tot açò de la blogosfera, avui no en penjaré cap. A setmana vençuda donaré la solució, si no rep abans comentaris que ho encerten. Dimecres penjaré algun pensament relacionat amb la literatura, i divendres un altre que tinga a veure amb la llengua. Com sempre, seran més aviat romanços que qüestions erudites. L'apartat de dimecres es dirà Romanço literari, mentre que el de divendres portarà per títol A la punta de la llengua (amb permís del Miquel Desclot, de qui copie el sintagma). La resta dels dies (o fins i tot aquests dies, segons em vinga bé) penjaré també altres coses, com crítiques literàries o altres qüestions que em passen pel cap. I, com ja us he avançat també, aquests primers dies us hauré de parlar de Plagis, la meua nova novel·la, que podreu trobar a les llibreries a partir del dia 10. Avançaré presentacions, rodes de premsa, etc. De moment ja està pràcticament tancat que divendres 26 de setembre la presentarem a Alginet, i dijous 9 d'octubre a Terrassa. En un dia tan assenyalat s'ha de fer País a Catalunya. Dels presentadors ja us en parlaré, però són de luxe. Us deixe a dalt la portada per si voleu anar fent-vos a la idea. O per anar fent-me a la idea jo mateix.

A reveure.

TERRASSA

Dissabte vaig eixir de casa i vaig fer 400 quilòmetres per arribar a casa. M'explique. Vaig eixir d'Alginet i vaig anar a Terrassa, perquè el meu amic David Bayarri havia organitzat una festa per celebrar el seu 42é aniversari i la inauguració del seu habitatge reformat. La festa molt bé. Em vaig retrobar amb vells coneguts, i a més vaig poder gaudir de passajades per la ciutat que em va acollir durant set anys de la meua vida. La vaig trobar molt canviada, Terrassa, però ben meua. Digueu-me coent, si voleu. Això sí, 400 kilòmetres, una copa d'aigua de València i un parell de cubates (Bombay amb llimona escorreguda i tònica) em van deixar desfet. En arribar a casa em vaig haver de gitar perquè no podia amb la meua ànima. M'estic fent vell.