ENS TROBEM AL MANOLÍN

Quan vaig acabar la carrera, la primera eixida professional que vaig tindre va ser, com ha passat a molta gent d'aquestes contrades, anar a fer classes a Catalunya. La meua primera destinació va ser un institut de Sabadell, i m'hi vaig quedar a la borsa del Vallès. Era l'any 95, i m'hi vaig estar fins els 2003. Amb estades intermitents a Sant Cugat del Vallés i Barcelona, gran part dels vuit anys els vaig passar a Terrassa, ciutat on em vaig establir, bàsicament perquè hi vivia el meu amic David i em va obrir les portes de sa casa com si fóra la meua. Després David es va casar, i jo em vaig buscar un piset amb Miquel, un company d'Algemesí, al carrer de Miquel Vives. A sota mateix de casa (perquè era ma casa) hi havia el Bar Manolín, on solia anar sovint a dinar o a fer un café després de menjar a casa. Un dia, estant al Manolín, va entrar un xicot més aviat menut, i amb gran familiaritat va saludar l'amo del bar, la dona i el fill, que, juntament amb mi, érem els únics ocupants del local. Era Xavi. Xavi Hernández, el jugador del Barça. Jo, afeccionat al futbol i culer confés, el vaig reconéixer de seguida, però com que sóc poc propens a la idolatria i a l'afalac gratuït, i a més em fa vergonya adreçar-me a qui no conec, vaig continuar amb el meu café mentre xarrava amb el Manolín de futbol. El Xavi s'hi va afegir a la conversa, i va fer canviar-ne el rumb. Si poc abans la cosa havia girat al voltant de la qualitat d'un jugador del Terrassa, Mario Gibanel, quan Manolín va dir que jo era valencià començàrem a parlar de com de fort estava el València CF aquella temporada. Em va sorprendre la naturalitat del Xavi, i com un jugador del seu nivell escoltava amb respecte (amb quasi veneració!) els consells de Manolín. No, no eren consells de com jugar: el Xavi en sabia (i en sap) molt més que tots plegats. Eren consells d'un home d'uns cinquanta anys a un xicot de poc més de vint al voltant dels perills d'un món tan difícil com el futbol professional. El Manolín sempre m'havia semblat d'allò més assenyat, i les seues paraules, en aquell moment, m'ho certificaren.

Aquell any el València va acabar guanyant la lliga, i el Barça quedà segon després d'una espectacular remuntada a la segona volta, amb golàs de Xavi al Bernabeu inclòs. Aquell mateix any encara vaig veure el Xavi Hernández en una altra ocasió. Fou una nit bascosa de juny que anava al cinema amb l'amic David. Abans sopàrem al Vallès del carrer dels Gavatxons. En eixir del local, vaig veure el Xavi amb la núvia i alguns amics. Una mica vergonyós, perquè suposava que no em recordaria, el vaig saludar, i ell em va tornar el salut, no sé si perquè se'n recordava, de mi, o com a simple cortesia. Des d'aleshores, només l'he tornat a veure des de la distància que marquen les graderies d'un estadi (Mestalla i el camp del Llevant) amb el terreny de joc. Però em feia l'efecte que es movia pel camp amb la mateixa naturalitat amb què ho feia al Manolín o al carrer del Gavatxons. Sembla tan fàcil jugar al futbol, quan veus el Xavi! I és tan difícil!

Fa sis anys que no visc a Terrassa. L'enyore. I és un sentiment que es va revifar dimecres, en veure el Xavi celebrant la Copa d'Europa a la gespa de l'estadi de Roma. Estava content pel triomf del Barça, i content per partidàs del Xavi. Content perquè el nomenaren millor jugador de la final. Podria haver estat l'Iniesta, el Messi, el Piqué... Són tots tan bons! Però va ser el Xavi, aquell xicot senzill i assenyat que fa molts anys vaig trobar al Manolín. Potser cara a cara no m'atreviria de fer-ho: continue sent tan poc procliu a l'idolatria i a l'afalac com abans, però des de la distància i per escrit no em fa tanta vergonya. És per això que des d'ací vull donar-te les gràcies, Xavi. Per fer-me feliç, per fer-nos feliços a tots els que som barcelonistes, i també a altres que no ho són, però que saben apreciar la teua qualitat com a jugador i les teues qualitats (en plural) com a persona.

Potser algun dia ens tornem a trobar al Manolín.