BARÇA - MADRID AMB ACCENT "PORTEÑO"

Com que no hi havia cap altra manera de veure el partit que per un canal de pagament que, òbviament no tinc a casa (no paga la pena, tenint en compte que no mirem la tele quasi mai), a les sis i mitja, queferós, vaig intentar buscar alguna opció via internet. Ja sé que no es veu massa bé, a la pantalla de l'ordinador, però més val això que res i el preu ho arregla. A la fi vaig trobar un canal amb locutors argentins (o uruguaians: la meua oïda no dóna per diferenciar-los) que feien una retransmissió una mica peculiar, amb els seus geolectalisme (fecha per jornada; costado per banda; etc.). Com no, també vessaven la seua particular manera d'entendre el futbol (i la vida), inserint sentències més pròpies d'un filòsof que d'un comentarista esportiu. Compte! No em desagradava, la cosa! Sobretot una frase lapidària que van soltar quasi al final:

El fútbol es lo que pasa, no lo que pudo haber pasado

I si canviem el mot futbol per vida? Quin gran aforisme.
Per cert, que el Barça guanyà a un gran Madrid. Té més mèrit, així.

MANUEL BOIX, PORROT D'HONOR DE SILLA

Octubre i novembre estan massificats, pel que fa a actes culturals i cívics. Divendres mateix no sabia on acodir. A Silla lliuraven el Porrot d'Honor a Manuel Boix (podeu llegir-ho en aquest enllaç del Levante-l'Horta). Al poble del premiat, l'Alcúdia, el Bloc de Progrés Jaume I retia homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner (Mercé Climent en fa cinc cèntims al seu bloc, Els primers gestos del verd). Al mateix poble hi havia la inauguració de l'exposició del Premi de Fotografia de Xuquer Viu. I de segur que alguna cosa més que se m'escapa. Massa caps per a tan pocs barrets. Els dirigents polítics de l'Alcúdia, amb el seu alcalde Robert Martínez al capdavant, van fer mans i mànigues per estar a tots els llocs alhora, ara a Silla, després canviant alcaldes per regidors a l'Alcúdia... Un embolic. Jo, com que no sóc una corporació municipal, i per tant no tinc la possibilitat de repartir-me, vaig haver de triar. Vaig estar a Silla, com no podia ser d'una altra manera. La setmana anterior una mica el mateix: un concert de Raimon a Gandia i un altre a Llíria, amb Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno “Botifarra!" i la Banda Musical de Llíria . El públic potencial és el mateix, i si volem omplir ací i allà potser és millor fer-ho diferents dies. És molt demanar que es racionalitze el calendari? Sobretot si tenim en compte que algunes èpoques de l'any són un erm absolut.

EVERY BREATH YOU TAKE. POLICE

Una altra de la meua joventut. Avui toca Police. D'aquest grup en podríem posat tantes... Message i a bottle, Roxanne, Do do do de da da da... Però em quede amb aquesta: Every breath you take. És com si estiguera escoltant-la a la discoteca Isla!




Every breath you take and every move you make
Every bond you break
Every step you take, I'll be watching you
Every single day and every word you say
Every game you play
Every night you stay, I'll be watching you
Oh can't you see you belong to me?
How my poor heart aches with every step you take
Every move you make and every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake, I'll be watching you
Since you've gone I've been lost without a trace
I dream at night
I can only see your face
I look around but it's you I can't replace
I feel so cold and I long for your embrace
I keep crying baby, baby please

Oh can't you see you belong to me?
How my poor heart aches with every step you take
Every move you make
And every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake, I'll be watching you
Every move you make
Every step you take, I'll be watching you, I'll be watching you
Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take, I'll be watching you
Every single day
Every word you say
Every game you play
Every night you stay, I'll be watching you
Every move you make
Every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake, I'll be watching you
Every single day
Every word you say
Every game you play
Every night you stay, I'll be watching you
Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take, I'll be watching you
Every single day
Every word you say
Every game you play
Every night you stay, I'll be watching you
Every move you make
Every vow you break
Every smile you fake
Every claim you stake, I'll be watching you
Every single day
Every word you say
Every game you play
Every night you stay, I'll be watching you
Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take, I'll be watching you

ON ESTÀ? 52

Efectivament, com alguns havíeu apuntat, la foto de la setmana passada era l'estació de Canfranc. Una preciositat, us ho assegure per si no en teniu prou amb la foto. Paga la pena de veure-la, si aneu per allà, i fins i tot paga la pena d'anar a posta, però assegureu-vos abans d'emprendre camí perquè està tancada i només s'hi pot accedir amb permís. Fa uns anys es feien viatges organitzats amb tren des de l'estació de Jaca, però no sé si continuaran fent-los perquè al juny, quan vaig fer la foto que veieu, la vaig trobar molt plena de tanques metàl·liques. Per suggeriment de Toni de l'Hostal, a sota us pose també una cançoneta de Joaquín Carbonell que esmenta l'estació.
Aquesta setmana tornem més a prop. Una torre. Quina? On està? El premi, el de sempre, un exemplar de FEmení singular. I ja en torne a deure un sac. Paciència que tot arribarà. Com que hi ha polèmica (segons sembla), la resposta pot ser directament als comentaris o per correu electrònic. Qui primer l'envie, guanya.

ROMANÇO LINGÜÍSTIC

Dilluns vaig dinar a Sueca, en molt bona companyia. Anèrem a un restaurant on ens feren un arròs a banda d'allò més bo. Bons comensals, bon menjar, quietud, tranquil·litat, una cambrera atenta i eficient... Tot perfecte. Excepte una coseta, que, ni molt menys, va enterbolir l'àpat.
He de confessar que fa uns anys era bastant primmirat amb tot el que tenia a veure amb la normativa lingüística. Era un devorador dels llibres i els articles del professor Solà (en català) i de Lázaro Carreter (en castellà), escoltava l'Àlex Grijelmo a la ràdio, sempre que feia la seua secció, i mirava i remirava els escrits propis perquè la més mínima relliscada em podia posar de molt mala llet, quan la descobria a posteriori. Bé. Per sort, bàsicament per a la meua salut mental, aquesta dèria normativista s'ha relaxat (molt), i en alguns contextos (com ara aquest bloc) sóc més aviat partidari d'un llenguatge espontani, encara que de vegades s'escole alguna solució anormativa. Però el que sí que m'ha quedat és una mania persecutòria als vocables absurds que cada dia inventa la gent. N'hi ha un fum, però avui parlaré específicament d'un.
Tornem a Sueca. Quan el dinar ja estava a punt, la cambrera ens ho va fer saber, i ens demanà si deixava la paella al mig de la taula o emplatava l'arròs. Emplatava! Quina barbaritat! He buscat una explicació, i crec que és ben clara. En català (i molt especialment en valencià) tenim el verb escudellar, que significa, exactament, el que la dona volia fer amb l'arròs. En canvi, en castellà, estan mancats d'una solució sintètica per a aquest significat, per la qual cosa han de recórrer a perífrasis del tipus servir la comida (el arroz, en aquest cas). Seguint el principi d'economia lingüística, els castellans s'inventen un verb absurd (emplatar, anormatiu també en la seua llengua), potser per mímesi amb verbs com envasar (de vaso). I del castellà passa al català per substituir una paraula genuïna i d'ús espontani arreu del domini lingüístic. Evidentment, es corre el perill, cas de triomfar el mot espuri, que el tradicional i genuí caiga en desús.
Propose la solució contrària. Com que els manlleus no saben de direccions, que igual poden anar d'ací cap allà com d'allà cap ací, oferisc la solució escudellar en castellà. No seria una cosa massa novedosa, perquè molt sovint he sentit com els castellans dels meu poble feien servir aquest verb sense abandonar la seua llengua (Venga, escudella que tengo hambre), com fan servir tantes altres solucions quan els resulta més còmoda que la castellana.
Si volen, que l'agafen, i si no, que ho deixen córrer. Però a mi l'arròs, per favor, que me l'escudellen. Si em diuen emplatar em fa l'efecte que, en una competició esportiva, els dos contrincants han aconseguit el mateix nombre de gols.

QUI ÉS? 3

Qui és? El de la setmana passada ja us el puc dir: és Regino Mas, nascut a Benifaió i faller. Vull dir, que feia falles, que les construïa. Un autèntic innovador en la seua època, a més d'un lluitador pels drets dels treballadors del ram i l'impulsor de la creació de la Ciutat Fallera. Ja sabeu que no em va massa, aquesta festa, però el personatge s'ho val, i a cadascú el que li pertoca. Per si fóra poc, el meu avi patern va treballar amb ell, quan era jove. Només vaig rebre una resposta, (molt) desencertada. En podeu saber més de Regino a la Wikipèdia. I el d'aquesta setmana? Una pista. També és riberenc i, per sort, encara viu. Qui és?

UNS DELS NOSTRES 3 / HOME FÒSSIL

Per recomanació de Josep Lluís a l'entrada anterior, allà van uns altres dels nostres. Es tracta d'Home fòssil. No els coneixia, però els he escoltat i realment m'agraden. Ací podeu trobar el seu bloc, i ací el lloc de Myspace on podeu escoltar-ne més cançons.
Us encoratge a que continueu recomanant. Els escoltaré i si m'agraden els publicaré per rigorós ordre cronològic. També em reserve el dret de publicar-ne d'altres.

DE FIL I COTÓ. MOONLIGHT SHADOW. MIKE OLDFIELD

Una magnífica cançó, al meu entendre: Moonlight shadow, de Mike Oldfield. La veu de Maggie Reilly posa els pèls de punta. Per cert, que la Maggie passarà en la història de la música com una gran desconeguda per dos motius. En primer lloc perquè sempre que es nomenen les cançons (i especialment aquesta) es diu que és del seu compositor, i no qui la canta, com sol ser habitual. I en segon, perquè sovint, i com s'estilava en els anys 80, les interpretacions a TV eren en play-back i Maggie era substituïda per una altra cantant. Punxant ací podeu veure com a curiositat un autèntic nyap de la televisió francesa, amb Wendy Roberts suplantant la veu original. És també especialment còmic veure-hi el mateix Mike Oldfield en pla de pasota total i després tocant la guitarra en posicions completament impossibles, potser com a protesta per obligar-lo a la pallassada del play-back.
En fi, que us deixe la cançó, en la seua versió sencera de més de cinc minuts, i no en la mutilada que posaven a les radiofórmules (una altra exigència absurda dels anys 80).



The last that ever she saw him
Carried away by a moonlight shadow
He passed on worried and warning
Carried away by a moonlight shadow.
Lost in a river last saturday night
Far away on the other side.
He was caught in the middle of a desperate fight
And she couldn't find how to push through
The trees that whisper in the evening
Carried away by a moonlight shadow
Sing a song of sorrow and grieving
Carried away by a moonlight shadow
All she saw was a silhouette of a gun
Far away on the other side.
He was shot six times by a man on the run
And she couldn't find how to push through
I stay
I pray
I see you in heaven far away
I stay
I pray
I see you in heaven far away
Four am in the morning
Carried away by a moonlight shadow
I watched your vision forming
Carried away by a moonlight shadow
Star was light in a silvery night
Far away on the other side
Will you come to talk to me this night
But she couldn't find how to push through
I stay
I pray
I see you in heaven far away
I stay
I pray
I see you in heaven far away
Far away on the other side.
Caught in the middle of a hundred and five
The night was heavy but the air was alive
But she couldn't find how to push through
Carried away by a moonlight shadow
Carried away by a moonlight shadow
Far away on the other side.

ON ESTÀ? 51

Alguns ja sabeu de la meua dèria pels trens i les estacions. En la foto, una de les més boniques que he vist mai. Realment impactant. Avise que no està prop d'on escric. I, com a pista, us diré que l'he vista per fora i per dins, la qual cosa no és massa fàcil. El premi, el de sempre: un exemplar de Femení singular.
Quant a la foto de la setmana passada, era, evidentment la paret de Pardines, un poble abandonat. Es troba entre Algemesí i Albalat. L'encertant, el de sempre (o quasi sempre): Toni de l'Hostal. Aquesta vegada li donaré el premi. Ja veurem quin. La resta, si el voleu, heu d'endevinar la imatge d'aqueste setmana. On està?

AFORISME 3/ COM S'ESCRIU?

Un no escriu com vol, sinó com pot.

Carlos Pujol

Escriptor

Carlos Pujol contestava això quan se li preguntava perquè escrivia en castellà, sent català. La màxima, aplicada a la tria de llengua, no em convenç (en absolut). Però fent abstracció, ampliant el seu abast a l'espectre global de l'escriptura, no pot ser més encertada.

VIDEO IMPACTANT. ESTRÉS AL TREBALL

Us ho dic sempre, aneu amb compte amb l'estrés. Una cosa és treballar i ser eficients, i l'altra acabar agafant mosques amb alicates. Doncs això. Mireu el vídeo i intenteu no acabar igual.

QUI ÉS? 2

Ningú no ha encertat el personatge de la setmana passada. I mira que va ser famós, a la seua època. Es tracta del doctor López Ibor, natural de Sollana i psiquiatre del règim durant l'etapa del franquisme. Deixeble-company de Vallejo-Nájera, es va dedicar a perpetrar algunes teories un tant estrambòtiques sobre la matèria de què (en teoria) era especialista. Sí, sí, ja sé que és respectat encara per molts (i, el que és pitjor, seguit!), i que hi ha fins i tot una fundació que porta el seu nom. Però jo, què voleu que us diga? Crec que la millor aportació que ha fet a aquest món ha estat que el seu nom rimara amb rumor pequè poguera ser nomenat (de conya) en la cançoneta de Javier Krahe que us deixe a sota. Si en voleu saber més, podeu llegir alguna informació a la Wiquipèdia.
Aquesta setmana un personatge nou, també riberenc. El teniu a la foto de dalt. Qui és?

UNS DELS NOSTRES 2 / KI SAP

Els Ki sap! Una banda d'ska d'allò més moguda. Veterans, porten molts anys fent música. Us en deixe una mostra i l'enllaç a la pàgina del grup. I salutacions a l'amic Fran, és clar. Compreu-los bona cosa de cd's!

ELS PREMIS LITERARIS SEGONS JAVIER CERCAS

Avui diumenge, i seguint una certa regularitat amb les setmanes precedents, havia de parlar de literatura. Però per les especials circumstàncies (acte de lliurament dels ciutat d'Alzira) ja ho vaig fer ahir. Així doncs, hi insistiré. Avui m'he desdejunat amb un article de Javier Cercas a EPS senzillament magistral. No vull dir que estiga totalment d'acord amb el que diu, sinó que em sembla que l'autor explica molt bé (i de manera molt divertida, que també és important) el que pensa dels premis literaris. L'anecdota d'Unamuno és genial. Ja la sabia, com també sabreu que el senyor Unamuno no és sant de la meua devoció. Però el tuacte no té desperdici. Per cert, que hauria estat un goig poder veure la trobada entre Alfonso XIII i "don Miguel". És difícil trobar junts dos personatges tan inútils i sobrevalorats com aquests dos passerells. Però en fi, que us deixe l'enllaç perquè pogueu gaudir amb l'article de Cercas.

PREMIS CIUTAT D'ALZIRA

Anava a fer-ne cinc cèntims, del sopar de lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira, però la blogosfera en va plena. Així que em limitaré a dir que la vetlada bé, molt bé, amb companyia molt agradable i un parell de premiats inclosos a la taula, i a enllaçar els llocs que he pogut trobar on hi ha informació sobre el sarau.


Uendos, greixets i maremortes
A l'ombra del prat
80 grams. Comunicació literària
Els primers gestos del verd. Blog de Mercè Climent.
Esperança Camps. Dietari
Pica'm

Pel que fa al castellà a què es fa referència a Uendos... Les bases són les bases, però crec que tots vam trobar a faltar una referència (ni que fóra purament retòrica) al fet d'emprar una llengua diferent a la resta dels participants. O potser haguera estat millor encara que el premi l'haguera guanyat David Iranzo, alginetí, l'obra del qual el jurat va recomanar de publicar. Això dit des del més pur xovinisme, i sense posar en dubte la decisió del jurat.

VÍDEO IMPACTANT

M'arriba un vídeo per correu electrònic i em deixa totalment trasbalsat.
Kseniya Simonova, usant una superfície amb arena i les seus mans, fa una animació de la invasió alemanya d'Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial. Us promet que s'entén tot, encara que (com jo) no en tingueu massa coneixements del fet històric. Són vuit minuts, però paguen la pena (també per la música).

ON ESTÀ? 50

Arribem al número cinquanta del concurs. Una bona xifra. Ja podeu veure la foto, i ja sabeu les regles del concurs: un exemplar de Femení singular per al guanyador, que serà qui primer envie un correu electrònic a l'adreça que teniu a la dreta. On està?

QUI ÉS? 1

Una altra secció que encetem. Renovar-se o morir. Aquesta porta per títol Qui és? Us hi mostraré la fotografia d'algun personatge il·lustre, preferentment valencià, però no massa conegut pel seu careto, amb la finalitat que esbrineu la seua personalitat. Una setmana després donaré la solució i algun enllaç que us permeta aprofundir en la biografia del personatge. Ací no hi ha premi, que després la gent es baralla. Allà va el primer de tots. Qui és? Una pista: és valencià, i riberenc.

UNS DELS NOSTRES 1 / SVA-TERS

Mafiós, el títol.Amb ell encete el que pretenc que siga un nou apartat del bloc, en què es done a conéixer grups de música de la nostra terra. No vindrà malament, perquè per a molta gent són completament desconeguts. Aquesta setmana, i per començar, Sva-ters, uns xicots d'Alcàsser que munten festa allà on van.

PREMIS LITERARIS I GENT MALPENSADA

Vés per on que ahir a la vesprada, mentre estava tranquil·lament al futbol amb mon pare, vaig tindre un tuacte amb un  personatge que qualificaré de sinistre, per no ser massa ofensiu. Un personatge amb el qual havia creuat poques converses, fins en aquell moment, i amb qui no tenia intenció d'establir-ne cap. Però sembla que ell sí. És més, jo diria que m'estava esperant (buscant potser fóra excessiu), per disparar-me al cap. Després de quatre paraules convencionals (encetades per ell, com és clar), soltà a boca de canó:

- Últimament estàs en molts jurats de premis literaris organitzats per entitats dirigides pel Partit Popular. D'ací a quatre dies et fan intel·lectual orgànic de la dreta valenciana.

Ja estem al cap del carrer. Ja sabem què pretenia soltar (Déu sap des de quan), ni que fóra de manera un tant forçada i en un lloc inapropiat. Tants motius com troba la gent per discutir en un camp de futbol, mai se m'haguera passat pel cap que es poguera encetar una disputa per temes literaris! En canvi, la cosa no em venia del tot de nou. Algú altre de la seua corda, darrerament, ja m'havia llançat alguna puntada impertinent. Per sort (o per desgràcia) solc ser ràpid de reflexos. Dic per sort perquè això em permet replicar les impertinències de manera immediata. I dic per desgràcia perquè sovint després m'he de penedir d'haver soltat el que no devia. Però bé, com que li havia d'aclarir diverses coses i les puntades prèvies dels seus adlàters em tenien sobre avís, li vaig abocar el poal. I l'aboques ací també per si algú té la intenció d'insistir pel mateix cantó.

a) Al País Valencià, la immensa majoria d'institucions públiques estan dirigides pel PP, perquè, ens agrade o no, els ciutadans així ho han triat lliurement.

b) No és del tot cert que la majoria de premis en què he fet de jurat (o prejurat) durant l'últim any i mig siguen promoguts per entitats dirigides pel PP. No, no són la majoria: són tots, sense excepció (Premi Vila de Teulada, Premi Ciutat de València, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida i Premi Alfons el Magnànim; dos ajuntaments, una mancomunitat i una Diputació, totes del PP).

c) En cap dels certàmens he rebut cap pressió per part de ningú per afavorir qualsevol obra, com tampoc per impedir que cap altra fóra premiada. Si els jurats tenen més d'un membre, és per dos motius: perquè la decisió final no siga l'opinió particularíssima d'una persona, i perque diversos individus fiscalitzen el procés amb la finalitat que no hi haja trampa. I si n'hi ha l'han d'impedir, en primera instància, i denunciar-la, si no ho aconsegueixen.

d) Els premis en qüestió han estat atorgats a persones tan susceptibles de ser considerades afins al PP com Tomàs Bosch, Vicent Borràs, Carles Cortés i Iban Llop.

Després d'això només em quedava insultar-lo. No ho vaig fer, tot i que em quedí amb les ganes. Però la cosa no acabà ací, perquè encara em va retrucar.

- Escolta, m'has contestat de manera que em fa l'efecte que portes la lliçó apresa de casa.

Li vaig respondre que sí, que la portava (cosa que és una veritat a mitges), i que a mi em feia l'efecte que ell estava esperant-me per soltar-me un romanço que no m'interessava en aquell moment, que volia veure el futbol, que era al que havia anat al camp. I ací quedà la cosa. L'individu es quedà mirant el partit, i al poc, la mitja part va provocar l'oportuna desaparició de l'element.

Per cert, que l'Alginet, després d'una pèssima primera part i de començar perdent, acabà guanyant 3-1 a l'Énguera. Encara com!

EL BARÇA TÉ EL FUTUR ASSEGURAT

Es queixava el Pep Guardiola l'altre dia que al Barça no se li permet res que no siga guanyar. Té raó. Però és l'exigència de qui no és esportista. Qui n'és, està acostumat a guanyar i a perdre, i, encara que li coste manifestar-ho públicament, sap reconéixer que de vegades perd senzillament perquè el contrincant és millor. No sempre. Per sort, també compta la sort (valga la redundància). Altrament, no caldria jugar els partits: a principi de temporada, cada equip presentaria el pressupost i el que haguera aconseguit reunir més diners seria proclamat campió. Ací està la grandesa de l'esport: sovint guanya el més ric, però normalment guanya el millor, i no sempre una cosa comporta l'altra. Per si faltara poc, de vegades cap dels dos és suficientment superior a l'altre per emportar-se la victòria i la cosa acaba en empat.
Malauradament per als que ens agrada el joc de veritat, sense matisos i sense forofismes, els esports de massa (ací, especialment el futbol), compten amb un gran nombre de seguidors (crec que un 90%, pel cap baix) que ni entén ni vol entendre res del que hi té relació. Només vol que guanye el seu equip, de manera irracional, i si no és així demanen de primer el cap de l'àrbitre, després el de l'entrenador, al cap de poc el del president, i finalment el d'uns jugadors-mercenaris que no senten els colors de la camiseta. I ho fan normalment per aquest ordre. No es paren a pensar que, possiblement, el seu equip ocupa el lloc que en realitat mereix, perquè d'altres són millors, bé perquè tenen més diners o perquè han treballat amb més racionalitat per confegir un grup de garanties. Ah! I aquesta gent només va a veure partits de primera divisió. Rarament els veuràs al camp del seu poble mirant l'equip local o els infantils, tret del cas que hi jugue algun familiar. L'esport no és esport, és espectacle, en el millor dels casos, i ganes de batussa en el pitjor.
Trist, quan l'esport perd la racionalitat i esdevé un focus d'alienació. Quan escric entrades en aquest bloc relacionades amb el futbol, sempre hi ha algú que es queixa de la meua afició, i no entén com hi tinc tirada. I la veritat és que mirant com està el panorama entenc que més d'un se sorprenga, però ja els ho dic, que sóc irreductible.
Per cert, que el Barça va bé. Molt bé. I no només això, sinó que, com podreu veure en la foto, el futur està assegurat. Sense forofismes ni parcialitats paternes, això sí.

AL TALL, PREMI DIGNITAT

El grup valencià Al tall rebrà el Premi Dignitat el proper gener. Un premi clarament merescut per la seua trajectòria musical i cívica. D'altres haurien d'aprendre del títol de l'últim disc del grup: Vergonya, cavallers, vergonya. Però en alguns casos, com diu ma mare, la vergonya era verda i se la menjà un burro.

ON ESTÀ? / 49bis

Estic realment sorprés de les respostes de l'On està d'aquesta setmana. Molt tirs a cegues, però també molts encerts. Dos encertants, Toni de l'Hostal i Gabi Ridaura es disputen el premi. En justícia, Toni de l'Hostal ha estat el primer a contestar, però com que té tots els meus llibres no sé quin premi li puc donar. Que reclame, i ja veurem. Així que crec que li donaré el llibre a Gabi Ridaura.
Pel que fa a les respostes, sorprenents, com ja us he dit. Alguns ho han encertat sense afegir res més. D'altres han dit que els ha ajudat veure en un racó de la foto la font de Manuel Boix. Però, sens dubte, l'argument més estratosfèric és de qui diu que ho tenia quasi clar, però que ho ha corroborat en confirmar que la dona que està apunt d'entrar a l'església és una coneguda seua que es diu Amparito!
De més grosses en veurem!

COME PRIMA. DOMENICO MODUGNO / GOLPES BAJOS

Una mostra (més) del meu eclecticisme musical. Sempre m'han cridat l'atenció les versions. Algunes superen l'original, i d'altres, directament, destrossen la cançó. Avui us deixe Come prima, una peça que alguns titllen de coenta. Home, la lletra no té desperdici, i la música no és res de l'altre món. Però a mi, en conjunt, que voleu que us diga... No sé per què, però m'agrada. La primera versió (en àudio) és l'original de Domenico Modugno, i la segona (en vídeo) una gran adaptació dels (admiradíssims) Golpes Bajos.







Come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
sembra un sogno rivederti accarezzarti
le tue mani nelle mani stringere ancor

come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
ogni giorno ogni istante dolcemente ti dirò
come prima più di prima t'amerò

come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
sembra un sogno rivederti accarezzarti
le tue mani nelle mani stringere ancor

come prima più di prima t'amerò
la mia vita per la vita ti darò
ogni giorno ogni istante dolcemente ti dirò
come prima più di prima t'amerò
come prima più di prima t'amerò

ON ESTÀ? / 49

Una altra edició de l'On està? La imatge de la setmana passada era l'església de Silla. Si, ja ho sé, era una vista parcial (disculpa el plagi, Tobies) i bastant difícil, però ho endevinà (molt aviat) Manel Villar, que ja ha rebut (en mà) el premi: Un exemplar de Femení singular. Aquesta setmana repetim premi i repetim església. No, no és la mateixa; vull dir que també és una església. Però, on està?

EL POST MÉS VIST D'OCTUBRE

L'apunt més vist del mes d'octubre ha estat el que porta per títol Ruperto Chapí: catalanista. Sí, és cert que el vaig publicar el dia 1 i ha tingut més temps per ser visitat, però és que guanya per golejada (112 visites directes, més del doble que el segon, Icones, que en té 54). En definitiva que no sé si per Ruperto, per Chapí, o per catalanista, el post més llegit.  En honor del músic, la foto que encapçala l'escrit. Per cert, que en desconeixia completament la fesomia i m'he quedat de pedra en veure la foto, perque se li assembla moltíssim a Miguel Ángel Chapí, nét seu i company meu a l'IES Sant Vicent Ferrer.
A veure que passa aquest mes de novembre.