dimecres, 25 de novembre de 2009

ROMANÇO LINGÜÍSTIC

Dilluns vaig dinar a Sueca, en molt bona companyia. Anèrem a un restaurant on ens feren un arròs a banda d'allò més bo. Bons comensals, bon menjar, quietud, tranquil·litat, una cambrera atenta i eficient... Tot perfecte. Excepte una coseta, que, ni molt menys, va enterbolir l'àpat.
He de confessar que fa uns anys era bastant primmirat amb tot el que tenia a veure amb la normativa lingüística. Era un devorador dels llibres i els articles del professor Solà (en català) i de Lázaro Carreter (en castellà), escoltava l'Àlex Grijelmo a la ràdio, sempre que feia la seua secció, i mirava i remirava els escrits propis perquè la més mínima relliscada em podia posar de molt mala llet, quan la descobria a posteriori. Bé. Per sort, bàsicament per a la meua salut mental, aquesta dèria normativista s'ha relaxat (molt), i en alguns contextos (com ara aquest bloc) sóc més aviat partidari d'un llenguatge espontani, encara que de vegades s'escole alguna solució anormativa. Però el que sí que m'ha quedat és una mania persecutòria als vocables absurds que cada dia inventa la gent. N'hi ha un fum, però avui parlaré específicament d'un.
Tornem a Sueca. Quan el dinar ja estava a punt, la cambrera ens ho va fer saber, i ens demanà si deixava la paella al mig de la taula o emplatava l'arròs. Emplatava! Quina barbaritat! He buscat una explicació, i crec que és ben clara. En català (i molt especialment en valencià) tenim el verb escudellar, que significa, exactament, el que la dona volia fer amb l'arròs. En canvi, en castellà, estan mancats d'una solució sintètica per a aquest significat, per la qual cosa han de recórrer a perífrasis del tipus servir la comida (el arroz, en aquest cas). Seguint el principi d'economia lingüística, els castellans s'inventen un verb absurd (emplatar, anormatiu també en la seua llengua), potser per mímesi amb verbs com envasar (de vaso). I del castellà passa al català per substituir una paraula genuïna i d'ús espontani arreu del domini lingüístic. Evidentment, es corre el perill, cas de triomfar el mot espuri, que el tradicional i genuí caiga en desús.
Propose la solució contrària. Com que els manlleus no saben de direccions, que igual poden anar d'ací cap allà com d'allà cap ací, oferisc la solució escudellar en castellà. No seria una cosa massa novedosa, perquè molt sovint he sentit com els castellans dels meu poble feien servir aquest verb sense abandonar la seua llengua (Venga, escudella que tengo hambre), com fan servir tantes altres solucions quan els resulta més còmoda que la castellana.
Si volen, que l'agafen, i si no, que ho deixen córrer. Però a mi l'arròs, per favor, que me l'escudellen. Si em diuen emplatar em fa l'efecte que, en una competició esportiva, els dos contrincants han aconseguit el mateix nombre de gols.

15 comentaris:

Tibu ha dit...

Bona reflexió, Gínjo, et faré cas. Seguiré el teu catecisme i d´ara endavant usaré escudellar en castellà. M´has convençut. Si algun dia vens Fortaleny i algun cambrer xurro (no hi han, però donem el cas) et "dame que te escudello el plato", de mi naix la influència.
Au cacau!

cistella de llum ha dit...

Crec que en això d'emplatar tenen bastant a veure els programes de cuina de la televisió i els cuiners mediàtics que s'han inventat la parauleta per deixar clar l'art que tenen per decorar els queviures al plat (què hem de fer, són artistes!). S'han inventat una paraula absurda en la seua pretenciositat.
M'alegra saber que no sóc l'únic a qui emplatar li senta com una patada al fetge. Reivindique també "escudellar" per al castellà!

Vista Parcial ha dit...

"Empatar" deu ser farcir el "pato" de menjar per tal que se li faça el fetge gros.

Jesús Párraga ha dit...

Mira, t'has inventat una "desdefinició" de les que confecciona el Jesús Maria Tibau:
Emplatar: obtindre el mateix resultat que el contrincant en l'esport del tir al plat... Per cert, l'arròs està molt millor si el menjem a la paella mateixa.

Jesús Párraga ha dit...

No home, no. Tobies, "empatar" es deixar sorpés i admirat al públic francés de classe alta quan algú guanya el tour el mateix nombre de voltes que Indurain. D'allò se'n diu "empater les bourgeois"

Anònim ha dit...

Fóra pitjor que t'emplataren un arròs d'eixos que donen als presos per a declarar.


Salvem la nostra cuina

J. Miquel ha dit...

Cal dir que emplatar no és una paraula comuna en Sueca, només és la cambrera de "ciutat arrossera" qui parla així...
Encara com no demanareu "jamó"

Núria ha dit...

Totalment d'acord amb Cistella de Llum. Com ella, penso que el mot té un context mediàtic (potser se'l va inventar en Ferran Adrià) i que , enguant, tothom que fa cuina d'autor ( o de no tant autor), utilitza el mot com si res.

Toni de l'Hostal ha dit...

«Partidari d'un llenguatge espontani»? Pôs vés a l'Olleria i que t'expliquen com escudellen la Coca-Loca...

P.S: històricament, en Sueca sempre s'ha dit camión.

Anònim ha dit...

Ei, "artiste", demà a veure si inventes el foc o la roda, que n'estem ben necessitats.

Pega-li una ulladeta al diccionari castellà, i podràs comprovar que el mot "escudillar" existeix des de la primera edició del Diccionario de Autoridades, al primer terç del segle XVIII.

ginjol ha dit...

El diccionario de Autoridades no es normatiu. Sorry. El foc i la roda ja estan inventats.

Anònim ha dit...

El diccionario de Autoridades no es normatiu, però tu mateix pots comprovar que el mot "escudillar" apareix en totes les edicions dels diccionaris normatius de la RAE a partir de 1732.

http://buscon.rae.es/ntlle/SrvltGUISalirNtlle

Un poquet més d'humilitat, per caritat, germà.

Anònim ha dit...

La meua sogra veu Arguiñano i encara ens ESCUDELLA...i us puc assegurar que és una autoritat!!

ginjol ha dit...

Mira, "anònim d'escudillar" (ho sent, t'he batejat així), humilitat tota la del món. Si no t'agraden els meus apunts, no visites el meu bloc, i si ho fas, com a mínim posa el nom. No vull polemitzar en aquest mitjà, només passar-ho bé. I tampoc no sóc massa rigorós en allò que dic. Ni he buscat si "escudillar" és normatiu en castellà o no, però, cas que ho siga, és un verb d'ús molt restringit.

Anònim ha dit...

ESCUDELLAR v. tr.
|| 1. Distribuir la minestra o altre aliment passant-lo de l'olla o recipient gran als plats, escudelles o altres recipients individuals (or., occ., val., eiv.); cast. escudillar. E quant serà escudellat deu esser tot creuellat, Flos medic. 228. Bullia una calderada de farinetes i les escudellava en set plats de terriça, Oller Esc. pobr. 10. El vehí del terç, entusiasta de la sopa ab rap, quina passió demostrà a maravella escudellant-se'n fins que no'n restà gota, Pons Auca 194.
|| 2. fig. Declarar, dir una cosa, i especialment d'aquelles que caldria mantenir secretes (or., occ., val.); cast. soltar. «Aquestes noies no saben callar res: tot ho escudellen». «El criat ha escudellat tota la conversa dels amos». Tal com m'ho varen escudellar vos ho diré sens afegir ni treure res, J. M. Vilarnau (Scriptorium, octubre 1930).
|| 3. fig. Explicar, manifestar bé i detalladament (Eiv.). «Aquest, tot ho vol ben escudellat».
Fon.: əskuðəʎá (or., eiv.); askuðeʎá (occ., Maestr.); eskuðeʎáɾ (Val.); askueʎáɾ (Xàtiva).
Sinòn.: || || 1, 2, abocar.
Etim.: derivat de escudella.