GENTOLA ADOLESCENT

Sé que són manies de filòleg, però algunes paraules no m'agraden gens. Una d'elles és adolescent. Etimològicament significa el que està mancat de [alguna cosa]. Un altre sintagma que no és del meu gust és fracàs escolar. I l'equació adolescent / fracàs escolar és totalment avorrible.

El mot adolescent, que ja en llatí i conseqüentment també en les llengües romàniques havia pres un significat exclusivament cronològic, ha tornat al seu sentit primigeni. Parles amb molta gent i identifiquen adolescència amb manca de civisme, d'educació, de trellat... i també de coneixements. D'això darrer en parlarem després.

Quan dic que sóc professor d'institut, sovint es compadeixen de mi. Ja veus tu, haver de conviure cada dia amb aquesta gentola! Els he d'explicar que la cosa no és tan greu (això, d'entrada; després ja els aclariré que no hi ha pas gens de gravetat en l'assumpte), que no vaig cada dia a l'institut amb un escut per aixoplugar-me dels objectes que em llancen, ni porte tapons a les orelles per no escoltar els insults que m'adrecen, ni rep amenaces de cap tipus, i que això tan de moda que són les agressions als docents és una cosa marginal i anecdòtica magnificada cíclicament, sobretot quan els mass media no tenen massa coses de què parlar. És cert que a aquesta edat els individus tenen un tarannà làbil, inestable, canviant, potser capriciós en alguns moments. Però deixant de banda aquesta característica intrínseca, n'hi ha d'agressius i de pacífics, de tolerants i d'intransigents, de simpàtics i d'antipàtics, d'alegres i d'avorrits... Més o menys és un calc del que passa en la nòmina que hom fa encabir sota l'etiqueta adults. Amb una mica d'esforç, entenent que no pensen com nosaltres -que no poden pensar com nosaltres- la convivència és fàcil, o almenys no més difícil que amb els majors.

A més d'això, i reprenent el cap que havíem deixat solt, el del nivell d'instrucció, no és cert que tinguen uns coneixements més minsos dels que nosaltres teníem. És també una qüestió recurrent: es repeteix, invariablement, generació darrere de generació. Quan jo anava a escola, escoltava de seguit la cantilena que no ens ensenyaven res, que a ells sí que els feien saber coses, i ho amanien amb unes tirallongues memorístiques de rius de la Península Ibèrica; amb llistats de Reis Gods; amb la recitació de les tables de multiplicar amb melodia inclosa; i en el pitjor dels casos amb resos o abrandats fragments patriòtics que exalçaven el règim franquista. En definitiva, de coses que, o no servien per a res, o només servien per alienar-los. Perquè si els treies de la consueta i els preguntaves per on parava tal riu del llistat, o en quin segle havia viscut Wamba, normalment no en tenien ni idea. I si els demanaves el resultat de 8 x 4 començaven per la taula de l'1 i et contestaven al cap de mitja hora i després d'haver passat per la del quatre sense caure-hi que 8 x 4 és el mateix que 4 x 8. Certament, aquests ensenyaments de lloro repetidor han desaparegut. Per sort. D'altres que la meua generació considera imprescindibles, també són banals. I a canvi, ara se'ls dóna potser menys coneixements conceptuals, però més eines per buscar la informació en el moment que la necessiten. No sóc pas optimista de mena: no crec que la situació siga idíl·lica. Sé que molts dels meus alumnes, i per extensió supose que també la resta, tenen unes mancances cognitives importants. Però no ens ho mirem des de la nostra perspectiva d'adults amb molts anys d'instrucció acadèmica a les esquenes. Fem un esforç per pensar què sabíem nosaltres quan teníem la seua edat. Fem un esforç també per pensar com ens comportàvem nosaltres a la seua edat. I fem un esforç, per últim, per comptar els companys que venien a escola a escalfar la cadira, que ni sabien absolutament res ni en volien saber i que, amb catorze anys, se n'anaven a collir taronja o a encaixar fruita al magatzem. En la comparació, com a mínim, empatarem.

Parlem ara del fracàs escolar. S'entén per fracàs escolar -pense que erròniament- el fet que algú no obtinga el Graduat en Educació Secundària Obligatòria. I anualment es publiquen unes estadístiques que ens obliguen a tirar-nos les mans al cap. Tant per cent de suspesos, tant per cent de fracàs. Crec que, si la cosa es planteja en aquests termes, la solució és ben fàcil: aprovem tothom i s'ha acabat el fracàs escolar. Però no es tracta d'això. Es tracta d'avaluar el grau de coneixements i valorar si en tenen suficients per obtenir el graduat o no. Per tant, depenent del grau d'exigència d'aquest procés, el fracàs serà major o menor. No crec que la solució siga baixar el nivell d'exigència, com estava en moda una dècada enrere, sinó augmentar el grau de competència. I si no pot ser, no passa res. De les generacions immediatament anteriors, quanta gent suspenia? No ho sabem; no s'estilava tant això de l'estadística. Però fent una projecció a ull i recordant els meus coetanis de l'escola primària, els de l'institut, i els de la carrera, em vénen al cap molts que s'han perdut pel camí. Alguns no tenen ni el graduat escolar; d'altres no es tragueren el BUP; i uns darrers encara abandonaren els estudis a la facultat sense titular. En percentatges, actualment eixiríem guanyant, sens dubte. Només cal veure el nombre de diplomats i llicenciats universitaris que eixien abans en cada promoció i els que eixen ara. I els "fracassats" d'aleshores, aquesta gent que tanta nosa sembla fer, no eren fracassats de res, era simplement gent que deixava d'estudiar per anar a treballar. Exactament el que faran els actuals "fracassats" una vegada superen els setze anys i deixen de fer mal efecte estadístic.

En definitiva, i per acabar en llatí, com havíem començat, estic convençut que les generacions que ara pugen seran, sens dubte, adolescens, sed plus altus, plus celsus et plus fortis.

CRITERI FUSTERIÀ

En els últims quinze o vint dies he sentit fer referència moltes vegades a Alfabet, de Josep Palàcios i Manuel Boix. Si heu seguit el bloc podreu endevinar fàcilment on n'he sentit parlar. Però no només ha estat on suposeu, sinó, casualment, també a altres llocs. Com que feia temps que no fullejava l'obra, ho he aprofitat per rellegir-la. Per rellegir-les, millor dit. Per a qui no ho sàpia, n'hi ha dues versions. Una primera en format gran, il·lustrada per Boix i amb uns textos que, per imperatiu tipogràfic, ocupen exactament una pàgina. La segona, en format convencional, sense il·lustracions i sense restriccions d'espai. En aquesta darrera els relats són més llargs. El mètode que he seguit ha consistit a analitzar cada conte en una versió i en una altra, alternativament. M'agrada Palàcios, i, tot i que és certa la fama d'autor hermètic i complicat, he gaudit de la lectura. Però crec que, sense excepció, la versió curta supera la llarga. Això no fa més que confirmar la màxima fusteriana segons la qual qualsevol narració exempta d'allò sobrer, que ell calculava a l'engròs en un cinquanta per cent, guanya qualitat. Com que sóc ben cregut, després d'uns escrits anteriors certament extensos, em veig obligat a acabar ací.

LA PEIXERA GLOBAL

Avui, 25 de novembre, se celebra el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Com tots els dies internacionals, només m'interessa si es treballa també perquè d'ací a un temps no calga. Mentrestant, el degoteig de víctimes per la seua condició de dona és imparable. Un dels casos més mediàtics dels últims dies és el d'un personatge -com dic sempre: no arriba a persona- d'Alacant que matà Svetlana quatre dies després d'aparéixer en un programa de televisió perquè tornara amb ell. Ací podeu veure'n un extracte. He estat dubtant molt d'enllaçar les imatges, per no donar-li color al drap, i si al final ho he fet és perquè pugueu veure el comportament patològic de l'energumen, i també el silenci premonitori de la víctima, totalment aclaparada, gairebé muda davant el fet que li segueren al costat un individu que l'havia maltractada i que en conseqüència en tenia una ordre judicial d'allunyament. Aquests programetes... Com us ho diria. No s'hi val tot, per l'audiència. Entenc fins i tot algunes magarrufes, però per ací no puc passar. No podem passar. I passem, cada dia.
Fa uns anys -molts; més de quinze-, l'amic Xavier Vidal treballava com a productor al programa La ventana, de la Cadena SER, que aleshores presentava Xavier Sardà. Un dia em va telefonar per dir-me que el cap li havia demanat tres testimonis per l'endemà i no hi havia manera de trobar-los. I no s'hi valien romanços: jo dispose el que vull i tu m'ho has de portar. Em demanà que si, per favor, podia anar i fer-me passar per un dels testimonis. Des del principi vaig sospitat que la cosa devia ser escabrosa. Tot seguit em va confessar que el programa anava de l'addicció al sexe, i que hi havien d'aparéixer tres perfils diferents: el que de tant en tant va als bordells, el que hi va sovint, i el que és un puter patològic que abans del dia deu de cada mes ja s'ha deixat tot el sou a ca les xicones. Evidentment, el paperet que em tocava a mi era el darrer. Vaig remugar un poc -osti, Xavi, que això és molt fort, que no em faces eixa putada, tio- , però, perquè us he de mentir, em picava la curiositat i les ganes de debutar als mass media. A més, el Vidal m'assegurava que em presentarien amb una identitat falsa (només faltava!), que dirien que parlava des d'un lloc diferent on era i que a més em falsejarien la veu. La cosa de l'emmascarament va eixir bé, perquè vaig deixar manat a casa que gravaren el programa i en arribar-hi em van dir que no ho havien enregistrat perquè jo no havia eixit. Però tornem enrere. El dia en qüestió va vindre un taxi que em portà als estudis de la SER a València. Em feren passar a un estudi cinc minuts abans que començara l'entrevista impostada. Estava completament sol. Només a l'altra banda de la peixera hi havia un tècnic de so que semblava estar coordinant-se amb Barcelona, des d'on s'emetia el programa, per veure si tot funcionava. Així ho vaig endevinar perquè de tant en tant em feia parlar pel micro. Total, que al final arribà l'hora de la veritat. Comence a parlar de la meua suposada addicció al sexe de pagament -només suposada, us ho ben assegure- i el tècnic de so comença a fer carasses. Alça el telèfon i parla amb algú. Al poc, a l'altra banda del vidre apareix el locutor estrella de la cadena, si més no a València: l'inefable Paco Nadal. S'hi queda, fiscalitzant-me. Uns minuts després arriben dues persones més i s'hi instal·len. I a mida que la cosa avançava continuava entrant gent, sense que ningú no n'eixira. Cap a la fi de l'entrevista la peixera de control semblava el camarot dels germans Marx, i jo estava nerviosíssim i convençut que algú s'havia posat a la vorera del carrer de Guillem de Castro per fer-hi entrar tot aquell que passejava. Pensava que ja veus tu, haver de passar aquella vergonya sense tastar el costat plaent de la cosa. Finalment el suplici acabà, i Paco Nadal va entrar a l'estudi per preguntar-me com s'havien assabentat del meu problema des de Barcelona. Li vaig dir que no, que allò era un secret i no ho havia de saber ningú, i molt menys el Sardà, amb les males puces que té, però que en realitat era amic d'un dels productors de La ventana i hi havia anat només per fer-li un favor, que tot allò m'ho havia inventat. Em pegà uns colpets a l'esquena, condescendent, i en la seua mirada vaig endevinar un "sí, home sí, tu ara que has de dir". Vaig abandonar els estudis de la SER sota l'esguard curiós -i reprovador- de tots els treballadors de la casa, els quals, no sé per què, oblidant momentàniament els seus quefers quotidians, coincidiren al vestíbul mentre jo eixia. El taxista, que m'esperava a la porta assegut davant del volant, dibuixà un somriure burleta en veure'm. Quan vaig muntar al cotxe comproví que escoltava La ventana.
Com que ja no pot passar que el Sardà faça fora el meu amic Xavi, o com a mínim, li pegue una bona esbroncada, és ara que ho conte per primera vegada en un àmbit que no siga estrictament privat. Avui però, tants anys després, els papers han canviat: la gent fa el que siga per aixir a la tele, o a la ràdio, o a qualsevol lloc on puguen veure'ls i escoltar-los. I sense amagar-se ni impostar res: ben al contrari. Els qui no tenen la sort de ser mediàtics, s'ho miren encuriosits i cofois. El món sembla ser una peixera de control global, on s'amunteguen uns espectadors àvids de morbositat, mentre que a fora els freakies es donen bufetades per esdevenir els reis catòdics. Tot s'hi val: que ens porten carnada, que l'entreteniment de la xusma bé que paga la pena.
Encara tindrà raó el meu oncle Batiste, que diu que acabaran posant dins de la presó els qui no hagen fet res perquè hi puguen viure tranquils, sense que els empaite la massa enfervorida. Però quan això arribe, per les finestres, entre els barrots, penetrarà una pudor de putrefacció que no farà l'estada massa agradable.

ESCRIPTORES DE LA RIBERA

Un parell de dies sense escriure, però és que entre unes coses i unes altres no he tingut temps. De sarau en sarau, com si fóra dolçainer. Ahir vaig anar al Club de Lectura del Bloc Jaume I de l'Alcúdia, on Manuel Baixauli explicava tot allò que volgueren preguntar-li de L'home manuscrit. Ja n'he parlat, en altres comentaris. Avui he estat a la Casa de la Cultura d'Alginet on Anna Moner i Merxe Guillén presentaven La venus i el lliri i Una puta morta a trets, primer i segon premi, respectivament, del Concurs de Relats de Dones 2006, organitzat per l'Ajuntament de Castelló. Per cert, que l'Ajuntament de Castelló deu ser excel·lentíssim, més que res perquè ho són tots, però l'edició és la cosa més espantosa que he pogut veure en molts anys. És el típic llibre que no compraries mai si no ets fan patològic de l'Agatha Ruiz de la Prada (o del seu marit disfressat d'Exuperancio). Jo, ni una cosa ni l'altra, però m'he fet avant perquè conec la Merxe i em venia de gust llegir-la. Àlan Greus, presentador dels relats, n'ha fet esment tèbiament (o no tan tèbiament, segons com es mire). A més d'això, s'ha afanyat a avançar que les dues autores i unes altres dues (supose que es deu tractar de Fina López i de Virgínia Martínez) assistiran per primera vegada a l'encontre d'escriptors de la Ribera que fem el dissabte que cau més a prop de sant Blai i que enguany se celebrarà a Llombai. Ja era hora! No és que tinga res contra els companys mascles, però feia falta un glop d'aire fresc. Per cert, si se'ns ha passat per alt alguna altra autora de la Ribera (que haja nascut, que hi visca o que tinga alguna relació amb la comarca), només heu de notificar-ho (personalment o per mig de la delació anònima) i serà rebuda amb els braços oberts. Si es tracta d'algun autor també, encara que de mascles en tenim el catàleg complet.

PD: continuem esperant la recontracrònica de Josep Millo de l'acte de lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira, a qui ahir, en la xerrada amb Baixauli, vaig advertir que era un dels personatges més buscats d'internet. Crec que no el vaig acabar de convéncer i no us puc assegurar que faça els deures abans de sant Blai.

NOU BLOC FILOLÒGIC

Us presente un nou bloc: Saber un brot . L'amic suecanet ( no sé si en puc dir el nom, per tant utilitzaré el pseudònim que ell mateix usa) s'ha decidit a obrir-lo. Xarrant la setmana passada em va dir que feia uns anys n'havia obert un i que l'havia abandonat. Però esperonat per la meua dèria blocaire s'hi ha reenganxat. I el millor és que no és només una mania almussafenca, com apuntava l'amic Àlan en un comentari a Saber un brot: també olivera, com a mínim, perquè l'amiga Rosa n'ha obert un altre (Les lletres ballen), encara que en aquest cas val a dir que es tracta de deures d'un curset i des de la primera embranzida no l'ha actualitzat.
La cosa de Saber un brot va de qüestions filològiques, i és realment interessant. No us atabalaré amb els continguts: és millor que directament el visiteu. Sí que us diré que tot el que hi ha està tractat amb el rigor que sempre fa servir l'administrador.

SI VOLEU SABER, NO ANEU A SALAMANCA

Haureu vist que he fet uns lleugers canvis al bloc. Més que canvis, introduccions. En primer lloc, he posat una foto meua. Era tot massa bonic, i havia de buscar algun contrapunt estètic. He triat aquesta instantània perquè m'agrada el paisatge de fons. És la Plana de Sóller vista des del mirador des Pujol d'en Banya, molt a prop de Bunyola i pràcticament enmig del trajecte del tren que uneix la capital de l'illa amb Sóller. Si fóra un coent diria que és un paratge idíl·lic i em llançaria a fer un conte ben carrincló agafant-lo com a marc (incomparable, seria l'adjectiu ineludible). No ho descarte del tot. A més de la foto, he inclòs un comptador de visites. En realitat em vaig fer un embolic i al final me'l va haver d'instal·lar l'amic Xavi Vidal. No deixe de sorprendre'm: ho va fer des de Sabadell, on viu, i en plena convalescència d'una intervenció quirúrgica. Això són amics, i la resta, romanços. Per cert, ací al costat, a la llista de contactes, teniu l'enllaç amb la pàgina del RAC que ell s'encarrega d'administrar. Hi ha coses certament curioses i interessants, com calia esperar de tot un especialista en la xarxa. A més d'això, estic sorprés. Molt i gratament sorprés. En vint-i-quatre hores que fa que he instal·lat el comptador aquest bloc ha estat vist 56 vegades per 36 persones diferents. Jo que pensava que escrivia per a quatre gats i resulta que hi ha com a mínim 36 mioladors, i a més reincidents. En fi, m'encoratja. A més, els que insultaven han deixat de fer-ho. Sembla que els meus arguments els han dissuadit. Això d'haver fet d'àrbitre dóna molt de sí: per convéncer la gent que no cal perdre el temps insultant, i fins i tot per a aprendre (o almenys entendre millor) qüestions sociolingüístiques. Us contaré una anècdota, que és el que més m'agrada.
Quan eixia a arbitrar, normalment tenia com a company (i amic) Paco Rodríguez. Paco és de València, del barri de Benicalap, fill d'immigrants de Jaén, i no parla valencià. Moltes vegades m'ha comentat que li fa ràbia no fer-ho, i jo sempre li he dit que encara està a temps. El cas és que durant vuit anys hem compartit moltes hores junts, i ell sempre m'ha parlat castellà i jo sempre li he parlat valencià, sense que això generara cap problema. Un dia, a Salamanca estant, en acabar el partit vam anar a sopar amb un dels cronometradors. La cosa ja començà malament perquè el xicot ens contà que havia estiuejat a Gandia, que era un poble que tenia una muntanya a dalt de la qual hi havia un rètol que posava Cullera. Paco i jo ens aguantàrem el riure com vam poder i li explicàrem que no, que Gandia era Gandia i Cullera era Cullera. I va i el paio es mosqueja i ens solta que a veure si ara li havíem d'explicar nosaltres on havia estiuejat. Ho deixàrem per perdut, i continuàrem el sopar, en el meu cas ja amb una certa desgana per la companyia. Pràcticament vaig obviar la seua presència i, com sempre, comencí a parlar valencià amb Paco. Als poc minuts el de Salamanca em preguntà si tenia per costum parlar valencià "todo el día", i amb bastant mala llet li vaig contestar que no, que només fins l'hora de dinar, que després del primer menjar fort me'n passava a qualsevol altra llengua. La resposta va ser espatarrant (més encara si recordem que estàvem sopant!): "ya me extrañaba a mí, que hablaras siempre valenciano". Acabàrem el sopar com vam poder, li vam dir que estàvem molt cansats i que volíem anar a l'hotel perquè l'endemà matinàvem per tornar a casa, i només desempallegar-nos d'ell anàrem a fer unes copes pel centre de la ciutat. Brindàrem pel nostre amic cronometrador i encunyàrem una frase que després ens hem repetit moltes vegades, farts de riure: si vols saber, no vages a Salamanca.

QUIN EMBOLIC

Dilluns al matí (molt al dematí; encara no són les set). Torne a la rutina setmanal. Però abans m'agradaria aclarir tot un batibull que em roda pel cap. Són fragments inconnexos de coses que he contat ací els darrers quatre o cinc dies i d'altres que no he contat. Per un costat estan les elucubracions al voltant del guanyador (guanyadora) del Ciutat d'Alzira de Narrativa. Per un altre, la crònica, la contracrònica i la recontracrònica de l'acte de lliurament que he llegit a Tirant al cap i a Tirant a fotre. Per un tercer, encara, el relat del mateix acte que m'ha fet un espia infiltrat que tinc a sou des de fa un temps. I aquest darrer romanço, al seu torn, enllaça directament amb un comentari fet ací mateix sobre la Literatura Infantil i Juvenil (Literatura i marges difusos). Difícil de pair, tot plegat. Anem a veure si podem traure'n l'entrellat.


A tots els fòrums citats s'esmenta el poc (el nul) interés mostrat per la gent que ens governa i per la televisió que hauria d'acomplir la tasca de fer present el valencià als mass media. Ja sabem com funcionen els uns i els altres (al cap i a la fi són els mateixos). A Tirant al cap, a més, es vessa també una crítica sense embuts, amanida amb alguns comentaris i alguns contracomentaris en els quals jo mateix he participat amb una aportació irònica, sobre el tractament de la notícia feta per mitjans en teoria afins (no us escalfeu el cap: Vilaweb, que fa la següent cobertura de la notícia). Molt breu, la ressenya, i a més circumscrita al premi de narrativa, sense dir absolutament res dels dos premis de LIJ, del d'assaig, del de divulgació científica i del de teatre. Immediatament faig autocrítica, i m'adone que jo tampoc no n'he fet esment (glups). I ací enllaçaríem amb el referit de l'acte que em va fer l'espia que hi tenia infiltrat. Segons em va dir, els parlaments de premiats, regidors, responsables editorials i empresarials van ser correctes, en tots els casos. Però un en concret, el de Sierra i Fabra, va ser senzillament magistral.

M'agrada com escriu el Sierra i Fabra. M'agrada molt. I als meus alumnes els agrada també (cosa difícil, perquè sovint tenim gustos incompatibles). De la resta de premiats obviats en el meu comentari anterior, només conec (literàriament) el Victor Labrado, qui, com molt irònicament apunta Enric Lluch, fa un temps que sembla haver perdut el Gómez pel camí. Però, on vull anar a parar, en definitiva, és al fet que es dóna ben poca importància (jo el primer; mea culpa una altra vegada) a la literatura adreçada específicament a un públic no adult, fent bons aquells sketchs de Martes y 13 en què, tot parodiant Gloria Fuertes, llegien fragments suposadament literaris farcits de tòpics i rodolins facílíssims justificant-ho amb la frase "es pa los niños".
És ben difícil escriure per a xiquets, per a joves o per a qualsevol públic específic, perquè suposa una restricció creativa que no tothom sap conduir. Jo no ho sé fer. I ho he intentat algunes vegades. És per això que admire la gent que se'n surt, i més encara si la resta de lectors que no pertanyen al segment-tipus gaudeix també de la lectura. Trobareu aquesta idea més desenvolupada a Literatura i marges difusos, abans esmentada.

PD: si algú em demostra que ha llegit el missatge complet i els quatre que hi enllace, li pujaré la nota (i no parle només dels meus alumnes). I si algú aconsegueix que Josep Millo deixe de passetjar el nét una estoneta i faça la recontracontracrònica li pose Matrícula d'Honor.

A TOMBS AMB L'ORIGINALITAT

Encert de ple. Ahir comentava que la dotació extraordinària del Premi Ciutat d'Alzira feia pensar que s'hi haurien presentat totes les patums. Ha guanyat Isabel-Clara Simó. I justament ho ha fet amb l'obra la sinopsi de la qual em recordava la pel·lícula León y Olvido i el Nis de No emprenyeu el comissari. Glups! No sé per què, però em sonava el nom de l'alcoiana com a possible guanyadora. I us ben jure que no tenia cap mena d'informació. Ni tan sols sabia si s'havia presentat al premi.

Ara però voldria parlar de les similituds amb pel·lícules i altres novel·les. I avançaré que no desmereixen en absolut cap obra. Fa un temps (bastant) llegia una entrevista amb un crític que deia que, com a jurat habitual de certàmens literaris, es veia obligat a llegir un munt d'obres banals, prescindibles, tòpiques i avorrides (la cursiva indica que són paraules textuals seues), la majoria de les quals versaven sobre els mateixos temes: un triangle amorós; una història de la guerra civil; un escriptor sense idees; un argument basat en la joventut i infantesa de l'autor; una mort accidental al voltant de la qual es bastia la trama; una psedobiografia; un dietari... I la llista seguia. No em vaig poder estar de fer-me amb la seua adreça de correu electrònic. Li vaig escriure i li preguntí si podia confegir cap història que tinguera algun tema que no convertira la cosa en banal, prescindible, tòpica i avorrida. A més, com que veia l'home realment angoixat, li vaig proposar una solució als seus problemes existencials: que no fera mai més de jurat. Sens dubte, seria més feliç. No vaig rebre cap contestació al meu mail. Què hi farem!

Tornem a la Simó. Una guanyadora de prestància, sens dubte. Espere amb impaciència la publicació de la novel·la. Quan vaig publicar Femení singular molta gent em preguntava si tenia alguna cosa a veure amb el Dones d'Isabel-Clara. Els deia que sí: que tots els contes eren protagonitzats per una dona. I què? En aquest cas, per sort, hi ha hagut unanimitat: ningú ha trobat cap concomitància inconfessable amb Dones o amb qualsevol altre recull de contes, tot i que amb aquest nexe d'unió en deuen haver un sac.

Us confessaré també que m'encanten les escultures de Boix. En tinc algunes, però me les enginyaré per intentar fer-me amb una altra. Una de molt concreta. És un avís. O una amenaça per a jurats com el crític d'abans.

L'OFICI DE CRIAR (QUE NO DE CREAR)

És divendres a la nit. Estic cansat, molt cansat. Encara em queda la sessió de preparació d'oposicions de demà al matí, però aquests alumnes són molt més suportables que els de l'institut, i potser puc donar ja per acabada la feina setmanal. La professional, que no pas la domèstica. Amb un fill d'un any, no s'acaba mai. Abans, aprofitava especialment els caps de setmana per escriure, tot i que cap al final del procés treia temps d'on fóra per accelerar-lo. Encara que, mentre no em tire una cosa de damunt, allà vaig i allà torne, amb relectures i reescriptures interminables. Algú m'ha advertit que amb les pàgines que porte escrites en aquest bloc ja tindria mitja novel·la feta. No és el mateix. Escriure un romanço cada dos dies (sembla que siga la cadència que involuntàriament he agafat) és molt distint a fer una novel·la. Com que avui donen el Ciutat d'Alzira, estic tota la nit de bloc en bloc i de web en web per veure si m'assabente del guanyador. En tinc curiositat, bàsicament perquè he llegit la sinopsi de les quatre novel·les finalistes i cap d'elles (dic les sinopsis, no pas les novel·les) no m'ha semblat massa interessant. Dues novel·les de caire existencialista, una obra que aborda amb ironia la vida dels majors a les residències i el retrat de les tensions que ocasiona la convivència amb un discapacitat. Això del caire existencialista és molt vague, i les altres dues em recorden dues pel·lícules: El hijo de la novia i León y olvido, respectivament. La darrera, a més, em fa evocar el Nis de No emprenyeu el comissari. Potser l'obra guanyadora serà sublim, i me'n desdiré sense cap prejudici de fer-ho. De fet, cal esperar que la qualitat de l'obra siga alta. Com que l'any passat el premi quedà desert la dotació econòmica és doble i s'esperava que s'hi presentaren totes les patums del món. Comente a la meua dona que tinc ganes de començar a escriure alguna cosa nova, però que des que tenim el xiquet no veig el moment d'encetar-la. Em proposa que escriga justament sobre això, sobre la histèria que provoca el foli en blanc a un escriptor. Me la mire. Em pregunta si ja ho ha fet algú abans. Li dic que a cada certamen hi ha un mínim de cinc obres amb aquesta temàtica. Em diu que no em preocupe, que ja se m'ocorrerà alguna cosa. Decidesc vindre al despatx i repassar alguna cosa ja feta. Ja acabada, en teoria. Crec que tardaré a començar res nou. Com a mínim, aquest comentari m'ha servit d'exorcisme. Tot siga pel meu xiquet.

INSOLÈNCIES

La veritat és que no esperava que l'article immediatament anterior, Mascles i femelles, tinguera una acollida tan entusiasta. Si us he de dir la veritat, pensava que només seguien aquest bloc quatre incondicionals. Però no, no en sou quatre, perquè a més dels que tinc controlats (i comptats) n'hi ha almenys tres més que em llegeixen, i no només això, sinó que es molesten a fer-me comentaris insultants. Un d'ells, fins i tot té nivell lèxic: "afeminado", "pusilánime", "calzonazos" y "maricomplegines" (sembla que escolta el Jiménez Losantos) són alguns dels adjectius que m'adreça. Per cert, em pregunte per què, si jo escric en català, tots els comentaris discrepants (i insultants) m'arriben en castellà. Siga com siga, feu-me cas: estalvieu-vos la feinada. He sigut durant divuit anys àrbitre de futbol sala, set d'ells en la categoria de Divisió d'Honor. Imagineu-vos el que hauré hagut de sentir. I no només això: els darrers set anys havia d'agafar trens, avions, autobusos o cotxes de lloguer per anar a Saragossa, a Ferrol, a Madrid, a Salamanca o allà on m'hagueren assignat un partit, llocs on, pràcticament sense excepció, n'havia d'escoltar de ben grosses. Per tant, després de tantes matinades, de tants quilòmetres, de tants transbordaments i de tantes escales, imagineu el que em pot afectar rebre improperis mentre estic assegut al despatx de ma casa amb la calefacció engegada. A més, açò de ser l'administrador del bloc és una ganga: esborre els comentaris i en pau. He estat temptat de deixar-los, i potser algú de vosaltres els haurà llegits abans que els eliminara, però finalment he considerat que potser atraurien altres insolents, i no em ve de gust.

Tot i això, he rellegit l'apunt de dilluns i no me'n desdic. Alhora, m'ha vingut al cap que darrerament també he estat acusat de masclista per alguns lectors (no molts: concretament dos) del recull de contes Femení singular. Crec sincerament que és una acusació gratuïta. He explicat mil vegades el perquè, i no ho faré ara. He recordat també que el projecte inicial de Femení singular comptava amb vint-i-vuit contes, dels quals al final en vaig rebutjar dos, no per qüestions ideològiques o per por al què diran, sinó perquè, per més que els treballava, no arribaven mai al que jo considerava un mínim de qualitat exigible. Un d'ells era crític amb tots aquells esdeveniments que tenen un caràcter restrictiu des del punt de vista sexual, siguen societats gastronòmiques basques, filades de moros i cristians d'Alcoi, dies internacionals del que siga o, fent referència al cas concret del conte, certàmens literaris adreçats només a dones. Entenc que mentre hi haja una asimetria com la que sens dubte patim actualment, les mesures de discriminació positiva poden servir, però només si van acompanyades d'accions per a corregir la asimetria i la seua tendència és a desaparéixer.

Tot i que tinc un cert pudor, perquè com us he dit no arriba al nivell de qualitat que m'agradaria, us pospose de llegir el conte, inèdit, que porta per títol Perplexa.

S’havia sorprés en veure una convocatoria amb un nom tan estrambòtic: I Simposi Internacional d’Escriptors amb Accessoris Facials de Caràcter Pilós (SIEAFCP). Però en repassar la nòmina de conferenciants no havia dubtat d’apuntar-s’hi. De tornada per la A-7, pensava que havia pagat la pena de fer els quatre-cents quilòmetres que separaven el seu poble de Barberà del Vallés. Les xarrades havien estat magnifiques, com era d’esperar de personatges de tant de nivell. García Márquez, Eduardo Mendoza, Jaume Cabré, Paulo Coelho, Manolo Vicent, Cremades i Arlandis, Muñoz Molina, Benet i Jornet, Antonio Tabucchi, Gunter Grass, Jordi Sarsanedas... El comité de selecció va haver de discutir acaloradament la presència de Salman Rushdie. Fou realment controvertit, perquè segons uns portava barba; segons uns altres, se la llevava massa sovint; i encara uns tercers deien que més que lluir pèls semblava portar la cara bruta. A la fi hi havia assistit (amb el rostre ben atapeït), i no va defraudar perquè la seua intervenció va ser de les millors. Era una llàstima que hagueren mort Llull, Cervantes, March, Hemingway, Fuster, Cortázar, Maragall, Faulkner, Guimerà, Rusiñol, Glòria Fuertes... Potser també Groucho Marx?
A veure si hi havia sort, i el Congrés de Literatura de Dones i per a Dones, del qual no se n’havia perdut cap edició, arribava al mateix nivell. Llàstima que femelles i barbuts siguen incompatibles, mentre que els enganxalletres sense traça poden aprofitar qualsevol aixopluc restrictiu per endosar-nos la seua brossa.

Com veieu, més que un conte és una petita bretolada. Dit això, espere no rebre ara insults de signe contrari als de l'altre dia. I per si hi ha algun dubte i algú vol que li ho explique en persona, l'espere el proper divendres 23 de novembre, a les vuit de la vesprada, a la Casa de la Cultura d'Alginet, on una paisana meua, Merxe Guillen, presenta Una puta morta a trets, un conte ben digne que va obtenir el segon premi del concurs Relats de dones 2006 organitzat per l'Ajuntament de Castelló.

MASCLES I FEMELLES

Fa uns dies, a l'apunt Arreglar el món us vaig parlar del curset sobre la prevenció de la violència que havia fet a l'institut, i vaig prometre aprofundir-hi més endavant. Crec que ha arribat el moment, potser esperonat pel correu que m'ha enviat Patricia Verdés i que acabe de llegir.

Perquè us en feu una idea, ens centràrem en dos aspectes concrets: la violència de gènere (etiqueta discutida i discutible, però per entendre'ns ja ens va bé) i la violència als centres docents. I, molt específicament, en la violència de gènere als centres docents. No es tracta pas de fer ara i ací una síntesi saberuda del que tractàrem, sinó més aviat de vessar un seguit de sensacions, potser subjectives però que em semblen interessants.

En primer lloc, cal dir que Patrícia és un encant. La seua tutorització va consistir bàsicament a deixar-nos xarrar pels descosits, i només quan el tema que havíem encetat s'exhauria, actuava per proposar-ne un de nou. Poc intervencionista, poc donada a la lliçó magistral a què molt sovint tendim els docents. A més d'això, crec que el feeling entre ella i el grup va ser sincer i immediat. Gràcies de tot, Patrícia.

Continuaré dient que el grup de companys va ser magnífic. No em ve de nou, però costa digerir que persones que treballen amb tu, en alguns casos des de fa molt de temps, són, o bé autèntics desconeguts, o bé coneguts només a mitges. Les tres sessions de quatre hores m'han servit per conéixer-los millor i, sense excepció (cosa difícil: sol haver-hi la típica nota discordant) per apreciar-los i valorar-los de manera molt positiva.

Dit això, m'agradaria aprofundir en un aspecte. Em va sorprendre (ens va sorprendre a tots) que els inscrits al curs foren un nombre pràcticament idèntic d'homes i dones. I encara em va sorprendre més que tant uns com els altres ens despullàrem totalment (en sentit afigurat, no us aneu a pensar) i deixàrem de banda el nostre rol de mascle o femella. Malauradament, no és massa habitual. Si això es donara de manera més freqüent, crec que no farien falta teràpies al respecte, ni tan sols curset com el que vam fer. La cosa està clara: la divisió (que no el pecat) original és ben evident; les diferències antropomòrfiques (paraula androcèntrica, però no en trobe una altra), també. A partir d'aquesta divisió primigènia, la voluntat de perpetuar la dicotomia mascle-dominant / femella-subjugada genera la violència. I, al meu entendre, també genera violència la voluntat de refermar la condició d'home (la condició de MOLT home) que alguns necessiten de fer palesa, sense adonar-se'n que no és més que una mostra de debilitat. Crec que ho pot il·lustrar molt bé un passatge de la meua novel·la La màquina ronca en què el protagonista, després que sa mare l'alliçonara perquè fóra un home de profit, diu el següent:

"Em donava mal que pensar que, algunes vegades, en lloc de dir-me que havia de fer-me un home de profit, diguera només que havia fer-me un home, i jo em preguntava si un no ho és ja, pel fet d'haver nascut mascle."

Doncs això. Per no descarregar tota la culpa del masclisme sobre els homes (és un fet social, no genèric, per més que el pes de les balances siga molt desigual), us contaré un pensament propi: quan sent alguna dona dir que li agraden els "homes molt homes", per a mi és com si diguera que li agrada l'aigua molt mullada. És una redundància, però una redundància que amaga al darrere una trampa mortal. Potser algun dia en parlarem.

L'HOME FELIÇ

Ahir vaig anar a Sueca a veure la presentació de L'home manuscrit, de Manuel Baixauli. Eren tantes les ganes que tenia de ser-hi que, tot i que com va dir l'amic Abel Guarinos en la tertúlia posterior, jo també estic en l'etapa de donar Dalsy i Apiretal cada sis hores, me les vaig enginyar per poder assistir. Me n'alegre, d'haver fet l'esforç. Quan vaig llegir l'obra, no és que m'agradara, és que vaig pensar exactament la frase que va utilitzar Baixauli per cloure la presentació: "us recomane que llegiu el meu llibre, tot i que no us puc assegurar que quan acabeu de fer-ho continueu sent la mateixa persona".

Pel que fa a l'acte en si mateix, molt bé. Voro Vendrell correcte i eficaç. Encara que la qualitat de la novel·la i el paisanatge de l'autor podien convidar-lo a una adulació excessiva i gratuïta, el caràcter mesurat del seu parlament va ser el contrapunt perfecte a les crítiques d'altri que ell mateix va llegir (totes positives, molt positives, però és que han estat així). La meua enhorabona. Sobre el que va dir Baixauli, jo ho resumiria dient que se'l veia feliç. I ho pot estar. A més de les dificultats personals que ha viscut des que la novel·la començà a gestar-se i que han estat superades, també han contribuït a aquesta felicitat el naixement dels seus fills, l'èxit de L'home manuscrit i, sens dubte, la celebració de l'acte d'ahir. El local estava de gom a gom. I ser reconegut al teu propi poble em sembla important. Molt importat. I emotiu. Tampoc no se li'n va passar per alt a Baixauli, que començà el parlament dient: "és la cinquena presentació que faig i la primera en què em pose nerviós".

Només em queda recomanar-vos fervorosament la novel·la. Tot i que, parafrasejant Manolo, estic completament segur que quan acabeu de llegir-la no sereu el mateixos: sereu molt millors.

ESCRIPTORS I EGOSCRIPTORS

Vaig de bòlit. I justament avui, que no tinc temps per a res, va i l'amic JC inclou a Tirant al cap una referència del meu humil bloc. Així és que em toca actualitzar-lo, per si a algú se li acut de punxar l'enllaç. Com que no tenia res pensat, he recordat una anècdota relacionada amb la literatura i m'ha semblat d'allò més adient. Us la conte.

A finals d'abril acabava de publicar Femení singular, i Bromera va tindre l'amabilitat d'incloure'm al programa de signatures de l'editorial a la Fira del Llibre de València. Ja havia estat l'any anterior presentant La màquina ronca, convidat per Brosquil (referència obligada, no siga cosa que s'enfade Manel Alonso). La primera vegada hi vaig anar una mica poruc, perquè suposava que no es formarien cues llarguíssimes davant de mi. Vaig tindre la gran sort que caigué aigua a bots i barrals durant tota la vesprada. Al final firmí quatre llibres, però l'excusa de l'aiguat era perfecta. El segon any no hi vaig anar una mica poruc: hi vaig anar cagadet del tot. I és que havia de signar un diumenge al matí a la llibreria Samaruc, on seria acompanyat de Ferran Torrent i Josep Lozano Lerma. La primera cosa que vaig pensar és que l'encarregat de fer la graella de signatures era aficionat a la pilota valenciana. Allò estava clar: com al trinquet, jugaven un gran "resto", un gran mitger, i per donar una mica de possibilitats als contraris, en lloc de punter només comptaven amb un feridor. Els papers de "resto" i de mitger assigneu-los al vostre gust entre Ferran i Josep. El feridor, el que només fer el primer colp del quinze ha d'abandonar el joc, estava clar que era jo. Però allà que me'n vaig anar.

Arribats a Vivers, em vaig fer un cafenet amb Josep Lozano i Magda, la seua dona, i al poc ens adreçàrem a la caseta, on ja estava Ferran Torrent. Per a sorpresa meua, hi havia dues persones esperant-me perquè els signara. Diré la veritat sencera: eren dos amics de quan vivia a Terrassa, Paco i Tere. No els veia des de feia molt de temps, i em va alegrar molt la seua presència. La cosa començava bé. Després, entre alguns coneguts del poble que rodaven per allà, algunes ànimes caritatives que en acostar-se a comprar els llibres de Ferran i de Josep agafaven també el meu, i una dona despistada que es va equivocar i en lloc d'agafar El mut de la campana agafà un volum de la meua obra i li'l donà a Josep perquè el signara, m'acabaren d'arreglar el matí.

Fins ací el periple. Però el que realment us volia contar és una altra cosa. Des que vaig veure Femení singular publicat, m'agradà la portada. Bon treball de l'Enric Solbes. Hi ha una xica realment bonica en actitud pensarosa. Per cert, m'agradaria saber qui és, aquesta xica. Potser algun dia ho preguntaré. El cas és que anava jo més content que un gínjol ensenyant el llibre a amics i coneguts, i l'opinió pràcticament unànime era que la cosa havia quedat realment bé. Tret d'un personatge (escriptor diletant; més diletant que jo encara), que em va dir que allò era un autèntic desastre perquè la xica es mossegava les ungles i les tenia completament rosegades. Jo, ni m'hi havia fixat. Però hi ha gent a qui li sap molt greu que un estiga content (i que tinga l'oportunitat de publicar). Què voleu que us diga? Jo m'he de guanyar la vida fent altres coses: el meu grau de divisme és nul, però quan aconseguesc publicar sóc feliç, sobretot si el resultat final és digne a tots els nivells. El cas és que, a Vivers estant, Ferran Torrent em va dir que li agradava la portada i li contí el succeït. Ell em contestà: "això no és res. Ara te'n contaré jo una altra molt pitjor".

Segons em relatà, un dia, signant La vida a l'abisme se li va acostar un col·lega escriptor (un altre; aquest totalment professional). Va traure el llibre que ja portava de casa perquè li'l signara, mentre, displicentment li deia: "ja l'he llegit, i, què vols que et diga? No en tornaràs a fer cap més com Gràcies per la propina". A la qual cosa Torrent contestà: "Pot ser. Però Gràcies per la propina el vaig escriure jo i serà meu tota la vida". Em semblà una contestació perfecta. En aquell moment vaig decidir que volia que la portada amb la foto de la xica amb les ungles rosegades fóra meua per tota la vida. I també vaig decidir que no faria cas dels col·legues escriptors, sobretot si feia més de deu anys que no publicaven.

PD: per cert, per a mi Gràcies per la propina no és la millor obra de Torrent. Crec que L'illa de l'holandés és molt superior.

PENSAR AL FUTBOL

Un home és a la platja. Està completament abstret, i mira el mar. Algú s'acosta i li pregunta què pensa. L'home contesta que no pensa res, que només mira el mar.

El succeït l'he escoltat moltes vegades de boca de Manuel Boix. Sovint ens ha servit de peu (o d'exemple) per comentar altres assumptes. En conclusió, podríem dir que les coses solen ser més senzilles del que sembla. Però la gent té tendència a complicar-ho tot, a considerar que un no pot només mirar el mar, en aquest cas, perquè mirar el mar és una acció que, necessàriament, ha d'anar acompanyada d'una altra acció.

L'altre dia, estant al curs de què us he promés parlar més endavant (mantinc la promesa), el company Ruben Cohen afirmava que havia perdut l'interés pel futbol. Que veure com vint-i-dos jugadors en calçotets corren darrere d'un baló és per a ell, a hores d'ara, una activitat incomprensible. Cal dir que Ruben ha sigut entrenador de futbol, i té el carnet de tècnic. Jo, que sóc un simple aficionat, no hi puc estar d'acord. I crec que la meua postura no és pas irracional.

M'encanta el futbol. Hi vaig sovint. Això sí: mai no m'he pintat la cara amb els colors del meu equip, ni tan sols he portat una bufanda plena d'escuts, ni faig l'ona mexicana, ni insulte l'àrbitre (faltaria més, amb els meus antecedents), ni exercesc cap acció per irritar el contrari, ni trac el mocador per demanar la dismissió de ningú, ni tan sols menge pipes. Cada quinze dies solc anar a veure l'UD Alginet, l'equip del meu poble. Sec a la tribuna, al costat de la càtedra, observe el joc, generalment en silenci, i pense. Això sí, pense en el que estic veient. La càtedra està formada per mon pare i una colla d'amics de la seua lleva que tenen una visió del joc un tant sui generis. Antiquada, en diria jo. No solc estar d'acord amb les seues anàlisis. Però d'ells he aprés una màxima que no he incomplert mai: no abandone el camp abans que acabe el partit.

Ahir vaig veure per televisió el València - Rosemborg. El noruec és un equip sense massa pedrigí internacional, però va donar una lliçó magistral a Mestalla. M'encanten els partits en què un conjunt a priori inferior, funcionant solidàriament i posant en pràctica un guió assolit amb molt d'esforç al camp d'entrenament, supera un altre en teoria millor. Si a més guanya marcant en jugada d'estratègia, és el summum. Ahir va passar justament això. I la gent, quan faltava un quart, començà a abandonar el recinte. On anaven? Tenien pressa? Per què hi havien anat? No els agrada el futbol? Crec saber la contestació d'aquesta última pregunta. No, no els agrada el futbol. Només van a veure guanyar el seu equip. Només van a "guanyar" ells ("hem guanyat" o "han perdut", serà la seua conclusió al final dels noranta minuts). I mai no s'acostaran pel camp dels seu poble, perquè això no té glamour. No entenen de futbol, i, així sí, l'esport queda reduït a les curses incomprensibles de vint-i-dos homes en calçotets corrent darrere d'un baló. Prohibit pensar. I el futbol s'ha de pensar. Si no hi puc pensar, preferesc fer qualsevol activitat que no m'obligue a racionalitzar res. Per exemple, mirar el mar.

HALLOWEEN

Fa uns dies que no escric. He fet un passeig per la blogosfera i he comprovat que els blocs amics tampoc no han estat massa productius aquests dies. Entre el pont i la feina... Reprendré la tasca remuntant-me a la nit de Tots Sants. Abans, però, faré una de les digressions que tant m'agraden.

Sens dubte vivim en un món sectari. Sembla que quan algú té una tendència, o una ideologia, o una qualitat, o una característica, n'haja de tindre obligatòriament unes altres, com si fórem fabricats en cadena i un model X haguera de portar uns components de sèrie. Si eres d'esquerres has de ser alhora ecologista, i feminista, i catalanista, antitaurí i no sé quantes coses més. És per això que molts amics i coneguts que saben de quin peu coixege no entenen la meua profunda admiració pel món de les falles. Què seria de les nostres tradicions més ancestrals sense aquest bé de Déu!

I després de la digressió, tornaré a la nit de Tot Sants. Estava a casa tranquil·lament, esperant que es fera hora de sopar, quan trucaren al timbre. Vaig obrir i em vaig trobar una colla de xiquets vestits de negre i amb uns barrets punxeguts propis de Harry Potter o qualsevol seqüel·la. Al darrere, inquisidors, una colla de pares i mares em fiscalitzaven des de la vorera d'enfront. El més menudet del infants portava una bossa de plàstic i, sacasant-la, va dir tot content:

- Som de la falla i venim a pels caramel·los, que hui és Halloween.

Hòstia! Se me n'havia anat del cap! Els vaig dir que ho sentia, que no tenia llepolies i que em disculparen. Vaig mirar els progenitors, que em miraven furibunds. Vaig endevinar uns quants insults sufocats, el més tebi dels quals feia referència a la meua gasiveria. Torní cap a dins de casa compungit, pensant que aquells pobres xiquets se n'haurien anat del portal de ma casa tan despagats com me n'anava jo a la seua edat quan aquella mateixa nit algú no ens donava caramels. I a sobre, jo, tan amant de les nostres coses, havia fet figa un dels dies més importants.

He fet propòsit d'esmena: l'any que ve els tindré preparats una bona bossa de llaminadures. Potser el meu fill, que ja tindrà dos anys, els acompanyarà. Així, entre tots, i amb l'inestimable col·laboració dels falleros, mantindrem una cosa tan nostra com el Halloween.

Alguns pensaran que la cosa va de conya, que és tot una pura ironia. Res més lluny de la realitat! Aquests gent manté viva l'essència de la nostra terra, una essència que alguns degenerats volen furtar-nos per canviar-la pels trets distintius d'una altra terra nòrdica, imperialista i hostil. Ells fan tot el possible per evitar-ho, organitzant amb molt d'esforç actes que conserven les nostres tradicions. Sense anar més lluny, aquella mateixa nit, vaig poder escoltar des de casa el karaoke que feien al casal proper perquè la nit de Halloween fóra completament valenciana.

ARREGLAR EL MÓN

Ahir vaig acabar un curset sobre la prevenció de la violència. Per mig del Programa Relaciona de l'Instituto de la Mujer ens va arribar Patricia Verdés des de Madrid per tutoritzar-nos. Quan ho acabe de pair en parlaré, del curset, del programa, de la Patricia i dels companys. De moment us avance que tot plegat m'ha fet pensar. Ja a la primera sessió em vingué al cap un text d'aquells que roda per internet i que jo vaig conéixer fa cinc o sis anys, a Viladecavalls estant. L'escrit és anònim, però molta gent l'atribueix a García Márquez. Sóc escèptic al respecte. El text té un cert aire de pastissot més propi d'un Bucay (no dic que l'haja escrit ell, però crec que tampoc el colombià). Tot i això, em sembla interessant. Us el reproduesc, traduït al català, i els pròxims dies em servirà de peu per als comentaris sobre el curset.

"Un científic vivia preocupat pels problemes del món, i es va proposar de trobar una solució. Es passava hores i hores tancat al laboratori buscant resposta als seus dubtes. Un dia, el seu fill de set anys, va envair l'espai sagrat de treball decidit a ajudar-lo. El científic, nerviós per la interrupció, demanà al xiquet que se n’anara a jugar a un altre lloc. Però com que no li feia cas, buscà alguna cosa per entretenir-lo. De sobte agafà una revista on hi havia un mapa mut. Amb les tisores retallà el mapa a bocins menuts. Després li’l donà juntament amb un roll de cinta adhesiva i li va dir:
– Com t’agraden tant els trencaclosques, et done el món esmicolat perquè el pugues arreglar. Ací el tens, completament destrossat. Mira com pots fer-t’ho, però sobretot, fes-ho tu sol, sense la meua ajuda.
El científic calculà que li costaria dies arreglar el mapa. Però sorprenentment, mitja hora després escoltà la veu del fill que el cridava, eufòric:
– Pare, ja l’he arreglat!
Pensà que allò era impossible, perquè mai no havia vist el món. Però quan alçà els ulls esperant veure una feina pròpia d’un infant trobà un mapa perfectament conjuntat: tots els bocins havien estat col·locats exactament al seu lloc. Com era possible? Com havia estat capaç? S’adreçà al fill:
– Com ho has fet, si tu no sabies com era el món?
El xiquet contestà:

– Pare, jo no sabia com era el món, però quan tu arrancaves el full de la revista he vist que a l’altra cara hi havia la figura d’un home. Jo he intentat arreglar el món, i no he pogut. Aleshores me n’he recordat de l’home, he girat tots els paperets i he començat a arreglar-lo. Quan he acabat, he donat la volta al full i he vist que el món estava arreglat."

Antropocèntric (i androcèntic), però a hores d'ara completament real.